Com la crisi del 29, o més…

Un nou context mundial
 

François Chesnais

La crisi es desenvoluparà de tal manera que les primeres i brutals manifestacions de la crisi climàtica mundial que hem vist es combinaran  amb la crisi del capital "

 La tesi que present exposa que l'any passat es va produir una veritable ruptura que deixa enrere una llarga fase d'expansió de l'economia capitalista mundial; i que aquesta ruptura  marca l' inici  d'un procés de crisi amb característiques que són comparables a la crisi de 1929, encara que es desenvoluparà en un context molt distint.

El primer que cal recordar és que la crisi de 1929 es va desenvolupar com un procés: un procés que va tenir començament l'any  1929, i que va tenir el més gran impacte l'any 1933,  per a donar pas a una llarga fase de recessió. Dic això per a subratllar que, al meu parer, vivim les primeres etapes, però realment les primeres, primeríssimes etapes, d'un procés d'aquesta magnitud i aquesta temporalitat. El que vivim aquests dies  té com escenari els mercats financers de Nova York, de Londres i d'altres grans centres borsaris,i  és solament un aspecte -i tal vegada no sigui l'aspecte mes important- d'un procés que s'ha d'interpretar com un procés històric. Estem enfront d'un dels moments en els quals la crisi  expressa els límits històrics del sistema capitalista. No es tracta d'una versió de la teoria de "la crisi final" del capitalisme o d'una cosa per l'estil. Del que sí es tracta, al meu parer, és d'entendre que ens enfrontem a una situació en la qual s'expressen els límits històrics de la producció capitalista. I encara que no volgués aparèixer com un Pastor amb la seva Bíblia marxista, vull llegir-vos un passatge del capital:
El veritable límit de la producció capitalista és el lucre; és el fet que, en ella, són el capital i la seva pròpia valorització el que constitueix el punt de partida i la meta, el motiu i la finalitat de la producció; el fet que aquí la producció només és producció per al capital i no, al revés, els mitjans de producció que hauria d'estar al servei de la vida de la societat dels productors. D'aquí que els límits dintre dels quals s' ha de moure  la conservació i valorització del valor-lucre, que és fonamenta  en l'expropiació i depauperació de les grans masses dels productors, xoquin constantment amb els mètodes de producció que el capital es veu obligat a emprar per a aconseguir les seves fins i que tendeixen a l'augment il·limitat de la producció, a la producció per la producció mateixa, al desenvolupament incondicional de les forces socials productives del treball.

El mitjà emprat -desenvolupament incondicional de les forces socials productives- xoca constantment amb la fi perseguida, que és una fi limitada: la valorització del capital existent. En conseqüència, si el règim capitalista de producció constitueix un mitjà històric per a desenvolupar la capacitat productiva material i crear el mercat mundial corresponent, embolica al propi temps una contradicció constant entre aquesta missió històrica i les condicions socials de producció pròpies d'aquest règim.

 Bé, segurament hi ha algunes paraules que avui ja no utilitzaríem, com aquestes de "missió històrica"... Però crec que el que veurem en els propers anys, es fonamentarà precisament sobre la base que ja s'ha creat en tota la seva plenitud aquest mercat mundial intuït per Marx. És a dir, tenim un mercat i una situació mundial diferents a les de 1929, perquè en aquells anys,  països com Xina i com l' Índia eren encara semicolonials. Ara ja no tenen aquest caràcter; són grans països que, encara que tinguin un caràcter combinat que requereix una curosa anàlisi, són ara partícips de ple dret dintre d'una economia mundial única, una economia mundial unificada en un grau desconegut fins a aquesta etapa de la història. La cita pot ajudar-nos a entendre el moment actual i la crisi que s'ha iniciat precisament en aquest marc d'un món globalitzat.

Un nou tipus de crisi.

