UN PARTIT COMUNISTA PER AL SEGLE XXI

Quan encetem el nou segle moltes són les preguntes que ens fan i que ens fem sobre la necessitat de l'existència d'un Partit Comunista en el segle XXI.

La resposta nostra és evident. Ja la donàrem en el 13é congrés del PCE, allà pel 1991,quan front a la intenció de disoldre el nostre Partit optàrem, molt majoritàriament, per mantindre'l vigent, entenent de la seua necessitat.

No hauríem, però, de pensar que amb això hem resolt el tema. Les preguntes que se'ns fa, de vegades poden ser capcioses, però moltes altres voltes no careixen de sentit, i plantegen la qüestió d'una manera ben fonamentada.

Les preguntes sobre la necessitat de l'existència del PC, que tenen raó de ser com a tals preguntes, podem estructurar-les en les següents:

1.- Quin sentit té un Partit que no es presenta a les eleccions i que ha deixat eixa mediació social en mans d'una altra organització?

2.- Un Partit fill del moviment obrer, té sentit hui, amb una classe obrera tan desestructurada? Però si fins i tot tenen problemes en CCOO, que ha estat tradicionalment el seu sindicat de referència!.

3.- No representa el PC una opció política "antiga"?. Al cap i a la fi les noves respostes a les agressions capitalistes vénen dels nous moviments socials, de l'ecologisme polític i dels moviments antiglobalització.

Aquestes són preguntes amb base suficient com per a no menysprear-les pensant que tenen la intencionalitat de sempre, o que ens les fa l'enemic per a posar-nos el dubte al cos. Són preguntes que en algun moment és segur que ens hem fet, i que ens fan amics poc sospitosos de no simpatitzar amb el Partit.

En un excel·lent llibre titulat "Patas Arriba. La historia del mundo al revés", el seu autor, Eduardo Galeano, cita una pintada que diu haver vist en una ciutat de Sudamèrica. La pintada deia així: "Ahora que teníamos todas las respuestas nos cambiaron la pregunta".

No és segur que des del PC i des de l'esquerra en general haguem sabut donar sempre les millors respostes. Però el que sí és cert, és que sempre hem sabut formular les millors preguntes. No hauríem de tindre por, per tant, a les preguntes. Pel que fa a les respostes caldrà esbossar algunes idees que semblen vàlides per a fer del PC un instrument vàlid, ENCARA!.
 
 

La primera pregunta deia així: "¿Quin sentit té un Partit que no es presenta a les eleccions i que ha deixat eixa mediació social en mans d'una altra organització?".

Aquesta concepció parteix d'una visió fortament institucionalista del que és la política, però és una visió molt arrelada tant al si del PC com d'Esquerra Unida. És aquest un dels principals problemes amb els que ens hem trobat des de la legalització del PCE, en considerar que l'objectiu principal era aconseguir major representació institucional.

Això ha fet que moltes vegades l'activitat del Partit s'haja reduït a baralles pels llocs de direcció o representació en altres instàncies de participació política, sense capacitat per a generar propostes per a l'acció social, i per tant deixant de ser un instrument útil per aquells als que afirma representar.

Està molt bé guanyar ajuntaments i obtenir més escons a les Corts, però fer d'això EL nostre objectiu polític és un error que es paga car.

Entenguem-nos, si a més del treball que cal fer en altres àmbits, quan vénen les eleccions guanyem alcaldies i obtenim més escons millor que millor; però el nostre objectiu central és canviar la societat, transformar-la, i a d'això hem de dedicar els nostres esforços. Els comunistes apostem per la via democràtica al socialisme, la qual cosa suposa una combinació de majories socials, i per tant electorals, amb la mobilització permanent, la democràcia real als llocs de treball on els treballadors i les treballadores prenguen les decisions sobre tots els aspectes laborals i de producció, la socialització dels mitjans de producció, així com els principis més fonamentals de democràcia de base. Per tant, per a nosaltres presentar-nos i guanyar les eleccions és un pas per a la construcció del socialisme, és a dir no són un fi en si mateix, més bé al contrari és obtindre el mecanisme institucional capitalista a la vegada que des de la mobilització creem una xarxa democràtica que construeix el socialisme.

