Crash de Dexia: Ja està en camí un efecte dòmino a la UE?
En el començament d'octubre
de 2011, la fallida virtual del banc franc-belga Dexia és un signe més
de l'amplitud de la crisi.
Éric Toussaint,
La magnitud de la crisi
condueix els governs a posar-se completament al servei dels interessos
privats, abusant de les finances públiques. La fallida de Dexia mostra
que la baula més feble de la cadena de la crisi del deute està
constituït pels bancs privats mentre que els governs i els mitjans
dominants posen l'accent sobre la crisi del deute públic. [3]
En el setembre de 2011, davant la
magnitud de les amenaces que planaven sobre el conjunt del sector
financer privat confrontat als efectes de la seva arriscada política,
els bancs centrals d'Europa occidental (Banc Central Europeu, Banc
d'Anglaterra i Banc de Suïssa) i la Reserva Federal dels Estats Units
van prendre una mesura d'excepcional importància: posen a disposició
dels bancs privats tota la liquiditat necessària en dòlars i en euros
per un període superior a tres mesos per tal de permetre als organismes
financers passar el cap d'any de 2011. És la mostra de fins a
quin punt els governants i els grans financers públics tenen por del
que pot arribar a passar durant el quart trimestre del 2011.
Els bancs europeus que
aconseguien diners prestats a curt termini en els money market funds
nord-americans han comprovat com se'ls tanca l'aixeta. Ha sigut
necessari el seu relleu pels bancs centrals, ja que en cas contrari
podriem veure el possible ensorrament bancari d'entitats com BNP
Paribas, Dexia, Société Générale, Crédit Agricole, Natixis, citant
només a alguns bancs francesos i belgues. Aquest nou crac de Dexia [4]
demostra que aquesta mesura no és suficient per resoldre un problema,
que, erròniament, se suposa de simple liquiditat. Dexia és la primera
fitxa de dòmino que cau en aquest quart trimestre del 2011.
El poder públic actua com el prestador principal en primera i en última instància
Comprovam una vegada més una bona
demostració: a la UE, els bancs centrals dels països membres i el Banc
Central Europeu (BCE) no poden prestar diners als poders públics, que,
per tant, s'han de finançar a través dels bancs i altres inversors
institucionals privats. Per tant se suposa que el sector privat és
capaç de finançar, per si sol i sense suport estatal, les necessitats
dels poders públics, de les empreses i de les persones
particulars. No obstant això veiem que els bancs centrals, és a
dir els poders públics, apareixen cada vegada més com el prestador
principal en primera i en última instància.
Els bancs privats europeus es financen de cinc maneres:
1.- Demanen préstecs als altres bancs al mercat interbancari;
2 .- prenen prestat dels particulars que dipositen en el banc els seus diners en efectiu: salaris i estalvis;
3 .- demanen prestat a empreses no financeres;
4 .- demanen prestat dòlars als
money market funds dels Estats Units (que a la vegada reben
diners en préstec de la Reserva federal);
5.-demanen prestat als bancs centrals.
Ara bé, el mercat
interbancari s'ha aprimat tant en dubtar els bancs els uns dels altres,
primer a causa de la quantitat d'actius tòxics que tenen en els seus
balanços, segon perquè els dipòsits de la població, en període de
crisi, també són menors i, més greu encara , si es perd confiança en un
o en diversos bancs, aquests corren el risc de veure davant els seus
finestretes una cua de gent per retirar els seus diners i intentar que
quedin fora de perill-, de manera que provoca el pànic dels banquers,
dels Bancs Centrals i de els governs que, com a França, van limitar la
retirada de fons per particulars-; empreses no financeres retiren els
seus fons dels bancs (al setembre, el Financial Times va revelar que la
transnacional Siemens havia retirat 500 milions d'euros del banc
francès Société Générale per dipositar- al BCE), [5] els money market
funds van tallar el flux de crèdits a partir de juny de 2011. De cop,
els bancs privats han començat a finançar-se essencialment a través
dels Bancs Centrals.
El BCE compra massivament deute en el mercat secundari
I no és tot. El BCE va
prosseguir la seva política de compra massiva del deute, en el mercat
secundari, títols italians, espanyols, grecs, portuguesos i irlandesos.
