SEMINARI DE LA FIM-PV
La tecnologia en el marc de la globalització
Qué hi ha darrere del debat sobre el canon digital i la "Propietat Intel·lectual"?

Karl Marx ja va preveure en els "Grundrisse" (els esborranys de "El Capital") que quan la ciència s'aconvertira en força productiva directa el temps de treball deixaria de ser la mesura del valor dels productes.

I 150 anys després Richard M.Stallman, fundador del proyecto GNU pel Programari Lliure, explicaria que "L'expressió «propietat intel·lectual» comporta una assumpció oculta: que la forma més normal de pensar respecte a totes aquestes qüestions dispars és anàloga a pensar en objectes físics i en les nostres idees de propietat física. Respecte a la còpia, aquesta analogia descura la diferència crucial entre objectes materials i informació: la informació pot copiar-se i compartir-se quasi sense esforç, mentre que els objectes materials no. (..) l'expressió «propietat intel·lectual» (...) duu a la gent a centrar-se en un sol i pobre aspecte comú a aquestes lleis dispars (que és que s'estableixen monopolis que poden comprar-se i vendre's) i fa que ignoren la seua essència, totes les restriccions que imposen al públic i les conseqüències que provoquen. (...) Així, qualsevol opinió sobre «propietat intel·lectual» serà quasi segurament una estupidesa".

Una cosa és posseir un llibre, un disc o un quadre, i altra pretendre una "propietat" sobre paraules, sons o formes. Es diu que cada quin és amo dels seus silencis i esclau de les seues paraules. Pretendre, per contra, que algú siga propietari de les seues paraules (o els seus sons, o les seues formes), fins al punt de cobrar per la seua reproducció, només pot entendre's des del l'absurde d'un capitalisme que pretén convertir tot en mercaderia, des de les idees fins als cossos humans, fent de la prostitució d'unes i uns altres el cim del seu sistema. Certament, semblaria surrealista que qualsevol que faça declaracions en un mitjà públic (siga la premsa impresa o Internet) reclame la possessió privada de les mateixes. Doncs bé, això que semblava surrealista ja s'ha produït: EL PAIS ha exigit a Pascual Serrano retirar de Rebelión un article que criticava a aquest diari. I quin és l'argument? Doncs que, per tal de criticar-les, Pascual Serrano citava unes frases de Mario Vargas Llosa sobre les quals EL PAIS reclama el copyright. A més de fer el ridícul, EL PAIS ens aporta així una prova empírica de que la "propietat intel·lectual" és directament contradictòria amb la llibertat d'expressió, i ens permet donar tot el seu sentit al article 19 de la Declaració de Drets Humans de l'ONU que proclama el dret de "rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d'expressió".

Per altra banda, en altra perversió del llenguatge denunciada des del projecte GNU, alguns individus no es conformen amb ser "autors", sinó que s'autotitulen "creadors", autodivinitzant-se com si no es limitaren a donar forma a una matèria preexistent, en línia amb la confusió assenyalada entre objectes materials i informació. I correlativament, els "usuaris" potencialment actius d'aquesta informació es veurien reduïts a "consumidors" passius... Però per molt que hagen aconseguit confondre fins i tot a alguns diputats d'esquerres, lleis com la de la "Propietat Intel·lectual" estan condemnades a la inoperància en la mesura que pretenguen restringir la lliure circulació de la informació en l'era d'Internet.

Recordem: en el feudalisme, els senyors feudals no tenien un control efectiu sobre els mitjans de producció agrícola, pel que havien d'utilitzar la força del poder polític per a obligar als camperols a lliurar-los una part de les seues collites. En el capitalisme, en canvi, la propietat efectiva pels capitalistes dels mitjans de producció industrial fa innecessari l'ús del poder polític per a extraure la pluvalua als seus treballadors, que s'obté a partir d'un intercanvi formalment lliure de salari per força de treball. Doncs bé, el singular és que, en l'economia de la Informació i en el marc d'Internet, els capitalistes han perdut el control directe de la difusió de la Informació. Per això, les discogràfiques i productores cinematogràfiques pretenen utilitzar de nou el poder polític de l'Estat per a imposar una exacció sobre l'ús lliure de la Informació, emparant-se fraudulentament en el "dret d'autor": no els n'hi ha prou amb extraure plusvàlua dels autors que tenen en la nòmina, sinó que pretenen cobrar també un Cànon addicional per l'ús dels mitjans que, de fet, estan rebentant el seu monopoli sobre la circulació d'Informació.

Els que tant els agrada apel·lar a l'"objectivitat" de les lleis econòmiques cauen en una contradicció si s'obliden d'aquestes en el terreny de la informació: en la indústria de la informació, el mercat té els fonaments de fang. El problema de fons és que el cost de la reproducció és menyspreable enfront del cost de la producció, pel que aquest difícilment pot regular el preu de mercat, i la mateixa teoria del valor de Ricardo-Marx resulta inaplicable; i posar un preu a una informació que supere el cost de la seua reproducció i difusió és senzillament inviable a mitjà termini. El mercat mateix esdevé obsolet, i la seua superació es fa inajornable.

Per això, les normes que pretenen impedir la reproducció "pirata" de llibres, música, vídeo o programes informàtics són com pretendre posar portes al camp del ciberespai. I més encara en l'era d'Internet, que facilita la transmissió immediata d'informació per sobre de qualsevol frontera: només podria evitar-se amb un règim policial parafeixista que vigile tots els domicilis i empresone als centenars de milers que practiquen l'intercanvi d'arxius. Però això sembla més un relat futurístic distòpic a l'estil de "1984" o "V" que una proposta viable. La SGAE és una entitat obsoleta, que no entén que en el món d'Internet la qualitat d'"autor" ja no està restringida a una elit, i que, com escrivia Lev Grossman en el Time del 20 de març de 2006, la innovació tendeix a ser un fenomen massiu que es recolza en l'"altruisme intel·lectual" de qui comparteixen lliurement les seues creacions, superant de bon tros la capacitat de qui es tanquen en uns "drets d'autor" que expressen l'obstacle que és el capitalisme per al progrés de la humanitat..

El problema de fons és que l'economia de la informació és directament contradictòria amb les regles bàsiques de l'economia de mercat: la mateixa noció robertiana de "valor", mesurat pel temps de treball socialment necessari per a la producció/reproducció d'un bé, és inaplicable en aquest cas. I totes les crítiques que els economistes "burgesos" feien a l'anomenat "socialisme real" per "forçar" les lleis econòmiques amb mesures polítiques els són aplicables a les lleis que pretenen encaixar la "propietat intel·lectual" en el marc del capitalisme.

La solució, clar, és superar el capitalisme i construir el socialisme, en el qual els treballadors intel·lectuals, els escriptors, músics, programadors, etc., podran trobar el reconeixement social del seu treball sense necessitat de voler encaixar amb fórceps els seus productes en les lleis del mercat. D'aquesta manera, la penalització de la pirateria acompanyarà a la propietat privada dels mitjans de producció col·lectius en el museu de la història...