L'esquerra institucional actual
no es mereix de cap manera la denominació d'esquerra, perquè no ho
és. L'esquerra institucional és pura i simplement una conxorxa de
gent que cerca amb avidesa trobar un sou en el marc institucional
que no trobaria en l'economia de mercat i pagat pel conjunt de la
ciutadania.
Molts dels seus buròcrates (particularment al PSOE però també al PSM
i a Esquerra Unida-Verds) volen continuar amb el control dels seus
aparells partidaris, i ho fan com ho fa la dreta, per la via del
clientelisme, de manera que, qui alça la veu no cobra. La lluita per
la supervivència en els càrrecs imposa el control dels partits, i
quan això no succeix la passa següent és derivar cap a entitats amb
més poder institucional que els doni el pa (PSOE, UM o PP) .El que
passa als partits de dreta, passa també a l'esquerra: la gent
crítica no hi té cabuda i la que hi té cabuda deixa de ser crítica
per raons òbvies relacionades amb la seva supervivència.
Els que avui es denominen classe política o agents socials també
tenen butxaques, i si es cerca la relació amb la butxaca es conclou
amb les relacions de poder.
Això no significa que no hi hagi gent conseqüent amb les idees dins
aquests partits (també hi havia gent honrada entre les bases dels
feixisme). Allò que passa és que la gent així, majoritàriament de
base és religiosament crèdula i religiosament acrítica amb els seus
dirigents.
La piràmide funciona igual de bé a un partit de l'esquerra o a la
Falange perquè allò que s'imposa és la verticalitat, l'admiració
acrítica cap a uns liders que esdevenen per manca d'autoestima de
les bases en imprescindibles.