Un urbanisme a la carta
Robert Cortell i Giner. Carcaixent.
La raó de ser de les administracions públiques és defensar les distintes parcel·les de l’interés públic que l’ordenament juridic els encomana. Perdoneu-me l’obvietat que acabe de referir, però vivim un temps tan confús que convé recordar les idees mes elementals. Hi ha, doncs, un interés públic, que cal compatibilitzar amb l’interés privat i, cas de conflicte, procurar la prevalència del primer front al segon. Si els poders públics no fan d’aquests principis la seua bandera, aleshores ens serà legítim concloure que han renunciat a la seua funció fonamental.
Per altra banda, no hem d’oblidar que l’interés públic es diversifica en una pluralitat de sectors que sovint entren en conflicte i cal resoldre de la manera més adient per tal d’aconseguir que el resultat global siga satisfactori.
En una economia de mercat com la nostra, fomentar la creació de riquesa pel sector privat es pot identificar amb una parcel·la del sector públic, puix que aquesta activitat resulta fonamental perquè els ciutadans tinguen cobertes les seues necessitats vitals. Ara bé, afavorir la creació de riquesa per les empreses privades no és, per una banda, l’única parcel3la de l’interés públic que han de defensar les administracions públiques; per altra banda, hi ha límits que s’han de respectar, donat que hi ha un punt en que l’interés públic s’esmuny i resta tan sols l’interés privat.
És podrien possar molts exemples per il·lustrar aquests raonaments tan elementals, però m’agradaria centrar-me, per la seua actualitat, en l’urbanisme, on l’interés públic rclama de manera irrenunciable que es respecten els següents criteris d’actuació:
Primera: Que el poble cresca d’acord amb un planejament general aprovat democràtic, per iniciativa pública i amb la participació de tota la població.
Segona: Que tota la societat es beneficie de les plusvàlues generades per les distintes actuacions urbanístiques. Així ho mana la Constitució.
Tercera: Que el creiximent urbanístic siga compatible amb el medi ambient, la qualitat de vida dels seus habitats i els recursos naturals disponibles.
Doncs bé, si analitzem la realitat actual de l’urbanisme valencià objectivament, ens trobem davant un urbanisme a la carta, que presenta les característiques següents:
1ª. La empresa privada gaudix d’unes facultats extraordinàries per adaptar el planejament general a la seua conveniència, puix que pot proposar la transformació de sòl no urbanitzable d’acord amb els seus intressos. Així, el que diu el Pla General pot restar en lletra morta i prevalir el que diu el Pla Parcial promogut per un particular.
2ª. L’anterior consideració fomenta les pràctiques especulatives i la corrupció d’una manera extraordinària, ja que en el moment de la compra els terrenys poden tenir una classificació (no urbanitzables) i després el comprador, segons la seua capacitat d’influència i prèvies les corresponents negociacions, aconseguir que es reclassifiquen com a urbanitzables.
3ª. Actualment, hi ha pendents de resolució centenars d’actuacions urbanístiques, que, de portar-se endavant, suposarien un impacte brutal sobre el conjunt del territori valencià, i açò s’ha produït en un moment en què manca una ordenació territorial que establesca de manera clara els valors que cal preservar.