Demanem que l'Estat espanyol abandone l'OTAN, així com la denúncia dels acords militars amb EUA i el desmantellament de les bases ianquis i de l'OTAN (com la de Bétera) en el nostre territori.
Els comunistes pensem que la política internacional ha d'orientar-se cap al desarmament, la desnuclearització i un rígid control internacional de la fabricació i venda d'armes, recuperant l'esperit fundacional de les NN.UU.
Especialment greu a el País Valencià és el problema dels abusos urbanístics. Tant la Generalitat governada pel PP, com gran quantitat d'Ajuntaments governats per PP i PSOE, són corresponsables de l'atemptat contra el medi ambient que suposa aquest model de creixement urbanístic descontrolat. Un model que, de seguir desenvolupant-se, amenaça amb acabar amb els recursos naturals del País Valencià.
Així mateix, des del PCPV hem de rebutjar clarament la política de desmantellament del sector públic (especialment la sanitat i l'educació) que duu realitzant el PP des de la Generalitat en els últims anys. Tot açò dins un marc de malbaratament de fons públics en vistes a omplir les arques privades del seu entorn i buidar les públiques, generant un endeutament insostenible que posa en perill la viabilitat i la qualitat dels serveis públics. A més a més, la greu crisi interna del PP valencià (campsistes i zaplanistes) comença a fer ingovernables institucions com la pròpia Generalitat o les tres Diputacions.
Les polítiques neoliberals estan condemnant a la misèria als camperols, pescadors i ramaders. Especialment, les mesures especuladores estan destruint les hortes i convertint a l'agricultura, especialment a la familiar, en una forma de vida inviable per a milers de treballadors.
Tant el PP com els grups regionalistes (Unió Valenciana) i alguns sectors del PSPV (Joan Lerma) han ajudat a afeblir l'ús de la llengua i la cultura valencianes, recolzant-se en ocasions en autèntics disbarats com el secessionisme lingüístic i la lluita perquè les institucions espanyoles i europees reconeguin el valencià com una llengua diferent del català.
A pesar dels avanços promoguts pel PSOE en temes com el laïcisme i el final de la discriminació per motius d'orientació sexual, l'Església catòlica segueix conformant-se com un grup de pressió que pretén parlar amb el Govern en termes d'igualtat per a imposar els seus criteris morals, ideològics i econòmics al conjunt de la societat.
La participació d'extremistes islàmics en els atemptats del 11-M està servint com brou de cultiu per a una demonització injusta dels musulmans, tant els immigrants que viuen entre nosaltres, com els Estats àrabs i musulmans. En el plànol nacional, aquest rebuig o recel generalitzat serveix als interessos del capital, àvid sempre d'enfrontar als treballadors; en l'internacional, la demonització de tot el que olori a Islam serveix sens dubte als interessos imperialistes dels Estats Units i Israel.
Trenta
anys després de la mort del dictador Franco, i a pesar
d'accions vistoses com la retirada dels símbols
franquistes dels espais públics, la recuperació
de la Memòria Històrica segueix sent una assignatura
pendent
del Govern, amenaçada no només pels hereus
polítics
del franquisme, sinó per l'assumpció, per part de
polítics
socialistes, que qualsevol mesura d'estricta justícia
històrica
suposa una presumpta obertura de ferides. Entenem que no s'haurà
tancat cap ferida fins que no s'haja fet justícia amb
les víctimes del feixisme.
6. EL NOSTRE TREBALL EN EL MOVIMENT OBRER I ELS MOVIMENTS SOCIALS:
A)
MOVIMENT OBRER:
Partim de la
convicció que el PCPV ha de
tenir la
seva pròpia política de moviment obrer i
dirigir-se amb ella al conjunt
de la classe treballadora. En contra del que es va anomenar “pensament
feble”, que tanta polseguera va aixecar en una part substancial de
l'esquerra, per a nosaltres, la classe treballadora, encara que avui
puga ser substancialment més complexa i fragmentada, abastadora
de
grups socials més diversos i amb vivències i graus de
consciència
molt diferents, no només segueix existint com classe,
sinó que conforma
el subjecte revolucionari central. Això no vol dir que
els obrers hagin
adquirit ja consciencia de la seua capacitat revolucionària, ni
tan
solament que hagin adquirit plenament consciencia
de classe.
