Ixent, revista d'estudis i comunicacions socials

 
laboral





Mallorca
és a
Ixent Cultural







Cadena humana per la independència a Mallorca
Comunicat de l'Obra Cultural Balear i de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca



Tots i totes en suport dels docents de les Illes en les seves justes reivindicacions.

Tots i totes exigim del govern del PP tenir la sobirania que ens permeti la prevenció i extinció dels focs que es repeteixen cada estiu sense haver de dependre de recursos centralitzats per l'Estat que arriben tard i malament.

Tots i totes volem menys ciment a la nostra costa i que els interessos generals prevaleixin als negocis d'una minoria.

Tots i totes volem que les subvencions que l'Estat fa a les grans empreses (entre elles moltes multinacionals) es retirin en favor de politiques socials que frenin el cami cap a la misèria que  va de la mà del govern del PP.

Acció i presentació de la Plataforma Salvem es Molinar




La plataforma Salvem es Molinar demana l'aturada de les obres d'accés a l'autopista,  l'estudi d'alternatives i la protecció de tota l'àrea rural del Molinar. Una acció reivindicativa precintant una excavadora ha precedit la presentació de la plataforma.






Interessos abusius de la banca

L’estiu de l’any 2011, un poc abans que el PP guanyés les eleccions generals,  els dos grans partits d’àmbit estatal, (PP i PSOE), aprovaren una important reforma exprés de la Constitució Espanyola que obliga a les institucions públiques a pagar els deutes per sobre del interès general, abans que les nòmines del personal  i de qualsevol política pública de benestar de la ciutadania, malgrat la situació de crisi i desemparament de una bona part de la població.

El deute públic representa avui un dels  principals problemes de les institucions públiques i afecta a la vida quotidiana de la ciutadania i als serveis públics degut a la obligatorietat  de  donar  prioritat  al  pagament del deute abans que atendre als serveis públics i al manteniment de les estructures de solidaritat i benestar social.

    En el compliment del Pla de Pagament de Proveïdors 2012 impulsat pel Ministeri d’Economia i d’Hisenda,  s’habilitaren línies especials de crèdit  amb uns interessos molt elevats del 6’50%, 5’94% i 5’74%,  als quals ens vérem obligats a acollir-nos la immensa majoria dels Ajuntaments per poder fer front als pagaments obligats i que en bona part venien provocats pels retards d’altres administracions públiques a l’hora d’abonar els seus deutes als Ajuntaments.

Bona part del nou deute de la majoria d’Ajuntaments,  es deu al Pla de Pagament de Proveïdors 2012 impulsat pel Ministeri d’Economia i d’Hisenda i aquest endeutament ha suposat l’enriquiment abusiu de la banca privada arreu de tot l’estat a costa de diners públics, mitjançant mecanismes injustos de generació de deute públic,  entre d’altres per que les entitats financeres han obtingut del Banc Central Europeu el capital lliurat als Ajuntaments a interessos inferiors a l’1%.

En el plenari ordinari de l’Ajuntament de Santa Maria del Camí, celebrat el passat 25 de juliol,  es va presentar una moció per declarar il·legítims una part dels interessos contrets amb les entitats financeres privades per el capital de 1.397.454 euros prestats en el marc del “Plan de Pago de Proveedores 2012 del MEF”  on s’han aplicat interessos del 6’50%, 5,94% i 5’74%, per a pagar amb diners públics, el que les entitats financeres han obtingut del Banc Central Europeu a interessos inferiors a l’1%.

La moció va ser aprovada amb els vots dels tres grups municipals PSM, PSOE i Esquerra de Santa Maria.    El grup municipal del PP,  amb l’excusa que no estaven d’acord amb l’exposició de motius de la moció, es varen situar a favor dels interessos de la banca i votaren en contra de la moció.


Guillem Ramis
Regidor de Esquerra de Santa Maria


Nou llibre de l'escriptor Miquel López Crespí.

Caterina Tarongí

Caterina Tarongí i les novel·les de la guerra civil

Per Margalida Capellà, periodista i escriptora




Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals,  L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.
Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la,  Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí. 
Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.

Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària. 
De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.
I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.

I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina  de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel  López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!
Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una.
Gràcies i enhorabona, Miquel.




Jo declar l'estat de felicitat permanent




Resolució del IV Congrés de
Jubilats per Mallorca

Manifest anticolonialista


Què té aquesta terra nostra


Hi havia una porrassa
que congriava un albó
tant alt com es Puig Major
gruixat no ho era massa
i tenia una rabassa
com es castell d'Alaró.

Esponerós sí que ho era
amb cimals que s'enfilaven
 de Mancor fins a Morella
 les branques a Cornudella,
feia una ombra de primera
a davall tots hi becaven.

Un dia des de Castella
arribaren molts senyors,
pensaven fern-ne tions
i llavors també estelles
per llevar males idees
d'un símbol de nació

En nom d'Espanya vengueren
mil mestres per tallar-lo,
picaren un any rodó
 i encara no pogueren
i a la fi se resolgueren
recórrer als traïdors,
en trobaren un boldró:
tot d'una els convenceren.

Què té aquesta terra nostra
que congria traïdors,
diputats i senadors,
hi ha mestres i professors,
i també el senyor rector,
i aquests són els pitjors:
ells diuen que són senyors
i sols en tenen per mostra,
semblen tot triats a posta.
Sempre hi ha un glosador
que cantar li ve de vena
ue als joves els ensenya
 l'antiga i balla cançó.
Tant és ara com abans,
perquè això ve d'enrere,
només hi ha una senyera
dels Països Catalans.


Marí Torres

Entrevista de la "Última Hora"
a Joan Alfons Marí




Discurs de Pep Juárez del 14 d'abril a Santa Maria


eurosalaris
ipceuropa



Taula dels Ero
anticapitalistes
insostenibles
jovent
economistes alternatius
drets
corruptes
dona treballadora
capitalisme és misèria
desocupació
Futur
solucions

fora fatxes





votis qui votis
Encara en volen més
i els polítics sistèmics els ho dónen tot


Clica cada imatge i arriba a les  pàgines







Avui com ahir

Ahir Zayas -Miralles,
avui Videla-Francisco:
sempre a la ultradreta del Pare.





mercats
Aquest és el camí al que ens aboca el Banc Central Europeu ,la senyora Merkel i els governs espanyols (PP, PSOE-IU, CIU)


LA PREMSA  I TELEVISIÓ DEL CAPITAL NO VAL NI EN L'ORINAL

horror pepero

Aquesta obra de Munch reflexa
l'horror que ens preparen els tecnòcrates del capital europeu i els seus escolanets del PP i PSOE.



PROU NODO FRANQUISTA, PROU DEFORMATIUS D' IB 3





Miquel López Crespí ha escrit:

salvador orlan


PROU DEFORMATIUS DE IB 3


Comunicat de la FESIBAC-CGT sobre Bankia


Resum  de la Reforma Laboral de 10-02-2012.



a Ixent



democràcia ?



a Ixent


PROU DEFORMATIUS DE IB 3





La gent té falses expectatives de reformes en positiu per a la humanitat en un moment històric en el qual els capitalistes marquen el pas de manera accelerada en sentit contrari.




Memòria històrica: Els set anys de precarietat a Alemanya provocats pel govern del SPD-Verds en el gener de 2005 amb l'aprovació de l'esclavatge legalitzat (Llei Hartz IV) han servit només per a un model social on els rics són més rics i on els pobres han reculat en les expectatives de vida





PROU DE PERIODISME DE CLAVEGUERA
: NO ALS INSTRUMENTS DE DESINFORMACIÓ I DE PROPAGANDA DEL CAPITAL



L'ENÈSIMA ESTAFA DE LA REFORMA LABORAL

Pep Juàrez


És el capitalisme compatible amb la democràcia ?

