128 anys després de la massacre dels màrtirs de Chicago, en què, després d’una vaga per la reinvidicació de la jornada de vuit hores i un juí farsa, 5 treballadors varen ser penjats i reclosos, la burgesia, a l’Estat espanyol i a la resta dels estats imperialistes, continua exercint la seua criminal i despietada dictadura de classe. Seguix amb el seu perpetu festí de caviar i caberneti la seua orgia a costa de l’explotació del proletariat. Mentrestant, en dies com hui, l’aristocràcia obrera, eixa capa social privilegiada i desclassada de la resta del proletariat per a integrar-se en el bloc de classes dominant (dirigit per la burgesia monopolista), seguix promovent la il·lusió que els interessos de tota la classe proletària poden conciliar-se amb els de la burgesia. D’una banda, el reformisme, que és hegemònic en les protestes espontànies, defén els salaris dignes, com si poguera ser digna l’explotació assalariada dels treballadors, amb el robatori de la plusvàlua que generen per part dels capitalistes, així com defén els servicisestatals, que es financien amb l’explotació del proletariat i la rapinya imperialista practicada amb sang sobre els pobles de les semicolònies. D’altra banda, els revisionistes o els anomenats “alternatius” ens proposen d’eixir a manifestar-nos “críticament”, però sense plantejar la necessitat de superar la inèrcia que ens imposa l’espontaneïtat, sense superar-la revolucionant políticament la consciència del proletariat. A fi d’“acumular forces” des de les lluites de resistència, els revisionistes contribuïxen sols a l’adquisició de consciència de classe sindicalista per part del proletariat, i ni tan sols fan autocrítica pel seu fracàs en l’intent de dirigir moviments de masses, en lloc d’extraure les lliçons pertinents del balanç del passat cicle revolucionari (1917-1989). El referent revolucionari que les masses requerixen per a poder avançar en l’únic camí possible per a destruir este atroç sistema de dominació només pot existir mitjançant el Partit Comunista, com a moviment revolucionari, forjat per la fusió de l’avantguarda revolucionària amb les masses, sent l’instrument de què ha de dotar-se el proletariat per a realitzar la guerra revolucionaria, construint i dirigint conscientment l’exèrcit revolucionari i els òrgans de dictadura del proletariat –l’única democràcia per a la nostra classe–, per a enderrocar violentament la dictadura burgesa –que tan sols pot afavorir una exigua minoria dels habitants del planeta, oferint a la nostra classe res més que la barbàrie. Tot això per tal d’avançar cap a la societat sense classes, trencant conscientment amb la història anterior de les societats de classes mitjançant la voladura conscient de les relacions d’explotació i dominació, lluita que inclou el combat per l’extinció de l’opressió de gènere, nacional, etc.
Per a desenvolupar esta tasca, ramarquem que el proletariat ha de ser conscient de la seua missió històrica, és a dir, ha de tindre consciència revolucionària, consciència de l’antagonisme irreconciliable entre els seus interessos i el sistema capitalista com a totalitat, així com de la seua necessitat d’autoemancipar-se. D’ací s’inferix quina és la responsabilitat dels comunistes en l’actualitat: hem de treballar per la reconstitució del Partit Comunista des de la consciència; i en esta primera fase, com a tasca principal, hem de sintetitzar la pràctica històrica del cicle revolucionari anterior a fi de desenvolupar la nostra ideologia en connexió amb la seua concretització, mitjançant la lluita de dos línies com a motor, i construir els vincles polítics que necessitem per a impulsar-la i per tal que l’avantguarda assumisca el marxisme-leninisme, com a condició per a poder revolucionar els moviments espontanis de masses des de la consciència una vegada reconstituït el Partit Comunista.
Cèl·lula Roja
https://cellularoja.wordpress.com/
celularoja@confidesk.com