Ara bé, ens hem acostumat a viure amb la por al cos per la incertesa dels resultats electorals, oblidant-nos que els bons o els mals resultats electorals responen a un treball fet, a la implantació de l'organització i a la incidència social de les nostres propostes.

I això és així per a nosaltres, i no ho és tant per al PSOE i el PP.

Perquè nosaltres no som sols màquines electorals, amb milions i milions de recursos per a gastar en les campanyes, ni tenim cap grup mediàtic donant-nos suport i fent-nos propaganda a la premsa, la ràdio i la televisió.

És precisament per això, perquè som o volem ser alguna cosa més, pel que hem de reflexionar. Volem transformar la societat. Eixe és el nostre objectiu dins i fora de les institucions.

De vegades les urgències electorals no ens deixen veure el bosc de la realitat, i així confonem el símptoma amb la causa, i acabem no trobant la solució.

Aquesta visió té darrerament una nova variant, ja que al ser Esquerra Unida qui es presenta ara a les eleccions i no el PC, moltes vegades hi ha companyes i companys que veuen EU com un problema, fins i tot plantejant la seua desaparició per tal que siga el Partit qui torne a "tenir protagonisme" (entenent per protagonisme, normalment, el tornar-se a presentar com a PC a les eleccions).

Considerem que aquesta no és de cap manera una solució. En primer lloc perquè és una visió que tendeix a reduir el paper del Partit a l'àmbit institucional, però sobretot perquè el problema rau en l'adequació de l'organització a la nova realitat.

El PC treballa fonamentalment des d'agrupacions territorials, quan EU ja és una organització de base territorial, produint així una duplicitat d'actuacions.

Si tant EU com el PC compartim el mateix espai organitzatiu, un dels dos tindrà problemes de funcionament, i aquest serà gairebé sempre el PC, que en aquest cas és la part més dèbil, aquella que no pren decisions per a l'acció immediata, sinó que les porta prèviament al lloc comú d'EU.

Hem de fomentar un altre tipus d'agrupacions del PC, amb agrupacions territorials, però també sectorials i d'empresa; de manera que no necessàriament hagen de conviure agrupacions del PC i col·lectius d'EU en un mateix àmbit.

Una funció prioritària en les tasques del PC haurà de ser l'elaboració de Programes Alternatius d'Abast Mitjà (per emprar la terminologia de Jorge Riechman), monografiant els àmbits d'actuació política i aprofundint en els mateixos en base a l'elaboració d'alternatives que puguen ser posades en marxa en un temps raonablement curt, sense caure en el possibilisme ni en la superficialitat de l'acció immediata en qüestions que els "mitjans de comunicació" i els governs de torn consideren prioritaris, però que en realitat no ho són per a nosaltres. Hem de ser capaços de marcar l'"ordre del dia" d'això que s'anomena "l'agenda política". El paper del PCPV té especialment sentit en el camp de la lluita ideològica, per a la qual és fonamental la formació, així com el treball al moviment obrer i els moviments socials. La nostra tradició anticapitalista i de lluita pel socialisme ens obliga a incidir constantment en la contradicció capital-treball fins i tot, en ocasions, davant dels nostres companys de l'esquerra plural d'Esquerra Unida.

D'altra banda, cal recordar que al llarg de la seua vida el PC ha anat conformant una manera de fer política que li ha donat identitat, desenvolupant la convicció que els corrents de canvi o de compromís no són exclusiu patrimoni comunista, sinó, més bé al contrari, requereixen sempre un compromís plural que va més enllà dels límits del Partit. Aquesta idea s'ha convertit en un referent estratègic del PCE:

Front Popular

I és des d'aquest compromís des d'on ens sentim corresponsables amb les decisions que es prenen a EU.

