1970. Una Assemblea d'estudiantes de la Universitat de València omple el saló d'actes de la Facultat de Dret. Un dels assistents proposa dirigir-se al moviment obrer per a treballar junts. Membre del Partit Comunista i presidint l'Assemblea, presento a votació la proposta de dirigir-se a Comissions Obreres per a lluitar conjuntament per la llibertat sindical. S'aprova per majoria aclaparant.

En aquell temps l'adreça provincial del Partit Comunista, encapçalada per Antonio Palomares que havent sortit de la presó actua públicament com a tal, està trobant moltes dificultats per a concretar la política del Partit, el Pacte per la Llibertat, davant les reticències dels representants d'altres tendències democràtiques per a arribar a acords amb el Partit Comunista. En aquestes condicions, la proposta del moviment estudiantil és acollida amb entusiasme. En una reunió entre representants del moviment estudiantil i de Comissions Obreres, aquests últims proposen fer una crida conjunta a formar una plataforma per les llibertats democràtiques i l'amnistia. Dintre de l'organització estudiantil del Partit alguns expressem reticències a fer jugar al moviment estudiantil un protagonisme polític per al qual consideràvem que no estava madur, però després d'una consulta-referèndum en les Cèl·lules del Partit en els distints centres universitaris el Comitè d'Estudiants dóna per aprovada la proposta, l'aplicació de la qual no obstant no aconseguirà quallar.

Cal assenyalar que en aquesta època el Partit Comunista d'Espanya havia llançat la consigna de "sortir a la superfície", d'actuar a la llum pública en els moviments de masses impulsant obertament la lluita democràtica. Però les condicions eren molt distintes en els uns i els altres llocs. En València els estudiants del Partit Comunista actuàvem públicament en Assemblees i en Comissions obertes de Centre i Districte, entrellaçant els objectius democràtics generals amb les reivindicacions estudiantils, més enllà de les reticències d'altres partits obstinats a organitzar Comitès clandestins d'estudiants i a proclamar la lluita pel socialisme. Però en el moviment obrer, a diferència d'altres llocs, les Comissions Obreres eren fonamentalment una organització clandestina estretament vinculada a l'organització del Partit, més que a Assemblees obreres, i sotmesa a una forta repressió. Tant és així que quan al novembre de 1969 la policia va realitzar una *redada de Comissions Obreres va trobar una *multicopista amb còpies del Món Obrer, el que li va dur a derivar la *redada cap al Partit provocant la caiguda del Comitè Provincial.

No obstant, la relativa llibertat que es vivia en les aules universitàries seria efímera. Successives *redadas, de l'organització estudiantil del Partit i amb la confecció de llistes negres dels estudiants identificats en Assemblees i expulsats de la Universitat acabarien amb aquest clima de relativa tolerància. En aquestes condicions, les ø"sortides al carrer" es realitzen en forma de Manifestacions Llampec organitzades clandestinament amb cites prèvies a partir d'una coordinació de distintes organitzacions, fonamentalment de signe comunista, que recorrien uns centenars de metres i es dissolien ràpidament abans que arribés la policia. Per això va produir un gran impacte el fet que per al 1 de maig de 1972 el Partit Comunista convoqués públicament una manifestació en el que es cridava Plaça del Cabdill, actualment Plaça de l'Ajuntament. Només les Joventuts Comunistes, el Partit *Carlista i la Lliga Comunista Revolucionària es van atrevir a secundar la convocatòria. Uns altres van organitzar simultàniament manifestacions llampec en l'extraradi, mentre els titllats de reformistes del Partit Comunista ens enfrontàvem amb còctels *Molotov a la policia en el centre de València.

Les coses serien molt distintes anys després, després de la mort de Franco. Després d'uns anys empresonat fora de València, al meu retorn a la fi de 1975 em vaig trobar amb un fort moviment de lluita per la democràcia tant obrer com estudiantil i dels quals es cridava "les forces de la cultura" o "intel·lectuals, professionals i artistes", entre els quins el Partit Comunista havia aconseguit una forta implantació. La constitució de la Junta Democràtica, com plasmació de la conjunció de gents d'esquerres i dretes en pro de la democràcia, havia significat un fort revulsiu. És important destacar que a el País Valencià, al costat del Partit Comunista, les Comissions Obreres i el Partit Socialista Popular que liderava a València Manuel Sanchis Ayuso i a Madrid Tendre Galván, en la Junta Democràtica figuraven personatges que serien claus en la dreta valenciana en els anys següents, com el catedràtic de dret Manuel Broseta. I les Comissions Obreres s'havien convertit en una potent organització obrera que organitzava vagues i manifestacions des de les fàbriques i que guanyaria les eleccions del sindicat vertical controlat en la cúpula per l'aparell del règim.