Cercle de Gauche socialiste Montréal

 David Mandel

estelgroc


PROU DEFORMATIUS DE IB 3











www.ixent.org


      www.cecili.cat/

            pobler.balearweb.net/


www.micajondesastre.org


PROU DEFORMATIUS DE IB 3



Alemanya:7 anys de govern roji-verd...

creant precarietat


Gardènies-Miquel López Crespí



Les novel·les

Gardènies en la nit
(El Tall Editorial),

Premi de l’Òmnium Cultural 2009

i

Els crepuscles més pàl·lids

(Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa
Alexandre Ballester 2009 (I)(II)


Per Miquel López Crespí, escriptor

Cap a Ixent cultural


Nomenclàtor

Cap a Ixent cultural



Organitzar-se i resistir

Pep Juárez


Temps de rebaixes:
els productes es fan perquè no durin
.


La crisi i el tercer sector.

Llorenç Buades Castell

 

Hi ha alternatives a les retallades

Vicenç Navarro López



Mallorca
és a
Ixent Cultural


Ixent  estrellaroja

Des de Mallorca guanyem voluntats per a la construcció d'un futur humà digne que no és possible en el sistema capitalista.


Suspensió de la vaga indefinida.

L'Assemblea de docents reunida a Porreres ha decidit suspendre la vaga indefinida que durant tres setmanes ha afectat el curs escolar. Els motius d'aquesta suspensió es corresponen a les dificultats de mantenir el caràcter de la vaga a casa de les penalitzacions dels descomptes i a la intransigència del govern que ha optat des del primer moment per aquesta estratègia de desgast, malgrat les fortes mobilitzacions i l'amplitud de la convocatòria. Ara el govern pretenia atacar l'absencia d'alumnes i la pràctica de les Escoles Buides optant per mesures repressives com les llistes negres d'alumnes absents.
Tot això ha generat que els docents es vegin obligats a replantejar-se les formes de lluita per tal de fer-les menys costoses als mestres i alumnes, la qual cosa no significa un replegament cap als criteris de la Conselleria en l'aplicació del TIL. La manca de consens significa que el conflicte s'enquistarà a nivells bàsics i  la manca d'aveniment ha de suposar un gran problema per a l'aplicació del TIL a les escoles per manca d'acord.



Èxit de la macromanifestació en suport a la vaga dels mestres.

Segons la Societat Balear de Matemàtiques més de 80.000 persones s'han manifestat pels carrers de Palma des de les Estacions fins a la Plaça de la Reina en suport a la vaga dels docents i les seves reivindicacions. Quan la manifestació arribava al seu punt final, encara hi havia gent en el punt de partida.
 Es tracta d'una macromanifestació de caràcter històric que manifesta el compromís de la societat amb el sistema educatiu que Bauzà i els seus consellers volen enderrocar per a instal·lar en l'ensenyament les seves cabòries inaplicables que només poden procurar un major fracàs escolar, perquè per aprendre allò que pretenen els de la Conselleria d'Educació és necessària la prèvia comprensió d'allò que es transmet i ara per ara, ni el nivell de l'alumnat, ni el dels docents ho permet. Aquesta manifestació hauria d'amplificar la capacitat de diàleg quan es reprengui la negociació,però res d'això és garantit quan una part s'entesta en la sordesa i farà com sempre referència als que no s'han mobilitzat per diferents raons, que per cert són sumats sectàriament en els comptes favorables al govern, tot i que molts d'ells no donin suport ni al govern ni al TIL.



Si Angela Merkel guanya, la classe treballadora perd.

La victòria d'Angela Merkel no és una bona notícia,perquè ens afectarà la continuïtat dels programes d'austeritat que imposa al conjunt dels estats del sud d'Europa i als treballadors alemanys ,però el pitjor de tot és que s'ha demostrat la manca d'alternativa a un sistema que va generar el bipartidisme ,però en la pràctica és
de partit únic.
El SPD ,el mateix partit autor de l'actual precarització de les condicions laborals juntament amb els Verds, coautors del camuflatge de l'atur i dels minijobs, des de fa tamps ha renunciat a la seva identitat socialdemòcrata i ja havia descartat, després de participar en un govern amb la dreta precisament amb el candidat del SPD, l'aliança de l'esquerra en una alternativa de govern. La situació dels traballadors i aturats alemanys, lluny de millorar, es decantarà encara més per una política que transfereix més riquesa als rics, i lluny de tot en el parlament només restarà Die Linke, una esquerra rebutjada per tot el parlament neolliberal on no hi ha alternatives al pensament únic. D'altra banda en el carrer la necessitat de cercar-se la vida no ajuda a alimentar resistències com les que es produeixen a altres estats europeus. Després de tot la fallida de l'esquerra és inqüestionable i ni el SPD, ni els Verds mereixen ubicar-se en el camp de l'esquerra. Si ajudaran o no a Merkel amb la mitja dotzena d'escons que necessita per a bastir un govern de majoria és poc definitori, perquè no variarà en absolut les polítiques que han procurat la victòria de la dreta alemanya.

Bauzà i Camps fugen de la "marea verda"

La no compareixença de Bauzà i de la consellera d'educació Joana Maria Camps en la inauguració del curs escolar a la UIB i més tard en la Nit de l'Art ens mostra la "normalitat" en que els dos irresponsables polítics viuen l'inici del curs escolar marcat per la vaga indefinida i les mobilitzacions dels docents, estudiants i del pares i mares d'alumnes. De fet va ser Miquel Deyà qui representà el govern a la UIB i el mateix en iniciar el torn de paraula va provocar la sortida dels solidaris amb la concentració verda.
La consellera, aquesta que diu que parla pla per tal de no definir la catalanitat de la llengua, i la mateixa que empra el mot castellà "huelga" enlloc del català vaga no es cura ni amb un curs d'alfabetització elemental i hauria de començar de bell nou els estudis de primària.
Tot el que ha fet és excusar-se amb l'anglès per tal d'arraconar-lo en els fets, perquè la immersió en anglès no es pot fer sense un coneixement previ per part d'alumnes als que es vol impartir assignatures en anglès sense cap coneixement previ del mateix i a més amb una xarxa de professorat que no està majoritàriament capacitat en aquests moments per assolir aquesta tasca. D'aquí les raons pedagògiques de la protesta i de la vaga.
Es tracta sense cap mena de dubte d'una vaga difícil per raons dels descomptes,i per això són saludables les iniciatives com les d'Escola Buida, on són el alumnes els que fan la vaga enlloc dels professors, però mancats de diàleg social i de voluntat de consens amb un govern encastellat en la seva dèria no hi havia més opció.
Sense lluita la derrota de la raó estava assegurada i no hi ha més batalla perduda que aquella que no es lliura.
Ara del que es tracta, qualsevol sigui la forma en que es desenvolupi el conflicte és de mantenir la flama de llarga durada de la protesta mitjançant pràctiques de desobediència civil que impliquin la no aplicació dels aspectes inaplicables del TIL, aprofitant que llevat del govern, tot l'entorn educatiu viu el conflicte al costat dels docents.

