Ells ho neguen, però la recessió és aquí.

 

Llorenç Buades Castell

 

La recessió mundial és un fet perquè afecta a totes les branques productives, perquè hi ha una reducció sistemàtica  d'ocupacions, perquè hi ha caigudes generalitzades de salaris, perquè hi ha fallides industrials, perquè hi ha una contracció del crèdit en la major part del món.

La recessió no afecta a tots els països d’igual manera, ni les responsabilitats en el seu desenvolupament són idèntiques. La major part dels països africans viuen en crisi permanent i encara que els seus èlits polítics són responsables ben actius de la mateixa, el protagonisme principal apartany als que controlen les finances mundials. Quatre bancs centrals tenen invertits més de 1,5 bilions de les seves reserves a Fannie i Freddie, financeres en fallida. El capitalisme xinès hi té uns 500 mil milions de dòlars invertits, que signifiquen el 25% de les seves reserves. Són els protagonistes de la crisi.

 

Per més que el Govern espanyol negui la recessió, Espanya és un dels bastions on la crisi ha de tenir més impacte, perquè tots els sectors han patit les conseqüències d’un sistema econòmic que posa les fàbriques , l’explotació agrària i ramadera i els serveis en altres llocs del món on la mà d’obra és més barata, i perquè  els darrers anys s’han fonamentat pràcticament en el creixement de la construcció.

 

A les Illes Balears patim una saturació constructora fonamentalment privada, de manera que hi ha més d’un habitatge per cada dos habitants. Tenim 1.030.650 habitants i  562.372 habitatges declarats - 85.500 d’aquests són desocupats i altres 80.000 són segones residències-. Tenim construccions sense papers , persones sense papers i molts habitants sense sostre i sense possibilitats econòmiques de tenir-ne. El mercat es regula a si mateix?

L’obra pública s’ha ralentit. A l'agost s'ha comptabilitzat  entre un 77,4 i  un 83 per cent de pujada de l’atur en el sector de la construcció (les dues cifres abans dites han aparegut a la premsa)  i aquest hivern pot ser terrible per a un conjunt de treballadors que difícilment es poden col·locar en altres sectors que tampoc viuen un bon moment. Les respostes del mercat són clares: misèria creixent.

 

L'índex interanual ha pujat un 40,9 per cent, i són  43.540 les persones inscrites en les llistes de l'atur, 12.640 més que en el mes d’agost de l'any 2007. L'atur s'ha disparat a l'hostaleria en plena temporada estival amb un augment de desocupats del 28 %, i en  el comerç, l'increment ha arribat al 30%.  La indústria depèn en gran part de la construcció i patirà els seus efectes  (ja han tancat fusteries i teuleres), en tant que els sectors industrials independents del totxo, com el calçat, fa temps que són en procés d’extinció. La situació de l’atur a les Balears ens indica un creixement del 68,4% interanual entre els estrangers i la masculinització de la gent aturada, pròpia del sector de la construcció.

 

L’exconsellera de Treball considerava positiu el fet que l’índex d’afiliació a la Segurat Social només hagués baixat un 0,74%, (altres fonts situen la cifra en el 1,09%), però en qualsevol cas no és significatiu fonamentar-se en unes xifres que responen a contractes a la carta : 504.000 afiliacions a la Segurat Social no signifiquen en absolut 504.000 contractes estables. Generalment són contractes molt precaris.

 

Nàjera va dir que en acabar la temporada turística ens podriem trobar en 55.000 desocupats i desocupades, però aquestes cifres responen més al desig de minimitzar l’impacte de l’atur, que a una realitat més objectiva. L’atur es pot situar a l’hivern en més de 70.000 persones i alguns “entesos” dicen que poden arribar a les 80.000 si no es prenen mesures correctores.

 

Els polítics parlen molt de les mesures per tal d’enfrontar la situació, però no poden fer ús dels instruments bàsics que en altres ocasions han servit per fer front a les crisis. El tipus de canvi, la política monetària i fins i tot bona part de la política pressupostària estan fora del marge d'actuació del Govern espanyol: aquests són els inconvenients de l’Europa dels mercaders que el nostre sindicat sempre ha rebutjat. Ara en patirem les conseqüències.

 

Però si el marge de maniobra per enfrontar la crisi és petit, encara ho és més quan les decisions no són les correctes. Ara és recapten menys impostos del sector del totxo, a la vegada que es dediquen més partides a salvar als especuladors i es baixen els impostos als rics, en un Estat on habitualment els únics que paguen són els que tenen una nòmina.

Una vegada més el Govern espanyol, assessorat pel seu equip d’ economistes que provenen de sectors vinculats als interessos  de la Banca i de les Caixes, aplica el mateix receptari: la contenció salarial, i la posada dels impostos i de la caixa de la Seguretat Social al servei dels especuladors que han generat la situació crítica que patim.

La crisi  que es genera per manca de possibilitat d’accés a l’habitatge , les pujades dels preus dels aliments bàsics i del transport per a les classes menys afavorides, només es pot superar sense un cost alt per a les persones amb un canvi radical de política. S'ha d' incentivar el poder adquisitiu de les persones i la posada en marxa de decisions que procurin el benestar de la ciutadania.

 

Tot fa pensar que les dotze mesures urgents que promet el Govern balear en forma d'inversions per a reactivar l'economia no són ni les millors, ni suficients,  per fer front al cap de fibló econòmic que ens espera.  La reconversió de locals pertanyents a la indústria turística i la posada en marxa del programa de l’Imserso que en principi podria generar per a les illes 100.000 turistes en temporada baixa, poden suavitzar l’impacte, però no són cap  solució a una situació que exigeix un canvi de model econòmic.

 

Entre tant el Govern Balear aportarà  350 euros mensuals a uns 4.000 aturats sense subsidi durant tres mesos. Qui pot viure amb 350 euros mensuals, si s’ha de menjar cda dia a preus més alts, pagar un lloguer o fer front a una hipoteca ?