ANÀLISI DE LA SITUACIÓ POLÍTICA

Aquests darrers messos la situació política internacional i nacional ha patit profunds canvis. De que sapiam encertar en l'anàlisi de la situació i de les perspectives dependrà que pugam prendre la iniciativa política, influint positivament en la seua evolució.

La política bel·licista unilateral del govern de Bush secundat per Blair i Aznar va dinamitar els instruments generadors d'hegemonia de l'imperialisme nordamericà: no solament el Consell de Seguretat de l'ONU, sinó també fins i tot l'OTAN. La grolleria de les seues fal·làcies era de tal calibre (fins i tot les seues mentides en l'ONU eren desmentides pels inspectors d'aquesta) que els va deixar aillats en el seu moment no solament de la majoria dels pobles del món, sinó fins i tot de la majoria dels seus governs; d'alguna manera, el "pensament únic" va deixar lloc al "pensament zero" en el qual la única raó era la força.

En aquestes condicions, la primera manifestació global de la història de la humanitat el 15 de febrer hauria de representar un punt d'inflexió en el desenvolupament d'una alternativa mundial al bel·licisme de l'imperi. El moviment contra la guerra ha adquirit una amplitud que ens remeteix com a precedent a l'aliança democràtica contra el nazisme, abastant ideològicament des de l'esquerra a la dreta democràtica i des del marxisme a l'Església, i socialment des de la classe treballadora a sectors de la burgesia que no identifiquen els seus interessos amb els de les petroleres i multinacionals que Bush representa. Amplis sectors socials i polítics, socialdemòcrates i liberals, que van secundar les anteriors agressions nordamericanes contra Iraq, Iugoslàvia o Afganistan, no han trobat raons per a seguir a Bush en la seua barroeria assessina. Ara bé, la mateixa amplitud i pluralisme de la resistència a la guerra, s'expressa a través de diverses vacilacions i contradiccions. Així, si bé el moviment popular contra la guerra ha aconseguit contrarrestar en bona mesura les presions del govern nordamericà, de manera que la gran majoria dels governs, fins i tot els representats en el Consell de Seguretat, no van secundar l'agressió contra el poble d'Iraq, la majoria d'ells no van donar el pas de condemnar a l'agressor. I la lògica de la guerra imperial s'ha imposat a través de la victòria militar en Iraq, que ha estat refrendada a posteriori per la resolució 1483 del Consell de Seguretat de l'ONU que ha donat suport a la "autoritat" dels ocupants. Tanmateix, continua la resistència contra l'ocupació, tant en Iraq com en Palestina, evidenciant que el conflicte únicament pot finalitzar amb la fi de l'ocupació.

Pel que fa a la situació en latinoamèrica, cal destacar la nova derrota de l'imperialisme d'EUA en Bolivia, on l'alçament popular ha aturat l'expoliació d'una riquesa natural com és el gas i ha forçat la renúncia d'un president, representant de l'oligarquia boliviana, rebutjat per la seua actuació assassina i al servei de les multinacionals i de l'imperialisme d'EUA, substituint-lo per un president condicionat per la mobilització popular.

Cal assenyalar per altra banda que la defensa de la pau, de les llibertats democràtiques i dels drets socials, que el Comité Federal del PCE del passat 18 de gener assenyalava com els eixos centrals de l'acció política durant els propers messos, no són qüestions independents, sinó profundament interconnectades: la restricció de les llibertats democràtiques, que es configura com un instrument per a afeblir a les classes populars i retallar els seus drets socials, s'emmarca en la lògica de la guerra. Hem vist a més com governs que discrepaven sobre la guerra continuen estant d'acord quan del que es tracta és d'atacar els drets socials, com s'ha vist en les propostes dels governs d'Alemània i França, amfitrió de la darrera cimera del G8 que ja ha tingut la resposta d'una vaga general del sector públic. És un primer avís per a l'intent de reprendre l'agenda de privatitzacions de bens i serveis fracassada en Seattle, i de retalls socials com els que en l'Estat Espanyol van ser derrotats per la vaga general del 20J.