Al meu entendre, en aquesta nova etapa, la crisi s'ha de desenvolupar de manera que les seves primeres  manifestacions combinaran  la crisi climàtica amb la del capital  Entrem en una fase que planteja realment una crisi de la humanitat, dintre de complexes relacions en les quals estan també els esdeveniments bèl·lics, però el més important és que, fins i tot excloent l'esclat d'una guerra de gran amplitud que en el present solament podria ser una guerra atòmica, estem enfrontats a un nou tipus de crisi, a una combinació d'aquesta crisi econòmica que s'ha iniciat amb una situació en la qual la naturalesa, tractada sense la menor contemplació i copejada per l'home en el marc del capitalisme, reacciona ara de forma brutal. Aquest fet és gairebé exclos de les nostres discussions, però  ha d' imposar-se com un fet central. Per exemple, molt recentment, vaig llegir el treball d'un sociòleg francès, i em vaig assabentar que les glaceres andines dels quals neix l'aigua que abasteix La Paz i El Alto, estan esgotades en més d'un 80% i s'estima que dintre de quinze anys La Paz i El Alto ja no tindran aigua... i no obstant aquest fet, és un tema del que mai no es parla. Es tracta d'un fet de tal magnitud que pot fer que la lluita de classes a Bolívia, tal com l'hem coneguda, es modifiqui substancialment, per exemple fent que el tan controvertit trasllat de la capital a Sucre s'imposi com una cosa "natural", en relació a la manca  d'aigua a La Paz. Entram en un període d'aquest tipus i el problema és que gairebé no es parla d'això, mentre que en els ambients revolucionaris se segueix discutint de coses que en aquest moment resulten minúcies, qüestions completament inútils en comparació de les tasques a les quals estem enfrontats.

Límits immanents del capitalisme

Per a seguir amb la qüestió dels límits del capitalisme, vull referir-me a una cita de Marx, immediatament anterior a l'abans citada: "La producció capitalista aspira constantment a superar aquests límits immanents a ella, però solament pot superar-los recorrent a mitjans que tornen a aixecar davant ella aquests mateixos límits encara amb major força". Aquesta indicació ens introduïx a l'anàlisi i a la discussió dels mitjans als quals es va recórrer, durant els últims trenta anys, per a superar els límits immanents del capital. Aquests mitjans han estat, en primer lloc, tot el procés de liberalització de les finances, del comerç i de la inversió, tot el procés de destrucció de les relacions polítiques sorgides arran de la crisi del 29 i dels anys trenta, després de la Segona Guerra Mundial i de les guerres de de alliberament nacional... Totes aquestes relacions, que expressaven la dominació del capital però representaven al mateix temps formes de control parcial del mateix, van ser destrossades i, per algun temps, al capital li va semblar que amb això se superaven els límits posats a la seva actuació.

La segona forma que es va triar per a superar aquests límits immanents del capital ha estat recórrer, en una escala sense precedents, a la creació de capital fictici i de mitjans de crèdit per a ampliar una demanda insuficient en el centre del sistema. I la tercera forma, la més important històricament per al capital, ha estat la reincorporació, com elements integrats del sistema capitalista mundial, de la Unió Soviètica i als seus "satèl·lits", i de Xina. Si ens atenim als resultats  d'aquests tres processos és possible captar la magnitud i la novetat de la crisi que s'inicia.


Liberalització, mercat mundial, competència…

 
Comencem per demanar-nos què ha significat la liberalització i la desregulació guanyada a escala mundial, amb la incorporació de l'antic "camp" soviètic i la incorporació i modificació de les relacions de producció a Xina... El procés de liberalització i desreglamentació ha significat el desmantellament dels pocs elements reguladors que s'havien construït en el marc internacional al sortir de la Segona Guerra Mundial, per a entrar en un capitalisme totalment desregulat. I no només desregulat, sinó també un capitalisme que ha creat realment el mercat mundial en el sentit de la paraula, per tal d'aportar a la realitat el que era en Marx una intuïció o anticipació. Pot ser útil precisar el concepte de mercat mundial i anar tal vegada més enllà de la paraula comprat. Es tracta de la creació d'un espai lliure de restriccions per a les operacions del capital, per a produir i realitzar plusvàlua prenent aquest espai com base i procés de centralització de guanys a escala veritablement internacional. Aquest espai obert, no homogeni però amb una reducció dràstica de tots els obstacles a la mobilitat del capital, aquesta possibilitat per al capital d'organitzar a escala universal el cicle de valorització, està acompanyada per una situació que permet posar en competència entre si als treballadors de tots els països. És a dir, se sustenta en el fet que l'exèrcit industrial de reserva és realment mundial i que és el capital com un tot el que regeix els fluxos d'integració o d'expulsió, en les formes estudiades per Marx.
Aquest és en conseqüència el marc general d'un procés de "producció per a la producció" que fa que la possibilitat d'accedir a aquesta producció per part del conjunt de la humanitat, sigui totalment limitada... i per tant, el tancament reeixit del cicle de valorització del capital, per al capital en el seu conjunt, i per a cada capital en particular, sigui cada vegada més difícil. I per això s'incrementen i es fan més determinants en el mercat mundial "les lleis cegues de la competència". Els bancs centrals i els governs poden proclamar que arribaran a acords  entre si i col·laboraran per a impedir la crisi, però no crec que es pugui introduir la cooperació en l'espai mundial convertit en escenari d'una tremenda competència entre capitals.