Des de fa gairebé tres dècades s'han anat desenvolupant en el món laboral noves formes d'organització del treball que comporten noves possibilitats de constitució del moviment obrer, al mateix temps que noves dificultats organitzatives per al mateix i una percepció distinta dels treballadors de la seva inserció en el procés productiu. S'ha produït una progressiva substitució de les formes fordistes i tayloristes d'organització del treball amb una explotació intensiva i altament disciplinada de la mà d'obra dintre de grans concentracions fabrils per formes noves, i en els sectors més desenvolupats, més flexibles. Aquest és el cas del toyotisme, en el qual es dóna una major implicació del treballador en el conjunt del procés productiu, importen més les seues qualitats individuals, la seua subjectivitat i hi ha un nou ús de la labor dels equips. Tot això combinat amb l'aparició de l'anomenada fàbrica-xarxa, multiplicació dels centres de treball. Aquests canvis hem de saber que són el resultat de l'intent del capitalisme de reorganitzar-se en funció de bona part de les lluites obreres del segle XX. No obstant això, al costat de nous sistemes del toyotisme, reapareixen àrees de treball molt poc qualificat, de terrible explotació de labors físiques, sense drets, amb contractes volàtils o sense contracte, de treball submergit, etc. I tot això es combina amb zones de gran concentració fabril en condicions de pràctica esclavitud en el Tercer Món. I és que en l'arrel mateixa de l'organització postfordista del treball es troba la voluntat de descentralitzar les empreses a través de la creació de “fàbriques difuses” (amb sistemes de subcontractació d'empreses on no són vigents els mateixos drets que en la "fàbrica mare”) i de l'augment de la autonomització dels treballadors, el creixement de facto de la jornada laboral, encara que legalment es redueixi, i altres mètodes que dificulten la lluita obrera i intensifiquen l'explotació.
Les noves formes
d'organització del treball no han variat el
nucli del
sistema capitalista: l'explotació
del treball humà a través de
l'extracció de plusvàlua que s'assenta sobre la propietat
privada dels
mitjans de producció col·lectius. Per això
tota acció reivindicativa ha
de tenir com horitzó la reapropiació pels treballadors
dels mitjans de
producció, sent en aquest sentit el cor de la lluita de classes. Així
mateix, és també una lluita
per conquistar espais de poder per a la
classe obrera enfront de la classe dominant, sense que la lluita
i la
conquesta necessària de les reformes parcials ens faci perdre la
certesa que només acabant amb la dominació capitalista a
través de la
reapropiació del poder que posseeix la classe burgesa, es
farà
efectiva l'emancipació de la classe treballadora i la totalitat
de la
humanitat.
El
que acostuma a anomenar-se globalització
és una nova fase de
l'imperialisme en la qual s'han aguditzat de forma brutal els
mecanismes d'explotació de les capes populars de tots els
països i s'ha
buidat de contingut la democràcia, fins i tot entesa aquesta en
la seua
significació més pròpiament formal. Les grans
corporacions
transnacionals augmenten la seua influència en el poder
polític dels
estats, no eliminant-lo com es diu, sinó usant-lo de manera
directa per
als seus interessos: suprimint drets socials, costos laborals,
desmantellant serveis públics, apropiant-se d'empreses estatals,
anul·lant lleis de protecció del medi ambient i
qualssevol altres que
suposin una trava per a la penetració dels mercats.