Avançar cap a la ruptura i la Declaració Unilateral d'Independència

L'èxit de la mobilització massiva de la Via Catalana, reconeguda per el ministre d'exteriors García - Margallo i ignorada per Soraya Sáenz de Santamaria que només escolta als que res tenen a dir, no troba a Madrid res més que la sordesa. Per la seva banda el Partit Socialista i la seva sucursal a Catalunya es posen al nivell del ministre Margallo intentant cercar un espai per a un nou "estatus" de Catalunya en el seu encaix amb Espanya. Aquesta és també l'opció de Duran Lleida que prefereix el realisme del no res a concedir, del no res a obtenir de Madrid al desig expressat pels catalans en la seva majúscula mobilització. Amb tot el període que s'obre amb la resposta negativa de Rajoy a la carta d'Artur Mas ens fa albirar tot un seguit de respostes negatives a les demandes d'una consulta legal a la que el govern escorat pels poders fàctics que estan contra les autonomies i per la recentralització de l'estat, no cedirà. Aquests poders cerquen solucions de recanvi al seu gust en partits centralistes com UPYD o Ciutadans davant la situació de pèrdua d'influència del PP.
Tot plegat es fa impossible pensar que el govern de l'estat estigui disposat a cedir gens ni mica i això obliga a l'ANC a cercar elements per a  l'avançament  cap a un procés d'eleccions plebiscitàries l'any 2014 que possibilitin una Declaració Unilateral d'Independència a la vista dels magres resultats que es poden esperar per la via del consens amb el govern de l'estat.

L'operació de càstig Occidental a Síria no té cap finalitat humanitària ni garanteix la fí de la dictadura

Ni dictadura, ni imperialismes.

El règim genocida d'Al Assad, sostingut amb suport rus, xinès, iranià i de Hezbollah no ha deixat  d'atacar la població civil per tal de sostenir-se. I l'oposició armada  cada vegada més ho ha fet en clau confessional contra els alauïtes i els cristians, la qual cosa no afavoreix l'evolució cap a la necessitat d'una democràcia laïca. El darrer atac químic és un més, perquè altres atacs d'aquest tipus s'han realitzat en contra de la població civil i segurament per part de diferents bándols en els llocs que no control·len i on de cap manera han  arribat els  inspectors internacionals.
L'ús de la força aèria i de míssils Scud ha damnat la població i matat infants a Alep, i ara amb armes químiques a Damasc ,però en el bàndol sublevat la Coalició i els salafistes no mereixen cap suport al seu projecte. Només les forces de l'esquerra revolucionària en combat contra la tirania i contra l'imperialisme mereixen suport.

En aquesta guerra civil sota la mà de la geopolítica s'amaguen molts interessos divergents d'Occident i de les potències abans referides que donen suport al tirà, i qualsevol revolució política, que si mereix la nostra solidaritat, resta minimitzada davant els grans interessos. Així  s'imposa un camp d'acciò bèl·lic que no afavoreix cap aspecte alliberador ni de la classe treballadora, ni del poble, i encara menys si es produeix una intervenció hipòcrita del bloc imperialista occidental. Aquesta no té per objectiu la instauració de la democràcia sinó el  càstig parcial sobre instal·lacions  militars del règim, perquè ara mateix a Occident no disposen d'alternativa política consolidable.
 En una guerra sense línia del front marcat i que es fa majoritàriament barri a barri és molt difícil guanyar batalles  només amb míssils aeris i sense la intervenció a peu de carrer.L'operació de cástig pot significar un plus per a les forces opositores, però així i tot, insuficient i no arreglarà res.
Com que no de bades coneixem els efectes d'aquestes intervencions a l'Afganistan, l'Iraq i Lìbia, segurament qui es reforçaran seran el propi règim i també els sectors integristes que proposen la vigència de la llei islàmica. Davant aquest fets el posicionament de l'esquerra és donar suport als corrents revolucionaris, impedir les ingerències imperialistes, exigir la renúncia i el càstig del tirà Assad, lluitar per la democràcia i la llibertat, i impossibilitar que el  fonamentalisme religiós prengui el control de la guerra.


Ja no hi ha fars que ens il·luminin

Els vells partits d'orígen estalinista semblen encara molt condicionats per la geopolítica , com si res no hagués canviat en el món una vegada caigut el bloc soviètic. Com si l'imperialisme fos un camp exclusiu occidental operen amb els mateixos esquemes de la guerra freda i per això mateix fan costat a la Xina capitalista que estèn les urpes en el territoris africans i asiàtics , o fan costat a Putin com si la URSS existís, quan Putin és el representant d'un nou imperialisme no menor que el dels imperialismes de la nostra Europa capitalista. El fet és que aquesta geopolítica altera substancialment el discurs de l'esquerra que no pot ficar-se en la defensa de polítiques que res tenen a veure en la defensa dels treballadors. Cap govern actual en el món mereix el suport de la classe treballadora i  si s'oblida aquest principi per tal de triar entre dolents i menys dolents ens deixam dur per idees errades. Per fortuna els anarquistes tenen una major immunitat que altres en relació a aquests fets i per això són capaços de no haver de triar per exemple entra un Al-Assad, un Putin o un Obama. Lluny de les tradicions maniquees de bons i dolents el món és avui molt més simple, perquè llevat de les organitzacions obreres que lluiten per l'emancipació de la classe treballadora res més podem trobar acceptable. Que no ens facin triar entre Sissi i Mursi, perquè l'alternativa és obrera i no n'hi ha més.

Les aliances i el deute il·legítim

Actualment hi ha un cert moviment entre l'esquerra política (MÉS, IU) que reclama l'exercici d'auditories per tal de determinar quina part del deute i dels interessos que paga el poble són il·legítims. Són il·legítims perquè provenen de polítiques irresponsables que carreguen a la ciutadania interessos i deute anormals:entre d'altres els fets per entitats que compren els doblers a interessos mínims del 0 al 1% que posen en  venda al 6% o més. Però aquest moviment pot ser dissolt per la política d'aliances que es puguin fer amb el PSOE, avui i demà. No oblidem  el cop constitucional que va posar a l'eix de les prioritats polítiques del PSOE i del PP el pagament del deute.Aquest fet ens situa en un camp on un govern format per part del PSOE, amb els afins a MES i a Esquerra Unida,provocaria renúncies programàtiques a les que l'electorat es veu sotmès més enllà de les promeses, de manera que una vegada més ens trobariem en una alternança política per fer el mateix enlloc d'un govern alternatiu. No oblidem que el PSOE , com UPYD votaren a final de maig en contra en el Congrés a la iniciativa d'Esquerra Plural en  aquest sentit.Aquest deute il·legítim en el cas de les Balears s'estima en un 30 % del total del que pagam i s'enfila per damunt dels 2.000 milions d'euros.

L'esquerra ha d'anar més enllà dels enfrontaments entre colpistes i fonamentalistes a Egipte.


Salvant les distàncies, el que succeeix a Egipte ens torna a les lluites del segle XIX en el Regne d'Espanya entre constitucionalistes i carlins absolutistes, i en els marges els republicans.
La política de campanar tengué a Mallorca els seus fidels que destacaren a Campos, Llucmajor i Manacor en defensa de  la vella oligarquia. El que apareix ara davant els nostres ulls en el dia a dia de les anomenades "revolucions àrabs" és l'enorme distància  entre els projectes d'una esquerra digna del seu nom i la seva baixa influència en relació a la capacitat dels aparells de l'estat i la de  la caverna religiosa opositora que al llarg dels anys ha bastit  teranyines d'interessos caciquils de minaret dels quals depenen sectors  importants de la població. Davant els dos poders de dreta, una laica-militaritzada i altra políticament fonamentalista i econòmicament  lliberal, fracassada en l'exercici de govern, que  topen avui a Egipte,   el paper de l'esquerra de veritat és lluitar per les seves llibertats, que avui per avui no caben en cap dels dos models en litigi. Del que es tracta és de defensar els drets de la classe treballadora, al marge de déus, presidents i tirans.