Ara, la competència entre capitals va molt més allà de les relacions entre els capitals de les parts més antigues i més desenvolupades del sistema mundial amb els sectors menys desenvolupats des del punt de vista capitalista. Perquè amb formes particulars i fins i tot molt parasitàries, en el marc mundial s' han generat processos de centralització del capital lluny del marc tradicional dels centres imperialistes: en relació amb ells, però en condicions que també introdueïxen novetats en el marc mundial.

Durant els últims quinze anys, i en particular durant l'última etapa, s'han desenvolupat, en determinats punts del sistema, grups industrials capaços d'integrar-se com socis de ple dret en els oligopolis mundials. Tant a l'Índia com a Xina s'han conformat veritables i forts grups econòmics capitalistes. I en el plànol financer, com expressió del rendisme  i del parasitisme  pur, els anomenats Fons Sobirans s'han convertit en importants punts de centralizació del capital sota la forma diners, que no són només satèl·lits dels Estats Units, tenen estratègies i dinàmiques pròpies i modifiquen de moltes maneres les relacions geopolítiques dels punts clau del que es fa i farà en la vida del capital . Per això, un altre element a tenir en compte és que aquesa crisi es caracteritza per marcar la fi de l'etapa hegemònica  dels Estats Units com potència mundial sense rival... Al meu entendre, hem sortit del moment analitzat per  Mézáros en el seu llibre de 2001, i els Estats Units seran sotmesos a prova: en un termini temporal molt curt, totes les seves relacions mundials s'hauran  modificat i haurà de, en el millor dels casos, renegociar i reordenar totes les seves relacions sobre la base del fet que haurien de compartir el poder. I això, per descomptat, és un fet que mai s'ha produit de forma pacífica en la història del capital... Llavors,tenim un  primer element: un dels mètodes triats pel capital per a superar els seus límits s'ha transformat en font de noves tensions, conflictes i contradiccions, indicant que una nova etapa històrica s'obrirà pas a través d'aquesta crisi.

Creació incontrolada de capital fictici

El segon instrument utilitzat per a superar els limits per al capital de les economies centrals es fonamenta en que totes elles van recórrer a la creació de formes totalment artificials d'ampliació de la demanda efectiva, les quals, sumant-se a altres formes de creació de capital fictici, van generar les condicions per a la crisi financera que s'està desenvolupant avui.

 Per a Marx, el capital fictici és l'acumulació de títols que són "ombra d'inversions" ja fetes però que, com títols de bons i d'accions apareixen amb l'aspecte de capital als seus posseïdors. No ho són per al sistema com un tot, per al procés d'acumulació, però si ho són per als seus posseïdors i, en condicions normals de tancament dels processos de valorització del capital, rendeixen als seus posseïdors dividends i interessos. Però el seu caràcter fictici es revela en situacions de crisi. Quan sobrevenen crisi de sobreproducció, fallida d'empreses, etcètera, s'adverteix que aquest capital no existia... per això també pot llegir-se de vegades en els periòdics que tal o com quantitat de capital "va desaparèixer" en alguna escomesa borsària: aquestes sumes mai havien existit com cabdal pròpiament dit, a pesar que, per als posseïdors d'aquestes accions, representaven títols que donaven dret a dividends i interessos, a percebre guanys… Per descomptat, un dels grans problemes d'avui és que en moltíssims països els sistemes de jubilació estan basats en capital fictici, amb pretensions de participació en els resultats d'una producció capitalista que pot desaparèixer en moments crítics.. Tota l'etapa de la liberalització i globalització financera dels anys 80 i 90 va estar basada en acumulació de capital fictici, sobretot en mans de Fons d'inversió, Fons de pensions, Fons financers... I la gran novetat des de finals o mitjans dels anys 90 i a tot el llarg dels anys 2000 va ser, als Estats Units i a Gran Bretanya en particular, l'embranzida extraordinària que es va donar a la creació de capital fictici en la forma de crèdit. De crèdit a empreses, però també i sobretot de crèdits a les llars, crèdits al consum i especialment  crèdits hipotecaris. Tot  això va fer incrementar la massa de capital fictici creat, originant formes encara més agudes de vulnerabilitat i fragilitat, fins i tot enfront de xocs menors, fins i tot enfront d'episodis absolutament predictibles. Per exemple, sobre la base de tot el que s'havia  estudiat anteriorment, se sabia que un boom immobiliari s'acabava, que inexorablement es produeix un moment en el qual, per processos interns molt estudiats, s'acaba; i si pot ser relativament comprensible que en el mercat accionari existís la il·lusió que no hi  havia límits per a la puja en el preu de les accions, sobre la base de tota la història prèvia se sabia que això no podia ocórrer en el sector immobiliari quan es tracta d'edificis i cases: és inevitable que arribi el moment que el boom acaba. Però es van col·locar en tal situació de dependència que aquest esdeveniment completament normal i previsible es va transformar en una crisi tremenda. Perquè a tot el que ja vaig dir, es va afegir el fet que durant els dos últims anys els préstecs es feien a llars que no tenien la menor possibilitat de pagar. I a més, tot això se combinava amb les noves "tècniques" financeres que vaig tractar d'explicar amb un grau acceptable de vulgarització en el meu article d'Herramienta, permetent-se així que els bancs venguessin bons en condicions tals que ningú podia saber exactament què estava comprant… fins al fort esclat dels "subprime", en 2007.