Paral·lelament, les
oligarquias financeres internacionals han imposat per tot arreu la seva
visió del món, impregnant amb ella a amplis
sectors que s'autodenominen d'esquerres i del moviment obrer
tradicional. Han
aconseguit fraccionar la classe obrera en la majoria dels països,
enfrontant a treballadors nadius amb treballadors immigrants,
treballadors en vaga o en lluita pels seus drets amb la resta de
treballadors als quals s'engloba en el concepte indeterminat de
consumidors, empleats públics contra els altres, treballadors
fixos contra precaris, etc…
Ha de quedar clar doncs que el fil conductor que fonamenta el nostre
projecte és situar al ser
humà en el centre d'una política de classe,
anticapitalista, i que aspira a impulsar la democràcia i el
socialisme,
entorn del qual s'estructuren els elements centrals d'una línia
política
transformadora i revolucionària.
La globalització capitalista posada en primer ordre com a font constant de generació de contradiccions del sistema ha de ser eix fonamental del nostre treball al món del treball. Malgrat la complexitat i heterogeneïtat de la classe treballadora, la desestructuració del moviment obrer i la aclaparadora influència de l’ideari consumista, la globalització produeix fenòmens concrets en els quals hem d’aprofundir per a treure’n les eines teòriques i pràctiques necessàries per articular la resposta col·lectiva dels treballadors i de les treballadores. La deslocalització d’empreses, el dumping social de les economies que volen fer-se un lloc al mercat global, el tarannà neoliberal de les normes europees que regulen la competència, etc., amenacen tots i totes els i les treballadors/es, independentment de quin siga el seu contracte (fixe, temporal, etc.), de les seues condicions laborals, del seu status dins l’empresa i inclús de la seua capacitat adquisitiva. L’amenaça del tancament d’empreses, de l’atur massiu, del retrocés en el nivell adquisitiu, etc., és un camp abonat per a la generació d’una nova consciència col·lectiva. Les lluites seran col·lectives o no seran. La globalització pot tenir la virtut d’homogeneitzar per la por allò que estava separat per l’individualisme consumista.
El PCPV ha d'ésser capaç de treballar en aquest immens camp de possibilitats amb intel·ligència. No hem d’oblidar que els efectes negatius d’aquestes contradiccions capitalistes de la globalització són molt diversos, i a voltes les respostes que generen entre la classe treballadora són imprevisibles. D’això en saben molt els moviments ultradetrans i neofeixistes ( Le Pen per ex.), els quals han utilitzat les frustacions i pors de les classes més desfavorides derivant-les cap l'ultranacionalisme, la xenofòbia i, en general, el rebuig a allò que ve de fora. Així doncs, tenim una doble tasca: en primer lloc, l’elaboració teòrica i la posada en pràctica generant una consciència col·lectiva que s’enfronte a les contradiccions de la globalització des dels nostres postulats marxistes. En segon lloc, combatre el perill que el creixent descontent s’enfoque cap a les opcions neofeixistes i xenòfobes que, en el fons, acaben fent-li el joc al sistema.
En aquest sentit el moviment obrer ha
de
ser part activa del moviment
antiglobalització capitalista i el nostre treball com
comunistes ha de
ser estar amb uns
altres al capdavant per a
dirigir aquest moviment cap a la
presa de consciència de
quina és
l'essència de la lluita, que no és altra que la lluita de
classe. Es
tracta de conduir aquest moviment a una confrontació que vaja
més enllà
de les mobilitzacions panfletarias i puntuals. L'antiglobalització no
ha de ser una moda, ha de tenir al seu si el contingut ideològic
que li done el seu sentit i que els comunistes al llarg dels nostres
anys
de formació, presa de consciència i lluita dintre del
moviment obrer
hem conegut. El moviment antiglobalització i el moviment
obrer es
necessiten fins al punt que si el primer es queda en un perfil vague,
sense contingut de classe, corre el risc de diluir-se o fins i tot ser
absorbit a trossos pel sistema; i si el moviment obrer no aborda el
caràcter anticapitalista i internacionalista de la lluita
antiglobalització, pot acabar per enquistar-se i divorciar-se de
la seua pròpia base social de manera permanent.