Respecte a la vaga general del 20-J, hom pot ressenyar, a més de que va ser un rotund èxit dels treballadors i les treballadores i del sindicalisme de classe, el fet novedós que l'Audiència Nacional haja dictat sentència favorable a CC.OO. i en contra de RTVE en la qual vistos els fets es condemna la manipulació informativa que vulnerant la llibertat sindical i el dret de vaga va fer l'Ens Públic sobre el seguiment y desenvolupament de la Vaga General del 20-J, en la qual seguint les directrius del Govern d'Aznar es va vulnerar de forma descarada un dret fundamental de la ciutadania, como és el de tenir accés a una informació veraç i objectiva sobre els fets. Això que en major o menor mesura es ve repetint quotidianament, és especialment greu quan s'emmarca en una política general de retall de llibertats democràtiques que sistemàticament ve aplicant el PP des d'uns paràmetres de manipulació de l'opinió pública més propis de J.Goebbels que d'un partit que s'autodenomina democràtic.

Per tot això, i per a connectar la defensa de la pau i de les llibertats democràtiques amb la defensa dels drets socials, era important impulsar el paper de la classe treballadora en el moviment contra la guerra a través de les seues organitzacions sindicals, perllongant les convocatòries europees d'aturs parcials amb una Vaga Global contra la guerra que desenvolupara un nou i autèntic vincle transatlàntic entre la classe treballadora dels diferents continents, i molt especialment entre la europea i nordamericana, cosa que haguera estat una poderosa eina per aturar la guerra. Al mateix temps, el protagonisme de la classe treballadora en el moviment contra la guerra i el reforçament dels seus lligams internacionals la posaria en millors condicions per a fer front a l'embranzida neoliberal contra els drets socials.

En aquest sentit els partits comunistes, com integrants històrics del moviment obrer internacional, hauran de reforçar els seus lligams, de tal forma que la seua lluita per la pau estiga coordinada a nivell internacional. Caldrà partir de la Conferència de Partits Comunistes celebrada a l'Uruguai, on des d'uns plantejaments marxistes els comunistes sigam el moviment més actiu en la defensa dels drets humans.

En l'Estat Espanyol, l'alineament d'Aznar amb Bush l'enfrontà amb el 90% de la ciutadania espanyola que s'oposava a la guerra i ho manifestava activament en el carrer i en cada ocassió propícia, deixant aillat al PP en el Parlament. A l'assumir en les Azores junt a Bush i Blair la responsabilitat del que en la pràctica ha estat una declaració de guerra àmpliament denunciada com a il·legal i injusta, i encara que s'assignen a les forces armades espanyoles missions secundàries, va assumir també la responsabilitat del genocidi en marxa en Iraq com a resultat tant directe com indirecte de l'operació militar que inclús en el seu nom, "commoció i espant", no ocultava els seus propòsits de generació de terror, és a dir, terrorista: el precedent de les guerres anteriors no permetia ignorar la catàstrofe humanitària que va provocar. I tot això vulnerant tant la legalitat internacional com la Constitució Espanyola amb una usurpació consentida de les funcions del Rei que qüestiona la legitimitat de la monarquia, fent així de les seues referències a la legalitat un sarcasme sagnant, evidenciant que per a Aznar i el seu Partit la legalitat no remeteix al Dret sinò al "ordeno y mando" que tan bé connecta amb el seu passat franquista, i que en el terreny internacional, al seguir la lògica del salvaje oest del seu patró Bush, volent prendre-s la llei pel seu compte, per damunt de l'ONU, es col·locava fora de la llei.

Aznar, amb el suport del seu Partit Popular, és així culpable de l'assassinat de tots i cadascú dels homes, dones i infants exterminats en Iraq. És culpable de traició per possar l'Estat al servei d'una potència estrangera en contra de la voluntat del seu poble. I al governar palesament en contra d'aquesta voluntat està negant l'essència de la democràcia. Tot això justificava tant la petició de dimissió que va estar presentada per IU com la seua denúncia davant dels Tribunals. Però comptant amb el suport tancat del seu Partit Popular amb majoria al Parlament, la restitució de la legitimitat de les institucions democràtiques requeria la immediata convocatòria d'eleccions generals. Però en la seua absència, les eleccions municipals i autonòmiques tenien també el caràcter d'un plebiscit contra la guerra i el comportament assassí, traidor i antidemocràtic del govern d'Aznar amb el suport del seu Partit Popular.