 Ara estan en el procés de desmuntatge d'aquest procés. Però dintre d'aquest desmuntatge hi ha processos de concentració del capital financer. Quan el Bank of America compra Merrill Lynch, estem davant un procés de concentració clàssic. I veiem a més aquests processos d'estatització dels deutes, que impliquen la creació immediata de més cabdal fictici. La Reserva Federal dels Estats Units crea més cabdal fictici per a mantenir la il·lusió d'un valor del capital que està a punt d'esfondrar-se, amb la perspectiva de tenir en algun moment donat la possibilitat d'augmentar fortament la pressió fiscal, però en realitat no pot fer-ho perquè això significaria la congelació del mercat intern i l'acceleració de la crisi com a crisi real. Assistim, doncs, a una fugida cap a endavant que no resol res. Dins d'aquest procés es produiex també l'avanç dels Fons Sobirans que busquen modificar el repartiment intercapitalista dels fluxos financers a favor dels sectors rendistes que han acumulat aquests fons. I això és un factor de pertorbació encara major en el procés.

Vull recordar, per a acabar amb aquest punt, que aquest dèficit comercial de 5 punts del PBI és el que ha donat als Estats Units la particularitat d'aquest lloc clau per a la concreció del cicle del capital en el moment de realització de la plusvàlua, per al procés capitalista en el seu conjunt. Enfrontats ara a una gairebé inevitable retracció econòmica, es planteja com el gran interrogant si, en un curt lapse, la demanda interna Xina podrà passar a ser el lloc que garanteixi aquest moment de realització de la plusvàlua que es donava als Estats Units. L'amplitud de la intervenció del Tresor és molt forta i ha assolit que la contracció de l'activitat als Estats Units i la caiguda en les importacions hagi estat fins a ara molt limitada. El problema és saber quant temps es podrà tenir com únic mètode de política econòmica crear més i més liquiditat...

Serà possible que no hi hagui límits a la creació de capital fictici sota la forma de liquiditat per a mantenir el valor del capital fictici ja existent? Em sembla una hipòtesi massa optimista, i entre els mateixos economistes nord-americans, molts ho dubten. Sobreacumulació a Xina? Per a acabar, arribem a la tercera manera en la qual el capital va superar els seus limitis immanents, que és en definitiva la més important de totes i planteja els interrogants més interessants. Em refereixo a l'extensió, en particular a Xina, de tot el sistema de relacions socials de producció del capitalisme. És tracta d'una cosa que Marx va esmentar en algun moment com una possibilitat, però que només es va fer realitat durant els últims anys. I es va realitzar en condicions que multipliquen els factors de crisi.

L'acumulació del capital a Xina es va fer sobre la base de processos interns, però també sobre la base d'alguna cosa que està perfectament documentada, però poc comentada: el trasllat per una banda importantíssim del Sector II de l'economia, el sector de la producció de mitjans de consum, des dels Estats Units cap a Xina. I això té molt a veure amb el gruix dels dèficits nord-americans (el dèficit comercial i el fiscal), que només podrien revertir-se amb una "reindustrialització" dels Estats Units. Això significa que s'han establert noves relacions entre els Estats Units i Xina. No es tracta ja de les relacions d'una potència imperialista amb un espai semicolonial. Els Estats Units han creat relacions d'un tipus nou, que ara té dificultats a reconèixer i a assumir. Sobre la base del superàvit comercial, Xina acumula milions i milions de dòlars, que després presta als Estats Units. Una il·lustració de les conseqüències que això porta, ho tenim amb la nacionalització de Fannie Mae i Freddy Mac: sembla ser que la banca de Xina tenia el 15% dels fons d'aquestes entitats i  va comunicar al govern americà que no acceptaria la seva desvalorització. Són relacions internacionals d'un tipus totalment nou. Però què ocorre en el sí mateix de Xina? En el meu article en a Herramienta ja citat, hi havia una sola pàgina sobre això, i al final, però d'alguna manera és la qüestió més decisiva per a la pròxima etapa de la crisi. A la Xina s'ha donat internament un procés de competència entre capitals, que s'ha combinat amb processos de competència entre sectors de l'aparell polític xinès, i de competència per a atreure a empreses estrangeres, de manera que  ha acabat en un procés de creació d'immenses capacitats de producció, a més de violentar a la naturalesa en una escala enorme: a Xina es concentra una sobreacumulació de capital que en un moment donat es tornarà insostenible.

