Balanç i Revolució (BiR) es presenta com a grup o destacament d’avantguarda en territori català per la reconstitució ideològico-política del comunisme, en objectiu del Partit Comunista de Nou Tipus a l’Estat espanyol per la Revolució Proletària Mundial. Degut al caràcter del moment actual —derrota i replegament del comunisme, expressat amb la fi de l’últim Cicle Revolucionari (1917-1989)—, la nostra tasca s’enfoca elementalment en la formació polifacètica de quadres revolucionaris, per mitjà del balanç o síntesi del passat Cicle Revolucionari, la lluita de dues línies i el treball teòrico-ideològic general, en camí conscient de la formació i organització de l’avantguarda teòrica marxista (reconstitució ideològica) com una premissa bàsica per la formació del Partit Comunista (reconstitució política).
Actualment, la línia revolucionària es troba en plena derrota i replegament, incapaç de tractar les tasques i contradiccions del moment actual i, per consegüent, el revisionisme és la línia dominant en el Moviment Comunista Internacional, en tot el ventall de línies que el conformen. A l’Estat espanyol en concret es reprodueix, en línies generals, aquesta situació en l’àmplia multiplicitat d’organitzacions “comunistes”; la revolució proletària ja no està en l’horitzó del moviment comunista ni de les masses. En aquest panorama, la Línia de Reconstitució planteja encarar la rearticulació del moviment revolucionari pel comunisme no des de la reproducció mecànica d’arquetips assimilats, sinó des de la reconstitució ideològico-política del comunisme per situar la teoria revolucionària en un punt més alt tot superant dialècticament les limitacions i errors de la praxis acumulada. El Moviment per a la Reconstitució, en la línia de masses i tasques de l’actualitat, experimenta un creixement significatiu en els darrers anys. En aquest context general, Balanç i Revolució (BiR) es presenta com a destacament per la Reconstitució en territori català, aspirant a agrupar i formar l’avantguarda teòrico-ideològica catalana en el procés general per la reconstitució del Partit Comunista.
Degut a la singular intersecció de diverses contradiccions immediates en l’Estat espanyol, com són, entre altres, la reorganització del Poder amb l’ofensiva característica del gran capital en el context de crisis sistèmica, i la corresponent resposta de la mitjana-petita burgesia i l’aristocràcia obrera, i la qüestió nacional catalana —estretament relacionada amb el punt anterior—, des de Balanç i Revolució (BiR) trobem convenient presentar-nos mitjançant un document on s’exposen les nostres línies generals de forma vinculada al nostre posicionament sobre el “procés sobiranista”. És a dir, creiem que la immediatesa del 9-N ens ofereix una gran oportunitat per presentar-nos i abordar la qüestió, en el sentit de ser un tema certament polèmic, ampli, pendent d’un profund debat i amb anàlisis revisionistes dominants.
La qüestió nacional catalana, o general en l’Estat espanyol, és quelcom que exigeix un escrupolós estudi històric, un balanç crític i un posicionament clar que trenqui amb la línia revisionista dominant. Així, per poder entrar de ple en les tasques actuals respecte aquesta qüestió, cal aprofundir prèviament en ella mitjançant l’anàlisi concreta i històrica de la situació concreta. Això equival, en termes marxistes, a l’anàlisi històrica de la configuració de l’Estat espanyol i l’encaix de les diverses nacions en ell segons l’organització de la producció i intercanvi mercantil-capitalistes i la lluita i correlació de classes. S’esbossaran aquí unes línies generals orientatives; la nostra aportació pretén ser un gra de sorra més per contribuir a un debat més profund i conjunt de l’avantguarda comunista sobre el tema.
L’Estat espanyol és un Estat plurinacional desenvolupat sobre l’aliança de les grans burgesies monopolistes de les diverses nacions, que constitueixen la columna vertebral del Poder burgès. A l’Estat espanyol, existeix una nació privilegiada-dominant —nació castellana— i un conjunt de nacions oprimides a les quals no se’ls reconeix el seu caràcter nacional, la seva igualtat de drets respecte la nació opressora i el seu dret a l’autodeterminació. Així, els trets nacionals de la nació opressora tenen un caràcter predominant sobre les diverses nacions oprimides, fet que es desprèn tant de la situació pre-jurídica de l’Estat burgès de submissió violenta dels territoris, com de les exigències idiomàtiques del mode de producció i d’intercanvi capitalista, en favor de la llengua majoritària, i del caràcter general de l’Estat espanyol. No obstant això, les diverses nacions oprimides presenten certa «autonomia nacional», reflex de la forma de desenvolupament capitalista a l’Estat espanyol i de l’aliança interburgesa de la seva configuració.
Com es pot comprendre, doncs, l’Estat espanyol és un cas realment particular de configuració estatal en el procés de desenvolupament capitalista, ja que trenca l’esquema dominant d’Estat-nació. Aquesta particularitat històrica en la formació de l’Estat espanyol modern està íntimament relacionada amb l’articulació i interrelació de les nacions perifèriques de l’Estat —Catalunya i País Basc, principalment— en el seu desenvolupament capitalista. Les premisses i formes per l’organització social capitalista —masses de camperols separats de la terra i treballadors separats dels instruments de treball, producció de mercaderies i mercat corresponent i acumulació originària de capital— van manifestar-se amb especial preponderància en territori català i basc; la seva situació geogràfica de cara al mercat mediterrani i atlàntic, la fortament desenvolupada producció manufacturera en ells i, en el cas català, un pes considerablement important en el mercat colonial i una abundant mà d’obra van oferir les bases per un desenvolupament capitalista més ràpid que en altres parts de l’Estat. Així ho proven, per exemple, la introducció inicial de la màquina de vapor en aquests territoris —any 1833, fàbrica tèxtil Bonaplata—, l’alta taxa d’industrialització respecte la resta de l’Estat i les primeres formes primitives de moviment obrer econòmic —Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó de Barcelona; crema de maquinària de la fàbrica Bonaplata l’any 1835, etc.—.
