Francisco Romero Colomer

Es criterio unánime en todos los países industrializados, que la legislación en materia de patentes influye decisivamente en la organización de la economía, al constituir un elemento fundamental para impulsar la innovación tecnológica, principio al que no puede sustraerse nuestro país, pues resulta imprescindible para elevar el nivel de competitividad de nuestra industria.

Por otra parte una ley de patentes, que prometa eficazmente los resultados de nuestra investigación, constituye un elemento necesario dentro de la política española de fomento de la investigación y el desarrollo tecnológico.

LEY 11/1986, de 20 de marzo, de régimen jurídico de Patentes de Invención y Modelos de Utilidad

Si considerem veritat el que diu la llei en el seu preàmbul, ja hem acabat el discurs. El sistema de patents es fonamentà teòricament per la percepció que es tenia del fet que, mentre els costos d’inversió són molt grans, els de transferència del coneixement són nuls¹.

La percepció anterior és producte de la confusió del coneixement i la tecnologia amb la informació: així Keith Pavitt² fa menció d’un estudi en què conclou que “la importación de tecnología por medio de acuerdos con otras empresas [...] actúa como un poderoso sustituto del gasto en investigación, pero tiene poco efecto sobre la proporción relativa de los gastos de desarrollo que se requieren para la puesta en marcha de [...] innovaciones”.

En poques paraules: “...las empresas y otros actores privados invierten poco en investigación, esperando que otro actor asuma el trabajo y los costes de investigación. En este caso la intervención se justifica esperando que el gobierno tome medidas para que las empresas consigan apropiarse de los retornos de las inversiones realizadas en investigación»³ i aquestes mesures són un sistema de patents que donen drets a les empreses sobre el productes de la seua recerca.

Comptat i debatut, l’existència de patents segueix el model de l’ase i la pastanaga.

Per avaluar els resultats d’aquest model tecnològic, parlarem inicialment de ciència, ja que la ciència és sense dubte una de les activitats que més èxit ha tingut entre totes les desenvolupades per la humanitat. Aquest èxit ha estat resultat d’un mètode de treball i d’una llibertat (i necessitat) de transmissió i d’ús de la informació que no té equivalent en cap altra activitat humana. Llavors, quan parlem de ciència estem parlant d’una metodologia per a plantejar problemes i cercar la seua resolució, d’un objectiu centrat en la recerca del coneixement i d’una llibertat total i absolutament necessària de transmissió de la informació que té, entre altres, les conseqüències següents:

a) Qualsevol experiència feta o resultat obtingut es fa públic amb l’amplitud i precisió suficient perquè un altre científic puga reproduir els resultats i fer-ne ús en la seua recerca, amb total llibertat. D’aquesta forma, en ciència s’estan validant contínuament els resultats obtinguts de qualsevol recerca, o bé directament, amb una crítica o reproducció posterior del treball fet, o bé indirectament, com a conseqüència de recerques posteriors que fan ús d’aquests resultats (criteri de validació).

b) Aquests resultats s’incorporen dins de la bossa comuna de coneixements a què té accés qualsevol individu, dins d’un criteri d’acumulació del coneixement. Així, s’ha creat una bossa immensa de coneixements agrupats en diferents àrees i especialitats, de tal forma que, a judici d’Eduardo Primo Yúfera⁴, un científic no pot entendre més enllà de l’1 % del coneixement científic.

c) Com a resultat de l’anterior, un científic no té necessitat de retrobar resultats i pot recolzar la seua recerca en el coneixement existent, fent aportacions que comencen allà on altres han acabat, en les quals es potencia la col·laboració en les tasques científiques i la creació de xarxes de recerca inter i multidisciplinàries. D’aquesta forma, s’obté un ús òptim dels recursos existents (tant intel·lectuals com temporals i econòmics) (criteri d’optimització).

d) En ser lliure l’ús del coneixement, el científic, en la mesura en què fa ciència, treballa pel seu sou i no espera de la seu recerca cap benefici econòmic, dins d’un valor que molts autors el defineixen com altruisme (criteri d’altruisme).

e) Però aquest altruisme és relatiu. A canvi dels seus resultats, el científic sí que reclama un reconeixement de la tasca feta que es tradueix, en ocasions, en millores laborals, però, principalment, en una pujada d’estatus dins de l’àmbit científic i un acostament cap a l’aristocràcia científica. Això no obstant, aquest reconeixement d’autoria, en cap moment suposa un entrebanc a la lliure comunicació de resultats (criteri de reconeixement).

f) Per últim, la llibertat de recerca i l’accés a la informació permeten una àmplia multiplicitat de temes i de línies diferents de recerca, en funció de la voluntat lliure de milions d’investigadors, malgrat l’existència d’orientacions preferents de finançament. Açò ha donat lloc a l’aparició continuada de noves branques en les diferents àrees científiques. El paper de la Universitat, on són presents totes les àrees de coneixement científic, és un factor essencial en aquesta via (criteri de multiplicitat). En aquest sentit, cal assenyalar que, en ocasions, el valor d’una publicació científica ve avalat per la seua capacitat de plantejar nous problemes abans que per les solucions trobades al problema estudiat.