El nostre treball al si del moviment obrer ha d'estar dirigit a
recuperar l'orientació
política de transformació del sistema. Hem
d'evitar el sindicalisme que es limita a gestionar les pèrdues,
que ha
perdut el nord transformador al distanciar-se de les forces
polítiques
d'esquerra, especialment IU i el PCE. Hem de defensar en el si
sindical que el fonament de
l'avanç del moviment obrer és la
mobilització social més que la negociació, el que
no exclou la
negociació concreta, sobre la base de la força adquirida
per la
mobilització per a garantir la conquesta dels drets.
Entesa sota
aquesta dinàmica de lluita de classes, no es tracta de renunciar
a les
millores socials que puguin aportar les negociacions, però
sí de tenir
sempre present en l'acció, no només les petites
concessions que el
capital realitze, sinó la posició de fortalesa o
debilitat en que queda la
classe obrera.
En particular la reapropiació
activa dels mitjans de producció ha de ser
també una alternativa concreta enfront de l'amenaça de
tancament
d'empreses, en processos de deslocalització,
combinant l'acció en les
empreses (vagues, ocupacions, etc.) amb l'activitat política en
les
institucions, orientada a produir
canvis legislatius (promovent l'autogestió) i el pas total o
parcial al sector públic de
les empreses
que requereixin aportació de fons públics o que suposen un
control dels sectors de producció estratègics de l'Estat.
Encara sent
conscients del gir ideològic
que la majoria de la Direcció està imprimint
a CCOO i de
l'allunyament progressiu de la direcció del sindicat respecte
dels
objectius que han de guiar un sindicat obrer, com ha quedat
de manifest recentment amb la campanya de CCOO-PV a favor
de la Constitució Europea, entenem que
és en aquest sindicat on
preferentment hem de desenvolupar la política sindical del
Partit, per la senzilla raó
que
són les
característiques que CCOO reclama en els seus principis i en els
seus
documents les que considerem necessàries per a desenvolupar un
sindicalisme de classe. Al mateix temps no hem d'oblidar que segueix
sent un sindicat majoritari i que
hem d'estar amb els treballadors per
a tractar de millorar les seues condicions de vida i no provocar
sectarismes ideològics inútils per al conjunt dels
treballadors i
treballadores. Recuperar en
CCOO els principis
fundacionals de sindicat de classe, assembleari, participatiu,
democràtic i unitari, es fa avui més necessari que
mai des de la perspectiva de l'organització i la
mobilització dels treballadors i treballadores en la seva lluita
contra les polítiques agressives dissenyades pel neoliberalisme.
Recuperar la iniciativa i influència dels
comunistes en la central majoritària és un objectiu de
primer ordre,
acabar amb el conformisme que ha caracteritzat les polítiques
d'aquesta central sindical en els últims anys, amb
la censura, dissolució de sindicats contestataris a la
línia
emanada dels òrgans dirigents, expulsions, etc. de forma
que ningú es veja marginat en raó de les seues idees. La
lluita
contra el capital, per un futur d'emancipació, requereix del
Partit el disseny d'alternatives per al moviment obrer i
la intervenció conscient, amb les nostres propostes.
Sent CCOO el sindicat on preferentment desenvolupem els comunistes la nostra activitat sindical i on orientem el treball dels nostres militants, és cert que en els últims anys un bon nombre de comunistes ho han abandonat, bé com a conseqüència de mesures repressives internes, bé per rebuig cap a les polítiques del sindicat, i van buscar altres sindicats de classe, o van articular altres expressions sindicals aspirant construir el sindicat que els comunistes veníem defensant. El PCPV valora i dóna suport al treball d'aquests camarades que segueixen treballant sindicalment des d'una perspectiva de classe en altres organitzacions i reconeix les seues aportacions a la lluita de la classe obrera.
El PCPV
durà les seues propostes al moviment obrer contant amb
quants camarades treballen al si d'agrupacions sectorials o
d'empresa i sindicats de classe i desplegarà quants
esforços siguen necessaris per a contribuir a la unitat
sindical, base
fonamental de la unitat dels treballadors.