Aquesta contradicció aparent, aquest xoc d’interessos, entre unes relativament avançades regions perifèriques i una majoria de l’Estat relativament endarrerida sotmesa profundament a les convulsions feudals i semi-feudals, portà a les burgesies nacionals naixents a abraçar opcions federalistes d’organització estatal i la forma de república democràtica. Els primers passos del catalanisme polític o política nacional burgesa catalana, amb la figura de Valentí Almirall i la celebració dels Congressos Catalanistes de 1880 i 1883 (fundació de Centre Català, la primera organització política catalanista), s’inclinaven en aquest sentit de denúncia de la subjecció i dependència de les estructures dinàstiques espanyoles i en favor d’una organització regionalista-federalista de l’Estat. És a dir, s’intentaven arrencar concessions a un Estat centralista i comparativament endarrerit en favor del desenvolupament propi de Catalunya —mitjançant participacions puntuals, com a les Corts de Cadis, a la I República, etc.—. Així, el primer nacionalisme català prenia forma de la mà d’una forta burgesia naixent en contradicció aparent amb l’estat de coses a la resta de l’Estat espanyol.
Però, el domini i agressivitat dels imperialismes anglès, holandès, etc., i la feblesa i estretor del mercat colonial espanyol, i posteriorment la seva pèrdua arran del Desastre de 1898, sumat tot als problemes de comunicació de l’Estat amb l’exterior i la seva forta dependència econòmica, portà a les nacions perifèriques a adoptar un fort proteccionisme i a centrar-se en el mercat intern espanyol. Això significava, doncs, la necessitat per les burgesies perifèriques del desenvolupament capitalista arreu de l’Estat, de la forja del mercat intern i el creixement de la demanda, i un interès vital per part seva en la participació per l’organització dels afers de l’Estat. D’aquestes dates, de la darreria del segle XIX i els inicis del XX, en la segona etapa de la Restauració, són les consignes «catalanitzar Espanya» o «fer política a Madrid». L’any 1901 es va formar la Lliga Regionalista, partit polític de la gran burgesia catalana amb important presència a Madrid, i, poc abans, el 1895, l’homòleg per la gran burgesia basca, el Partit Nacionalista Basc. Amb tot això, doncs, les línies generals del Poder burgès a Espanya es van definir com un ampli i fort bloc de grans burgesies de diverses nacions, de forma que l’adequació del desenvolupament capitalista s’allunyava de l’esquema Estat-nació. En altres paraules, de concessions i exigències puntuals per uns projectes propis, la gran burgesia catalana i d’altres nacions van passar a integrar-se en l’estructuració moderna de l’Estat espanyol com a bloc articulat de grans burgesies. Dins d’aquest bloc, orgànicament unit entorn la nació poderosa, la nació assimilista i convenient pel desenvolupament socio-econòmic, les grans burgesies nacionals —sovint acompanyades, crítica o acríticament, per les mitjanes-petites burgesies— han tendit a desenvolupar o exigir instruments propis de Poder en les seves regions, per mitjà d’Estatuts d’Autonomia, etc.; uns instruments que, en el seu conjunt articulat, constitueixen un arrelat Estat burgès, un veritable ideal capitalista o gran capitalista col·lectiu, com diria Friedrich Engels. Cal fer notar, a més, que l’opressió nacional a l’Estat espanyol no és una opressió de nacions imperialistes envers nacions saquejades —de tipus colonial o semi-colonial—, perquè precisament l’aliança de les seves grans burgesies configura un Estat imperialista i el capitalisme està plenament desenvolupat, sinó una opressió o subjecció de tipus polític, una submissió política segons l’estructura configurativa de l’Estat burgès.
Per tant, en general, en els últims dos segles la gran burgesia catalana ha estat una facció vitalment interessada en el pactisme per integrar-se en el bloc dominant de l’Estat espanyol. Això condueix a una primera conclusió important, a saber: les pretensions independentistes, no predominants històricament en les reclames nacionals catalanes, han provingut i provenen generalment de sectors de la mitjana i petita burgesia. En l’afany de «lluita» contra el gran capital, la mitjana-petita burgesia catalana s’orienta històricament a integrar-se o combatre l’aliança de la gran burgesia catalana amb la gran burgesia de la resta de l’Estat espanyol [1]; exclosa del bloc dominant, especialment en períodes de crisi, la mitjana-petita burgesia catalana arremet contra l’status quo del pactisme entre grans burgesies, ja sigui en sentit reivindicatiu de formar-hi part com en sentit rupturista-independentista —franca expressió de lluita i identitat de contraris—. La contradicció interburgesa entre gran burgesia i mitjana-petita burgesia, entre gran i mitjà-petit capital, és la contradicció principal que impulsa l’orientació del nacionalisme català entre dos pols. Tal contradicció ha tingut i té especial força en la situació nacional catalana; la força i arrelament de la mitjana-petita burgesia a Catalunya aviva el foc de la qüestió nacional.
Amb perspectiva històrica, aquesta contradicció interburgesa s’ha desplegat contínua i incansablement sota diverses formes. Clars exemples són el trencament de Solidaritat Catalana —àmplia plataforma unitària d’opcions variades catalanistes— l’any 1907 pel xoc irremeiable d’interessos; i el conflicte rabassaire dels anys 30, entre rabassaires —pagesos arrendataris no-propietaris— i grans propietaris, traduït en les exigències d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i d’organitzacions pageses com Unió de Rabassaires, referents històrics de la mitjana burgesia catalana, per una legislació a favor de l’accés a la propietat dels rabassaires, i la fèrria oposició de la Lliga Regionalista (en general, gran burgesia i terratinents). La Llei de Contractes de Conreu, aprovada l’any 1934, fou recorreguda dues vegades per la Lliga Regionalista davant el Tribunal de Garanties Constitucionals. La reproducció d’aquesta contradicció portà fins i tot a l’abandonament del Parlament català de la Lliga Regionalista.