Allò que preocupa és el grau de fanatisme existent entre gents disposades a morir, manipulada, per causes que no són les seves, la qual cosa ens  condueix d'immediat a comprovar que el grau d'alienació és més gran en tant que les idees generades pel desenvolupament de la lluita de  classes en el curs de la història es difuminen. La defensa de la democràcia significa per un costat,  combatre el terrorisme teocràtic que generen els Germans Musulmans contra la laïcitat i els cristians coptes, però per altra no es pot donar suport com fa un ministre sindicalista, l'esquerra lliberal, el partit comunista egipci o els nasseristes a una situació d'estat de setge, perquè va també contra la democràcia , l'esquerra i la lluita de classes.

El despotisme del govern del PP contra el sistema educatiu demostra la seva feblesa sectària.

La repressió sectària del PP en contra del català  a l'escola en favor de la implantació d'un sistema d'escolarització neofranquista es cobra moltes víctimes, i entre elles les de persones valuoses que no permeten transmetre la ignorància d'un sanedrí espanyolitzat i soquet ,desarrelat de la terra on viuen que pretèn esbucar un sistema escolar que amb les seves carències és infinitament millor que l'adoctrinament de Catón neofalangista . Passar per damunt de l'autonomia educativa, de la democràcia a l'escola, de la voluntat de professors, mestres, alumnes i de la ciutadania en general no és batalla que puguin guanyar, però en aquest envit on hi trobaran tot tipus de resistències de la comunitat escolar ens hi jugam massa. La resistència es visualitza i es fonamenta en una xarxa àmplia insubstituïble ara mateix perquè pocs professors estaran disposats a assolir les regnes que es deixen per dimissions en els centres escolars. La guerra a l'escola fa temps que ha començat però tot just poden arribar a militaritzar l'escola com en els pitjors temps del franquisme , un full de ruta que té la caducitat en el mateix moment en que el PP i la comparsa (UPYD,Ciutadans) perdin el govern, però pel camí hi haurà les restes de la militatització despòtica que pretenen i les seves ferides. En qualsevol cas aquest govern destacarà per ser considerat al nivell de l'excusat i ,de la mateixa manera que es despengen els quadres dels seus corruptes pares de les institucions ferides per la corrupció, la història no els perdonarà el mal causat, perquè la memòria de les malifetes del PP i els qui el sostenen no prescriu.

No hi ha res que vagi bé i perseverant segueixen pel mal camí

Acaben de regalar 37 mil milions d'euros a la banca que pagarà la ciutadania sense retorn. És una estafa legal però estafa. I els estafadors, els que apliquen retalls que possibiliten accidents amb la disminució de plantilles, es diguin de Renfe o d'Ibanat, deixant-se dur per la improvisació , amb més cara que esquena surten a fer-se la foto i a carregar tot el pes de la llei contra el més feble, quan la responsabilitat dels accidents és també dels que no planifiquen la manera d'evitar-los, dels que no usen dels sistemes de control i protecció adients a les necessitats. I així ens va que acabam per acceptar les seves presències a les fotos de les tragèdies, els seus discursos criminalitzadors dels més desvalguts i la continuïtat d'una manera nefasta de fer política antisocial.
És ben hora que pleguin, ells i també la falsa oposició que els sosté per tal de gaudir del modus vivendi, es diguin sindicats quan no ho són, es diguin partits d'esquerra quan tampoc ho són.
Aquest estat de coses necessita capgirar-se perquè la gent té dret a viure, a menjar , a gaudir i a no ser víctima ni de les estafes que es generen en favor de la banca o de les que es generen amb la reducció de llocs de feina per a col·locar després directius, com és en el cas de l'Ibanat, igual d'inútils que els que ja  hi ha, i menys eficients que un ramat de cabres.

La Serra crema, els trens són insegurs, la corrupció reviu una altra vegada en els grans mals que ens han fet els polítics de la dreta balear, ara amb el cas Scala i amb una condemna de 16 anys  a Cardona  i  condemnes menors a altra gent de la política, aquesta del PP,  que s'afegeix al seguici d'UM camí de la presó. Però tot això no ens serveix de res si continuen els seus hereus en la política que cada vegada més ens apropa a més horrors.





Munar és a la presó

No ens alegra la notícia perquè la presó no arregla res i tal vegada seria més necessari arribar a les composicions com es feia en temps antics per tal de fer possible la reparació del mal causat, tot i que per això també cal la convicció del culpable del mal fet per fer-ho i en el cas de Maria Antònia Munar no sembla que hi sigui. En el mateix seguici hi van Buils i Nadal. És l'hora d'acabar amb la corrupció, però la sensació de la gent és que el pacte bipolar que pateix el Regne d'Espanya té la balança de la justícia ben fermada i així van els esdeveniments dels Pepiño o de Matas que a les xarxes socials s'interpreta com un canvi de cromos entre PP i PSOE per tal de restar immunes a qualsevol sentència que condueixi a la presó. I després parlen de la necessitat d'un pacte contra la corrupció. Tendran barra !

Vuelva usted mañana

A poc de venir Rajoy per estar amb els seus 10 minuts i fer-se la despesa de luxe de hotel de 5 estrelles i desplegament policial de pel·lícula que diu molt de la seva misèria i de la misèria que transmet als ciutadans. Ens trobam amb una crisi de la qual només es beneficien els rics i els seus polítics del bipartidisme , i en canvi un pot passar per qualsevol PAC i trobar-se com fa més d'un mes que succeeix, amb el que  passa a Hispanistan, que res no funciona en relació a les targetes, i res es pot fer per "problemes informàtics" sempiterns i que l'atenció als pacients es retrassa amb l'excusa de les vacances.


EL PSOE no mobilitza, perquè la dimissió de Rajoy no és suficient

Particularitzar el cas Bárcenas i les seves conseqüències en la dimissió del president Rajoy, a més ser una iniciativa que arriba tard no ens lleva el problema ni les causes que han  generat el cas Bàrcenas. El PSOE no demana la dimissió del govern ni les eleccions anticipades, de manera que la ciutadania només pot entendre que el PSOE vol un recanvi de Rajoy per tal de propiciar l'arribada d'un personatge més ultradretà que faci el joc als d'El Mundo, Inda, Manos Límpias i la colla d'Aznar. Així que poc pot confiar la ciutadania d'aquesta proposta d'un PSOE que no apareix com alternativa a res i que neda en el mateix corrent del PP aprofitant-se dels càrrecs dels legislatius  triats a dir per el bipartidisme per tal de no ser colpit per la corrupció que critica i a la vegada practica.

Del masclisme de la submissió al masclisme de la similitud.
Ll.Buades

Si el pensament dominant és el de la classe dominant, i aquesta classe s'expressa en el masclisme social, és molt "normal" que les dones siguin masclistes i reproductores del masclisme en les seves relacions socials. En conseqüència els fets de Pamplona són iguals de normals que els de Punta Ballena o el sant Joan de Ciutadella. Allò que és clar és que molts comportaments "masclistes" de les dones no són imposats físicament i que són acceptats per elles de bon grau.
En aquest principi que correspon a la classe dominant cal afegir-hi el de la reificació, que opera en el pensament dominant en la conversió de les persones en objectes de consum, en mercaderies. Aquest fet és especialment comprensible en el nostre llenguatge diari i s'expressa directament: " Això és el meu home", "Això és la meva esposa", fent valer el "això" en substitució de "aquest" o "aquesta", de manera que despersonalitzam molt sovint i reificam com correspon al pensament dominant, i no de manera casual.
El pensament de la classe dominant que s'expressa per la via de la submissió tradicional com seria en el paper que juguen les dones musulmanes, també s'expressa de manera diferent per la via de la conquesta del rol de l'home en les relacions socials, incorporant un pensament masclista feminitzat.
Aquest paper no és nou, perquè ja el practicava Messalina quan competia amb les prostitutes en voracitat sexual reificant en aquest cas els homes com objectes. Si en la prostitució les dones esdevenen objectes sexuals,també és cert que els clients esdevenen objectes de les prostitutes. Es tracta d'una reificació que sembla transgressora però que en realitat és ben sistèmica en la mesura en que no defuig el pensament masclista, sinó que l'incorpora en  el pensament femení.
Allò que s'observa en l'evolució del pensament de la igualtat és la incorporació en el pensament de les dones d'elements propis del masclisme que es feminitzen i així sorgeixen actituds que semblen transgressores, però que en realitat corresponen al model social dominant de pensament, incorporant a la sexualitat femenina aspectes propis de la manera de ser masclista.

