L’assetjament polític, social, econòmic i moral que des de fa dècades pateix el poble palestí com a conseqüència de l’ocupació i l’agressió permanent d’Israel, consentida per la indiferència internacional, té múltiples manifestacions en la vida quotidiana dels palestins.

Aquest text només en mostra unes pinzellades, i presenta alguns dels testimonis recollits per una missió civil de sis membres del col·lectiu Palestina Lliure (www.nodo50.org/palestinalliure), amb seu a València, i de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina (www.xarxapalestina.org), amb seu a Catalunya, que van estar a Cisjordània el mes d’abril passat.

El mur :

Jayyous (Qalquilya) Jayyous és un poble de 3.200 habitants situat a set quilòmetres de la Línia Verda. El mur, sense respectar aquesta frontera imposada el 1967 per Israel , ha estat construït al llarg del poble, destruint moltes hectàrees de terreny i separant els habitants del 75% de les seves terres de cultiu, que han quedat a l’altra banda de la barrera. Des que hi ha el mur, per accedir a les 15.000 oliveres, els 50.000 arbres fruiters, els 120 hivernacles i els 6 pous de Jayyous, els pocs camperols que han aconseguit el permís requerit per les autoritats israelianes han de fer cua cada matí davant d’una porta que s’obre durant un quart d’hora i després es tanca fins a les cinc de la tarda, únic moment del dia en què poden tornar a casa. La majoria ha hagut de renunciar a les seves terres. Abans, el poble vivia de l’agricultura. Ara depèn de l’ajuda humanitària externa. L’Abdul ha tingut sort. Només ha perdut l’accés a la meitat dels seus terrenys. Mentre ens assenyala, amb resignació, els arbres que ja no pot cuidar, un jeep militar que patrulla per la carretera contínua al mur s’atura a pocs metres de distància i un soldat crida l’atenció al seu fill perquè considera que les ovelles pasturen massa a prop de la tanca electrificada. A la matinada, quan el poble ja dorm, uns vehicles blindats de l’Exèrcit israelià entren estrepitosament al poble trencant la calma regnant i el son dels habitants i llancen indiscriminadament gasos lacrimògens, jugant a fer punteria a les finestres obertes de les cases.

En menys de dos anys s’han construït més de 200 quilòmetres de mur. Si ningú l’atura, aquest projecte faraònic il·legal arribarà als 730 quilòmetres i annexionarà el 50% de l’actual Cisjordània a Israel. Quilòmetres i quilòmetres de paret de formigó i de tanca electrificada envoltada de filat espinós, resseguida per flamants carreteres destinades exclusivament a la circulació de patrulles militars, capes de sorra per detectar-hi petjades, rases, càmeres i rètols que recorden la prohibició d’acostar-s’hi. Una ferida immensa i ondulant que redueix i divideix encara més el ja fragmentat territori palestí. L’impacte en la vida quotidiana de desenes de milers de palestins afectats per aquesta obra il·legal és immesurable.

Check points :

Nazlet (Tulkarem)

Som al check point de Nazlet, tocant a Baqa Sharqiya, a pocs metres de les runes del mercat que constituïa el nucli comercial d’aquest municipi fronterer del districte de Tulkarem. Més de 200 botigues van ser enderrocades perquè quedaven massa a prop del mur. Un atrotinat cotxe blau amb una família sencera a dins s’espera per passar el control. Viuen al poble veí de Baqa Gharbiya, a l’altra banda de la frontera. Són palestins amb ciutadania israeliana. Un cop a la setmana creuen la frontera per anar a visitar la família. Tenen tota la documentació en regla, però fa un parell de dies que intenten tornar a casa i, sistemàticament, després d’hores i hores d’espera, els deneguen el pas. La mare està preocupada; els fills ja han perdut dos dies de classe. De cop i volta, una furgoneta blanca s’acosta des de la banda israeliana. Sense arribar a aturar el motor, els soldats obren la barrera, saluden el seu ocupant amb cordialitat i la tornen a tancar immediatament després que hagi passat. La família palestina s’ho mira amb impotència, i una estona després, gira cua amb el cotxe. Han entès que avui tampoc podran tornar a casa. Els minuts passen al check point . Tres nens s’acosten tímidament a la barrera de ferro. Deuen tenir entre 5 i 10 anys. Disciplinadament, s’aturen a una desena de metres del post militar. Al cap d’uns minuts, dos soldats armats fins a les dents se’ls acosten i s’ajupen per registrar-los les carteres escolars. Els nens obren, diligents, les seves bossetes. Els soldats els donen el vist-i-plau, i els nens continuen el seu camí cap a casa. El ritual es repeteix cada dia, al matí; quan van a l’escola, a la tarda, quan en tornen. Viuen a una de les tres cases que en aquest municipi han quedat aïllades entre el mur i la Línia Verda.