El resultat d'aquestes eleccions ha estat que el número de vots obtinguts pel conjunt de les forces democràtiques en contra de la guerra ha estat molt superior al número de vots obtinguts pel PP, el partit de la guerra. Però aixó ha estat enterbolit per diversos factors, des de la referida victòria de la lògica de la guerra i la confraternització de Juan Pablo II amb la família Aznar fins a la limitació de les alternatives que es configuraven al govern del PP. Tot aixó pot haver ajudat a crear les condicions propícies per a que la gran majoria d'electors de dretes obviaren la seua passada oposició a la guerra, i posaren per damunt la relativa bonança econòmica per a determinades capes socials, el PHN, etc., de manera que el PP, enlloc de ser castigat en les urnes, ha augmentat uns 100.000 vots en relació a les anteriors eleccions municipals, encara que el conjunt de les forces democràtiques en contra de la guerra haja tingut un augment superior.

Tampoc hi havia que menysprear la capacitat de reacció del PP, a pesar de l'aillament social en que l'havia situat la seua actuació davant del "xapapote" i de la guerra. La multitudinària assistència a l'acte en favor del PHN en València el 2 de març va demostrar, si més no, la capacitat de convocatòria que encara tenia el PP recorrent a la manipulació utilitzant les institucions, pressupostos i mitjans de comunicació públics. Però encara que manipulats, els assistents en general estaven allí voluntàriament, per molt patètic que fora veure a valencians defensant un PHN que tindria com a conseqüència immediata perdre aigua bona del Xúquer amb la promesa incerta d'aigua sanilitzada de l'Ebre a través d'un transvasament ecològicament destructiu per a les nostres terres.

Tot això ha propiciat que en l'àmbit del País Valencià el PP haja mantingut la majoria absoluta tant en les Corts Valencianes com en les principals ciutats, tallant el pas a una alternativa democràtica. A més, els tímids gestos d'obertura de Camps com a nou president de la Generalitat Valenciana estàn essent sistemàticament invalidats per la direcció local del PP encapçalada per Zaplana i des del govern central, deixant per exemple en l'oblit les promeses de reforma de l'Estatut. Al temps que el nou cap del PP, Rajoy, es proposa continuar una política bel·licista, antidemocràtica i antisocial de la qual ha estat copartícipe.

Igualment, i de la mateixa manera que el PP intenta provocar un allau de simpatia cap a les seues mesures repressives utilitzant demagògicament la inseguretat que la seua mateixa política social provoca, era previssible que estimulara provocacions vandàliques per a intentar distorsionar i dividir el moviment contra la guerra. D'ací la importància d'estar vigilants per a neutralitzar les provocacions i denunciar les actuacions policials repressives contra accions pacífiques.

El PP intenta també rendabilitzar políticament els atemptats terroristes, utilitzant-los per a justificar la seua política repressiva i de criminalització dels moviments socials. Enfront d'aquests atemptats cal respondre unint el rebuig a la guerra i al terrorisme: si hi ha alguna coincidència amb el terrorisme, és la de la lògica de la guerra compartida per ETA i el govern del PP, i des de la nostra coherència pacifista podem denunciar la incoherència dels que condemnen a ETA sense condemnar la guerra o condemnen la guerra sense condemnar a ETA.

Cal assenyalar que dins del moviment contra la guerra, i degut a la seua gran amplitud i pluralitat social i ideològica, les quals calia preservar com a base de la seua força, es donaven importants contradiccions socials i ideològiques. Encara que dins d'aquest moviment fora manifest el protagonisme de l'esquerra, no es podia caracteritzar com un moviment de l'esquerra contra la dreta: en el 90% de la ciutadania espanyola en contra de la guerra hi havia, com abans assenyalàvem, una part important de la dreta social, i forces polítiques de centre i de dreta democràtica que han tingut i poden tenir actituds vacilants i contradictòries en els conflictes polítics que es produeixen al voltant de la guerra, en particular pel que fa a la restricció de les llibertats democràtiques auspiciada pel govern del PP amenaçant amb una greu involució política.

