Crash de Dexia: Ja està en camí un efecte dòmino a la UE?

 En el començament d'octubre de 2011, la fallida virtual del banc franc-belga Dexia és un signe més de l'amplitud de la crisi.

Éric Toussaint,


 La magnitud de la crisi condueix els governs a posar-se completament al servei dels interessos privats, abusant de les finances públiques. La fallida de Dexia mostra que la baula més feble de la cadena de la crisi del deute està constituït pels bancs privats mentre que els governs i els mitjans dominants posen l'accent sobre la crisi del deute públic. [3]

En el setembre de 2011, davant la magnitud de les amenaces que planaven sobre el conjunt del sector financer privat confrontat als efectes de la seva arriscada política, els bancs centrals d'Europa occidental (Banc Central Europeu, Banc d'Anglaterra i Banc de Suïssa) i la Reserva Federal dels Estats Units van prendre una mesura d'excepcional importància: posen a disposició dels bancs privats tota la liquiditat necessària en dòlars i en euros per un període superior a tres mesos per tal de permetre als organismes financers passar el cap d'any de 2011.  És la mostra de fins a quin punt els governants i els grans financers públics tenen por del que pot arribar a passar durant el quart trimestre del 2011.

 Els bancs europeus que aconseguien diners prestats a curt termini en els money market funds nord-americans han comprovat com se'ls tanca l'aixeta.  Ha sigut necessari el seu relleu pels bancs centrals, ja que en cas contrari podriem veure el possible ensorrament bancari d'entitats com BNP Paribas, Dexia, Société Générale, Crédit Agricole, Natixis, citant només a alguns bancs francesos i belgues. Aquest nou crac de Dexia [4] demostra que aquesta mesura no és suficient per resoldre un problema, que, erròniament, se suposa de simple liquiditat. Dexia és la primera fitxa de dòmino que cau en aquest quart trimestre del 2011.

 El poder públic actua com el prestador principal en primera i en última instància

Comprovam una vegada més una bona demostració: a la UE, els bancs centrals dels països membres i el Banc Central Europeu (BCE) no poden prestar diners als poders públics, que, per tant, s'han de finançar a través dels bancs i altres inversors institucionals privats. Per tant se suposa que el sector privat és capaç de finançar, per si sol i sense suport estatal, les necessitats dels poders públics, de les empreses i de les persones particulars.  No obstant això veiem que els bancs centrals, és a dir els poders públics, apareixen cada vegada més com el prestador principal en primera i en última instància.

Els bancs privats europeus es financen de cinc maneres:

1.- Demanen préstecs als altres bancs al mercat interbancari;

2 .- prenen prestat dels particulars que dipositen en el banc els seus diners en efectiu: salaris i estalvis;

3 .- demanen prestat a empreses no financeres;

4 .- demanen prestat dòlars als money market funds dels Estats Units (que a la  vegada reben diners en préstec de la Reserva federal);

 5.-demanen prestat als bancs centrals.

 Ara bé, el mercat interbancari s'ha aprimat tant en dubtar els bancs els uns dels altres, primer a causa de la quantitat d'actius tòxics que tenen en els seus balanços, segon  perquè els dipòsits de la població, en període de crisi, també són menors i, més greu encara , si es perd confiança en un o en diversos bancs, aquests corren el risc de veure davant els seus finestretes una cua de gent per retirar els seus diners i intentar que quedin fora de perill-, de manera que provoca el pànic dels banquers, dels Bancs Centrals i de els governs que, com a França, van limitar la retirada de fons per particulars-; empreses no financeres retiren els seus fons dels bancs (al setembre, el Financial Times va revelar que la transnacional Siemens havia retirat 500 milions d'euros del banc francès Société Générale per dipositar- al BCE), [5] els money market funds van tallar el flux de crèdits a partir de juny de 2011. De cop, els bancs privats han començat a finançar-se essencialment a través dels Bancs Centrals.