Els palestins són presoners a casa seva. Desplaçar-se d’una localitat a l’altra sovint és una odissea. Han de tramitar permisos especials, passar controls militars que poden durar hores o fer grans rodejos per esquivar-los, sortejar carreteres tallades per blocs de ciment o superar aquests obstacles a peu, canviant de vehicle per poder seguir la seva ruta. Sovint triguen hores per fer trajectes que es podrien fer en vint minuts. Arribar a la feina, a l’escola, a l’hospital o visitar la família depèn de l’arbitrarietat dels soldats de torn. Les carreteres de Cisjordània i Gaza estan esquitxades de ’check points’. L’argument oficial del Govern israelià per justificar aquest control de moviments sempre és la seguretat. La raó de fons, fer la vida insuportable als palestins. Demolició de cases :

Beit Jala (Betlem)

Fa gairebé dos anys que els pares del Mohammad Moalla no poden parlar amb el seu fill. Empresonat des del desembre del 2002, acusat de col·laborar amb presumptes terroristes i pendent de judici, aquest jove de vint-i-pocs anys probablement no sap que, des de fa uns dies, la seva família viu acollida a casa dels veïns. El 15 d’abril passat, a la una de la matinada, l’Exèrcit israelià es va presentar a la casa del Mohammad, va donar un quart d’hora a les 11 persones que hi vivien per recollir el que poguessin i després d’anunciar que només anaven a destruir l’habitació del fill detingut, van dinamitar la casa. Una explosió seca va desposseir els seus habitants del seu únic patrimoni. Abans de poder reconstruir-la, l’hauran d’enderrocar totalment, perquè els fonaments han quedat malmesos. Malgrat la magnitud del que significa per a una família perdre la casa, i quan encara no han passat 36 hores des dels fets, el pare del Mohammad ens explica la situació amb una gran serenitat. Fa dos anys que no té feina, era electricista a Israel i quan van detenir el fill, a ell li van retirar el permís que el permetia anar a treballar. Es tracta d’una família amb una forta implicació amb Fatah. Paguen cara la resistència: un altre fill també ha estat a la presó per les seves activitats polítiques i un nebot de 16 anys compleix una condemna de sis anys per haver llançat pedres a un tanc israelià. Sobreviuen gràcies a la solidaritat familiar.

Des de l’inici de l’actual Intifada (setembre del 2000), la política israeliana de destrucció sistemàtica de cases i edificis públics s’ha accelerat a Cisjordània i Gaza. Es calcula que s’han destruït més de 10.000 vivendes; algunes amb ordres judicials israelianes; altres per excavadores enviades per l’Exèrcit i la majoria per tancs militars, moltes a camps de refugiats. Els pretextos són diversos: la construcció del mur, la proximitat als assentaments de colons jueus, les accions de càstigs col·lectius. Més de 50.000 palestins s’han quedat sense llar. La política de demolició de cases té uns efectes econòmics, i psicològics desastrosos entre la població palestina i constitueixen una violació flagrant de la Declaració dels Drets Humans i de la Quarta Convenció de Ginebra.

Carlota Franco (Xarxa d’enllaç amb Palestina - Barcelona)