Tot això, si s’empra per a estudiar la situació concreta del moment actual, permet explicar que el «procés sobiranista» es caracteritzi per la intensificació de la contradicció interburgesa principal entre la mitjana-petita burgesia catalana, amb certs sectors radicalitzats i arrossegant a amplis sectors de l’aristocràcia obrera, i la gran burgesia pactista catalana, deguda a la reacció-ofensiva del bloc dominant del gran capital de l’Estat espanyol contra altres faccions burgeses (mitjana-petita burgesia, aristocràcia obrera, etc.) per guanyar quota de mercat, enfortir monopolis, etc [2]. En resposta a aquesta ofensiva, la mitjana-petita burgesia catalana (amb molta força a Catalunya, com s’ha comentat), arrossegant a amplis sectors de l’aristocràcia obrera catalana, entra en contradicció amb el bloc dominant del gran capital en què està inclosa la gran burgesia catalana adoptant la línia rupturista-independentista.
Després d’haver ofert algunes pinzellades generals i històriques sobre el transcurs de la contradicció interburgesa principal esmentada, ara s’analitzaran els xocs i interessos de tal contradicció en l’actualitat. La gran burgesia catalana, així com la resta de grans burgesies nacionals, no té un caràcter secessionista; pot dividir-se en fraccions més catalanistes o espanyolistes, però no cau, en línies generals, en el sac de la línia rupturista-independentista. Importants representants de la gran burgesia monopolista catalana, integrada com a part elemental del bloc dominant de l’Estat espanyol, com Isidre Fainé (CaixaBank) o Javier Godó (Grup Godó), clamen obertament per un «gran pacte» i s’han reunit vàries vegades amb el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, per abordar la qüestió nacional [3]. (Lúcid exercici per provar la posició de la gran burgesia catalana és llegir les editorials del diari La Vanguardia). La gran patronal catalana, Foment del Treball Nacional, davant el «procés sobiranista» comparteix posició, en línies generals, amb la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) —clar exemple, de nou, del bloc entre grans burgesies nacionals—; es manté «al marge», rebutja el camí independentista —fins i tot el pacte fiscal—, a la vegada que urgeix «grans pactes» [4]. La precipitació dels esdeveniments l’ha portat a acceptar, el setembre de 2014, un possible marc legal i acordat pel bloc dominant pel «procés sobiranista» i algun tipus de «pacte fiscal» per solucionar el problema [5]. Seria un clamorós error, com ho fan la majoria d’organitzacions «comunistes», identificar el «procés sobiranista» com una orientació política de la gran burgesia monopolista catalana; això porta a una posició realment incòmoda, impotent per comprendre la força i el paper de la mitjana-petita burgesia i la seva contradicció amb la gran burgesia i, a la vegada, ambigua entorn uns propòsits imaginaris de la gran burgesia catalana.
La mitjana-petita burgesia catalana ha estat la principal força de classe impulsora del camí independentista, procés emanat de les contradiccions i correlacions explicades anteriorment. La seva posició i interessos, en «oposició» al bloc dominant de grans burgesies per integrar-se o combatre l’aliança de la gran burgesia catalana amb la gran burgesia de la resta de l’Estat espanyol, depenen en gran mesura del posat del Govern espanyol i de les forces polítiques del bloc dominant. Si el transcurs dels esdeveniments permeten millorar la seva posició en la negociació i estructuració político-econòmica de l’Estat espanyol, àmplies capes de la mitjana-petita burgesia —en especial, la mitjana burgesia— renunciaran al camí independentista; però, si la inflexibilitat de l’ofensiva del gran capital del bloc dominant roman fèrria, la mitjana-petita burgesia catalana, exclosa i enfrontada vivament contra el gran capital del bloc dominant, aspirarà com a projecte polític a trencar amb l’Estat espanyol per configurar la República Catalana [6]. El desenvolupament progressiu del «procés sobiranista», ja en un lapse de temps recent, així ho prova; des d’un Estatut d’Autonomia retallat fins a un pacte fiscal negat, això és, amb la contínua postura rígida del bloc dominant del gran capital, la mitjana-petita burgesia ha anat basculant a favor de la independència política de Catalunya. Així, tota la patronal i diverses organitzacions de la mitjana-petita burgesia catalana s’han unit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir —PIMEC, Fepime, Cercle Català de Negocis, CECOT, etc.—, malgrat les inicials reticències i vacil·lacions explicades —el Cercle Català de Negocis abandonà PIMEC per la seva negació inicial a tractar la línia independentista [7]—.
Per altra banda, en l’actual conjuntura política de polarització, és a dir, d’intensificació de la contradicció entre gran burgesia catalana, i bloc dominant del gran capital a l’Estat espanyol, i la mitjana-petita burgesia catalana, el paper de la burgesia catalana no-monopolista, o de segona línia, és realment difícil de traçar. Es pot dilucidar cert distanciament respecte la gran burgesia monopolista, però la «capa de transició» entre elles és fina i característicament permeable. Pel que fa a l’aristocràcia obrera catalana, la proporcionalitat d’interessos amb la mitjana-petita burgesia —sobretot amb els sectors més radicalitzats— l’ha arrossegat darrere la basculació independentista d’aquesta. Així, els sindicats monopolistes de CCOO i UGT a Catalunya s’han alineat a favor del «procés sobiranista», adherint-se al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. No obstant això, aquesta posició entra en contradicció amb el posicionament de CCOO i UGT d’àmbit estatal —manifestació de la contradicció secundària entre mitjana-petita burgesia i aristocràcia obrera de Catalunya i la resta de l’Estat espanyol—. A més, el seguidisme al bloc independentista ha suscitat discrepàncies en les seves pròpies organitzacions [8]. Cal assenyalar, amb tot, que no hi ha cap muralla xinesa entre classes i que, per tant, seria erroni concebre una absolutització de les seves posicions —així, per exemple, la gran burgesia catalana pot aprofitar la deriva de la mitjana-petita burgesia catalana per millorar la seva articulació en el bloc dominant, pot haver fraccions clarament espanyolistes de la mitjana burgesia catalana (representades per Ciutadans (C’s), Unión Progreso y Democracia (UPyD)…), etc.—.