El BCE compra massivament deute en el mercat secundari

 I no és tot. El BCE va prosseguir la seva política de compra massiva del deute, en el mercat secundari, títols italians, espanyols, grecs, portuguesos i irlandesos. Entre el 8 d'agost de 2011 i el 12 de setembre de 2011, el BCE va comprar deute per 77.000 milions d'euros, 40.000 milions desls quals corresponien a títols italians. [6] Aques fet té dos objectius: el primer, tractar d'eliminar el llast que constitueix per als bancs privats d'Europa occidental els títols de països que actualment es consideren d'alt risc i que van comprar a mans plenes fins al 2010;el segon és intentar evitar que Itàlia i Espanya no acabin en la mateixa situació que Grècia, Irlanda i Portugal, els quals, a causa d'uns tipus d'interès incrementats descomunalment, no poden demanar més crèdits en els mercats amb terminis més grans d'un any.
Si Itàlia i Espanya renuncien a demanar diners en els mercats financers per uns tipus d'interès massa alts, el Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) no disposarà de mitjans suficients per respondre a les necessitats de finançament d'aquests dos països. No s'ha d'oblidar que també s'haurà de seguir comprant títols grecs, portuguesos, irlandesos, i pot ser que d'altres països membres de la zona euro ... [7] A més, el FEEF és un instrument molt poc pràctic, creat pels països de la zona euro el maig de 2010 per respondre a la tempesta que envoltava a Grècia. Una prova de la poca flexibilitat del FEEF és que la decisió presa pels governs europeus, la Comissió Europea i el BCE el 21 de juliol de 2011, d'augmentar el volum d'intervenció i permetre comprar títols en el mercat secundari, o injectar capital en els bancs amb risc de fallida, ha de ser ratificada per cada un dels 17 parlaments de l'eurozona.Deu setmanes més tard, encara no ha acabat el procés de ratificació pels parlaments.

 Des del 21 de juliol, la crisi s'agreuja cada vegada més: les borses continuen en una gran inestabilitat, amb una forta tendència a la baixa, en particular per la capitalització dels bancs. El creixement econòmic ha minvat a tot arreu, fins i tot a Alemanya que fins al juny de 2011 podia publicar resultats superiors a la mitjana europea.  La caiguda de la producció i del consum a Grècia s'ha agreujat. L'atur augmenta i els ingressos fiscals baixen en gairebé tots els països, i es redueixen els recursos dels Estats per reemborsar el deute. La possibilitat de noves fallides d'institucions financeres privades està en el cap de tots.

Els governs europeus han caigut en el seu propi parany

 Els governs europeus han caigut en el seu propi parany: quan es va crear la UE i el BCE, els governs van decidir que el Banc Central Europeu i els bancs centrals dels Estats membres de la UE no tinguessin el dret de prestar directament als Estats. Aquests s'han de remetre a les institucions financeres privades (bancs, companyies d'assegurances, fons de pensions ...) per poder finançar-se.  Si el BCE i els bancs centrals dels Estats membres poguessin prestar als poders públics, com fa la Reserva Federal dels Estats Units, la crisi de la UE seria alentida.  [8] Sense prendre als Estats Units com a model, lluny d'això, cal assenyalar que la FED va comprar al Tresor títols del deute públic (Treasury bonds) per una mica més de 1,7 bilions de dòlars, dels quals 900.000 milions ho van ser després de la fallida de Lehman Brothers, el setembre de 2008. [8]


Altres característiques de la UE reforcen la crisi.

El pressupost de la Unió és minúscul i les transferències fiscals a favor de les economies més febles són molt limitades.  Com a comparació, si els Estats Units es  regissin pel mateix sistema coercitiu i  les transferències del pressupost federal nord-americà cap als seus estats membres fos tan baix com el de la UE, una desena d'estats es trobarien en la mateixa situació que Grècia o Portugal: Virginia , Maryland, Nou Mèxic, Florida ...

Les economies febles de la zona euro que acusen un dèficit comercial respecte als països més forts (Alemanya, França, Països Baixos, Bèlgica, Àustria ...) no tenen la possibilitat de recolzar-se en una variació dels tipus de canvi amb l'objectiu d'augmentar les seves exportacions. La pertinença a la zona euro s'ha transformat en una camisa de força.  I és a causa d'aquesta situació que l'eventualitat d'un abandonament de l'euro és part del debat sobre la sortida de la crisi, tant en l'esquerra com a la dreta del camp polític.

La crisi de la zona euro i, més enllà, la de la UE és patent.

