(publicat a El Punt) (Oriol Malló va ser detingut al 92)

TORTURES

He tornat a sentir les veus d'antany. Ho confesso. He fet tot el
possible per oblidar-les i actuar com si res d'allò que va succeir
hagués passat realment. Es un mecanisme de supervivència i una forma
d'oblidar que vaig viure l'horror i que me'l vaig empassar sencer. Es
així. Tenia síndrome d'estocolom. Si m'estava passant a mi és que
potser m'ho mereixia perquè en el fons, si havia caigut, devia ser
culpable. Però he tornar a sentir les veus d'antany. La bossa al cap,
els cops per tot el cos, les ganes de morir i la impunitat d'aquells
uniformats que em van destruir per dins i per fora. He esperat que es
morissin de càncer o d'accident. No els desitjo res millor. Però no ha
servit de gaire. Ells continuen, feliços i satisfets, torturant la
gent amb la perícia de sempre. I he sentit les veus d'antany: els seus
insults i els plors de la gent, els crits esquinçats de les víctimes,
tancada en celes estretes i fosques esperant el següent interrogatori.

I no puc callar més. Perquè he callat massa. I el meu silenci, ara
mateix, seria redoblar la meva complicitat amb uns malparits que no
mereixen un lloc entre els vius. He sentit les veus d'antany, fa tot
just poques hores. Els detinguts de l'Egunkaria a qui ofegaven amb
bosses de plàstic, els ciutadans que eren apallissats a les
dependències de la Guardia Civil i aquell home que, arribat al límit
de l'horror, intenta suïcidar-se. I sé que és veritat. Pura, crua,
aterradora veritat. Ara com fa deu anys. Jo he vist l'horror, estrany
al meu propi cos, mentre el matxucaven a base de bé i es divertien
fent-me passar uns agulla pel braç simulant la sessió d'electroxocs
que vindria després. Sempre que no cantés, és clar. Recordo com
m'ofegaven, cada cop una mica més, fins al punt de perdre el sentit i
caure a terra. Com m'aixecaven a òsties. I com seguien pegant-me amb
guies telefòniques. I no han canviat.

Són els mateixos senyors que viuen i treballen a la caserna de la
Guardia Civil del meu barri, veïns de casa, que em van mirar a la cara
i em van dir que si els denunciava em pelarien. Ells em van acompanyar
a Madrid per torturar-me a plaer a la seu central de Guzmán el Bueno.
I és ben cert: Em van clavar la por al cos. Van vèncer la meva
resistència i em vaig deixar morir. Ells eren deus inclements que es
permetien, un dia de juliol de 1992, convertir-me en una desferra
humana. I em van omplir de por i vaig preferir plegar de viure abans
que seguir l'interrogatori. Però ja saben el que es fan. Ni un cordill
de sabata et deixen per por que t'intentis estrangular. I l'únic que
et queda es llençar-te contra la paret i menjar-te una grapa i esperar
que et facis prou mal per evitar que ells te'n facin encara més. I he
sentit les veus del passat ara, en aquest present que em torna, de
nou, als replecs de la memòria. Allà on vaig estar, als soterranis de
l'infern, indefens a les seves mans, exposat a una degradació que cap
home hauria de conèixer . I tot s'ha fet real ara que escolto per la
ràdio que un ciutadà basc ha intentat suïcidar-se perquè ja no podia
més. I jo no puc més. I vull vèncer la por.

Que tornin, que em prenguin de nou, que m'apallissin sense remissió i
que no els pugui escopir a la cara i recordar-los que no em podran
vèncer. Em van vèncer. Es dolorós reconèixer-ho. Es el seu triomf. La
confessió que firmes contra la teva voluntat i que refutes davant un
jutge que només fa cas de les declaracions extretes sota tortura, que
com saben tots els inquisidors és el camí per arribar a la veritat. No
et recomposes fàcilment. T'han vinclat l'ànima i t'han arruïnat la
vida. Res més fàcil. Després ja només resta el terror que et queda a
dintre i no se'n va mai. I saps que la impunitat és absoluta, que
ningú et creurà, que ets un terrorista i que t'ho inventes tot. Com
que tots declarem tortures, tots mentin. L'axioma, justament, és el
contrari. No sóc un cas apart. Tots passen per la piconadora en una
festival de vexació inhumana que la Guardia Civil aplica a tots els
acusats de terrorisme. No vaig tenir ni tan sols el mèrit de ser
l'excepció a cap regla. I no era res personal. Però per mi si que ho
era. I no els perdonava, però em resignava. No pagaran el seu crim.
Res no els passarà. Seguiran fent mal perquè el PP, el govern i les
seves clavegueres, considera que la tortura és la millor forma
d'extreure una confessió i de sembrar el pànic entre el personal
sabent que gaudiran, de passada, de l'encobriment informatiu car
sempre hi haurà sicaris disposats a negar l'evidència.

Però no puc més. He escoltat les veus d'abans. I l'Egunkaria m'ha
recordat que tinc el deure de parlar. Que l'estat policial, la
maquinària del terror i la mascarada democràtica han guanyat la
partida. Que Franco i els vencedors de la guerra marquen les seves
víctimes en nom de la creuada antiterrorista. I així ho dic jo. A qui
vulgui escoltar-me. Ells em van torturar a mi i a desenes de catalans
l'estiu de 1992. Ho han tornat a fer el 2003 amb els detinguts de
l'Egunkaria però ho han seguit fent cada dia de la seva vida. I si per
ser etarres s'ho mereixien, aclariu-m'ho i legalitzem la tortura. No
siguem més hipòcrites. Prediqueu-ho als quatre vents i feu feliç
l'Espanya racial. Però jo no vull callar més. He sentit les veus
d'antany i crido el crit que em pertoca: Basta ya!. I els asseguro que
tinc la por al cos. Por a que em vinguin a buscar de nou. Por de
topar-me'ls una nit i no poder defensar-me'n. Por que tot torni a
passar i estar sol. Indefens. Perquè aquest article el llegiran. I la
veritat és l'únic que no suporten. Creguin-me.


Oriol Malló.