Egipte posa en evidència que la confusió no és un element de la revolució

Algunes esquerres s'han apressat massa a prendre partit en el fets que des de fa alguns anys succeeixen en el món islàmic. No és el meu cas. La revolució socialista no apartany a la confusió d'idees..i avui ens trobam amb "esquerres" enfrontades sigui per l'euro si, euro no, o pel posicionament envers el que succeeix als païssos islàmics. Allò que no és de l'esquerra no mereix cinc cèntims de defensa, i ara per ara tot allò que superi el nostre camp propi, la defensa de la gent que treballa i és explotada, mitjançant "mediacions" que no són socialistes, no són defensables. Que això significa optar per una solució present marginal no ens allunya de les tasques a fer lluny de cabdillismes i de fanatismes religiosos. La guerra del 1914 no era la nostra guerra i la guanyàrem. Aquesta tampoc és la nostra, però mal anam per a guanyar-la.

Notes de la CUP

La resposta de David Fernández (CUP) al Corrent Roig (Felipe Alegria i altres) és del tot procedent i encertada. David Fernández ha deixat clar i de manera planera que la CUP no té res a governar amb l'actual CIU, i la crítica feta pel Corrent Roig, ara escindit de la Red Roja, manifesta la incapacitat d'alguns grups trotsquistes envers la convivència i coordinació amb les altres esquerres revolucionàries i , tot per tal d'adquirir un protagonisme que no s'ha sabut desenvolupar al llarg dels anys en aquells terrenys on avui el proletariat nouvingut a Catalunya s'aboca a les formulacions més reaccionàries de la dreta feixista. En canvi, amb totes les contradicccions pròpies d'una organització assembleària i en creixement la CUP respon als interessos de classe i s'estèn. Que a nivells municipals tenen algunes mancances relacionats amb pactes d'àmbit local és cert, però també és cert que Trotsky pactà amb la burgesia (Brest-Litovsk) i que els que molts dels trotsquistes puritanistes, pacten sindicalment amb la burgesia a les seves empreses.

 
La balança de la justícia no fa el pes.


Els aconteixements judicials que es viuen en els darrers mesos i les pressions dels poders fàctics per tal d'escorar la balança de la injustícia al seu favor ens fa recordar que la judicatura amb la seva parafernàlia anacrònica,els seus convencionalismes i el seu conservadorisme ancestral responen al paper que desenvolupen en el manteniment de l'estructura capitalista de l'estat. Que la justícia en el sistema capitalista avala en dret la injustícia secular era cosa sabuda, però els fets dels Blesa, Urdangarín, infanta, la Paca i la que afecta centenars de causes de delinqüència político-social es fan més evidents ara que mai.

Ni amb els ajuts de la Generalitat es sosté el Grup Godó

La publicitat de la Generalitat xifrada en 3 milions d'euros no és suficient per a sostenir el Grup mediàtic adversari de la independència i dirigit per un Grande de España i les pèrdues del 2012 arriben als 4,8 ,milions d'euros. La gent ja no compra "La Vanguardia" i té prou raons per això.

Llibertat de premsa ?

El fet que cap diari publiqui els llistats de la gent pija que té doblers a Suïssa és un exemple prou eloqüent en relació a la suposada llibertat dels aparells de propaganda europeus ( que no són més que mitjans d'agitació a favor dels rics). I és que els que tenen les accions dels grups mediàtics podrien sortir retratats.



 



La ministre de l'atur, Báñez, se'n fot del poble

Amb la seva cara de pomes agres sempiterna, aquesta senyora malvenedora de fum, que no ha treballat en la vida i que correspon al personatge típic de l'Espanya avinagrada, de xaranga i pandereta, ens diu que en matèria d'ocupació anam per bon camí i que així ho demostren els registres oficials del mes de maig. Tot és propaganda: cada vegada són més les persones que no consten en els registres oficials d'atur perquè la funció per la qual es va crear l'Inem fa anys que no funciona i l'atur real,  a més del crònic  és més aviat propi del quart món i va "in crescendo". Els aturats reals en el regne d'Espanya no són només aquells que estan inscrits en les oficines de desocupació, perquè també són aturades aquelles persones que han causat baixes del registre per cansanci, per retorn als seus llocs d'orígen en el cas dels nouvinguts, o perquè el sistema vol esborrar-los del mapa com passa ara amb aquelles persones majors de 52 anys que no podran acollir-se als subsidis de 426 euros, i que tampoc tenen accés a l'anticipació de la jubilació.
El fet és que el mes de maig que sempre aporta el creixement de l'activitat turística allò que genera actualment és contractació cada vegada més precària , més barata i més conyuntural, en tant que estructuralment es perden milers de treballs de llarga durada de bars , restaurants i petits comerços que el govern del PP i altres governs autonòmics seguidors de les receptes lliberals generades en l'Europa de Maastricht i regides pel Tractat de Lisboa imposen. Aquesta és la patètica realitat d'un Estat que permet l'acomiadament lliure , que castiga amb imposts a la classe treballadora i on els rics són els que menys contribueixen socialment i més defrauden. I defrauden perquè són germans dels polítics que malmenen l'erari públic.
Solució n'hi ha, i la primera d'elles passa per la prohibició dels acomiadaments, única mesura eficaç per tallar el rossegall de l'atur.





Ràdios i televisions, com en temps del franquisme, es limiten a ser instruments  de propaganda i de manipulació al servei del capitalisme, la mateixa classe que organitzà el genocidi de 1936.

Espanya pateix un model d'estat imposat a sang i foc contra la democràcia republicana. La repressió franquista no acabà l'any 1939, ni l'any 1975.  L'exèrcit franquista ens actualitza la memòria fent-se present fa no res en relació als límits de l'exercici de la democràcia en el cas de Catalunya; l'església de la creuada franquista es manifesta en el dia a dia mitjançant la seva jerarquia aconseguint imposar el seu fanatisme ultramontà en les normes que regeixen la societat civil;  el  poder judicial és sostingut bàsicament per la casta  propera al TOP (Tribunal d'Orde Públic) que va adquirir drets successoris. Els mitjans de propaganda segueixen bàsicament en les mans dels idòlatres del Caudillo en àmbits estatals i locals (ABC, La Vanguardia, els Lara, i fins i tot el mirallet de l'esquerra sistèmica s'ha regit i es regeix per un home que vestí de blau de tarannà colonialista hispànic i antichavista ridícul...). La premsa independent o adversària del sistema no passa per les distribuidores i es mou en àmbits limitats d'influència, llevat del cas basc.
Tota la premsa i la televisió és bàsicament sistèmica i els pocs reductes que han intentat sobreviure, cas de Público, ja no hi és en edició en paper i La Sexta dels Inda, Revilla, Marhuenda, és més aviat pròpia de l'extrema dreta ; i el reducte de l'esquerreta sistèmic que hi resta, es limita a Évole al temps que sosté un Gran Wyoming que menysprea habitualment la realitat plurinacional del Regne, i escarneix les cultures no castellanes, cosa que mai no fa amb la hispànica. La persecució política de La Sexta cercant la criminalització de la lluita del SAT és un bon exemple de l'oligopoli mediàtic que patim, on hi ha molts canals, gairebé  tots iguals, perquè  la Voz és sempre la de l'Amo.