Si es fa una ullada a la correlació política adjacent, es pot veure com, des del període dels anys 80 fins ben entrat el segle XXI, Convergència i Unió (CiU) ha representat a la gran burgesia monopolista —junt a altres forces parlamentàries com el Partit Socialista de Catalunya (PSC)—, pactista i integrada en el bloc dominant de l’Estat espanyol —Jordi Pujol era vist com «home d’Estat» i tal formació política va jugar un paper important en la configuració i desenvolupament vigents de l’Estat espanyol—. En l’actual escenari, davant la intensificació de la contradicció entre la gran burgesia i altres capes burgeses inferiors catalanes, CiU ha manifestat clares vacil·lacions respecte el seu paper històric. Així, una contradicció secundària latent en aquesta organització política, com és l’existent entre la línia «conservadora-pactista» de la gran burgesia que històricament ha representat i la línia «independentista» propera a la mitjana burgesia, ha passat a primer pla. Actualment, de la mà de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), sembla que en tal lluita de contraris amb la línia d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) dels interessos de la burgesia catalana monopolista pot prendre preponderància la segona línia —la pràctica del futur immediat dirà molt—. Per tant, podria dir-se que CiU representa l’ala conservadora del «bloc sobiranista», corresponent a la mitjana burgesia acomodada i a sectors de la burgesia no-monopolista (gran burgesia de segona línia); fet que junt amb la intersecció amb la gran burgesia pactista defineix a CiU i les seves contradiccions internes actuals.
Per altra banda, la força política parlamentària directriu de la línia independentista és ERC, representant històrica d’àmplies capes de la mitjana burgesia principalment —fet que no exclou vacil·lacions envers altres faccions de classe—. L’evolució interna i de la seva línia política segueix un camí similar a la basculació de la mitjana burgesia catalana anteriorment explicada. A més, ERC invità a nombroses organitzacions de la mitjana burgesia a incorporar-se al Pacte Nacional, una mostra clara de l’enfortiment i teixit político-econòmic que està construint. Pel que fa a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), la indecisió i vacil·lacions internes mostren la contradicció entre una línia més propera a la mitjana burgesia i una altra a la petita —fins i tot amb l’aristocràcia obrera—; això s’ha accentuat en l’actual conjuntura de crisi i ofensiva del gran capital del bloc dominant i els moviments, entre d’altres, de CiU. Per tant, no hi ha una posició comuna respecte la independència de Catalunya, sinó un conglomerat per sectors.
Com a forces polítiques extra-parlamentàries, cal assenyalar el paper que realitzen l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural, actuant com a mecanisme d’equilibri entre els partits polítics en el moviment sobiranista. El seu caràcter del bloc de mitjana-petita burgesia, tot i que heterogeni —Òmnium és més proper a capes altes de la mitjana burgesia i, l’ANC, més propera o vinculada a sectors de la petita burgesia—, s’evidencia amb la seva importància en la resposta independentista de la mitjana-petita burgesia a l’ofensiva del gran capital.
A l’ala radicalitzada o d’esquerra del «bloc sobiranista» s’hi troben les forces corresponents a l’aristocràcia obrera i sectors radicalitzats de la petita-burgesia. En el primer cas, cal esmentar a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA); en el segon cas, tot i que amb un ampli ventall de relacions amb altres sectors, hi ha l’Esquerra Independentista. En ella, de la mateixa forma que en altres organitzacions, s’hi poden discernir vàries contradiccions definitòries. En aquest cas, segons el grau de subordinació a altres sectors del «bloc sobiranista» es poden identificar l’ala dretana, representada per Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i confiant en la capacitat del «procés sobiranista» per generar desestabilització aprofitable per l’enigmàtica «revolució» o «transformació social» [9]; l’ala esquerrana, representada principalment per Endavant i Arran [10], crítics i escèptics amb el seguidisme a CiU i ERC i la deriva rupturista del «procés sobiranista»; i l’ala de centre, basculant i catalitzadora entre les dues tendències anteriors, ocupada per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).
No seria imprudent afirmar, doncs, que el resultat del «procés sobiranista» dependrà en gran part del desenvolupament de les contradiccions entre les faccions polítiques protagonistes i de les contradiccions en el seu sí; tot en el tauler general de la contradicció principal entre el bloc dominant de grans burgesies de l’Estat espanyol i la mitjana-petita burgesia catalana i altres sectors inferiors.
En tot aquest entramat de contradiccions, d’interessos i correlacions de forces de classe, cal destacar amb especial èmfasi la situació del proletariat d’arreu de l’Estat espanyol, tant de la nació opressora com de les nacions oprimides. Aquesta classe social, la classe social dels desposseïts, no disposa d’independència político-ideològica. En altres paraules, el proletariat és carn de canyó pels interessos de les faccions de classe i pels nacionalismes burgesos, tant de la nació opressora com de la nació oprimida; és aprofitat, manejat i llençat com a arma de Poder per les respectives burgesies. La divisió i enfrontament del proletariat de les diferents nacions de l’Estat espanyol és una carta jugada pels nacionalismes. Així doncs, el proletariat no té una línia ni una organització revolucionària per oposar a les classes reaccionàries; en això rau la falta d’independència del proletariat, emmanillat en els interessos de la burgesia i en la immediatesa de les condicions actuals. Això és un fet. Cal preguntar-se, doncs, a què es degut. En línies generals, a la derrota actual de la línia revolucionària, del marxisme —fet que culmina l’últim Cicle Revolucionari—. I, anant més enllà, la derrota o crisi de la línia revolucionària no s’ha d’atribuir exclusiva o primàriament a factors externs, sinó a la seva pròpia dinàmica dialèctica, al transcurs de les seves contradiccions teòrico-pràctiques, sobre les quals poden actuar i influenciar els factors externs. És a dir, la derrota de la línia revolucionària en l’últim Cicle és una conseqüència de la seva feblesa, de les seves limitacions i errors; de la incapacitat per resoldre i superar (dialècticament) les contradiccions que sorgien i es desenvolupaven. El marxisme o teoria revolucionària