En el *interín s'havia produït una eclosió de les reivindicacions nacionals, lingüístiques i culturals del País Valencià. Devem recordar que a l'octubre de 1967 va tenir lloc l'últim *Aplec del Puig tolerat per la dictadura, i que en els anys següents la reivindicació *valencianista havia estat reprimida junta a la resta d'expressions democràtiques. A l'octubre de 1969 el Partit Comunista intentem organitzar una acció *valencianista conjunta amb els embrions de grups nacionalistes, però no va ser possible l'acord, de manera que organitzem juntament amb el Partit *Carlista una manifestació llampec que va reunir a un centenar de persones. Pot pensar-se que no era molt, però l'acció organitzada pels embrions de grups nacionalistes universitaris va reunir a 13 persones.

La situació era molt distinta en 1976. El lema de "*Llibertat, *Amnistia *i *Estatut d'Autonomia" que s'havia popularitzat a Catalunya s'enarboraria també a el País Valencià , al costat del de "Sindicat Obrer", com resum de les reivindicacions democràtiques enfront de la dictadura *agonizante. Paral·lelament a la Junta Democràtica del País Valencià s'havia format també el Consell *Democràtic que agrupava al PSOE, a la UGT i organitzacions de signe nacionalista valencià, entre unes altres. Nacionalisme valencià que s'entroncava inequívocament en l'arrel  "*fusteriana",  inspirada pels escrits de Joan Fuster que emmarcaven el valencianisme en el marc nacional cultural, lingüístic i històric català.

Junta Democràtica i Consell *Democràtic realitzarien conjuntament diverses convocatòries per la democràcia al mateix temps que conversaven per a intentar fusionar-se en una única plataforma democràtica valenciana. Devem recordar que el Pacte per Llibertat que propugnava el *PCE es remetia a 5 punts bàsics: un govern provisional per a l'Estat Espanyol, l'amnistia per als presos i exiliats polítics, les llibertats polítiques, la restitució dels Estatuts d'Autonomia aprovats en la República per a Catalunya, Euskadi i Galícia, i eleccions lliures a Corts Constituent. Es feia també una referència genèrica a una "autonomia per a les regions" que quedava indefinida, però que s'entenia com una mica posterior, i en tot cas no es contemplaven organismes provisionals de govern per a territoris com el País Valencià, tema que es convertiria en un dels principals punts de discòrdia per a arribar a un acord unitari. Finalment es va acordar reclamar una Generalitat provisional valenciana, i sobre aquesta base es va arribar a formar la *Taula de *Forces *Polítiques *i *Sindicals del País *Valencià, que faria la seva presentació pública en l'estiu de 1976 en la Primera *Escola d'*Estiu del País *Valencià.

AL mateix temps, es va acordar promoure la formació d'una "*Assemblea del País *Valencià", a semblança del que va ser l'*Assemblea de Catalunya, que englobés a persones i tot tipus de col·lectius i s'estructurés sobre la base d'Assemblees locals i sectorials.

Cal recordar que la Junta Democràtica, a diferència del Consell *Democràtic, estava oberta a la participació de persones independents i s'estructurava també en Juntes Democràtiques locals i sectorials, en la qual participava molta gent que no pertanyia a les organitzacions polítiques i sindicals que estaven en la Junta. D'alguna manera, el moviment de Juntes Democràtiques, i el projecte de *Assemblea del País *Valencià, *prefiguraban el que posteriorment cridaríem "democràcia participativa" i "moviment polític i social" com projecte que hem defensat en la construcció d'Esquerra Unida. Aquesta "democràcia participativa" era essencial per a articular l'organització i mobilització popular necessàries per a aconseguir el que cridàvem Ruptura Democràtica per a acabar amb el règim franquista i obrir pas a una democràcia política plena.

Però precisament el paper dels independents, de persones sense partit, va ser un dels esculls per a la constitució de la *Taula de *Forces *Polítiques *i *Sindicals: diverses organitzacions que formaven el Consell *Democràtic tenien fortes reticències a la participació de tals independents. En el fons el que subjeia era el temor d'organitzacions amb escàs nombre d'afiliats, especialment de dreta democràtica, al pes i la influència que el Partit Comunista, únic partit àmpliament implantat en aquells moments a pesar de les condicions de clandestinitat, podia exercir a través dels seus militants i dels independents *influídos per ells.

Finalment l'acord va anar que els independents constituirien un Grup Independent que formaria part de la *Taula, paradoxalment, com si anés un partit més. El Partit Comunista va acceptar aquesta restricció en canvi del compromís d'impulsar l'esmentada *Assemblea del País *Valencià, on les persones sense partit podia jugar un paper rellevant amb una estructura de base assembleària.