A Europa és evident la tendència a una acceleració de la destrucció de capacitats productives i de llocs de treball, per a traslladar-se a l'únic paradís del món capitalista que avui és Xina.
Considero que aquest trasllat de capitals a Xina ha significat una reversió de processos anteriors cap a una alça de la composició orgànica del capital. L'acumulació és intensiva en mitjans de producció i és intensiva i molt dilapidadora de l'altra part del capital constant, és a dir les matèries primeres. La massiva creació de capacitats de producció en el Sector I va anar acompanyada de tots els mecanismes i l'embranzida econòmica que caracteritza el creixement de Xina, però el mercat final per a sostenir tota aquesta producció és el mercat mundial, i una retracció d'aquest posarà en evidència aquesta sobreacumulació de capital. Algú com Aglietta, que ha estudiat específicament això, afirma que realment hi ha sobreacumulació, hi ha un accelerat procés de creació de capacitat productiva a Xina, un procés que, en el moment que s'acabi -i ha d'acabar- la realització de tota aquesta producció plantejarà problemes. A més, Xina és realment un lloc decisiu, perquè fins i tot petites variacions en la seva economia determinen la conjuntura de molts altres països en el món. Va ser suficient que la demanda xinesa de béns d'inversió caigués un poc perquè Alemanya perdés exportacions i entrés en recessió. Les "petites oscil·lacions" a Xina tenen repercussions fortíssimes en altres llocs, com hauria de ser evident en el cas de l'Argentina.

Per a seguir pensant i discutint , torno al que deia en el començament. Encara que siguin comparables, les fases d'aquesta crisi seran distintes a les del 29, perquè per aquell temps la crisi de sobreproducció dels Estats Units es va verificar des dels primers moments. Després es va aprofundir, però es va saber de seguida que s'estava davant una crisi de sobreproducció. Ara, en canvi, amb diverses polítiques estan ajornant aquest moment, però no podran fer-lo molt més. Simultàniament, i com ocorregué també amb la crisi de 1929 i els anys 30, encara que en condicions i sota formes distintes, la crisi es combinarà amb la necessitat, per al capitalisme, d'una reorganització total de l'expressió de les seves relacions de forces econòmiques en el marc mundial, marcant el moment en el qual els Estats Units veuran que la seva superioritat militar és solament un element, i un element bastant subordinat, per a renegociar les seves relacions amb Xina i altres parts del món. O arribarà el moment en el qual donarà el salt a una aventura militar d'imprevisibles conseqüències.
Per tot això, concloc que això és molt més que una crisi financera, fins i tot si estem ara com ara en aquesta fase, fins i tot si l'article publicat per Herramienta hagué de concentrar-se a tractar d'il·luminar els enredos del capital fictici i permetre entendre per què és tan difícil el desmuntatge d'aquest capital, però estem davant  d' una crisi moltíssim més àmplia. Ara bé, tinc la impressió, per les diferents preguntes o observacions que m'han fet, que molts opinen que estic pintant un escenari de tipus catastrofista, d'ensulsiada del capitalisme... En realitat, crec que estem davant el risc d'una catàstrofe, però no ja del capitalisme, sinó d'una catàstrofe de la humanitat. En certa forma, si prenem en compte la crisi climàtica, possiblement ja hi ha una mica d'això... Jo opino (juntament amb Mészáros, per exemple, però som molt pocs els que donem importància a això) que estem davant un perill imminent. El més dramàtic és que, de moment, això afecta directament a poblacions que no són preses en compte: el que pugui estar passant a Haití sembla que no té la menor importància històrica; el que ocorre a Bangla Desh no té pes més enllà de la regió afectada; tampoc el que ha ocorregut a Birmània, perquè el control de la Junta militar impedeix que transcendeixi. I el mateix a Xina: es discuteixen els índexs de creixement però no sobre les catàstrofes ambientals, perquè l'aparell repressiu controla les informacions sobre les mateixes.