Així hem vist com, en el marc de l'anomenada "guerra mundial contra el terrorisme", s'ha abandonat el consens democràtic per a aillar a qui practica la violència terrorista, substituint-lo per l'assimilació als terroristes dels qui persegueixen per mitjans democràtics objectius parcialment coincidents amb els seus. Aquest ha estat l'esperit de l'anomenat "pacte antiterrorista" i de la Llei de Partits impulsats pel PP i secundats pel PSOE, que per cert va donar també suport a la guerra de l'imperi contra el poble d'Afganistan amb l'excusa de la persecució de l'escorredís Bin Laden.

Va estar la radicalització del govern del PP, alineat amb l'extrema dreta nordamericana representada per Bush, la que posteriorment va fer botar els botons d'alarma dels seus cooperants: al temps que es llançava a defensar la guerra contra Iraq per damunt dels informes dels inspectors de l'ONU, l'aplicació interna de la lògica de la guerra, qüestionant la independència del poder judicial, portava al tancament de d'un diari plural, Egunkaria, sospitós per servir de base per a la promoció de l'euskera, i a la detenció i maltractament d'empresaris valencians sospitosos per tenir relacions comercials amb països àrabs. La mateixa lògica s'aplicava en les actuacions policials que responien a les provocacions vandàliques en el marc d'una manifestació pacífica reprimint al conjunt d'aquesta. Però també a la prohibició de candidatures de l'esquerra abertzale, amb l'argument d'impedir que anara "amb el vot en una mà i una pistola en l'altra", mostrant que des del PP es prefereix que vaja amb una pistola en cada mà, just al contrari del que nosaltres volem: l'abandonament de les pistoles i la lliure expressió de les diferents posicions amb el vot i la mobilització social.

Per tot això, la consolidació del bloc contra la guerra requereix que aquest s'estenga a la defensa de les llibertats democràtiques, que inclouen també la llibertat d'informació enfront de les manipulacions mediàtiques que pretenen minimitzar o distorsionar el moviment contra la guerra. La dinàmica d'aquest donava una bona base per a això, però requereix superar complicitats amb propostes involucionistes del govern del PP, des de la Llei de Partits al Codi Penal, així com evitar també en el País Basc el suport a governs locals del PP.

Per altra banda, la unitat de les forces democràtiques requereix no secundar les agressions propugnades pel PP contra els drets socials des de la seua prepotència autoritària, i en particular oposar-se als plans de retallar les pensions ampliant més encara el periode de càlcul de les mateixes. Els canvis socials necessaris per a un desenvolupament sostenible van en sentit contrari, combatent la inseguretat social, l'atur i la precarietat amb la reducció de la jornada laboral i impulsant la investigació i la innovació tecnològica amb la participació activa de la classe treballadora. Al mateix temps està en procés una crisi del model d'Estat de les autonomies, davant de la qual s'enfronten el centralisme del PP i propostes d'IU i d'altres forces d'oposició que representen aproximacions parcials a l'alternativa desenvolupada per IU: un Estat Federal solidari i que reconega el dret d'autodeterminació dels diferents pobles.

Per aquest camí es podria anar configurant una alternativa democràtica al govern del PP, sobre la base de la defensa de la pau, de les llibertats democràtiques i dels drets socials y del federalisme en el marc d'una Europa Política i Social i en una perspectiva solidària amb el conjunt dels pobles del món, de tal forma que qualsevol atac als drets i llibertats bàsiques tinga una resposta ràpida i unitària que entrebanque la seua aprovació definitiva. Però per a que aquesta alternativa es consolide cal que es reforce el paper de l'esquerra, actualment representada principalment per IU i altres formacions d'àmbit de les diferents nacionalitats i regions, i en el cas del País Valencià per l'Entesa. El reduït avanç d'aquesta, en un context de confusió després del trencament municipal global per part d'Els Verds, mostra la necessitat de continuar ampliant la convergència política i social de les esquerres a partir d'EUPV, i especialment la seua articulació amb els diferents moviments socials que qüestionen les diverses formes de dominació capitalista. El PCPV haurà de prendre la iniciativa de dirigir-se a les diferents forces d'esquerres i col·lectius emancipatoris amb aquest objectiu.