Per a ser aquest instrument de
conscienciació dintre de les estructures
sindicals i en el conjunt de la classe treballadora el partit ha
d'organitzar als seus militants
perquè contin amb els mitjans i la
formació necessaris per a treballar en el sindicat i en les
empreses.
Seguint aquestes pautes el Partit potenciarà,
des de la
secretaria d’organització en col·laboració amb la
de moviment obrer, la creació d’agrupacions d’empresa
i la coordinació entre elles així com la
celebració d'assemblees sectorials
comarcals de branca o territori que coordinen, des de les secretaries
de Moviment Obrer, el treball dels i les nostres camarades al si dels
sindicats en els quals militen.
Hem d'arribar als comités d'empresa i per a això el
primer és contar
amb un llistat dels militants membres de comités i aquells que
no
pertanyin instar-los a participar en la lluita sindical al si de
l'empresa agrupant-se amb altres militants si existeixen en la mateixa
empresa, polígon o àrea d'activitat industrial.
El partit s'ha de comprometre a dotar
a aquests grups de militants de la
formació i informació que facin possibles la unitat
d'acció i de
discurs. Per a aquesta labor no podem oblidar les noves
tecnologies,
fonamentalment el correu electrònic que ens permet una
ràpida i
eficient interconnexió. En aquest sentit des de la secretaria de
moviment obrer es farà arribar a aquests grups de
militants tant les
resolucions del partit com els seus òrgans d'expressió
com són el Mundo
Obrero i Nuestra Bandera,
tant perquè es formen com perquè coneguen la
política del Partit i perquè la difonguin entre els
companys. Els
militants hem de ser l'avantguarda de la classe obrera per a fer
arribar el nostre discurs des del més aïllat treballador
d'una petita
empresa fins a les direccions sindicals.
Des del PCPV hem de dirigir-nos amb un projecte actualitzat,
però sense
oblidar la tradició marxista, al conjunt de treballadors i
treballadores, tant als no organitzats com, especialment, als
organitzats en els sindicats de classe i fins i tot en altre tipus
d'organitzacions socials de la classe obrera, proposant els
següents eixos de mobilització. No és qüestió
aquí de fer una llista de reivindicacions
tancada sinó d'assenyalar els eixos que podrien permetre que el
moviment obrer reprengués l'ofensiva social:
La defensa del sistema públic de pensions. Per uns serveis públics de qualitat (ensenyament, sanitat, xarxes assistencials, etc..).
B)
MOVIMENTS SOCIALS:
Tant dintre dels moviments socials emergents
com en els tradicionals,
hem d'aspirar a convertir-nos en un
referent de l'esquerra radical i
alternativa, revolucionària,
anticapitalista i
internacionalista.
Els moviments socials tendeixen a ser controlats pel sistema
mitjançant
la seua institucionalització, atorgant subvencions, etc, o
simplement
aglutinen el descontentament, sent conscients que el descontentament
solament pot generar revoltes efímeres, mentre que la
formació i
organització de les consciències és la que
possibilita una
mobilització sostinguda, sent així el veritable germen
revolucionari.
L'aspiració
revolucionària del PCPV es concreta a atorgar prioritat a
la mobilització social, a l'organització, a la
construcció
d'alternatives i a la lluita ideològica. Proporcionant
aquesta
mobilització social el suport de la representació
institucional i
altres formes de representació política, que han de ser
la veu de
l'organització i mobilització de les capes populars per a
la seva
emancipació.
L'aportació de les nostres propostes, valors polítics i
tradició de
lluita, han de traduir-se en una hegemonia del partit basada en el
consens, i mai en una imposició de majories o forces, que puguen
posar
en perill la pluralitat del distints moviments socials. Però
això
solament és possible si aconseguim la coordinació dels
comunistes, que
participen activament en els moviments socials, en estreta
relació amb
les línies d'actuació marcades pel partit.