Entre el 8 d'agost de 2011 i el 12 de setembre de 2011, el BCE va
comprar deute per 77.000 milions d'euros, 40.000 milions desls quals
corresponien a títols italians. [6] Aques fet té dos objectius: el
primer, tractar d'eliminar el llast que constitueix per als bancs
privats d'Europa occidental els títols de països que actualment es
consideren d'alt risc i que van comprar a mans plenes fins al 2010;el
segon és intentar evitar que Itàlia i Espanya no acabin en la mateixa
situació que Grècia, Irlanda i Portugal, els quals, a causa d'uns tipus
d'interès incrementats descomunalment, no poden demanar més crèdits en
els mercats amb terminis més grans d'un any.
Si Itàlia i Espanya renuncien a
demanar diners en els mercats financers per uns tipus d'interès massa
alts, el Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) no disposarà de
mitjans suficients per respondre a les necessitats de finançament
d'aquests dos països. No s'ha d'oblidar que també s'haurà de seguir
comprant títols grecs, portuguesos, irlandesos, i pot ser que d'altres
països membres de la zona euro ... [7] A més, el FEEF és un instrument
molt poc pràctic, creat pels països de la zona euro el maig de 2010 per
respondre a la tempesta que envoltava a Grècia. Una prova de la poca
flexibilitat del FEEF és que la decisió presa pels governs europeus, la
Comissió Europea i el BCE el 21 de juliol de 2011, d'augmentar el volum
d'intervenció i permetre comprar títols en el mercat secundari, o
injectar capital en els bancs amb risc de fallida, ha de ser ratificada
per cada un dels 17 parlaments de l'eurozona.Deu setmanes més tard,
encara no ha acabat el procés de ratificació pels parlaments.
Des del 21 de juliol, la
crisi s'agreuja cada vegada més: les borses continuen en una gran
inestabilitat, amb una forta tendència a la baixa, en particular per la
capitalització dels bancs. El creixement econòmic ha minvat a tot
arreu, fins i tot a Alemanya que fins al juny de 2011 podia publicar
resultats superiors a la mitjana europea. La caiguda de la
producció i del consum a Grècia s'ha agreujat. L'atur augmenta i els
ingressos fiscals baixen en gairebé tots els països, i es redueixen els
recursos dels Estats per reemborsar el deute. La possibilitat de noves
fallides d'institucions financeres privades està en el cap de tots.
Els governs europeus han caigut en el seu propi parany
Els governs europeus han
caigut en el seu propi parany: quan es va crear la UE i el BCE, els
governs van decidir que el Banc Central Europeu i els bancs centrals
dels Estats membres de la UE no tinguessin el dret de prestar
directament als Estats. Aquests s'han de remetre a les institucions
financeres privades (bancs, companyies d'assegurances, fons de pensions
...) per poder finançar-se. Si el BCE i els bancs centrals dels
Estats membres poguessin prestar als poders públics, com fa la Reserva
Federal dels Estats Units, la crisi de la UE seria alentida. [8]
Sense prendre als Estats Units com a model, lluny d'això, cal
assenyalar que la FED va comprar al Tresor títols del deute públic
(Treasury bonds) per una mica més de 1,7 bilions de dòlars, dels quals
900.000 milions ho van ser després de la fallida de Lehman Brothers, el
setembre de 2008. [8]
Altres característiques de la UE reforcen la crisi.
El pressupost de la Unió és
minúscul i les transferències fiscals a favor de les economies més
febles són molt limitades. Com a comparació, si els Estats Units
es regissin pel mateix sistema coercitiu i les
transferències del pressupost federal nord-americà cap als seus estats
membres fos tan baix com el de la UE, una desena d'estats es trobarien
en la mateixa situació que Grècia o Portugal: Virginia , Maryland, Nou
Mèxic, Florida ...
Les economies febles de la zona
euro que acusen un dèficit comercial respecte als països més forts
(Alemanya, França, Països Baixos, Bèlgica, Àustria ...) no tenen la
possibilitat de recolzar-se en una variació dels tipus de canvi amb
l'objectiu d'augmentar les seves exportacions. La pertinença a la zona
euro s'ha transformat en una camisa de força. I és a causa
d'aquesta situació que l'eventualitat d'un abandonament de l'euro és
part del debat sobre la sortida de la crisi, tant en l'esquerra com a
la dreta del camp polític.
La crisi de la zona euro i, més enllà, la de la UE és patent.
És ben coneguda la dita, el
peix es podreix començant pel cap. La crisi inunda totes les instàncies
de centralització de la UE i de l'eurozona i els governs dels diferents
països no es posen d'acord en les polítiques a seguir. Nicolas
Sarkozy i Angela Merkel no s'entenen sobre les mesures a prendre.
