L'alt
el foc i els seus enemics
Ramón Zallo
La declaració de "alt el foc permanent" se sembla
poc a les del passat, pel seu discurs, pels seus terminis inexistents (no hi ha
terminis ni és merament indefinida i sempre pot tornar-se en finita) i pels
seus continguts (ideològicament normals i més invitadors que condicionadors).
Hagin estat pactades o no les seves expressions concretes, constitueix un acte
unilateral, un acte de voluntat en una direcció que deixa als agents socials i
polítics la gestió dels processos. Constitueix no solament una esperança sinó
un pas decisiu en la direcció adequada d'un llarg camí a recórrer.
Al contrari del que va passar a Lizarra, no barreja -almenys
en la lletra i ja veurem si en l'esperit- el procés de pau i el de
"construcció nacional", encara que hi hagi entre ambdós una sinergia
evident de fet. Com a tal declaració constitueix un canvi qualitatiu en els
tres processos que s'obren: el procés de pau del que és un gest d'inici i no
un final; del procés de normalització del que és també el senyal de sortida
per a una futura taula de partits que tracti sobre procediments i mètodes que
dissenyi el canvi d'un marc polític consultable a la ciutadania; i del procés
-molt mes lent i subtil- d'enteniment d'una societat plural i que es vegi com un
subjecte nacional en construcció.
En principi no suposa un armistici, ni una dissolució ni una
renúncia a l'exercici de totes les formes de violència, que si apareguessin
podrien perjudicar la credibilitat de l'esquerra abertzale. El procés de pau
s’entén vinculat -com en qualsevol altre procés de pau amb final dialogat de
la violència- a actes unilaterals significatius de l'altra part, en claus
d'encadenament reciproc. Aquests actes es donarien en els espais d'humanizació
del conflicte (familiars de presos.. ), de distensió (legalització de
l'Esquerra Abertzale, la qüestió dels presos, l’actitud del sistema
judicial…) i d'obertura d'un procés democràtic –demandat per les pròpies
majories socials- per al debat sobre el marc polític.
No contempla, en canvi, la problemàtica de les víctimes. O
sigui, que és un alt el foc permanent però no irrevisable ni definitiu en el
cas que els enemics del procés aconsegueixin arruïnar-lo. Aquí ens arrisquem
gairebé tots. Per a l'Esquerra Abertzale el
tema és irreversible per ser impensable una suïcida marxa enrere. Per a
Zapatero un fracàs es tornaria com un boomerang. Per a tots els sectors que
han, hem, treballat anys i anys per a veure aquest moment de partida el fracàs
seria decebedor i el més semblat als treballs de Sísif. El procés té enemics
que el volen fer descarrilar , almenys tal com s'ha plantejat. I aquí hi ha
diverses figures:
El
Inquisidor. Exigeix que es dissolguin, es
rendeixin. No hi ha res dialogar. Mort el gos s'acabaria la ràbia. Necessiten
vencedors i vençuts. Humiliar, reprimir, mantenir les normes d'excepció que
deslegitimen al propi Estat de Dret. Demanaran preu a qualsevol gest. És l'adreça
del PP. Estan molests, cecs d'ira i aterroritzats. Necessiten a ETA com eina
contra el canvi i el nacionalisme basc i per a arruïnar a Zapatero.
El
Venjador. Alguna associació de víctimes.
Exigeix solament més càstig. Els gestos serien una traïció a la memòria de
les seves víctimes. Exigeixen penediment, condicionar els processos i l'agenda.
Necessiten matar simbòlicament a ETA i obtenir consol no en la Justícia sinó
en el dolor aliè.
El
Poruc. Sectors de PSOE –Bono i altres que
callen- que des de l’antinacionalisme miren més en termes de càlcul
electoral davant el PP, i que mitjançant inaccions i retards, preferirien no
moure fitxes en cap dels temes
plantejats (presos, legalització, sumaris..), en la confiança d'una mort dolça
d'ETA atrapada en la seva pròpia lògica i aturant també als nacionalismes.
Necessiten vencedors i vençuts no instantanis però sí al final del camí.
El
Fanàtic. El sector hiperradical i
fonamentalista abertzale que confon mètodes i fins i entén el comunicat d'ETA
com l'inici d'un procés liquidacionista. Espera dels errors del "enemic
espanyol" l'excusa per a una reconsideració i un escenari de tornada
enrere. En cas de no produir-se, podrien actuar com incontrolats, posant pals en
les rodes i, fins i tot, amb el temps, propugnar agòniques escisions.
Necessiten la guerra interminable.
I, no obstant això, l'autopista és amb carrils de diferents
velocitats. El del respecte a les morts i a la deslegitimació de les
expressions violentes ha d'anar en el carril més accelerat; al seu costat en
via de creuer el carril de les mesures d'humanizació i de distensió dintre de
les regles legitimes de l'Estat de Dret; i en la via més pausada però sense
aturar, el carril de la canalització dels conflictes de fons. Són tres carrils
inevitables, paral·lels i necessaris d'una mateixa autopista per a una societat
democràtica i reconciliada. El quart carril encara no està construït. Haurà
d'esperar un moment més madur –quan es doni una pacificació total, una
actitud social reflexiva i un consens sobre la noció de víctima- per a la
creació d'una imprescindible Comissió de la Veritat plural i independent,
constituïda amb el màxim consens social i la legitimitat atorgada des de totes
o gairebé totes les parts i que, després d'escoltar totes les veus i aclarir
causes, responsabilitats i efectes, elabori una Memòria de revisió crítica i
autocrítica del passat. Podria ajudar que es reconeguin les víctimes entre si
i també que els victimaris d'un i l'altre signe puguin arribar a reconèixer
els danys causats. El mateix procés de reflexió s'hauria de donar en la
societat mateixa per a assolir un col·lectiu "mai més" a la violència
i a la conculcació de drets que es plasmaria en un codi ètic col·lectiu. Són
per tant processos delicats, contradictoris, d'avanços lents però d'expressió
sobtada. Són moments d'assumir riscos en l'educació de les opinions públiques,
fins i tot contradient-les. Són moments de lideratges amb altura de mires,
d'intel·ligències que no confonguin els interessos generals amb els
particulars ni empenyin cap a atzucacs. Són moments de participació i
mobilització perquè la societat vigili als conductors dels processos polítics,
evitant en tot moment que els enemics del procés prenguin el volant un sol
instant. Són moments amb aspecte d'històrics, però això només ho sabrem
després.