El feble desenvolupament de l'Entesa no pot fer-nos oblidar que aquesta s'inscriu també en aquesta tradició unitària, tot i que cal clarificar fins a quin punt els projectes d'EU i el de l'Entesa no són projectes que es superposen.
 
 

La formulació de la segona pregunta era la següent : "Un Partit fill del moviment obrer, té sentit hui, amb una classe obrera tan desestructurada?. Però si fins i tot tenen problemes en CCOO, que ha estat sempre el seu sindicat!"

Respecte a la primera part de la pregunta no caldrà insistir molt per a convencer cap militant que precisament la tasca prioritària de tot Partit Comunista és aconseguir la unitat dels treballadors i treballadores, i que la classe obrera tinga consciència que ho és, i que això és la seua força, el seu poder.

La desestructuració de la classe obrera suposa una situació de major complexitat, amb la incorporació de nous sectors, i requereix de noves formes d'organització i d'actuació. Però de cap manera suposa la desaparició de la classe obrera com a subjecte polític.

Respecte a la segona part, ja en el VIIIé Congrés del PCPV es va reflexionar de forma profunda sobre la militància en les organitzacions sindicals; el resultat d'aquest debat es reflexa en els documents definitius, que venien a dir:

"Hui som conscients que, malgrat la crisi ideològica de CCOO, és ahí on específicament podem desenvolupar sindicalment la política del Partit, per la senzilla raó que són les característiques que CCOO reclama en els seus principis i en els seus documents les que considerem necessàries per a desenvolupar un sindicalisme de classe. Per això, i per la lleialtat als treballadors i treballadores que ens han dipositat la seua confiança, la majoria de nosaltres continuem treballant sindicalment en elles. Per això els problemes de CCOO no ens són aliens i, amb un ple respecte a la seua independència, aplaudim els esforços del seu sector crític per construir una nova majoria sindical democràtica que reforce la seua unitat i pluralitat i potencie la seua capacitat mobilitzadora i negociadora, estimulant la participació de la població treballadora."

Aquests documents, així, orientaven específicament al treball en CC.OO., sense perjudici de treballar també en altres organitzacions sindicals amb presència al si de la classe obrera. Actualment, i en la perspectiva del pròxim Congrés de CC.OO., cal treballar per articular el reforçament dels principis que van inspirar la seua creació amb la posada en peu d'alternatives enfront de l'actual globalització neoliberal.
 
 

La tercera pregunta és, sens dubte, la més difícil de respondre i al temps la més interessant. Recordem la pregunta. Deia així: No representa el PC una opció política "antiga"?. Les noves respostes a les agressions capitalistes vénen dels nous moviments socials, de l'ecologisme polític i dels moviments antiglobalització.

Els moviments socials tenen la virtut de crear nous codis culturals, d'intensificar el treball al voltant de temes molt concrets de manera que s'incorporen al debat social, i el defecte de que moltes vegades perden de vista el conjunt de les coses, com si no existiren altres aspectes a considerar que aquell que els ocupa.

El treball dels homes i dones comunistes en diferents moviments socials clàssics, com ara el Moviment Veïnal o les AMPAs, té una gran tradició en el nostre Partit. Per contestar la pregunta, però, ens centrarem en un conjunt de moviments amb noves implicacions alternatives.

El feminisme, el pacifisme, l'ecologisme, els moviments antiglobalització posen de relleu aspectes que un partit com el nostre ha anat incorporant al seu cos teòric i pràctic, i que ha de continuar incorporant si realment vol ser un partit amb futur.
 