El govern alemany és favorable a una major reducció del valor dels
títols grecs en els balanços dels bancs privats tenidors d'aquests
títols, mentre que el govern francès fa pressió perquè es respecti la
reducció del 21%, acceptada el 21 de juliol, a proposta de l'Institut
Internacional de les Finances (IIF), el cartell dels principals bancs
creditors de Grècia. En clara oposició amb el seu govern, Josef
Ackermann, president d'aquest cartell i director executiu del Deutsche
Bank, va declarar en la reunió anual del Banc Mundial i del FMI,
mantinguda a Washington a finals de setembre 2011, que s'oposava a
qualsevol revisió de l'acord que fixava la reducció en el 21%. Va
insistir: «Si comencem a reobrir aquesta caixa de Pandora, perdrem molt
de temps ...». [9] Per tant, hi ha un malentès francoalemany sobre
aquest tema en el nivell governamental, [10] mentre que el front format
pels banquers gaudeix de bona salut.
D'aquesta manera, la crisi de la UE
i de l'eurozona repercuteix també directament en les institucions:
Jurgen Stara, administrador alemany del BCE, va dimitir en forma
notòria el setembre de 2011 i va expressar públicament el seu desacord
amb la política seguida per la institució conduïda per Jean-Claude
Trichet. Va denunciar la compra de títols grecs, italians ... pel BCE.
Per la seva banda, el govern
britànic manté les seves posicions autònomes. Molt content de no estar
a la zona euro, els britànics poden fer variar el tipus de canvi de la
lliura esterlina. Tot i que el deute públic anglesa és molt més gran
que la d'Espanya, el govern britànic, gràcies a la lliura esterlina,
disposa d'un marge de maniobra molt més ampli que l'espanyol. El govern
britànic s'oposa a la majoria dels seus col.legues europeus pel que fa
a la proposta d'un impost sobre les transaccions financeres. Si
algun dia, es crea, és probable que només sigui aplicat pels Estats
membres de la zona euro. [11] La resistència del govern britànic no es
redueix a això: pensa seriosament en denunciar davant els tribunals al
BCE per travar la lliure circulació de capitals!
Efectivament, el BCE vol que les
empreses financeres per les quals passen importants transaccions en
euros (especialment en productes derivats com el CDS) estiguin
domiciliades a la zona euro, cosa que va en contra dels interessos d'un
dels paradisos fiscals britànics: La City de Londres. [12]
Des dels governs dels països
membres de l'eurozona, alguns com Eslovàquia i Finlàndia, han
manifestat els seus dubtes respecte a les decisions del 21 de juliol,
la qual cosa genera un clima d'incertesa pel que fa a la ratificació de
l'acord pels seus parlaments.
La crisi del deute a la zona euro
va produir, al juliol de 2011, una nova víctima de la qual la gran
premsa internacional i els dirigents de la UE han parlat molt poc. Es
tracta de Xipre: els seus bancs estan directament afectats per la crisi
grega. Una important raó per a aquest silenci és que el govern de
Xipre, escaldat per les polítiques d'austeritat imposades a Grècia,
Irlanda i Portugal, intenta passar de l'ajuda de la troica (Comissió
Europea, BCE i FMI) i està en negociacions amb Rússia per un préstec de
2.000 milions d'euros.El govern italià cerca també evitar passar per la
humiliació d'agenollar-se davant la troica: les autoritats de Roma fan
la cort a la Xina perquè augmenti les seves compres de títols italians.
L'experiència de 2007-2008 no va
dirigir, en absolut, als governs a imposar unes regles prudencials
estrictes. En canvi, haurien d'haver pres mesures per impedir que les
institucions financeres, els bancs, les companyies d'assegurances i
altres fons de cobertura, continuïn la seva tasca devastadora.
Cal portar davant els tribunals de
justícia a les autoritats públiques i als propietaris de les empreses
responsables directes o còmplices actius dels ensorraments borsaris i
bancaris. Per l'interès d'una aclaparadora majoria de la població, és
urgent expropiar els bancs i posar-los al servei del bé comú,
nacionalitzats sota el control dels treballadors i dels
ciutadans. No només cal rebutjar de pla qualsevol tipus
d'indemnització als grans accionistes, encara més convé recuperar
sobre el seu patrimoni global el cost del sanejament del sistema
financer. Es tracta també de rebutjar les garanties il.legítimes que
els bancs privats reclamen als poders públics. Per descomptat que s'han
d'adoptar una sèrie de mesures complementàries: control del moviment de
capitals, prohibició de l'especulació, prohibició de les transaccions
amb els paradisos fiscals i judicials, implantació d'una fiscalitat que
tingui com a objectiu l'establiment de la justícia social ... En el cas
de la Unió Europea, convé derogar diferents tractats, entre ells el de
Maastricht i el de Lisboa. També s'haurà de modificar radicalment
l'estatut del Banc Central Europeu. Mentre que la crisi encara no ha
arribar al seu cim, és el moment de generar un canvi radical en la
situació per tal de donar una sortida anticapitalista a les convulsions
bancàries i borsaris.