L'esquerra que el PCPV representa és una esquerra que aspira a la
transformació de la societat, una societat sense classes.
Som
anticapitalistas, antiimperialistas, ens qualifiquem com uns altres ho
fan de ser antisistema, amb la diferència que només ser
comunista
aglutina la tradició roja, verda, violeta, sense contradiccions,
amb perfecta coherència i presentant una alternativa de vida, un
sistema
més just.
En molts casos la mobilització social aspira a la millora del
sistema,
a una millora en la gestió dels recursos, però nosaltres
aspirem a la
superació del propi sistema capitalista, perquè
és l'arrel de les
desigualtats socials, econòmiques, de gènere, de
territori, etc…que
només es podran corregir realment suprimint el sistema generador
de les
desigualtats, no mitigant els seus efectes. El que no exclou que
entenguem que les conquestes socials parcials que s'aconsegueixen amb
la lluita són passos cap a davant, però no podem
convertir-nos en mers
defensors dels drets ja adquirits, hem d'anar més enllà,
plantejant
l'eliminació del sistema, per a poder portar a terme altre
món millor,
perquè la nostra responsabilitat és demostrar que altre
món és
possible.
El PCPV ha d'elaborar anàlisis
i alternatives, i impulsar la més àmplia
participació de tot el partit en la societat i les seues
organitzacions, plataformes i moviments, organitzant als seus militants
per a portar a terme la política del partit. A més
d'impulsar les
campanyes que es creen necessàries de forma plural cap al
conjunt de la
societat. I instant als càrrecs amb responsabilitats
polítiques o
institucionals a redoblar els seus esforços i presència
en els
moviments socials, com conductors de la veu de la mobilització
social,
a través dels aparells polítics o institucionals. Per a
això és
convenient que no copen més llocs dels que són
capaços de portar a
terme, no en el seu caràcter merament representatiu, sinó
instrumental.
La nostra coherència política, no solament ens insta
inevitablement a
la participació activa dintre dels moviments socials,
sinó que la
nostra actuació no ha de ser merament testimonial sinó
conductora de la
política elaborada pel partit, que amb
transparència democràtica hem d'elaborar entre tots els
comunistes.
Moviment Ciutadà:
Els primers brots veïnals van ser brots polítics, el
moviment ciutadà
estava estretament lligat a la militància de partits
d'esquerres. Pel
que no hem de tenir temor de fer tornar a les nostres associacions de
veïns una consciència política crítica, que
desperte les consciències
dels nostres conveïns. Les Associacions de Veïns són
un moviment
ciutadà que compta amb una perllongada tradició de lluita
(on el Partit
va ocupar i ocupa un paper important) per un replantejament de les
ciutats unit al model de societat que volem aconseguir, i com espai
necessari d'actuació dels ciutadans i ciutadanes que desperte
les seues
consciències critiques i potenciï els valors de la
democràcia
participativa.
Pel que no podem més que ser la veu, tant en el carrer com en
les
institucions a les quals tinguem accés, de propostes concretes
impulsades per importants moviments ciutadans, que amb les seves formes
d'actuació posen en tela de judici la
nefasta política de moltes d'aquestes institucions, guiades
pels grans interessos especulatius del capitalisme.
El
treball del PCPV als barris i a les AA.VV. ha d’estar ben
definit perquè no podem perdre de vista una sèrie de
fenomens que avui afecten al moviment veïnal: per una banda, la
crisi de representació
de les mateixes. En la major
part dels casos les AA.VV. estan representades per molt poca gent del
barri, els quals ens han servit d’interlocutors en temes
importants. A posteriori hem patit el posicionament en contra i la
contestació de la gent del barri no articulada en l’AA.VV.
La participació sense representativitat és un arma de
doble fil.
Respecte al recolzament i treball amb plataformes que persegueixen
objectius
reivindicatius, és del tot necessària. Si no
estem, s’ens tira de menys.