Feminisme.- Hem de ser conscients que la igualtat entre homes i dones s'ha de donar a tots els nivells, si volem una societat realment diferent. Això implica no sols ser capdavanters en la implantació de la paritat home/dona en els òrgans de representació i direcció dels partits (com ja fa temps que ens hem plantejat en el PC i en EU), sinó que cal regular per llei l'índex de participació de les dones en els ajuntaments i parlaments, tal com s'ha fet ja a França de la mà de l'aliança d'esquerres.

Necessitem incorporar a la política activa aquells sectors que normalment són considerats d'una manera secundària, o ho són per a referir-se a ells més com un element retòric que no com sectors realment necessaris per a l'activitat política. Ens referim a les dones, però també als joves.
 

Pacifisme.- Quan veiem totes les masacres que es fan al món, on com sempre és la població civil qui pateix les pitjors conseqüències, no podem oblidar que el projecte polític d'EU, que amb altres creàrem en 1986, nasqué al caliu de les mobilitzacions contra l'OTAN; que generaren també un moviment antimilitarista i pacifista, que es concretà en l'elevadíssim nivell que assoliren tant l'objecció de consciència com la insubmissió.

Hui, veient com continuen havent agressions militars imperialistes, com ara a l'IRAQ, el treball en el moviment pacifista esdevé un element de primera magnitud en la lluita anticapitalista.
 

Ecologisme.- Cal repensar què significa la paraula Progrés. El concepte de progrés té poc a veure amb Terres Mítiques i camps de golf, amb construccions urbanístiques indiscriminades i projectes com ara la construcció de l'AVE o més aeroports.

El concepte de progrés ha de reconstruir-se socialment i ecològicament. Socialment atenent a les "necessitats reals" de la majoria de la població. Ecològicament sent conscients dels límits que la mateixa naturalesa imposa al creixement econòmic.

Més qualitat de vida no significa més creixement econòmic, sinó millor repartiment de la riquesa i valorar com a referència no el PIB, sinó l'IDH.

És aquesta consciència, sobretot entre la gent més jove, el que ha fet créixer l'ecologisme polític com una opció diferenciada de la resta de moviments d'esquerra. Això és més evident en països com ara Alemanya o França, però també ho és ací, encara que en menor mesura.

Els homes i dones comunistes hauríem de treballar per incorporar aquest eix al nostre bagatge teòric i a la nostra pràctica política. Com diuen els documents d'EU "no es tracta d'incorporar algunes reivindicacions medioambientalistes, sinó de fonamentar ecològicament tota la política per a fer una altra política".
 

Pel que fa als Moviments Antiglobalització, cal dir que ens han "recordat" que és possible canviar les coses, que caure en el pessimisme i la desesperança no condueix a res, i que com diu el seu lema, que és també el nostre: "Un altre món és possible", per més que Israel i els Estats Units ens puguen fer pensar el contrari.

La renovació del discurs radical que aporten els moviments antiglobalització, és una entrada d'aire fresc per a l'esquerra.

D'altra banda, aquestos moviments posen de relleu una cosa que ja sabíem, però que calia recordar, a saber: que sense un projecte internacionalista no són possibles solucions.

Per acabar, cal citar un paràgraf d'un article que l'actual Secretari General del PCE, Paco Frutos, va publicar amb motiu del 25 aniversari de la legalització del PCE (9 d'abril de 1977):

"Lo que hoy se mueve en el mundo, los diversos movimientos pacifistas, humanistas, ecologistas, el amplio y plural movimiento contra la globalización neoliberal, forman parte, son el elemento activo, de un sentimiento potencialmente anticapitalista y socialista, o comunista, en ciernes. Nosotros somos parte de este movimiento real, no lo hemos inventado ni somos sus albaceas, pero decimos sin estridencias ni complejos que entre los que hoy hay en el mundo intentando este "otro mundo posible" de Porto Alegre está también, y no de forma secundaria, la lucha y el sacrificio de generaciones de comunistas en España y en todas partes, cuyo único compromiso ha sido defender la vida, la libertad y la dignidad de todas las personas."

Salut