Traduït per Llorenç Buades .
--------------------------------------------------------------------------------
[1] [ Aquest article completa
la sèrie «En l'ull de l'huracà: la crisi del deute a la Unió Europea»
publicat en set parts en www.cadtm.org .
[2] Éric Toussaint, doctor en
ciències polítiques per les universitats de Lieja i de París VIII,
president del CADTM Bèlgica, membre de la Comissió presidencial d'una
auditoria integral del deute (CAIC) de l'Equador i del Consell
científic d'ATTAC França. Va dirigir amb Damien Millet el llibre
col.lectiu El deute o la Vida, Icaria Editorial, Barcelona, 2011.
Va participar en el llibre d'ATTAC: Li Piego de la Dette publiqui.
Comment s'en sortir ,Ediciones Les liens qui libèrent, Paris, 2011.
Comment s'en sort, Edicions Els liens qui libèrent, Paris, 2011.
[3] Per descomptat que la
crisi del deute públic és molt greu i necessita de solucions radicals
però és important insistir en la crisi dels bancs privats que no és el
resultat de la crisi del deute públic dels Estats, ja que el contrari
és precisament la veritat.
[4] Dexia, que al començament
d'octubre de 2008 estava en fallida, va ser reflotada per l'acció
conjunta dels governs francès, luxemburguès i belga. Aquest rescat,
costós per als Estats i les col.lectivitats locals, va deixar intacta
l'estructura de direcció i funcionament d'aquest banc privatitzat
durant els anys noranta del segle passat.
[5]
http://www.lepoint.fr/economie/banque-siemens-a-retire-500-millions-d-
euros-de-la-Societe-generale-20-09-2011-1375288_28.php
[6] Vegeu Financial Times,
«Central banks walk a Monetary tightrope», 23 de setembre de 2011;
vegeu també en la mateixa edició «Italy: Fight for credibility
continuïs». La suma total de les compres efectuades pel BCE entre maig
de 2010-començament de les compres de títols grecs en el mercat
secundari-, i el 12 de setembre de 2011, importa 143.000 milions
d'euros. Entre maig de 2010 i març de 2011, el BCE havia comprat títols
grecs per 66.000 milions d'euros.Després, no va poder continuar la
compra fins al 8 d'agost, segons les seves pròpies declaracions. Vegeu
sobre això: Éric Toussaint «El BCE, fidel servidor dels interessos
privats» http://www.cadtm.org/El-BCE-fiel-servidor-de
[7] Al setembre de 2011, prop de la
meitat del deute públic de l'eurozona (que totalitza 6,5 bilions
d'euros o sigui 6 € 500.000.000.000) va passar a la categoria de risc
elevat.La novetat és que el deute públic de Bèlgica és des d'ara
considerada pels mercats financers com de risc elevat.El deute públic
belga representa el 5% del deute públic de l'eurozona, la de Grècia el
4%, de Portugal el 2%, d'Irlanda l'1%, d'Espanya el 9% i ¡d'Itàlia el
26%! (Véase Martin Wolf, «Fear and loathing in the eurozone», Financial
Times , 28 de septiembre de 2011). (Vegeu Martin Wolf, «Fear and
loathing in the Eurozone», Financial Times, 28 de setembre de 2011).
[8] Financial Times, «Central banks
walk a Monetary tightrope», del 23 de setembre de 2011. Un dels
grans errors de la FED va ser d'haver comprat actius tòxics (lligats al
mercat de les subprime) a les institucions financeres privades per una
suma de 1,25 bilions de dòlars i d'haver prestat sumes astronòmiques a
aquestes mateixes institucions per tal de mantenir-se a la superfície
mentre que l'Estat hauria d'haver expropiat.
[9] Vegeu el Financial Times «IMF / World bank meeting: Debt talks fail to agree solution» del 26 de setembre de 2011.
[10] Vegeu el Financial Times «Splits over Greek ballarin-out», del 28 de setembre de 2011.
[11] Que, però, representa una massa crítica suficient. El defecte d'aquest impost és la seva timidesa.
[12] Vegeu el Financial Times del 14 de setembre de 2011.