  És ben coneguda la dita, el peix es podreix començant pel cap. La crisi inunda totes les instàncies de centralització de la UE i de l'eurozona i els governs dels diferents països no es posen d'acord en les polítiques a seguir.  Nicolas Sarkozy i Angela Merkel no s'entenen sobre les mesures a prendre.  El govern alemany és favorable a una major reducció del valor dels títols grecs en els balanços dels bancs privats tenidors d'aquests títols, mentre que el govern francès fa pressió perquè es respecti la reducció del 21%, acceptada el 21 de juliol, a proposta de l'Institut Internacional de les Finances (IIF), el cartell dels principals bancs creditors de Grècia. En clara oposició amb el seu govern, Josef Ackermann, president d'aquest cartell i director executiu del Deutsche Bank, va declarar en la reunió anual del Banc Mundial i del FMI, mantinguda a Washington a finals de setembre 2011, que s'oposava a qualsevol revisió de l'acord que fixava la reducció en el 21%. Va insistir: «Si comencem a reobrir aquesta caixa de Pandora, perdrem molt de temps ...». [9] Per tant, hi ha un malentès francoalemany sobre aquest tema en el nivell governamental, [10] mentre que el front format pels banquers gaudeix de bona salut.

D'aquesta manera, la crisi de la UE i de l'eurozona repercuteix també directament en les institucions: Jurgen Stara, administrador alemany del BCE, va dimitir en forma notòria el setembre de 2011 i va expressar públicament el seu desacord amb la política seguida per la institució conduïda per Jean-Claude Trichet. Va denunciar la compra de títols grecs, italians ... pel BCE.

Per la seva banda, el govern britànic manté les seves posicions autònomes. Molt content de no estar a la zona euro, els britànics poden fer variar el tipus de canvi de la lliura esterlina. Tot i que el deute públic anglesa és molt més gran que la d'Espanya, el govern britànic, gràcies a la lliura esterlina, disposa d'un marge de maniobra molt més ampli que l'espanyol. El govern britànic s'oposa a la majoria dels seus col.legues europeus pel que fa a la proposta d'un impost sobre les transaccions financeres.  Si algun dia, es crea, és probable que només sigui aplicat pels Estats membres de la zona euro. [11] La resistència del govern britànic no es redueix a això: pensa seriosament en denunciar davant els tribunals al BCE per travar la lliure circulació de capitals!

Efectivament, el BCE vol que les empreses financeres per les quals passen importants transaccions en euros (especialment en productes derivats com el CDS) estiguin domiciliades a la zona euro, cosa que va en contra dels interessos d'un dels paradisos fiscals britànics: La City de Londres. [12]

Des dels governs dels països membres de l'eurozona, alguns com Eslovàquia i Finlàndia, han manifestat els seus dubtes respecte a les decisions del 21 de juliol, la qual cosa genera un clima d'incertesa pel que fa a la ratificació de l'acord pels seus parlaments.

La crisi del deute a la zona euro va produir, al juliol de 2011, una nova víctima de la qual la gran premsa internacional i els dirigents de la UE han parlat molt poc. Es tracta de Xipre: els seus bancs estan directament afectats per la crisi grega. Una important raó per a aquest silenci és que el govern de Xipre, escaldat per les polítiques d'austeritat imposades a Grècia, Irlanda i Portugal, intenta passar de l'ajuda de la troica (Comissió Europea, BCE i FMI) i està en negociacions amb Rússia per un préstec de 2.000 milions d'euros.El govern italià cerca també evitar passar per la humiliació d'agenollar-se davant la troica: les autoritats de Roma fan la cort a la Xina perquè augmenti les seves compres de títols italians.

L'experiència de 2007-2008 no va dirigir, en absolut, als governs a imposar unes regles prudencials estrictes. En canvi, haurien d'haver pres mesures per impedir que les institucions financeres, els bancs, les companyies d'assegurances i altres fons de cobertura, continuïn la seva tasca devastadora.
Cal portar davant els tribunals de justícia a les autoritats públiques i als propietaris de les empreses responsables directes o còmplices actius dels ensorraments borsaris i bancaris. Per l'interès d'una aclaparadora majoria de la població, és urgent expropiar els bancs i posar-los al servei del bé comú, nacionalitzats sota el control dels treballadors i dels ciutadans.  No només cal rebutjar de pla qualsevol tipus d'indemnització als grans accionistes,  encara més convé recuperar sobre el seu patrimoni global el cost del sanejament del sistema financer. Es tracta també de rebutjar les garanties il.legítimes que els bancs privats reclamen als poders públics. Per descomptat que s'han d'adoptar una sèrie de mesures complementàries: control del moviment de capitals, prohibició de l'especulació, prohibició de les transaccions amb els paradisos fiscals i judicials, implantació d'una fiscalitat que tingui com a objectiu l'establiment de la justícia social ... En el cas de la Unió Europea, convé derogar diferents tractats, entre ells el de Maastricht i el de Lisboa.  També s'haurà de modificar radicalment l'estatut del Banc Central Europeu. Mentre que la crisi encara no ha arribar al seu cim, és el moment de generar un canvi radical en la situació per tal de donar una sortida anticapitalista a les convulsions bancàries i borsaris.