Es clar que el PSOE hauria de poder jugar un paper important en aquesta alternativa democràtica, però no podem oblidar les seues oscil·lacions i actuacions passades. A banda de les abans assenyalades, hem de recordar com va passar del "OTAN d'entrada no" a defensar el manteniment en l'OTAN, o la política del seu govern retallant greument els drets laborals i fins i tot auspiciant el terrorisme d'Estat. Va donar suport també a les sucessives guerres de l'imperi contra Iraq, Iugoslàvia i Afganistan, amb o sense la cobertura de l'ONU. Naturalment, s'hem de felicitar de que darrerament s'haja oposat a la nova contrarreforma laboral del PP i a la nova guerra contra Iraq, però no s'hem d'enganyar: ni abans era un partit estrictament de dretes, ni ara és un partit estrictament d'esquerres. Seria més adequat caracteritzar-ho, tal com darrerament s'ha volgut definir ell mateix, com un partit de centre que representa socialment a sectors socials intermedis, i que en funció de la conjuntura política pot unir-se amb la dreta o amb la esquerra estricta i fer polítiques de dretes o d'esquerres. Perqué no es cert, com diu Aznar, que actualment s'haja radicalitzat cap a l'esquerra: és la deriva del PP cap a l'extrema dreta en sintonia amb Bush el que va distanciar al PSOE de les seues polítiques, malgrat que part de l'electorat d'esquerres no ho haja percebut així..

Per això, per a consolidar una alternativa democràtica amb una política social favorable a les classes populars, cal insistir de nou en la necessitat de reforçament de l'opció d'esquerres i dins d'ella de l'organització dels comunistes en el Partit. I per això, si més no en totes les eleccions en les quals regeix un sistema proporcional, era important que l'Entesa apareguera amb nitidesa, reforçada si de cas localment amb l'afegiment d'altres opcions d'esquerres, però sense diluir-se en coalicions amb el PSPV-PSOE. A més, en el marc d'un sistema proporcional això pot permetre un millor resultat global per al conjunt de les forces democràtiques, estimulant el vot d'un electorat plural per opcions amb les quals es pot identificar millor. Així hem vist com els pactes preelectorals amb el PSOE en el partit judicial de Sueca, encara que han aconseguit obtenir el diputat pel mateix, no han arribat a sumar els previs vots de les forces coaligades, donant la raó a la nostra desconfiança envers aquest tipus de pactes.

Tot això, clar, sense perdre de vista la necessitat de mantenir i consolidar la unitat de les forces democràtiques contra la guerra i en defensa de les llibertats i dels drets socials, tant evitant que la confrontació electoral aguditze les escletxes entre elles com presentant-se junts en aquells casos (com les eleccions al Senat) en que el sistema electoral siga majoritari. I propiciant, en tots els casos en que siga possible, alternatives democràtiques de governs locals, vinculant en tot cas la nostra participació en ells a la defensa dels nostres programes i especialment a avanços en una democràcia participativa, com la que s'expressa en la implantació de pressupostos participatius.

I des de la nostra coherència hem de continuar impulsant l'alternativa democràtica per la pau, les llibertats i els drets socials, emmarcant en aquesta alternativa immediata els nostres objectius estratègics anticapitalistes i antiautoritaris, per la república, el socialisme i el federalisme, per un aprofundiment de la democràcia que incloga la socialització dels mitjans col·lectius de producció i el dret d'autodeterminació, però per a avançar cap a la qual no hi ha tasca més urgent que aturar la mà dels assassins i dels liberticides.