Davant aquests fets allò millor que podem fer per tal de mantenir l'higiene mental és allò que faig des de fa més d'una dècada : no comprar la premsa i apagar la tele i la ràdio quan surten contertulians. Avui és possible  informar-se per mitjans alternatius i independents-- bàsicament a internet-- i prescindir dels aparells de propaganda sistèmics que en aquest moment mouen economistes i tertulians addictes al règim o "plus ultra" que tenen un objectiu ben concret, fer-nos empassar la crisi sense resistències ni aldarulls, com si d'una fatalitat és tractés.





Georges Moustaki no ens deixarà mai

Llorenç Buades Castell

Diuen els informatius que Georges Moustaki  ha mort, però no, no és així. El Georges Moustaki que he conegut i que coneixem per la seva música,  per les lletres de les cançons i per la seva actitud davant la vida no ha mort, perquè al llarg dels anys s'ha fet trascendent i ens seguirà acompanyant, fins i tot en aquest moments històrics més llunyans que mai de l 'estat de felicitat permanent que reivindicava. Georges Moustaki deixa personalment aquest món capitalista lliberal, adversari declarat de la llibertat i promotor del major grau de submissió i esclavatge humans mai coneguts, però ens deixa el seu patrimoni llibertari expressat en la seva música i en les seves lletres.
Aquells que com ell som hereus del món del 1968 que odien els actuals depredadors sistèmics lliberals i conservadors no oblidarem mai els moments que ens ha fet viure  i que encara  esperam viure amb aquest gran personatge,  defensor de les llibertats en majúscula.




L'esquerra ha de canviar de camí abans que sigui massa tard

Llorenç Buades Castell

Les esquerres a Europa no estan a l'alçada de les circumstàncies i del que s'haurien d'exigir en relació a la crisi que patim i que serveix per liquidar fonamentalment les conquestes socials del segle XX. Les burocràcies polítiques i sindicals europees , han deixat de banda totes les referències històriques de l'internacionalisme i no han volgut en cap moment articular respostes de conjunt de la classe treballadora europea per tal d'aturar l'activitat demolidora del capital. Encara van amb la idea d'un pactisme i d'un consens social impossible d'aplicar perquè el capital avui no vol ni necessita cap tipus de consens. Necessita aplicar marcs legals que facilitin condicions bàrbares d'acumulació de capital, mentre l'esquerreta europea i europeísta parla de canvis en un sentit socialmòcrata que no són realistes i que no es corresponen al moment  present.
Els posicionaments històrics de la majoria política i sindical de l'esquerra en favor de l'Europa dels mercaders i la manca de lluita en contra de les aplicacions dels programes decidits per la nomenclatura que ens aplica la dictadura de mercat no ha variat gens ni mica, i la classe treballadora europea en conjunt és víctima d'aquesta inoperància que d'altra banda genera sortides cap a formulacions pròpies de l'extrema dreta que, actualment,  aporta programàticament una més gran iniciativa en favor del proteccionisme, la seguretat, la lluita contra la corrupció, la moneda única, i la defensa dels interessos "nacionals/estatals". En canvi, tenim una esquerra que defensa molt majoritàriament el marc europeu existent i la moneda única i ho fa marcant el pas dels que ordenen i no és el poble el que més ordena  que cantava José Afonso en el Gràndola, vila morena..Ordena i mana la troica.
La crisi de l'esquerra no s'atura en la socialdemocràcia impossible i els antics eurocomunistes, perquè afecta a bona part de l'extrema esquerra europea (Bloco de Esquerda, Izquierda Anticapitalista, o el sector oportunista del NPA proper a Melanchon)  que pretèn articular el canvi des de governs d'esquerra. Com els d'Andalusia ?. Com els d'Islàndia?. Com l'actual d'un Hollande abocat a programes d'austeritat que rebutgen la majoria de francesos i que ja no confien en les preteses polítiques de creixement que s'havien de posar en marxa?
El canvi -- tot i que no n'hi ha prou en sortir de l'Eurozona--  només és possible amb el trencament de l'Europa de l'Euro i de les obligacions i imposicions de la troica i en particular de les generades pel pagament del deute il·legítim  i la impossibilitat de bastir els instruments necessaris per a guanyar la sobirania, generar llocs de treball i sortir de la crisi (socialització de la banca i dels sectors claus de l'economia), cosa que no planteja avui per avui, més que una minoria de l'esquerra, perquè la majoria ha oblidat l'ABC., aquell que escriviren
Evgeni Preobrazhenski i Nikolai Bukharin.



. Xina, Xina .. taxina, xina, xina... tataxin, taxin...

Llorenç Buades Castell

Els més ultres la cantaven amb la lletra de Pemán  "Alzad los brazos hijos del pueblo español... gloria a la pátria que supo seguir por el azul del mar i el caminar del sol"  en la final de la Copa del Rei. Un aconteixement patètic que manifesta a les totes la vocació imperialista del nazionalisme hispànic de la majoria dels seguidors del Real i de l'Atlético Aviación o de Madrid, un equip d'indis conversos , com moltes tribus ameríndies del segle XIX al servei del colonialisme espanyol jugant més o menys el mateix paper que després faria el lumpenproletariat al servei de les classes dominants. De Madrid, només es salven els bucaners del Rayo i tal vegada els del Dínamo de Estrecho si es que han sobreviscut als embats del capitalisme.
El Madrid del Segle XXI és majoritàriament reaccionari, cosa que no comprenen alguna genteta de l'esquerra madrilenya, entre ells algunes ubicades a Mallorca que han perdut el sentit comú quan es tracta de valorar l'impacte de les mobilitzacions sense tenir en consideració la demografia de cada lloc i la seva capacitat de resposta. El Madrid del 15 M i de las "mareas" del movimentisme no  és ni tan sols un Madrid republicà, i per això es talareja amb força als estadis el "lo,lo,lo" de l'himne borbònic, i per això mateix no es veu una tricolor a cap estadi madrileny.
El 15 M que és gairebé tot el que hi ha d'alternatiu a Espanya, és un moviment elemental que neix en un context d'una esquerra espanyola aburgesada i traïdora, condicionada absolutament per la  rendició de  la transició  i per la manca de conflicte polític (qüestió aquesta que no es produeix a  cap ni una de les perifèries del Regne d'Espanya, on es mantenen referents polítics i socials diferents a dreta i esquerra). Així dit el 15 M, un moviment espanyol i espanyolista,  és comparable a la vaga de rellotgers suïssos que a les darreries dels 70 omplia pàgines de perspectives revolucionàries.
Així i tots'ha de saludar positivament en relació a Espanya perquè no hi ha res mes que això, que el 15 M.  Però convendria que aquest 15 M espanyol i espanyolista avancés una mica més , al menys per tal d'arribar a assolir la tricolor, perquè ara per ara fins i tot la República que es pugui albirar a Espanya per la descomposició de la monarquia, és per ara en clau bicolor "estanquera" i cantant el xina, xina... o el lo,lo,lo com es fa majoritàriament en els estadis hispànics.


Totus tuus ego sum et omnia mea tua sunt.
(Jo soc tot teu i totes les coses meves són teves)

Llorenç Buades Castell

Patètica rendició de " l'esquerra"  institucional al neofranquisme.