Però paral·lelament es va arribar a un acord en l'àmbit de l'Estat per a fusionar la Junta Democràtica i el que es cridava Plataforma Democràtica, formada per organitzacions que en el País Valencià estaven en el Consell, en el que es va cridar la Coordinadora Democràtica, popularment coneguda com la "*PlataJunta", en la quin figuraria també un "Grup Independent" de la mateixa manera que en la *Taula del País Valencià.

La Coordinadora Democràtica, no obstant, estava coixa per no incloure a les diverses plataformes que, com la *Taula, s'havien anat constituint en les diverses nacionalitats i regions de l'Estat Espanyol. Finalment, es va arribar a l'acord d'integrar-les totes en el que es va cridar la Plataforma d'Organitzacions Democràtiques. Però la seva constitució, que aparentment culminava el procés d'unitat de les forces democràtiques en l'Estat Espanyol, va anar realment el cant del cigne d'aquest procés d'unitat.

El primer repte que va enfrontar la Plataforma d'Organitzacions Democràtiques a la fi de 1976 va ser el Referèndum de la Reforma Política convocat pel govern d'Adolfo Suárez, com alternativa a la Ruptura Democràtica que propugnàvem les forces d'oposició, i que preveia una legalització restringida de partits polítics de la qual quedaria *excluído el Partit Comunista i altres organitzacions d'esquerres. La Plataforma d'Organitzacions Democràtiques va aguantar l'estirada que podia haver dividit a les forces democràtiques i va cridar unitàriament a l'abstenció. No obstant, tot i tenint en compte que el tal Referèndum es va produir sense garanties democràtiques que poguessin avalar la legitimitat dels seus resultats, pot afirmar-se que la crida a l'abstenció va fracassar, i una majoria de la població amb dret a vot va anar a votar, i a votar sí a la Reforma Política.

Això va fer *palmario que la majoria de la població, encara que estigués en contra del franquisme i en favor de la democràcia, no estava disposada a *arrostrar els riscos que podia suposar el que cridàvem Ruptura Democràtica. De fet, la participació en les prohibides manifestacions per la democràcia, tot i ser relativament nombroses, mai van adquirir una magnitud que amenacés directament la continuïtat del règim. Com tampoc va tenir un seguiment suficientment massiu la convocatòria d'atur general de 24 hores que va realitzar la cridada Coordinadora d'Organitzacions Sindicals, formada per CC.OO., O.G.T. i l'O.S.O. Recordem que el Partit Comunista havia vingut propugnant la Vaga General Política del proletariat, i la seva ampliació a una Vaga Nacional amb participació d'altres sectors socials, per a aconseguir la Ruptura Democràtica i acabar amb el règim franquista. Però aquesta Vaga General o Nacional mai es va aconseguir.

A partir d'aquest moment, i ja entrat 1977, es va fer *palmario que les forces democràtiques, i la més implantada d'elles que era el Partit Comunista, no tenien suficient força i capacitat de mobilització popular per a aconseguir l'esmentada Ruptura Democràtica. Es va començar llavors a parlar de "Ruptura pactada" per a encobrir el que realment era entrar a negociar les condicions de la Reforma. La Plataforma d'Organitzacions Democràtiques va constituir una comissió negociadora per a negociar amb el govern de Suárez, i a partir de llavors mai més es va saber de tal Plataforma i va començar la involució de les estructures d'unitat democràtica.

En aquestes condicions, a el País Valencià van fracassar els intents de dur avant la constitució de la tal *Assemblea del País *Valencià, en la quin, a part del Partit Comunista, pocs més estaven interessats.

D'aquesta manera, i en els primers mesos de 1977, la qüestió central que es plantejava era si la legalització de partits polítics prevista en la Reforma inclouria o no al Partit Comunista. Tal inclusió no estava inicialment prevista, però la força i implantació del Partit Comunista, que es va fer palèsès al gener en la resposta popular a l'assassinat dels advocats de *Atocha, feia aparèixer inviable un procés de transició democràtica que ens exclogués.

Mentrestant, a el País Valencià, al llarg de 1976 havia anat quallant dintre del Partit Comunista la idea de convertir l'organització valenciana del *PCE en un Partit Comunista del País Valencià. Precisem que encara que fóssim conscients dels llaços lingüístics i culturals amb Catalunya i amb el PSUC, la nostra referència orgànica no era la d'aquest, constituït com partit independent des de la República, sinó l'experiència del Partit Comunista d'Euskadi i el Partit Comunista de Galícia, partits autònoms però plenament integrats en el *PCE. Devem recordar que uns anys abans ni tan sols existia una organització comunista del *PCE del País Valencià, sinó únicament Comitès Provincials, i era a partir d'aquests com s'havia constituït el Comitè de País, que era més aviat un òrgan de coordinació entre tals Comitès Provincials. El procés de transformació va culminar al desembre de 1976 en la 1ª Conferència del *PCE del País Valencià, que va acordar la constitució del Partit Comunista del País Valencià i va escollir directament un Comitè de País que al seu torn escolliria a Antonio Palomares com el seu responsable polític. No obstant, quan el *PCPV es va presentar públicament en un acte multitudinari en la Universitat de València, el responsable de l'organització estudiantil va presentar a Palomares com Secretari General del *PCPV. I a partir d'aquí com Secretari General es va quedar.

