Colombia es debateix entre una situació de
guerra i un procés de pau. Un procés que no es pot entendre
sense tenir en compte els seus antecedents.
Colombia, en efecte, és un país amb
una llarga tradició no solament de lluita guerrillera, sinó
de negociacions entre el govern i diferents organitzacions guerrilleres.
En el passat, aquestes negociacions han conduït a diferents acords
en base als quals les organitzacions guerrilleres es varen desmobilitzar
i bona part dels seus components varen passar a participar en la lluita
política-electoral... amb el resultat de ser massacrats per "esquadrons
de la mort".
Especialment sagnant ha estat la situació
patida per la Unión Patriótica, organització
política vinculada al Partido Comunista Colombiano i a l'organització
guerrillera de las FARC, que ha patit la mort de milers dels seus
càrrecs públics.
Per altra banda, en la situació actual, pel
que fa al govern encapçalat per Pastrana, es dóna
la confluència de tres fets:
1) Una indubtable audàcia del president Pastrana
al comprometres en un procés negociador amb las FARC i amb l'altra
organització guerrillera, el ELN.
2) Una política econòmica ultraliberal
profundament lesiva per a les classes populars colombianes.
3) Una actitut pràctica de connivència
entre l'Exèrcit governamental i els "paramilitars", que actuen normalment
com a perllongació de l'Estat en la repressió dels moviments
populars.
Al mateix temps, sobrevola l'amenaça d'una
intervenció militar nordamericana amb l'excusa de la lluita contra
el narcotràfic.
Tot això explica la extremada prudència
de las FARC-EP i del ELN, que no accepten cap desmobilització de
la lluita guerrillera si més no en tant no es consolide el procés
de pau, condicionant aquesta consolidació a una actuació
ferma i efectiva del Govern contra el paramilitars i a l'adopció
de mesures socials favorables a les classes populars.
I allò realment sorprenent és que,
a pesar d'aquestes difícils condicions, a pesar de la situació
de guerra oberta entre l'Estat de Colombia i la guerrilla, que s'enfronten
d'igual a igual, el procés de diàleg i negociació
entre el govern i la guerrilla, especialment les FARC-EP, avança
de forma original i amb importants dosis d'audàcia.
Una característica d'aquest procés
és l'esforç, plantejat per les organitzacions guerrilleres
i acceptat pel Govern, de fer participar en el procés a la societat
colombiana, amb representació de les seues organizacions i moviments
polítics, sindicals i cívics. Si l'ELN va impulsar la Convenció
Nacional, amb una àmplia participació de sectors representatius
del país, les FARC-EP han concertat amb el Govern la constitució
d'un conjunt de "Meses Temàtiques" amb diferents canals públics
de comunicació per a recollir aportacions i propostes.
Quan la negociació avança al temps
que continuen les accions criminals dels paramilitats, emparats per l'Exèrcits,
contra la població, Colombia es troba en una cruïlla decissiva.
De la fermesa i inteligència de les organitzacions populars, i de
la solidaritat de les organitzacions democràtiques de tot el món,
dependrà que la situació es decidesca en un sentit favorable
a la gran majoria de la població colombiana.
