Cedit pel diari AVUI

Marta Pessarrodona

No, no és que festegi el nou any amb llatinada, perquè Espriu ja ho va deixar ben clar (Ronda de mort a Sinera): "T'ho recordo en llatinòrum,/ una llengua solemnial./ Però quan la dalla et segui,/ xisclaràs en català." Total, un/una sui ipsius nudator és una persona que es despulla (allò que alguna vegada fan fins i tot a la catedralaica nostrada: el camp del Barça); allò que els anglesos en diuen stripper i que el diccionari anglès/català que tinc a mà defineix com a artista de strip-tease, que és despullar-se. Ni tampoc és que, amb fred o sense, m'hagi entrar una proclivitat pel despullament. És que monsignor Carlo Egger, el cap llatinista del papa de Roma, un venerable prevere de 83 anys, acaba de publicar un Lexicon recentis Latinatis precisament per contradir Espriu i fer que el llatí, una llengua morta que l'Església catòlica va rematar cap als anys seixanta, si no m'erro, sigui una llengua gens solemnial, ans per a l'ús quotidià. Tant de cada dia que puguem emprar el telephonium cellullare (telèfon mòbil) o anar cap al aeronavium portus (aeroport) per a un viatge o a la taberna Macdonaldiana per a una hamburguesa. Si, en definitiva, fins i tot milers de palestins parlen (i escriuen i llegeixen) la llengua hebrea, que, abans de 1948, era més morta que la llatina, per què no creure el monsignor editor d'aquest lèxic actual? Una altra cosa és la migradesa de parlants del celta irlandès, posem per cas, sancionat per les lleis des del 1918 a Irlanda. I una altra cosa es pensar en rèquiems per a la catalana, tan graponejada recentment des d'altes esferes. La veritat, però, és que cada any ens portaria nous mots, àdhuc en llengua catalana, si fos una llengua amb la ductilitat (i sense institucions que la limitin) que té l'anglesa als dos costats de l'Atlàntic. Un nou mot en llengua anglesa, per exemple, és dianificació de la vida. Un mot, és clar, encunyat a partir del setembre de l'any passat, la mort de la princesa Diana i el tema sempre recurrent a Gran Bretanya de la margarida monàrquica. Entre nosaltres, podríem parlar de l'ermuïtzació de la vida pública, mentre ens és ben lícit recórrer a un mot enregistrat pels diccionaris a l'abast, animalada, per qualificar les expressions del vicepresident de l'Estat espanyol, en parlar del crim de la dona andalusa cremada pel seu marit (un de tants, un dels que cada setmana s'enregistren a l'Estat espanyol i, a vegades, a Catalunya concretament) com un cas aïllat. Si una fe és comuna entre els polítics rau en les estadístiques i, pel que sembla, quan el tema és una dona, la fe del vicepresident espanyol s'escorre per l'aigüera, encara que sigui la del Palau de la Moncloa. Amb mots antics o amb termes nous, la realitat és aquesta: a l'any s'enregistren més víctimes producte de violència domèstica que no pas pel terrorisme. I que jo sàpiga no ens manifestem pel passeig de Gràcia de Barcelona com ho van fer milers de persones l'any passat ermuïtzats, constatació que no vol dir, de cap manera, que personalment estigui a favor del terrorisme. Per si en queden dubtes, declaro que estic contra tota mena de terrorismes: nacionalistes, d'Estat, i, també, domèstics, aquests que semblen preocupar tan poc i que aporten una víctima setmanal. Una violència que, ja que som en aquesta època de l'any, segurament comença ja amb les joguines discriminatòries, com presense deturador l'Institut Català de la Dona. Que segueix amb el vici masculí de perdonar la vida a les dones que totes i cadascuna de les dones patim al llarg de la nostra vida. (Si hi ha alguna dona que no el pateix és que no s'ha parat ni cinc minuts a pensar-ho, l'hi puc ben assegurar.) Fins quan aquesta societat patriarcal, que es demostra estadísticament letal? Serà per al 3000 la tan cobejada societat paritària? La veritat és que tanquem un segle que va començar amb unes avantpassades que no tenien ni el vot al món occidental, que és en definitiva l'únic que conec una mica. S'han -hem- aconseguit molts coses, fins i tot dins de la societat catalana, que, com deia incessantment Maria Aurèlia Capmany, té el seu masclisme (que jo en dic matxisme, per allò de la procedència del terme: el macho style hemingwayà) peculiar, aparentment menys agressiu, no gens del pisa morena (en els mots de l'Aurèlia) d'altres terres ibèriques, però que és, en definitiva, tan funest com tots els altres. ¿Quan la nostra societat farà un definitiu sui ipsius nudator patriarcal? En definitiva, m'agrada més el llatinòrum que el espíritu de Ermua que em llança a buscar el passaport i anar-me'n a un nord enllà també espriuà. Perquè no ho oblidem, les dones, com també els homes (i no necessàriament en un camp de futbol), podem fer, solemnials o no, un sui ipsius nudator, però encara avui, quan alguna dalla, material o moral, ens sega, xisclem en català.

Marta Pessarrodona. Escriptora