no és quelcom compacte, hermètic en si mateix, acabat i ahistòric, preexistent de la pràctica concreta, sinó que es troba dialècticament unit a ella (unitat de teoria i pràctica); per tant, s’enriqueix amb ella, es desenvolupa d’acord a les conclusions que la pràctica pot oferir i les necessitats que presenta. D’aquí es desprèn, davant les condicions objectives d’innegable derrota i replegament i per poder rearticular el moviment pràctic-revolucionari, l’imperiosa exigència de sintetitzar la praxis acumulada per situar la teoria revolucionària a un punt més alt, més capaç per afrontar les tasques pràctiques actuals i superar les limitacions de la pràctica revolucionària anterior [11]. O, dit d’una altra forma, l’imperiosa exigència de reconstitució ideològica del marxisme com a teoria revolucionària d’avantguarda per les exigències pràctiques de reconstitució del comunisme com a moviment revolucionari de masses. Fins aquí s’ha ofert una anàlisi general, molt general, sobre la configuració històrica de l’Estat espanyol, l’encaix de les nacions en ell i les correlacions de forces de classe en el «procés sobiranista», i també s’ha tractat la necessitat de reconstitució del comunisme davant el panorama de profunda crisi de la línia revolucionària i la conseqüent falta d’independència del proletariat. A continuació, es tractaran el nostre posicionament i les tasques respecte la qüestió nacional en general i el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
El nostre treball, i entenem que així ha de ser per tots els comunistes, s’encamina cap a la Revolució Comunista Mundial, cap a la revolució internacional de la classe treballadora contra l’ordre social existent. Tal és l’objectiu que està a l’ordre del dia, pel qual hem de treballar decididament tots els comunistes des de, i a partir de, les tasques del moment actual de reconstitució político-ideològica. El contingut d’aquesta revolució és la lluita internacional del proletariat revolucionari contra el jou del capital i les classes posseïdores, mitjançant la guerra revolucionària de masses o Guerra Popular a partir del Partit Comunista de Nou Tipus. El contingut d’aquesta revolució pot prendre forma únicament si es basa en l’internacionalisme proletari, és a dir, en la més estreta col·laboració, acció i fusió del proletariat revolucionari de totes les nacions. Només una força revolucionària que fongui el proletariat de totes les nacions contra les classes dominants pot fer miques el Poder burgès. Així, el nostre treball en l’etapa actual s’encamina cap a la organització única de l’avantguarda teòrica marxista de tot l’Estat espanyol per la reconstitució política del Partit Comunista de tot l’Estat espanyol, per la reconstitució política de l’organització revolucionària de Nou Tipus única i central de tota la classe treballadora de l’Estat espanyol, que fusioni en un mateix cos articulat tant al proletariat de les nacions oprimides com de la nació opressora. (És precís assenyalar que, en cas d’independència de Catalunya, s’hauria d’estudiar l’opció de forjar el Partit Comunista en la República Catalana, per exigències del marc polític objectiu de lluita, o poder articular un Partit per a dos Estats diferents segons la situació que es donés). Al seu torn, la forma política més adient per l’Estat-Comuna de transició revolucionària, per la qual ens inclinem, és un Estat-Comuna unitari i el més gran possible, que centralitzi i fusioni l’esforç del proletariat revolucionari del màxim nombre de nacions possible [12].
Aquestes consignes són únicament factibles amb el reconeixement, defensa i respecte del dret a l’autodeterminació de totes les nacions, del seu dret de lliure separació política per esdevenir Estat propi o lliure adhesió per unir-se a un altre Estat. Un moviment revolucionari internacional basat en la fusió del proletariat revolucionari de nacions opressores i oprimides, i la configuració dels Estat-Comuna de transició el més grans possible, són pura fraseologia barata si no es basen en la lliure unió dels diferents elements. No hi ha lliure i forta aliança o fusió vàlides si és per coacció; només sota el reconeixement i defensa de la igualtat de drets de totes les nacions i del seu dret a l’autodeterminació pot una força revolucionària internacionalista prendre forma. Difícilment és concebible un moviment revolucionari unitari del proletariat de nacions opressores i nacions oprimides si l’avantguarda comunista i el proletariat revolucionari de les nacions opressores no reconeixen i lluiten decididament pel dret a l’autodeterminació i la igualtat de drets les nacions oprimides; i un Estat-Comuna revolucionari centralista és difícilment concebible també si no es basa en la lliure adhesió i igualtat de drets de les nacions que el conformen. Per tant, entenem la necessitat de defensar la plena igualtat de drets i el dret a l’autodeterminació de totes les nacions i el principi internacionalista incondicional d’apropament i fusió del proletariat internacional —en sentit revolucionari, una cosa no s’entén sense l’altra—. Tot això, la defensa del dret a l’autodeterminació i la plena igualtat entre nacions, implica acceptar el resultat del mandat imperatiu de les masses en referèndums efectius; implica un programa i uns fets concrets i, no només proclamar-ho alegrement de paraula i negar-ho en la pràctica, com és habitual en els anàlisis revisionistes.
La defensa de la igualtat de drets i del dret a l’autodeterminació de totes les nacions, això és, la reivindicació democràtica respecte les nacions, s’ha de tractar des de la línia i els objectius revolucionaris, és a dir, des de la lluita revolucionària totalitzadora contra l’organització social existent. Les reivindicacions de tipus democràtic, siguin del tipus que siguin, s’han de subordinar per complet al treball per la Revolució Comunista, a la lluita revolucionària i les seves tasques i objectius, i no a la inversa. Si així fos, si es donés un caràcter absolut i primari a les reivindicacions democràtiques burgeses i immediates, el treball revolucionari esdevindria treball per un conjunt de lluites parcials quantitatives, per una orientació espontaneïsta i immediata emmarcada i reproduïda en les condicions donades. Si fos així, es posterga indefinidament la línia i treball per la Revolució i es subordinen els objectius, formes i tasques a la lluita democràtico-burgesa nacional, o a qualsevol altra lluita democràtica parcial [13]. Grans exemples de tot això són els lemes «independència per canviar-ho tot», «independència i socialisme».
