Els Verds de les Illes i el seu futur

divendres 21 de novembre de 2003, per Llorenç Buades

Si una formació política ha marcat la passada legislatura del Pacte de Progrés és la dels Verds. A la fi, el debat sobre el model territorial ha centrat més atencions que cap altra qüestió i, aquest és gairebé el pal de paller d’aquesta formació política que compta amb molts simpatitzants no organitzats i també amb molts detractors organitzats. Entre aquests darrers, els poders fàctics. Els Verds han sufert en aquesta passada legislatura més que cap altra formació política les empentes de la dreta política, econòmica i social, però també les de l’esquerra fins al punt d’interioritzar les pressions i fracturar-se internament. La conseqüència més visible d’aquesta trajectòria sota pressió és la consolidació de la fractura interna, i el desencís envers una experiència de govern que no ha resultat com s’esperava.

Al meu parer, el problema de la formació verda és l’excessiva pressa per l’accés al govern. L’error d’els Verds és haver participat d’un govern en una conselleria clau per als temes que havien d’abordar-se en la legislatura, davant uns enemics molt poderosos, sense prou suports al govern de progrés, i amb una implantació social massa feble i poc activa (basta veure la participació a les conferències o congressos) per a fer front al repte que tenien davant. Segurament amb una posició de suport crític al govern i marcant des de fora del govern les polítiques a seguir, avui no es parlaria de crisi, de fracturació, i la formació verda n’hauria sortit més reforçada.Condicionar la política del govern de progrés des de fora en funció de cada iniciativa i fer jugar un paper més participatíu a la ciutadania en les seves propostes hagués estat molt més profitós que el que tenen ara.

Diuen que la pressa és mala consellera, i el desig d’accedir al govern per part de l’esquerra institucional minoritària és excessiu, de manera tan evident que els programes se’n van en orris a canvi de l’accés a la gestió, al maneig de les cireres. Aleshores sol passar, com passa a França o Alemanya que es fan polítiques nouliberals,es mantenen les centrals nuclears, es privatitza el sector públic en benefici dels de sempre, es produeixen desastres ecològics, es fa la guerra a Iugoslàvia, es combreguen rodes de molí, i les formacions verdes esdevenen poc preparades per a gestionar i integrar internament les discrepàncies. El resultat és l’atomització que, en una perspectiva social no té perquè ser sempre negativa, però si ho és en una perspectiva política institucional.

Quan els partits minoritaris d’esquerra accedeixen als governs ho solen fer en un paper subaltern respecte als partits socialistes, que fan polítiques liberals, i en solen sortir perjudicats de manera més gran que si es mantenen en una actitud de suport crític condicional, que no hipoteca els programes propis, ni l’autonomia.

Tornant als Verds de les Illes, l’elecció de Margalida Rosselló per un sol vot de diferència respecte de la candidatura de Llauger, en una formació consolidada i avesada a integrar la discrepància no hauria de ser problema, però l’experiència històrica de la gestió del conflictes en el cas de la formació verda a Eivissa no va anar massa bé. En tot això també es previsible que factors externs, com ara una OPA procedent de dreta o esquerra pugui condicionar el futur d’una formació poc nombrosa. Una OPA des de la dreta va ser motíu d’expulsions als Verds d’Eivissa, cal recordar-ho. Ara en canvi s’apunta a la possibilitat que es doni una OPA des de l’esquerra que signifiqui el desplaçament de Margalida i els qui desitgen una relació no permanent amb Esquerra Unida.

Una relació permanent i institucionalitzada amb Esquerra Unida, organització més nombrosa en afiliació i pes socialment actiu té el risc de significar una menor autonomia o fins i tot un absorció de fet si no es defineixen clarament les condicions del contracte. I a vegades, tampoc això basta, perquè la història no molt llunyana pot donar massa exemples de que la convivència en una casa en comú no és fàcil. No veig clar, com a espectador, quines avantatges té per als Verds fer casa en comú amb Esquerra Unida, si no és amb l’objectiu de donar pas a una formació política que pugui eixamplar quantitativament i qualitativament a EU, i consolidar-la en un espai roig,verd,violeta, canviant el nom si cal, però no el pes de les tradicions militants. Respecte al pes que puguin jugar els Verds en una formació de nou tipus, el desequilibri en favor dels militants d’Esquerra Unida és evident ara per ara, i les fusions no són mai fàcils