Ara que tenim Bloc i ja no parlem de cadires, parlem de política.

                                  Llorenç Buades                    

Fins ara tot el debat al voltant del Bloc s’ha centrat en el repartiment de regidors i d’escons que possibilitin la supervivència dels partits que els basteixen. Es tracta d’una unitat de circumstàncies on tots es conformen en perdre  part de l’espai guanyat en anteriors comicis, perquè saben que no han generat al llarg dels quatre anys en l’oposició al PP  les circumstàncies que afavoreixin el seu creixement. Aspiren aleshores a trobar-se en una situació que els permeti respirar i a partir dels mínims que s’obtenguin veure de sortir del forat.

Aquesta lluita per la supervivència, ha generat estelles i els dirigents de tots els partits saben que per més que sumin mai no assoliran allò que sumaven entre tots per separat. Començant pels propis militants, llevat d’una avantguarda, manca convicció unitària. Es tracta d’un front de carácter oportunista que serveix pel que serveix, per salvar els mobles i mantenir una presència institucional  encara que sigui de mínims. Si a més, aquesta presència institucional pot posibilitar una alternança al PP – i dic alternança perquè la política alternativa no s’inclou en cap proposta--, molt millor, perquè aquest fet possibilitarà guanyar espais de gestió que ara no tenen, i això pot ser tot el que es desitja en uns partits molt condicionats per un tipus de militància que no és l’abnegada militància de l’antifranquisme. La militància d’avui a tots els partits ,a dreta i esquerra, en part cerca viure  al recer de la gestió de l’administració pública, de les polítiques de subvencions, o de les xarxes de projectes clientelars. D’aquest fet em parlava en temps del Pacte un membre de la direcció d’Esquerra Unida. Em deia que cada vegada era més difícil trobar militants que exercissin de cambrers o de picapedrers, i que molts cercaven col·locar-se, o accedir a les polítiques clientelars . Però en polítiques clientelars, s’ha de valorar que la dreta guanya  l’esquerra de molt, i que la seva xarxa social té més motius per tancar files que no pas una esquerra que en aquesta matèria va generar desencontres. Rodríguez  e aquest aspecta guanya l'esquerra política de carrer i per això mateix l’esquerra ha perdut bona part del moviment veïnal.

El desig de fer fora al PP, té molts motius, però cada vegada costa més dins l’esquerra parlar o proposar polítiques alternatives, perquè les esquerres d'avui són totes molt pragmàtiques, és a dir, tirades cap a la dreta. Les polítiques alternatives passen totes per generar espais de domini públic, sigui empresarial, sigui territorial, sigui en els serveis. Però aquesta és una política molt llunyana a l’esquerra “caviar” que tenim.

Es parla de situacions insostenibles,  d’emergència nacional , com si les coses haguessin canviat un 100% en quatre anys, com si l’asfalt no vingués també de la mà dels desdoblaments, com si la balearització no s'hagués incrementat en temps del Pacte.  Les polítiques d’Andratx, de Calvià , de Marratxí o tants altres  indrets són promogudes per  la dreta econòmica, però també aquesta domina la situació quan en teoria governa l’esquerra.

Jo pens que de fet l’esquerra mai no governa, i que en tot cas gestiona, i no gestiona massa diferent del que ho fa la dreta, perquè qui mana quan l’esquerra governa és la dreta econòmica. No vull donar amb això raons a la construcció de la política més enllà del poder institucional com poden proposar Toni Negri, Zibechi o els zapatistes, però si ens referim al cas de l'esquerra europea no els manca raó.

 

Dels programes.

Hi ha programes en el Bloc? O, arribat a les institucions cadascú es cercarà la vida ?. De moment el "modus operandi" de la repartidora de càrrecs fa pensar que una vegada assolida la representació institucional es repetiran els esquemes de repartiment de capelletes que es bastiren amb el Pacte de Progrés, si és que l'electorat opta per llevar-se el PP del mig.

En qualsevol cas, si es dona la situació es farà amb una subsidiarietat encara major en relació al PSIB-PSOE o d'Unió Mallorquina, perquè en aquestes eleccions, els partits esmentats obtindran millors resultats, amb vots provinents de l'electorat de les formacions que basteixen el Bloc, perquè una part del vot obrer del Bloc,no nacionalista, no votarà el Bloc pel seu contingut nacionalista, i en part perquè una part del vot nacionalista fonamentat en els bastions municipalistes del PSM aniran cap a UM i cap al PSIB-PSOE. On anirà l'antic vot PSM  de Santa Eugènia, Sóller,Vilafranca, Bunyola,Muro, o Santa Maria ? Qui farà la campanya del Bloc en aquests pobles?

En qualsevol cas, si manca un programa aquí n'hi ha un de l'any 1986, i que correspon a l'opció política  d'algun dels dirigents del Bloc, el PCB, que lamentablement no va ser massa seguit en l'experiència del Pacte.

Direu que es un programa que no toca de peus a terra, però el problema és que els que toquen de peus a terra acaben rossegats com els cucs i res no canvia. Canvien els noms , però no canvia el món.  N'hi ha que es conformen en guanyar cadira, rapinyar una feina al recer del partit, i no puc comprendre perquè no s'apunten al PP per tenir més èxit. Jo per si de cas m'estim més no ser d'aquest món.

 "Nosaltres no som d'aquest món" cantava algú, i és que per canviar les coses s'ha de combinar el seny amb la rauxa. Les polítiques pragmàtiques esdevenen sempre canvis impossibles. I no ho paga lluitar perquè tot segueixi igual.

                     Aquí teniu part del programa del PCB de gener de 1986. En aquest partit hi militaven Miquel Rosselló, Pep Valero, Lila Thomàs i  molts altres militants actuals del Bloc. A mi ja em va bé.