Com a resultat de l’anterior el creixement del coneixement científic en els últims dos-cents anys és aclaparador. De fet, les normes legals recullen aquesta situació, quan la llei de patents deixa fora els descobriments bàsics o la llei de propietat intel·lectual permet les cites:

Artículo 4

4. No se considerarán invenciones en el sentido de los apartados anteriores, en particular:

a) Los descubrimientos, las teorías científicas y los métodos matemáticos.
b) Las obras literarias, artísticas o cualquier otra creación estética, así como las obras científicas.

c) Los planes, reglas y métodos para el ejercicio de actividades intelectuales, para juegos o para actividades económico-comerciales, así como los programas de ordenadores.

d) Las formas de prestar informaciones.

LEY 11/1986, de 20 de marzo, de régimen jurídico de Patentes de Invención y Modelos de Utilidad

Artículo 32. Citas y reseñas

Es lícita la inclusión en una obra propia de fragmentos de otras ajenas de naturaleza escrita, sonora o audiovisual, así como la de obras aisladas de carácter plástico, fotográfico figurativo o análogo, siempre que se trate de obras ya divulgadas y su inclusión se realice a título de cita o para su análisis, comentario o juicio crítico.

Tal utilización sólo podrá realizarse con fines docentes o de investigación, en la medida justificada por el fin de esa incorporación e indicando la fuente y el nombre del autor de la obra utilizada. Las recopilaciones periódicas efectuadas en forma de reseñas o revistas de prensa tendrán la consideración de citas.

Ley de propiedad intelectual: R.D. 1/1996, de 12 de abril

Però l’espill on es reflecteix socialment l’èxit científic té un caràcter pràctic, en la mesura en què resol una multiplicitat de problemes quotidians: és allò que anomenem progrés tecnològic.

La tecnologia, com a activitat humana similar a la ciència, utilitza una metodologia de treball anàloga a la d’aquesta, si bé el seu objectiu immediat és la resolució de problemes pràctics. Si ens quedem ací, doncs, la tecnologia seria una forma de fer ciència. Tanmateix, és l’assumpció d’uns valors ètics que no es corresponen amb els científics la que marca les diferències: Així, quan parlem de tecnologia, dins del camp social existent en l’actualitat, cal afegir-hi un segon objectiu, que és l’obtenció d’un benefici econòmic privat a partir de l’explotació dels resultats de la recerca. Com a conseqüència, una característica de l’activitat tecnològica és el secret dels procediments emprats en la resolució dels problemes i la protecció legal dels resultats de la recerca, a partir de la patent dels procediments i de l’objecte a comercialitzar. Si considerem els criteris anteriors i els ajustem a la tecnologia trobem que:

a) El criteri de validació tan sols és possible sobre l’objecte acabat, en tant que puga resoldre o no el problema inicialment plantejat. En la mesura en què l’interès econòmic de l’objecte està en mans privades, és difícil que un altre tecnòleg es moleste en verificar la seua adequació i en proposar-ne millores. La validació està limitada bàsicament a la resolució pràctica del problema, sense que això vulga dir que, necessàriament, s’ha arribat a la millor solució.

b) El criteri d’acumulació es compleix en quant al producte acabat i de manera molt limitada en allò que fa referència als processos fets servir per a la seua trobada. La informació, quan arribe, ho farà tard i malament. De qualsevol forma, cal remarcar que una part del progrés tecnològic es basa en la modificació i millora de tecnologies existents, ja que, sense la informació escaient, la recerca d’alternatives tecnològicament millorades es molt costosa i de futur econòmic incert. Tanmateix, en general, la tecnologia fa ús del coneixement científic amb absoluta llibertat sense que hi haja reciprocitat per part de la tecnologia. És normal el cas en què un científic haja de comprar a preus exorbitants aparells de laboratori basats en teories que ell ha ajudat a desenvolupar i sense obtenir cap benefici per aquest fet.

c) No es compleix, ni de lluny, el criteri d’optimització. El secret industrial i els drets de patent són una clara limitació per a la recerca tecnològica, que obliga a una repetició constant d’errors i redescobriments: a recerques, moltes vegades inútils però sempre costoses, de vies alternatives per resoldre un problema ja resolt. Tot això suposa un malbaratament de diners, de recursos intel·lectuals i de temps. Ignore si s’ha fet un avaluació dels costos “innecessaris” dels sistema tecnològic, però de ben segur que puja a diverses vegades el cost actual.