Així mateix,
donada la transcendència de l'educació per a formar
ciutadans
lliures i la submissió en el nostre país als ancestrals
compromisos entre Església i Estat, el Partit deu tenir com
una de les seves prioritats estar organitzat en tots els sectors de
l'ensenyament
per a proposar un model educatiu públic,
laic i solidari.
Hem de participar
en la defensa de la Sanitat Pública.
Hem de treballar en la millora dels Serveis Socials públics i
entre tots els col·lectius cal destacar, per la
indefensió
en la qual es troba un gran nombre de ciutadans a causa de
deficiències físiques o psíquiques, el qual formen
les persones
amb discapacitat física i/o psíquica. El Partit
ha de defensar i promoure programes
de formació i
d'inserció laboral per a la seva integració total
i la defensa
dels seus drets i interessos.
No podem oblidar la creixent arribada de treballadors immigrants, que sofreixen doblement les desigualtats per la seua condició d'obrers i estrangers. Hem de potenciar la seva participació en les lluites obreres, fomentant les Associacions d'Immigrants, que no s'han de veure com ghettos, sinó com plataformes que ajuden als nouvinguts a integrar-se entre nosaltres. Cal recordar que el racisme és una eina molt eficaç del capital, que manté a l'immigrant en una situació d'inferioritat i desemparament, convertint-los en bocs expiatoris de les injustícies del sistema, desviant als obrers del seu únic enemic de classe, que és el capital. La lluita contra el racisme no ha de quedar-se en allò folklòric, sinó que ha d'anar més enllà, ensenyant o recordant als obrers que per sobre de les fronteres, les races o les religions, estan els interessos de classe.
Moviment Pacifista:
La nostra aposta per la pau, la desmilitarització i el
desenvolupament
d'una cultura de convivència pacífica entre els distints
pobles, és el
que defineix el nostre caràcter antiimperialista,
íntimament lligat a l'anticapitalisme, atès que hi ha una
estreta relació entre
l'imperialisme o neocolonialismo existent, i les crisis
econòmiques del
capitalisme: les mutacions experimentades per l'imperialisme no van
donar lloc a una economia no imperialista, sinó a un nou
règim global
de dominació, que no descarta la dominació de mercats amb
les armes,
com és el cas a l'Iraq.
Per això el pacifisme conseqüent ha de conduir a
l'anticapitalisme, perquè
el sistema capitalista és un sistema de guerra i de
violència en les
seues estructures.
Moviment Feminista:
El
feminisme és part fonamental de tot projecte
transformador i revolucionari, per això assumir les tesis
emancipadores del feminisme no és una qüestió que
afecte solament
a les dones del Partit, es tracta de transversalitzar amb
la perspectiva de gènere tota la política del PCPV en una
nova síntesi al costat del potencial alternatiu de l'ecologisme
polític i el pacifisme.
El món en el qual vivim se sustenta en dos pilars fonamentals
generadors de desigualtat, el capitalisme neoliberal i el patriarcat.
El sistema econòmic dominant actual se sosté en un model
d'explotació
patriarcal, on les dones sofreixen en major mesura la
precarietat
laboral, l'atur, la pobresa i la violència. Sense necessitat de
citar
les fonts estadístiques que parlen de la situació de la
dona en el
Tercer Món, en el mal anomenat primer món els barons cobren un
25% més de salari per idèntic treball, l'atur
femení és molt major que
el masculí, la contractació per a determinats llocs
segueix sent tan
discriminatòria com els ascensos dintre les empreses per al
sector
femení. En resum, la precarietat laboral s'enceba en les dones,
que
sofreixen en major mesura un sistema econòmic injust, pel que el
PCPV
no concep altre tipus de feminisme que no sigui el feminisme de classe.
El treball que ha de portar a terme el moviment feminista del PCPV ha
de
ser de dintre cap a fora, conscienciant en primer lloc als nostres
camarades i després a la societat, de la necessitat d'una lluita
feminista l'eix fonamental de la qual es base en la lluita de classes i
la igualtat real de gènere.
