Els comunistes estem acostumats a
lluitar contracorrent. Ho vam fer sota el franquisme, i ho fem
actualment sota l'actual règim de monarquia
parlamentària. En aquestes condicions, s'enten que a alguns
ex-companys la resistència al sistema els esgote i abandonen les
nostres rengles. Tanmateix, és habitual que els ex-comunistes
cerquen coartades ideològiques i vulguen reconstruir
orwellianament la seua biografia com si intentaren fer-se perdonar els
seus passats pecats.
Joan Ribó ha estat el darrer cas. Ara es retrotrau 30
anys per a dir que ja quan va ingressar al PCE "dubtava de la voluntat democràtica
d'aquest partit" fent referència a "la manca de llibertat en la URSS".
És singular que ara es jac-te de la seua falta
d'informació d'aleshores, quan el PCE feia anys que criticava la
falta de libertats democràtiques als països de l'Est i
havia condemnat la invasió de Txecoslovàquia.
També es singular que acuse al PCPV d'oblidar la sostenibilitat,
quan fa poc criticava les nostres reserves davant una candidatura
municipal corresponsable d'un pla d'urbanització ambientalment
insostenible. Com és singular que oblide que quan ell era
secretari general del PCPV li semblava molt bé que el seu Partit
actués de forma cohesionada al si d'Esquerra Unida, enfront de
la majoria mecànica formada per Esquerra i País i per la
gent de Nova Esquerra que després se'n va anar al PSOE. La
mateixa cohesió que ara ens retrau al PCPV, quan les nostres
posicions, junt amb les d'altres companys, són
majoritàries en EUPV: aquesta condició de majoritaris
sembla que és ara el nostre major pecat. Curiosa manera
d'entendre la democràcia.
Però més revelador encara de la seua concepció de
la democràcia és que considere "un cert menyspreu al mateix sistema
democràtic"
el fet de presentar-se per a candidata a la Presidència de
govern sense haver estat prèviament càrrec públic,
menyspreant una llarga experiència en treball social, sindical i
polític no institucional.
Podriem respondre demanant quina era l'experiència de
gestió de Felipe
González, Zapatero,
Gaspar Llamazares
o el mateix Joan Ribó (amb el suport del PCPV) quan es van
presentar com a candidats, o
recordar l'acudit sobre els 40 anys d'experiència dels dirigents
d'Alianza Popular en les primeres eleccions democràtiques.
Però la qüestió és més de fons:
revel·la una concepció elitista de la política,
restringida als que, com ell, han detentat càrrecs
públics durant molts anys.
I sembla pensar també que per a presentar "una candidatura amb caràcter
més alternatiu" hi ha un límit d'edat, com si el
ser alternatiu fora una condició que es curés amb els
anys.
Davant de tot això, li diem públicament a Joan
Ribó que no es busque justificacions: si, com ell mateix diu, ja
no és comunista, és normal que es vaja del Partit
Comunista. Però molts altres continuem essent comunistes, i
davant les injustícies del sistema capitalista, les agressions a
les llibertats democràtiques, els règims dinàstics
i polítiques socialment i ambientalment insostenibles, i des del
nostre compromís per la democràcia participativa,
continuem apostant per Esquerra Unida i Izquierda Unida com a moviment
polític i social plural i alternatiu d'esquerres, i lluitem
per una societat alternativa amb plena llibertat i igualtat, per la
república, pel socialisme
i per una humanitat pacífica i solidària, en harmonia amb
si mateixa i amb la natura, sense classes ni Estats, que són els
nostres objectius emancipatoris com a comunistes. Per això,
venim de lluny i anem més lluny encara.
Rafael Pla, Amadeu Sanchis,
Alfredo Albornos, Empar Alegria, Xavi García, Julián
Cudero, Marina Albiol, Paco G. Mancheño, Rosa Albert, Rafa
Úbeda, Víctor Domínguez, Alejandro Fortea, Juan
Francisco García, Antonio Montalbán, Juan Bayona,
Montserrat Ros, Paquita Mocholí, Santiago Romero, Pilar Alepuz,
Emili Gironés, Guillem Agulló