d) Per principi, en general no es compleix el criteri d’altruisme, exceptuant quan la recerca tecnològica es fa en una institució pública i sense intervenció d’interessos privats.

e) La manca de reconeixement de l’autoria dels descobriments dins del camp tecnològic bé avalat per la llei quan atorga el drets derivats de la invenció a la institució que ha posat els mitjans materials que l’han feta possible. L’impossibilitat de publicar el resultats de la recerca i la impossibilitat de fer efectiva una patent fan que el compliment del criteri de reconeixement no siga habitual. Si bé pot influir en la consideració i el salari dins de l’empresa, això no té per què ocórrer.

f) Hi ha nombroses limitacions per a desenvolupar lliurement una recerca tecnològica a causa de la manca d’informació, l’existència de drets sobre el producte acabat i els mateixos valors tecnològics que anteposen l’interès econòmic per sobre d’altres consideracions. Si a tot açò afegim la pressió que puguen exercir les empreses i corporacions privades sobre el desenvolupament de recerques o de resultats contraris al seus interessos, tenim un panorama desolador, amb moltes línies de desenvolupament tecnològic tancades o amb una capacitat de treball molt minsa.

Llavors, el model tecnològic comentat suposa un malbaratament de diners, d’intel·lecte i de temps, així com de recursos naturals (en tancar, a més, possibles vies de recerca més sostenibles). A més, ofega possibles línies de recerca que es podrien generar si es disposara de la informació adient, deixa el futur tecnològic en mans d’interessos privats (malgrat les possibles polítiques de finançament públic) i, en limitar i incrementar el costos de desenvolupament tecnològic, escanya el progrés en països tecnodependents, com por ser el cas de l’Estat espanyol, l’índex de cobertura tecnològica del qual era, l’any 2000, del 10 % enfront del 60 a 90 % del de França, Anglaterra i Alemanya. De fet, aquell any, el cost que suposa el pagament dels drets de patents i similars pujava al voltant del 0,3 % del PIB, quantitat equivalent a la inversió feta en investigació pel conjunt de l’empresa privada. No pareix, doncs, que la pastanaga tinga molta capacitat per fer moure l’ase.

Però, si ens atenem a la imatge que tenim del desenvolupament tecnològic, aquest apareix en tot el seu esplendor malgrat les limitacions assenyalades. Pot ser que un model tan roí tinga tan bons resultats? Pot ser que el preàmbul de la llei de patents tinga raó?

Per respondre a aquesta possible situació paradoxal, cal recordar que la tecnologia inclou, dins de la seua base de coneixements, tot el coneixement científic. Així mateix, és fàcil comprovar que els principals canvis tecnològics es recolzen en el coneixement científic lliurement transmès. Llavors, és molt fàcil arribar a la conclusió que el creixement tecnològic es recolza, fonamentalment, en el model de ciència que inclou com a eina fonamental la lliure transmissió i el lliure ús del coneixement acumulat. Per tant, una possible conclusió és que una tecnologia basada en la lliure comunicació i l’ús dels seus productes seria molt més eficaç que el model actual!

Podem reforçar aquesta conclusió si tenim en compte que la violació del model tecnològic descrit resulta molt beneficiosa: Així doncs, és rendible l’espionatge industrial o l’obtenció d’informació privilegiada per mitjans no convencionals. Així mateix, dins de l’àmbit de l’empresa, entesa l’empresa com un microcosmos, el model tecnològic és similar al de la ciència: no hi ha reconeixement de patents individuals i es requereix la col·laboració entre departaments per a reduir costos. Un últim exemple, dins de la frontera del sistema, es troba en la pràctica de l’enginyeria inversa, la qual pressuposa la desconstrucció d’un objecte patentat i determinar les bases del seu disseny per a poder realitzar una còpia millorada. Encara que es tracta d’una via molt costosa de desenvolupament tecnològic, sempre és més econòmica que la inversió que ha estat necessària per a l’obtenció de l’objecte original.

Per altra banda, a més a més de la ciència, es podrien estudiar altres activitats que han basat el seu èxit en la lliure circulació del coneixement, con són l’agricultura i ramaderia tradicionals; la cultura artística i literària (i ara més que mai amb les possibilitats de reproducció i transmissió que donen els avanços tecnològics); la informació amb les perspectives que obri Internet i, per últim, el programari lliure, el qual progressa, i amb molt d’èxit, en competència amb empreses que mantenen un sistema basat en l’ocultació d’informació i que defensen les patents en el sector.

En conclusió, amb una tecnologia basada en la lliure comunicació i l’ús dels seus productes, el desenvolupament tecnològic seria molt superior a l’actual, en particular amb el desenvolupament de tecnologies que, en no basar-se en interessos privats, tindrien uns índexs d’acceptabilitat social i de sostenibilitat mediambiental molt superiors als actuals.