La situació actual em recorda al vell company Biel Calafell, un andritxol  nedador, que des de la seva independència participà sindicalment en la defensa dels treballadors contra allò que denominava " Pactes de la Cloaca", definint així els Pactes carrillistes de la Moncloa. En Biel no era ni socialista,  ni comunista, però no era de dretes i encara menys un pardal.  Des del seu escepticisme polític em deia que era d'Andratx, perquè hi havia en el món tres llocs importants: Andratx, Mallorca i fora Mallorca.  En Biel sovint em deia aleshores que els programes polítics  que diuen defensar als treballadors no serveixen absolutament de res perquè els que els fan els obliden quan arriben al poder. Ell tenia prop de 60 anys quan participarem --ell independent-- plegats en un comitè, on tot i que formavem part de les Comissions Obreres ens repugnaven els Pactes de La Moncloa que defensava la major part del nostre sindicat liderat per l'oligarquia burocràtica carrillista.
És penós que, més de tres dècades més tard, l'oligarquia sindical burocràtica proposi un pacte d'estat -- que no serà altra cosa que arrossegar-se als peus de la burgesia a canvi d'ocupació de 400 euros i a la vegada permetre als mateixos "agents socials" finançar-se amb programes de "formació i ocupació" per als joves que els deixin seguir xuclant de la mamella. I encara és més penós que el lideratge d'aquest sindicat sigui format per gent que aleshores no acceptava els Pactes de la Moncloa i estava a l'esquerra crítica, i que des de fa anys s'incorporaren "traïdorament" ,  perquè va ser traïció allò que van fer amb l'esquerra sindicalque els havia nomenat representants seus, els senyors Toxo i Ramon Górriz, per tal d'ascendir i jugar el seu paper i obtenir els seus rèdits personals sobre les misèries dels altres.
Tot plegat es fa molt difícil haver de lluitar contra els que ens exploten i ens oprimeixen en el camp advers de la dreta i a la vegada contra aquells que els serveixen amb benefici personal buidant l'esquerra de contingut com és el cas de gairebé el 90% de l'esquerra institucional.

Comissions Obreres, UGT i PSOE volen un pacte d'estat per tal de compartir mamella en l'aplicació dels retalls del PP i del capital europeu, i a l'esquerra institucional del PSOE només hi ha una preocupació: beneficiar-se electoralment  de la crisi per tal de guanyar mugró i fer el mateix. Al temps la major part de l'esquerra social i alternativa penja d'aquests darrers.. Així que, allò  que tenim a l'esquerra no fa albirar cap confiança ni en el present ni en el futur. Per això molts som on som.

 *La frase papal té tot el seu sentit en el posicionament de l'esquerra institucional que lluny de lluitar per a la dimissió del govern Rajoy  i proposar una política d'esquerra alternativa, es rendeix al mateix amb la formulació d'un pacte d'estat que seria ni més ni menys el que convengui al PP i a la Troica.




MALLORQUINS I MALLORQUINES OMPLEN PALMA AMB EL CLAM PER LA LLENGUA CATALANA ENFRONT DELS GOVERNS FATXES QUE PATIM
clam


clar i català

en marxa

avançant

cadena humana

català total



 De Berlinguer al femer.

Els eurocomunistes de Berlinguer  --aquella esquerra que es deia transformadora --  dels que deriva,  i tant que deriva , el Partit Democràtic italià, ha demostrat amb el pacte  de govern amb Berlusconi que allò que els preocupa és ocupar càrrecs institucionals a qualsevol preu i condició. L'antic PCI de masses s'ha transformat en un femer que només satisfà les ambicions personals de la seva jerarquia, pactant amb la màfia i arrossegant al poble italià cap a la misèria. Fins i tot Beppo Grillo els passa per l'esquerra, perquè no de bades proposaren per a la presidència a un independent que va anar en llistes institucionals del PCI, en tant que el PD soluciona els seus problemes  amb un govern de dreta al servei dels que han sostingut la corrupció i de la dreta que enfonsa Itàlia.

Patiment

L'esquerra europeísta política (PSOE. IU, ERC, PSM, etc.) i sindical (CCOO, UGT, USO) que es va situar al costat del Tractat de Maastricht  és 100% responsable de l'actual situació de tirania dels mercats que patim  i de les decisions que pren la troica comunitària posada a amargar-nos la vida en el dia a dia. Aquesta esquerra sense projecte alternatiu a la cobdicia del capitalisme europeu, ens fa empassar tots els programes d'enderrocament de les conquestes socials aconseguides en anys de lluita, sense haver canviat en absolut els seus posicionaments. Ni la socialització de la banca, ni cap dels programes diguem-ne propis d'una esquerra socialdemòcrata de veritat, forma part del seu programa i encara menys de la seva gestió quan governa.  En tenim prou en veure el dramàtic nivell d'atur andalús  i de sosteniment dels corruptes amb els quals cogovernen com una dreta més.

Els referents anticapitalistes són exclosos del programari de les falses esquerres europeístes, i la gent que necessita defensar les seves conquestes socials no troba en l'esquerra institucional política i social cap tipus de suport efectiu.  Les mobilitzacions són producte de plataformes d'afectats i de sistemes d'auto-organització que no poden tenir cap referent polític, ni social en aquesta esquerra co-responsable dels efectes de la crisi que només aspira al desgast dels que ara gestionen el govern al compàs de la troica per tal de fer el relleu i marcar el pas segons vulgui la troica.
Tot plegat, amb aquestes eines, només ens queda patiment al temps que els jerarques d'aquesta falsa esquerra escalfaran seients ben remunerats per a no fer res més que empassar als d'abaix els efectes de la crisi.




Bauzà és un problema menor, perquè el problema dels mallorquins i mallorquines són els oligarques traïdors que patim des de fa  300 anys cap aquí.

Llorenç Buades Castell, 20/04/2013

La campanya dels deixebles del colpìsta franquista foresteritzat i traïdor a la seva pàtria mallorquina, Mateo Torres Bestard segueix ara per pressió de Wert, però encara més per la pròpia pressió dels renegats dels seus orígens, els mallorquins que avantposaren els seus interessos mesquins als de la seva identitat i de la seva comunitat retent homenatge als hereus de les forces d'ocupació que l'any 1715, dirigits pel cavaller d'Aspheld i per la flota castellana-borbònica comandada per José de los Rios expropiaren de drets i privilegis als mallorquins per a posar-los de genolls davant la monarquia absoluta.
Tota aquesta casta parasitària, mallorquina renegada . dirigeix des d'aleshores la vida política, jurídica, militar,  i l'administració de l'estat colonial al que serveixen. Popularment són coneguts com botifarres, és a dir els botiflers venuts als invasors borbònics, als que sumaren els austriacistes abandonats per l'arxiduc d'Àustria l'any 1713 amb el Tractat d'Utrecht i conciliats per Juan Vázquez de Acuña, marquès de Casafuerte i després virrei de Nueva España, atorgant en premi a la seva submissió les prevendes de gaudir d'un sistema caciquil propi de l'absolutisme en les vessants delegades del poder colonial a Mallorca.
A aquesta vella oligarquia, s'han sumat també els hotelers colonitzadors en nom d'Espanya de les Amèriques. Els nous conqueridors hispans de les Amèriques tenen noms ben mallorquins, però els seus interessos no són els dels mallorquíns. Són els seus interessos particulars els que troben bon recer en els projectes neocolonials hispànics sortosament aturats en alguns indrets per dirigents polítics americans amb coratge poc apreciats per els d'aquí (PPPSOE) sostenidors del nou colonialisme hispà a les Amèriques, Aquells que han fet els doblers a Mallorca per abocar-los després en els seus projectes colonials ens volen despullar ara de la identitat pròpia dels mallorquins, com solen fer on es projecten, malbaratant les formes de vida i l'ecosistema dels llocs on implanten els seus negocis.
Com diuen Majoral i Móra, o canta Al Mayurka:
Què té aquesta terra nostra  que congria traïdors,  diputats i senadors...


