Els jocs olímpics fortaleixen el nacionalisme espanyol

Llorenç Buades

El nacionalisme espanyol és un nacionalisme vinculat a l'imperi, i excloent. La pàtria ja era una i indivisible en els temps colonials, i encara som molts els que vivim, que en la nostra infància disposarem de mapes escolars amb les províncies africanes.
Aquest nacionalisme compartit per el bipartit PSOE-PP (tanto monta, monta tanto), després de la renúncia dels hereus del socialisme, PCE inclòs, a la bandera tricolor republicana, creix en els esdeveniments esportius, on la competitivitat substitueix la solidaritat i on apareix sense cap mena de màscara la xenofòbia que en els dies nefasts és formalment rebutjada per l'oficialisme institucional.

Aquest nacionalisme excloent no permet la solidaritat interterritorial de les comunitats bascongada-navarresa o la dels territoris de parla catalana.

Aquest nacionalisme excloent que s'aferma en la unitat imposada, i en canvi esquartera els territoris de la resta de nacions, només segueix el principi bàsic de la divisió de per a vèncer.

I molts delsanomenats nacionalistes segueixen el joc de l'esquarterament fins al punt de renunciar a bastir organismes comuns que possibilitin el redreçament social, cultural i polític dels territoris esquarterats.

I des de sempre han seguit altres jocs que no són més que peces en el tauler, per tal d'afermar la nació espanyola.

En els jocs olímpics, la majoria dels participants amb les seleccions espanyoles són pels seus orígens, diferents de la majoria demogràfica espanyola, però tot i que parlen diferent de l'espanyol i tenen cultures diferents, treballen per a l'engrandiment de la pàtria espanyola. Això és el que compta.

Mallorca no ha guanyat cap medalla en favor de si mateixa. Els seus olímpics, com molts altres han treballat de valent per una Espanya que no és plural, ni els reconeix en un pla d'igualtat.