Per altra banda, la reivindicació democràtica per la igualtat de drets de totes les nacions i el seu dret a l’autodeterminació s’ha d’entendre en el seu marc base corresponent, això és, en el desenvolupament històric de les nacions i dels Estats en general. Així, l’aplicació d’aquestes reivindicacions, la solució per a la qüestió nacional —que no superació del problema nacional, factible únicament en la fusió de totes les nacions en el comunisme—, pot donar-se efectivament dins del capitalisme i imperialisme. La separació d’una o altra nació per esdevenir Estat propi, així com qualsevol modificació formal de les fronteres entre Estats capitalistes, és una acció factible i àmpliament repetida en el marc capitalista internacional. Dit d’una altra forma, Catalunya —i Escòcia, etc.— pot esdevenir un Estat propi dins del marc imperialista, pot separar-se políticament de l’Estat espanyol. (En sentit de viabilitat de l’aplicació del dret a l’autodeterminació). Tal és el significat del dret a l’autodeterminació, tal és la seva orientació i amplitud: relació entre Estats, entre nacions. Postergar la seva aplicació fins que arribi el socialisme, és a dir, admetre la seva inviabilitat en el marc capitalista, o pitjor encara, negar-lo fins i tot en el socialisme, denota una clara incomprensió de la naturalesa democràtico-burgesa i del marc polític de la reivindicació del dret a l’autodeterminació. És més, aquesta postura, tal i com s’ha explicat abans, obstaculitza la lliure unió del proletariat internacional i divideix els seus esforços, potencia els nacionalismes burgesos i perpetua l’opressió nacional. Més enllà, condicionar la defensa del dret a l’autodeterminació, això és, sotmetre la reivindicació democràtica de lliure separació de les nacions a criteris unilaterals, equival a potenciar i defensar de facto el nacionalisme burgès de la nació opressora i l’opressió nacional exercida. Tot això, malgrat omplir-se la boca d’internacionalisme i defensa del dret a l’autodeterminació, significa renunciar de facto el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides a l’Estat espanyol —sembla que el luxemburguisme encara no ha estat prou combatut—.
Com es veu, el punt cardinal, definitiu, del tracte del dret a l’autodeterminació de les nacions gira entorn a la lluita incansable entre nacionalisme i internacionalisme, entre l’enfocament burgès i l’enfocament revolucionari de la qüestió. Com digué Lenin, «nacionalisme burgès i internacionalisme proletari: aquestes són les dues consignes antagòniques i irreconciliables que corresponen als dos grans blocs que divideixen a les classes del món capitalista i expressen dues polítiques (és més, dues concepcions) sobre el problema nacional» [14]. El nacionalisme propugna un enfocament estrictament exclusivista i circumscrit a la pròpia nació, tant en objectius com en formes, de la qüestió nacional; l’internacionalisme propugna un enfocament des de l’àmplia visió de la necessitat d’unitat incondicional del proletariat de nacions opressores i nacions oprimides en la línia revolucionària pel comunisme. (Però, en cas d’aparença internacionalista i pràctica nacionalista, hi ha organitzacions autodenominades «revolucionàries», «marxista-leninistes» i «internacionalistes» que proclamen obertament que «el nostre objectiu final: la unificació total dels Països Catalans» [15] i que «el nostre treball serà de base dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, en el que treballarem per comarques» [16]. Brillant i franca honesta expressió d’internacionalisme!). En general, el nacionalisme es centra en el «correcte», «just», «lliure», etc., desenvolupament de la nació en qüestió, mentre que l’internacionalisme postula la necessitat d’apropament i fusió de totes les nacions i del proletariat de totes les nacions en el marc de lluita revolucionària internacional contra el Poder burgès. El nacionalisme s’inclina per la «cultura nacional», mentre que l’internacionalisme ho fa per la fusió internacional de la cultura proletària i universal. En definitiva, el nacionalisme és la consigna burgesa i practicista d’enfocar la qüestió nacional i el treball polític en general; l’internacionalisme és la consigna proletària i de principis de tractar la qüestió nacional i el treball polític en general des de la lluita revolucionària pel comunisme.
Cal destacar, per tant, que la consigna de la plena igualtat entre totes les nacions i del seu dret a l’autodeterminació no equival, ni molt menys, a identificar-se o recolzar els moviments i aspiracions nacionalistes de capes de la burgesia. Per una banda, pot recolzar-se aquesta consigna, element bàsic i elemental com s’ha explicat anteriorment, sense posicionar-se a favor de la separació política de tal o qual nació pels interessos concrets del moviment revolucionari i proletariat (més endavant tractarem el nostre posicionament concret davant l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya). Per altra banda, pot aplicar-se tal consigna —i hem d’aplicar-la— de forma totalment oposada, des de la línia revolucionària i internacionalista, com s’ha vist. És més, en l’època actual de capitalisme madur, d’imperialisme, quan l’organització mercantil-capitalista de la societat s’ha imposat i desenvolupat per sobre de velles formes de producció i la fusió internacional del capital en estructures comunes, l’esborrament de les barreres nacionals i la múltiple assimilació entre nacions són ja una tendència històrica universal del capitalisme [17], l’actitud del proletariat envers els moviments nacionalistes burgesos —la majoria dels quals manquen ja de contingut revolucionari— ha de ser clarament diferent que en la primera època del capitalisme. En l’etapa d’intenses lluites revolucionàries entre les formes capitalistes i formes feudals i semi-feudals, en l’etapa de configuració i consolidació del sistema político-econòmic capitalista, els múltiples moviments nacionals de la burgesia tenien un caràcter revolucionari per destruir lo «vell» i desenvolupar lo «nou», per crear Estats nacionals enfront les restes aristocràtiques. En aquesta etapa de capitalisme naixent, centrat en el desenvolupament interior de les nacions i els Estats, dels mercats nacionals i primaris, el proletariat lluità sovint al costat de capes de la burgesia nacional contra les velles formes d’organització social —les revolucions de 1848 arreu d’Europa són un clar exemple—. Amb l’assentament del sistema capitalista i el desenvolupament de les seves formes i contradiccions, amb la superació de l’estret marc del mercat nacional i la configuració monopolista, els moviments nacionalistes han perdut, en la majoria de casos, la seva vessant revolucionària pel proletariat. Per tant, per tractar la qüestió nacional, la distinció entre la línia burgesa i la línia proletària, entre el nacionalisme i l’internacionalisme, és extremadament necessària, així com també potenciar la lluita de línies entre elles. Així, en la consigna del dret a l’autodeterminació i igualtat de totes les nacions el proletariat pot i ha d’oposar i aplicar la política internacionalista, la seva política independent de classe.