Moviment Ecologista:
El
sistema de producció capitalista basa el seu desenvolupament no
només
en l'explotació de l'home, sinó també en la dels
recursos naturals. El seu model de desenvolupament insostenible ens
està
duent a la desaparició dels recursos naturals i posa
en perill el futur del planeta.
El
capitalisme no només s'ha apropiat dels mitjans
de producció col·lectius, sinó que ara,
mitjançant l'imperialisme
i l'ús de la guerra, també s'està
apropiant dels recursos naturals.
Aquest model de desenvolupament que esgota els recursos no renovables i esprem els renovables, que amb els desfets i residus dels hiperconsumidors enverina tot el planeta i obri cada vegada més la bretxa entre països consumidors i els empobrits; aquests, sense gaudir del festí alienant, sofreixen les pitjors conseqüències: expoli dels seus recursos, si és necessari manu militari, i abocador dels verís produïts.
Moviment de d'alliberament sexual:
Sent el nostre projecte comunista l'emancipació de totes les
persones
oprimides, és d'estricta necessitat i justícia que totes
i tots els
comunistes assumim la defensa del lliure desenvolupament de
l'afectivitat humana, rebutjant la reducció
d'aquesta al marc
de la família tradicional basada en imposicions ancestrals de
l'Església Catòlica.
Per tot això, es fa imprescindible l'adhesió dels i les
comunistes a la
lluita pel lliure desenvolupament de l'afectivitat en cadascun dels
individus, així com la plena equiparació de drets entre
totes les
persones, siga com siga la seua orientació sexual.
Moviment contra la globalització capitalista:
En els últims anys hem assistit al naixement d'un moviment que
ha sabut
aglutinar el descontentament que el sistema capitalista estava
sembrant. El moviment antiglobalització és ara per ara el
moviment de
moviments, encara que la major part d'aquest moviment està
encara sense
organitzar.
El
PCPV dóna suport a la proposta plantejada pel president
Veneçolà Hugo Chávez en el darrer Fòrum
Social Mundial en Porto Alegre sobre la necessitat de passar a una
nova fase, la de la mobilització antimperialista i la
construcció del socialisme allí on les forces populars
antimperialistes assolisquen el poder.
És necessari que la primera tasca del PCPV siga la
d'articular
els
mecanismes necessaris per a organitzar i mobilitzar a tots aquells i
aquelles que pretenen treballar per la construcció d'altre
món
possible, influint amb la nostra ideologia i formació en el rumb
anticapitalista que aquest moviment ha de prendre. En aquest sentit
constatar que després de la guerra de l'Iraq, bastants de les
estructures del moviment han abandonat bona part de les seues tasques
pròpies para centrar-se en aquest tema, la qual cosa
demostra que no existeix una plena conscienciació
d'oposició al nucli
central de la ideologia capitalista. El que no implica que la lluita no
puga obrir diversos fronts legítims, sinó que al mancar
d'un nucli
ideològic i organitzatiu concret, cauen en contradiccions, les
quals
poden dur el moviment a la seua atomització o
desaparició. D'aquesta
forma els eixos del nostre treball en el moviment des dels
col·lectius
on també participem i especialment com militants comunistes,
passen
per:
Moviment camperol
Una tasca oblidada pel partit, i per la qual cosa l’hauria de reprendre, és la relació amb els xicotets propietaris agrícoles i el sindicat de la Unió de Llauradors. Des d’aquest sector es pot defensar la qüestió de l’aigua, el medi ambient, les agricultures ecològiques, la defensa dels preus de consum d’aliments bàsics, la denúncia del control dels mercats per part de les grans superfícies i els lobbies que imposen a tota Europa preus desorbitats als aliments del camp i al mateix temps paguen misèries a aquells que els crien, arruïnant-los i dominant el sector pagant sous de misèria i enriquint-se cada vegada més.
El partit crearà una comissió que s’encarregarà d’estudiar la nova situació dels jornalers agrícoles per a poder tenir la seua pròpia política en el moviment camperol.