NO MÉS SANG PER PETROLI
LES CLAUS D'UNA GUERRA

Van aprofitar l'atentat criminal de l'11 de setembre de 2001 per a desplaçar la defensa de la globalització capitalista neoliberal del terreny del debat social al terreny, més favorable per a ells, de la confrontació militar, utilitzant l'espantall de la guerra contra el terrorisme com a excusa per a la restricció de les llibertats democràtiques. Però el manteniment de la dinàmica bel·licista requeria d'una successió de dimonis als que combatre i així, desaparegut Bin Laden de l'escena, fan jugar aquest paper a Sadam Hussein.

Certament, resulta poc creïble que les forces armades d'Iraq, exhaurides per una desfeta militar i una dècada de bloqueig, representen una amenaça més enllà de per al seu propi poble. I la doctrina de guerra preventiva, que ens retrotrau al temps del nazisme, no pot ser assumida per l'ONU sense danyar greument la seua legitimitat. A més, resulta palés que l'elecció d'Iraq com al proper escenari de la guerra global respon fonamentalment als interessos del capital petroler nordamericà, tan directament representat per Bush, i que no són compartits per altres grups capitalistes, especialment en Europa. Tot això explicaria les profundes reticències, fins i tot entre part dels seus aliats, per a seguir a l'imperialisme nordamericà en aquesta nova aventura bèl·lica.

Però allò decisiu és que, superat el shock de l'11 de Setembre, no solament ha continuat l'ofensiva mobilitzadora contra la globalització capitalista, sinó que s'ha eixamplat en una mobilització mundial contra la guerra d'una amplitut sense precedents. I resulta especialment significatiu que, mentre s'incrementa la tensió entre els governs, es desenvolupa la col·laboració entre els moviments per la pau nordamericans i europeus, recolzant-se recíprocament les convocatòries del 18 de gener i el 15 de febrer.

En aquest procés, nous contingents s'incorporen a la lluita contra la guerra. Certament, hi ha motius per a dubtar de la conseqüència pacificista d'algunes forces a la vista del seu posicionament en anteriors conflictes bèl·lics, però en qualsevol cas cal felicitar-se per la seua incorporació al camp de la pau, i partir d'aquesta situació per a ampliar la mobilització contra la guerra i consolidar el consens social en defensa de la pau, que és el principal factor que en uns casos ha obstaculitzat l'alineament d'alguns governs amb el bel·licisme del govern de Bush, i en altres casos ha d'emplaçar als governants més submissos amb ell davant de les seues responsabilitats, recordant com en democràcia els pobles passen comptes a qui menysprea la voluntat popular, que en el nostre cas és àmpliament contrària a la guerra, enfront d'un Aznar que solament reivindica el seu patriotisme quan viatja a Euskadi, però s'oblida d'ell quan va a rendir comptes a Washington.