En els primers mesos de 1977 van sovintejar actes públics del *PCPV, formalment un partit il·legal però que lluitava per imposar la seva legalització forçant la seva sortida de la clandestinitat. D'aquesta manera es realitzaven actes massius de lliurament del carnet en els quals centenars i milers de membres del Partit sortien a la llum pública presentant-se com a tals. I es va realitzar també una pegada massiva de cartells amb el nou *anagrama del *PCPV imposant la seva presència en les parets de les ciutats valencianes.

La veritat és que en aquests moments, descartada en la pràctica per inviable la Ruptura Democràtica encara que se seguís posant en els papers, l'esforç principal del Partit ja no era l'impuls d'unes plataformes democràtiques que s'estaven diluint ràpidament, sinó el llançament públic del Partit en si mateix, que s'oferia als lluitadors i lluitadores per la democràcia com la millor llera per a aquesta lluita. L'objectiu central era així la legalització del Partit i la seva presentació directa a les eleccions que es preveien per al mes de juny.

Al seu torn, això va forçar la conversió de l'organització del Partit Comunista, d'una estructura per a la lluita ideològica i política per la mobilització social per a la consecució de la democràcia, en una estructura dissenyada per a la lluita electoral. Aquesta conversió va adoptar la forma del que es va cridar la "*territorialización", que consistia bàsicament en la dissolució de les organitzacions d'intel·lectuals per a integrar-los en les Agrupacions de poble i barri que substituïen a les antigues cèl·lules. Aquesta *territorialización, que es justificava amb un discurs "de classe" digne de *Mao *Tse *Tung i la seva revolució cultural enviant els intel·lectuals a treballar en el camp, va ser acceptada en el País Valencià per totes les organitzacions d'intel·lectuals excepte per la qual es cridava Agrupació de Treballadors d'Universitat a València, que incloent a professors i membres del personal d'administració i serveis va acordar primer mantenir-se com a tal i posteriorment integrar-se amb els estudiants en les distintes *Agrupacions de centre d'estudi que constituïen l'Organització d'Universitat del Partit.

Ja sabem el que va passar. Dels distints punts del que cridàvem Pacte per Llibertat, en absència de Ruptura Democràtica es va aconseguir únicament de forma plena el de l'Amnistia, i parcialment i a terminis el de les llibertats polítiques: Devem recordar que encara que finalment es legalitzés a l'abril al Partit Comunista d'Espanya, i per tant al *PCPV i també al PSUC, altres organitzacions d'esquerra de caire comunista, fins i tot aquelles que havien format part de la *Taula de *Forces *Polítiques i *Sindicals del País *Valencià, seguien sent il·legals quan al juny es van realitzar les Eleccions Generals, i van deure esperar al posterior procés de redacció d'una Constitució per a aconseguir la seva legalització. Per descomptat no es va aconseguir el Govern Provisional que era la pedra de toc de la Ruptura Democràtica, ni unes veritables Eleccions a Corts Constituents, que segons la proposta inicial deurien haver decidit el futur règim polític d'Espanya incloent l'opció entre monarquia i república, unitària o federal, etc. Per contra, i encara que les Corts *elegidas el 15 de juny emprenguessin la redacció d'una Constitució, no ho van fer des de l'assumpció de la plena sobirania popular, sinó *constreñidas per les condicions imposades pel que es cridaven els "poders fàctics" heretats del franquisme, fonamentalment les Forces Armades, que excloïen entre altres coses la possibilitat d'optar per la república i de reconèixer el dret d'autodeterminació dels distints pobles d'Espanya. De fet com s'ha sabut, aquesta exclusió va ser acceptada per Santiago Carrillo, en aquell temps secretari general del *PCE, com condició imposada secretament per a acceptar la seva legalització.

D'aquesta manera el *PCE i el *PCPV es van convertir en uns aparells electorals escassament eficients, posant a més en quarentena bona part dels seus objectius polítics i renunciant a la política unitària que havia estat una dels seus senyals d'identitat des de 1936. Només després de l'enfonsament electoral de 1982 es va obrir un procés que va dur a la recuperació de l'impuls als moviments socials i de la política unitària a través d'IU, i a la recuperació dels objectius programàtics del Partit en el seu XIII Congrés i en el consegüent VI Congrés del *PCPV. Però aquesta és altra història que deu ser contada en altra ocasió.