Endinsem-nos més, però, en l’anterior concepció unilateral d’identificar el ple reconeixement dels drets i llibertats de totes les nacions amb recolzar moviments nacionalistes burgesos. I és que si es rebutja la consigna democràtica de plena igualtat entre totes les nacions i del seu dret a l’autodeterminació sota l’argument que és una consigna recolzada o impulsada per sectors de la burgesia nacional —o qualsevol altre motiu—, s’accepta de facto la consigna nacionalista-reaccionària de les burgesies de les nacions opressores i l’opressió nacional —torna a aparèixer el fantasma del luxemburguisme—. Enlloc de fer de la qüestió nacional una qüestió proletària, de subordinar-la als objectius revolucionaris i tractar-la des de l’internacionalisme, s’encasella en el camp de la burgesia, es renuncia a ella, es desentén com quelcom nociu, estrany, aliè. Al seu torn, intentar implantar o adequar en l’ordre actual de coses els ideals d’organització política revolucionària dels Estats i les nacions, això és, negar el dret a l’autodeterminació en tant els comunistes aspirem a la fusió de les nacions, denota un estret punt de vista sobre les tasques revolucionàries, tot obstaculitzant l’articulació de la lliure unió del proletariat de diverses nacions, i legitima de nou l’opressió nacional.
Per tant, en definitiva, des de Balanç i Revolució (BiR) reconeixem, acceptem i defensem en totes les conseqüències resultants l’aplicació del dret a l’autodeterminació per Catalunya i totes les altres nacions de l’Estat espanyol —és a dir, el seu dret a la lliure separació política de l’Estat espanyol—, en base i a partir de la política internacionalista de fusió del proletariat català amb la resta del proletariat de l’Estat espanyol en una organització revolucionària única i central per a la lluita pel comunisme. Les tasques que se’ns presenten al conjunt de l’avantguarda teòrica marxista de l’Estat espanyol respecte la qüestió nacional poden enfocar-se —i s’han d’enfocar— des de dos punts diferents, però de denominador comú (unitat dialèctica). Per una banda, en la nació opressora l’avantguarda teòrica marxista ha de posar èmfasis en la necessitat de reconèixer, acceptar i lluitar pel dret a l’autodeterminació de totes les nacions de l’Estat oprimides per la seva nació, sense oblidar les tasques per l’organització central i única de tot el proletariat. Per altra banda, en les nacions oprimides l’avantguarda teòrica marxista ha de posar èmfasis en la necessitat de l’organització única i central de la classe treballadora de tot l’Estat, en la força i conveniència de la fusió del proletariat de les diverses nacions per la lluita revolucionària, sense oblidar la defensa i lluita pel dret a l’autodeterminació de la pròpia nació. En ambdós casos, això s’ha de realitzar en una constant lluita de dues línies contra els nacionalismes respectius que reclouen, divideixen i enfronten al proletariat i contra les formes revisionistes d’enfocar la qüestió nacional —que, al cap i a la fi, com s’ha vist, acaben al camp dels nacionalismes—. Aquestes tasques concretes de l’avantguarda teòrica marxista en formació s’adeqüen al moment actual de reconstitució ideològico-política del comunisme i a les seves tasques i objectius generals.
Una hipotètica separació política de Catalunya en Estat independent forçaria —si no està forçant ja el «procés sobiranista»— una clara agudització de les contradiccions en el bloc dominant de l’Estat espanyol, principalment, i en les estructures monopolistes europees, secundàriament, en virtut de la reestructuració político-econòmica adjacent i les noves correlacions de forces que sorgirien. És important ressaltar això, no en el sentit mecanicista i vulgar compartit per sectors revisionistes segons el qual l’agudització objectiva podria propiciar automàtica i mecànicament algun tipus de moviment revolucionari —és necessari el salt qualitatiu de la consciència social proletària a partir de la fusió en les masses de la teoria revolucionària, per mitjà de l’acció i mediació del Partit Comunista de Nou Tipus—, sinó en el sentit de feblesa de l’enemic de classe i context de politització, de caldo de cultiu per treballar la consciència revolucionària. En el mateix sentit, probablement la independència política com a Estat de Catalunya alleujaria les tensions nacionalistes entre el proletariat de les diferents nacions, posaria a l’ordre del dia altres qüestions. Dit d’una altra forma, amb la resolució de l’opressió nacional respecte Catalunya i la separació en Estat independent, els objectius i les tasques per l’acció conjunta del proletariat de Catalunya i les altres nacions de l’Estat espanyol trobarien probablement un millor escenari, més distès en termes nacionalistes.
Per altra banda, entenem que únicament la franca i directa expressió democràtica de les masses per mandat imperatiu en referèndum pot aplicar el dret a l’autodeterminació. Altres camins o formes d’intentar «conduir» l’aplicació del dret a l’autodeterminació, altres camins o formes que releguen del protagonisme directe de les masses, són eines útils per la mitjana-petita burgesia catalana i altres sectors en la negociació pels seus interessos enfront el bloc del gran capital. Així, la pseudo-consulta del nou 9-N es presenta com a mecanisme per a utilitzar el moviment i la participació de masses com a carn de canó davant l’Estat espanyol en tal negociació. Per tant, rebutgem aquesta forma o camí estratègic de les faccions burgeses independentistes com a exercici del dret a l’autodeterminació; no obstant, en tant exercici participatiu, entenem que la llibertat de vot és la consigna adequada. En la mateixa línia, la celebració d’eleccions plebiscitàries en tant mecanisme parlamentari substituent del mandat imperatiu de les masses en referèndum efectiu és una expressió encara més lúcida de l’ús i maniobres conseqüents per part de mitjana-petita burgesia catalana en la seva relació contractual amb el bloc dominant. En el moment actual de redacció del document, sembla clar que l’Estat espanyol impugnarà i suspendrà també la pseudo-consulta, en la línia general de l’ofensiva-resposta del bloc dominant contra les reivindicacions de la mitjana-petita burgesia (l’Estat també utilitza tot aquest estira i arronsa per tapar les seves pròpies corrupteles). A més, donada la falta de voluntat, el legalisme burgès i la debilitat de les forces polítiques conseqüentment independentistes per poder convocar un referèndum efectiu, arribem a la conclusió que el referèndum efectiu no es celebrarà.