 Traduït per Llorenç Buades .


--------------------------------------------------------------------------------

[1]  [ Aquest article completa la sèrie «En l'ull de l'huracà: la crisi del deute a la Unió Europea» publicat en set parts en www.cadtm.org .

[2] Éric Toussaint, doctor en ciències polítiques per les universitats de Lieja i de París VIII, president del CADTM Bèlgica, membre de la Comissió presidencial d'una auditoria integral del deute (CAIC) de l'Equador i del Consell científic d'ATTAC França. Va dirigir amb Damien Millet el llibre col.lectiu El deute o la Vida, Icaria Editorial, Barcelona, 2011.  Va participar en el llibre d'ATTAC: Li Piego de la Dette publiqui. Comment s'en sortir ,Ediciones Les liens qui libèrent, Paris, 2011. Comment s'en sort, Edicions Els liens qui libèrent, Paris, 2011.

 [3] Per descomptat que la crisi del deute públic és molt greu i necessita de solucions radicals però és important insistir en la crisi dels bancs privats que no és el resultat de la crisi del deute públic dels Estats, ja que el contrari és precisament la veritat.

 [4] Dexia, que al començament d'octubre de 2008 estava en fallida, va ser reflotada per l'acció conjunta dels governs francès, luxemburguès i belga. Aquest rescat, costós per als Estats i les col.lectivitats locals, va deixar intacta l'estructura de direcció i funcionament d'aquest banc privatitzat durant els anys noranta del segle passat.

[5] http://www.lepoint.fr/economie/banque-siemens-a-retire-500-millions-d- euros-de-la-Societe-generale-20-09-2011-1375288_28.php

 [6] Vegeu Financial Times, «Central banks walk a Monetary tightrope», 23 de setembre de 2011; vegeu també en la mateixa edició «Italy: Fight for credibility continuïs». La suma total de les compres efectuades pel BCE entre maig de 2010-començament de les compres de títols grecs en el mercat secundari-, i el 12 de setembre de 2011, importa 143.000 milions d'euros. Entre maig de 2010 i març de 2011, el BCE havia comprat títols grecs per 66.000 milions d'euros.Després, no va poder continuar la compra fins al 8 d'agost, segons les seves pròpies declaracions. Vegeu sobre això: Éric Toussaint «El BCE, fidel servidor dels interessos privats» http://www.cadtm.org/El-BCE-fiel-servidor-de

[7] Al setembre de 2011, prop de la meitat del deute públic de l'eurozona (que totalitza 6,5 bilions d'euros o sigui 6 € 500.000.000.000) va passar a la categoria de risc elevat.La novetat és que el deute públic de Bèlgica és des d'ara considerada pels mercats financers com de risc elevat.El deute públic belga representa el 5% del deute públic de l'eurozona, la de Grècia el 4%, de Portugal el 2%, d'Irlanda l'1%, d'Espanya el 9% i ¡d'Itàlia el 26%! (Véase Martin Wolf, «Fear and loathing in the eurozone», Financial Times , 28 de septiembre de 2011). (Vegeu Martin Wolf, «Fear and loathing in the Eurozone», Financial Times, 28 de setembre de 2011).

[8] Financial Times, «Central banks walk a Monetary tightrope», del 23 de setembre de 2011.  Un dels grans errors de la FED va ser d'haver comprat actius tòxics (lligats al mercat de les subprime) a les institucions financeres privades per una suma de 1,25 bilions de dòlars i d'haver prestat sumes astronòmiques a aquestes mateixes institucions per tal de mantenir-se a la superfície mentre que l'Estat hauria d'haver expropiat.

 [9] Vegeu el Financial Times «IMF / World bank meeting: Debt talks fail to agree solution» del 26 de setembre de 2011.

 [10] Vegeu el Financial Times «Splits over Greek ballarin-out», del 28 de setembre de 2011.

 [11] Que, però, representa una massa crítica suficient. El defecte d'aquest impost és la seva timidesa.

[12] Vegeu el Financial Times del 14 de setembre de 2011.