Així, des de Balanç i Revolució (BiR) instem al boicot davant unes eleccions plebiscitàries i a la lliure participació i vot en qualsevol exercici participatiu, des dels objectius i tasques internacionalistes de treball per la Revolució Comunista desenvolupats anteriorment. També instem a les masses a qüestionar-se, enfrontar-se i desobeïr el marc legal burgès per tal de poder aplicar degudament el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
La nació, com a formació històrica burgesa, és un dels grans Minotaures de l’immens laberint del sistema capitalista. Són molts els que, mansos, s’agenollen davant d’ell, mentre que altres tracten d’esquivar-lo. Confrontar-lo forma part de les tasques històriques i ineludibles dels comunistes, i no hi ha millor manera efectiva de fer-ho que enarborant de forma efectiva el dret a l’autodeterminació. Això fem nosaltres, plenament conscients de que al mateix temps reprenem el sender que ens marca aquell fil roig d’Ariadna, amb l’objectiu de sortir de l’indesitjable laberint i arribar al nostre objectiu: la humanitat plenament emancipada, on les nacions i l’explotació de l’home per l’home no siguin més que pols, restes antediluvianes procedents de la nit dels temps.
3 de novembre de 2014, Catalunya.
Notas
Les raons materials de la contradicció interburgesa entre la gran burgesia i la mitjana-petita burgesia rauen en el fet que la segona requereix per al seu desenvolupament un marc econòmic d’acció més local, més autònom, i uns mecanismes anti-monopolistes que garanteixin la protecció respecte el gran capital, en contraposició als interessos i mecanismes internacionals de la burgesia financera.
En el context de crisi actual, l’ofensiva del gran capital, manifestada en una acceleració de la concentració del capital, s’accentua i presenta un escenari de proletarització de capes baixes de la mitjana-petita burgesia i radicalització de l’aristocràcia obrera. Això significa la intensificació en diferents àmbits de l’oposició d’interessos entre el bloc monopolista i la mitjana-petita burgesia i sectors inferiors.
http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2014/09/16/gay-montella-reitera-foment-treball/687879.html
La República Catalana com a objectiu del projecte polític d’àmplies capes de la mitjana-petita burgesia catalana i altres faccions inferiors és l’homòloga de la III República anhelada per la mitjana-petita burgesia de la nació opressora. Les divergències entre la mitjana-petita burgesia catalana i la mitajana-petita burgesia de la nació opressora, en la seva oposició al gran capital, es manifesten també en l’actitud dels seus respectius partits polítics envers el procés sobiranista.
http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/03/crisi-a-ugt-i-ccoo-pel-sobiranisme-38697.php
http://www.llibertat.cat/2014/09/que-cal-fer-27821
Aquesta dualitat de línies pot situar-se fora de comarques gironines, de l’Alt Maresme, zones com Badalona, etc., perquè en aquests indrets l’hegemonia del MDT no és qüestionada per les organitzacions d’Arran, SEPC o CUP.
«La reconstitució ideològica del comunisme no és un exercici acadèmic, i per això mateix és quelcom que no es realitza des de la teoria per la teoria, és a dir, en funció de l’acoblament complet d’un suposat corpus teòric preestablert i que romangués com entelèquia teòrica oculta que fora necessari desvetllar i recuperar dels llimbs del pensament pur. Al contrari, la reconstitució ideològica es realitza des de la teoria per la pràctica, és a dir, en funció dels interessos concrets i reals del moviment de Reconstitució política, en funció dels problemes reals que l’avantguarda necessita resoldre per donar continuïtat a aquest moviment i per ampliar-lo en la seva base». (Nueva Orientación; El Martinete, pàg. 126, nº19, 2006 — Traducció pròpia).
La centralizació política, des del punt de vista del marxisme, correspon al sistema d’organització econòmica comunista de propietat social de tot el poble sobre els mitjans de producció, així com als interessos immediats de la Revolució Comunista esmentats al text.
Altres lluites parcials que amplis sectors del revisionisme presenten com a àmbit de lluita o camí per l’acumulació de forces per quan es doni una crisi revolucionària són el republicanisme, el feminisme, les marees de colors, etc.
V. I. Lenin, «Notes crítiques sobre el problema nacional», 1913; pàg. 18, Volum VI, Obres Escollides; Edició Progreso, Moscou, 1973. (Traducció pròpia)
Front Revolucionari dels Països Catalans (FRPC), «Comunicat davant el referèndum del 9N al Principat», juliol de 2014; http://frpc.noblogs.org/post/2014/07/28/comunicat-davant-el-referendum-del-9n-al-principat/
Front Revolucionari dels Països Catalans (FRPC), «Manifest fundacional del FRPC», abril de 2014; http://frpc.noblogs.org/post/2014/04/
La gran burgesia ho explica així: «l’objectiu d’assegurar l’adequat funcionament del mercat únic i profunditzar en el seu desenvolupament exigeix l’establiment de normes homogènies i la coordinació d’un cert nombre d’instruments de política econòmica, fet que redueix la capacitat de les autoritats nacionals per influir de forma autònoma sobre les seves economies. [...]. Les vessants de la política econòmica més rellevants pel funcionament d’un mercat únic són les que han estat objecte d’un major grau de centralització. [...]. El mercat únic exigeix eliminar les restriccions que limiten la concurrència i, en particular, les pràctiques proteccionistes que, d’un mode o altre, les autoritats nacionals poden intentar introduir o mantenir per reforçar la posició en el mercat de les empreses autòctones». («L’anàlisi de l’economia espanyola», Servicios de Estudios del Banco de España; pàg. 67, Alianza Editorial, Madrid, 2005 —Traducció pròpia).