El poder del franquisme és actual: el poder no ha canviat de mans.

Llorenç Buades Castell, 17/04/2013

Vivim d'aparences. Tot i que, fonamentalment l'esquerra sistèmica, ens ha volgut fer interioritzar que vivim en una democràcia, perquè ens permeten votar cada quatre anys --amb condicions cada vegada més desiguals per a les formacions que es presenten--, la realitat és que el vot depèn fonamentalment de les campanyes publicitàries i aquestes,  dels bancs i caixes, fet que explica la submissió de la casta política a la banca que és la que realment ha manat i mana. Qui no disposa d'un cèntim no pot obtenir cap càrrec ni aquí, ni en el els Estats Units , ni a les Kimbambes. D'aquí l'actualitat del marxisme, decantat del programari de l'esquerra "postmoderna".
En aquest món aparentment democràtic,  el poder de la banca és el mateix de les famílies que es beneficiaren del franquisme, i el poder de les multinacionals també. Ho és el poder sobre les terres del Regne, i el poder sobre les grans i fins i tot petites empreses. La corporació militar és la mateixa, i les corporacions professionals provinents dels titulats universitaris segueixen majoritàriament la dinastia, i especialment la judicatura. Les Administracions Públiques segueixen fonamentalment en mans de les classes benestants adherides al franquisme. Els empresaris que gaudiren dels favors del franquisme segueixen al capdavant de l'economia de les Illes, i molts dels actuals practicants de golf, de la recreació amb iot o del món del bridge són anteriors al franquisme i proclamen el seu orígen botifarra. Fins i tot per tal de ressucitar Déu, és la dreta botifarra la que té el privilegi de gaudir-ne en les processons de l'Encontre de santa Eulàlia i de la Seu. Però bé, també com sempre, Déu és propietat d'ells i dels seus comerciants, coneguts corporativament com Església Catòlica, Apostòlica i Romana, corporació empresarial beneficiada per una fiscalitat que s'aplica amb duresa contra els treballadors i les classes populars.



El Republicanisme a l'alça, però...

Llorenç Buades Castell 15/04/2013

Cayo Lara, militant del PCE, formació política que va ser un dels bastions més importants en l'oblit i combat contra la memòria republicana i la reivindicació del model d'estat republicà, és franc quan diu que la Casa Reial és la que més fa en favor del creixement del republicanisme. Un fet cert que serveix per demostrar que els suposadament republicans (PSOE i PCE) no han fet res per generar la reivindicació del model d'estat republicà, més enllà de l'airejar de banderes tricolors el 14 d'abril. I això ara, perquè en la transició airejar una bandera republicana espanyola era mal vist i fins i tot perseguit pels militants del carrillisme, pals de paller de la monarquia borbònica.
Però en realitat qui qüestiona el model d'Estat actualment no és l'esquerra sistèmica (PSOE i PCE). Qui ha generat més iniciatives per a la investigació dels "negocis" de la Casa Reial o altres vinculats a la corrupció política i econòmica és la pròpia dreta i fins i tot en aquest sentit la iniciativa de l'extrema dreta s'ha deixat veure molt més que l'esquerra del sistema, que per no promoure, no promou ni el canvi de govern.  Allò que vol l'esquerra sistèmica és seguir on és i per això mateix els sindicats UGT i CCOO s'expressen com ho ha fet Càndido Méndez diguent que estan disposats a fer pinya amb el govern si aquest planta cara a Europa. El problema és que no planta cara a Europa i els buròcrates sindicals sembren adormidera per tal d'evitar una resposta social contundent: el major problema de conformisme amb la situació de degradació dels drets és l'existència de UGT i CCOO que, formen part amb els polítics, del món institucional més rebutjat per la població.
El republicanisme amb expressió política no és present en el mapa actual, perquè allò que es proposa des dels poders és prioritàriament la transició de la monarquia cap al príncep Felipe. Només una fallida del conjunt de la Casa Reial que els poders fàctics intenten evitar podria abocar a una República Espanyola que seria amb bandera bicolor i al servei dels de sempre. La bandera tricolor i el model republicà que albiren els republicans espanyols d'arrel  no té cap possibilitat amb l'actual esquerra sistèmica a Espanya. Però, encara més, les preocupacions  de la ciutadania a les nacions oprimides per l'espanyolisme no són les del republicanisme espanyol, tot i que les expressions polítiques en alguns casos són més monàrquiques que republicanes (CIU), fet que no es produeix d'igual manera en el PNB.
 Les reivindicacions de República Catalana o una Euskalherria republicana tenen ara per ara poc ressò en les seves instàncies polítiques majoritàries. I pel que fa a nosaltres , els mallorquins, només jo em decant en la reivindicació d'una República Mallorquina en el si d'una Confederació de Repúbliques dels Països Catalans, perquè la veritat és que els "nacionalistes" de Mallorca en la seva expressió política no han fet cap formulació, ni proposat cap mena de contingut a una capacitat d'autodeterminació que s'ha d'expressar per tal de definir també allò que volem. I l'esquerra "nacionalista" de Mallorca , que reivindica l'autodeterminació, no ha articulat respostes . No ens diu què hem de fer per donar contingut al sobiranisme.






Decreixement: els aspectes positius d'aquesta crisi

Qui dies passa temps empeny: els habitatges que havien de ser construïts en els terrenys de l’antic quarter de Son Busquets de Palma segons el projecte de 2007 poden continuar esperant.

Qui dies passa temps empeny:
El batle d'Escorca, Antonio Gómez, manifestava fa sis anys que no hi havia possibilitats de frenar la construcció de 96 habitatges a Es Guix perquè ja es disposaven dels permisos. Si seguim així no els veurà mai.

El Govern balear havia de deixar que una empresa privada gestionés la concessió del futur tramvia de Palma. Doncs sis anys després encara és que no.

El govern balear ja no utilitzarà terrenys rústics com feia el del Pacte per a la construcció d'habitatges socials.

L'any passat el Consell de Mallorca va rebre 157 sol·licituds de construcció en  terrenys rústics quan l'any 1999 es tramitaren 1.289 sol·licituds. En qualsevol cas es pensa que hi ha més de 20.000 construccions il·legals a Mallorca a l'espera d'un cap de fibló , d'un meteorit o més aviat d'una legalització afavorida per la Llei del Sol que ajudi als polítics a fer calaix amb una amnistia que afavoreixi els corruptes i que serveixi també als corruptes del partit Paparra, el que ramena les cireres gairebé sempre en aquesta terra

Quan els porcs anaven grassos  i el ciment especulatiu  s'imposava a qualsevol criteri hi havia 500 edificis del nucli antic de Palma  que estaven declarats en ruïna a l'espera d'una demolició imminent.  Sis anys després  segueixen on eren, esperant un cap de fiblo que abarateixi els costos. Més o menys el mateix passa al vell estadi d' Es Fortí.

Però com que la crisi afecta també a altres indrets és molt cert que la sanitat mallorquina pateix un increment notable dels recursos sanitaris destinats als turistes, de manera que si l'any 2007 les atencions sanitàries als turistes eren 23.655,  l'any 2009 ja eren 31.635, i l'any 2010 fein un total de 31.489 assistències. Un fet que afavoreix el turisme sanitari dels compatriotes de Merkel i Cameron, i que ens buida la butxaca un poc més perquè les aportacions del fons de cohesió sanitària no arriben ni de bon tros a les despeses que s'han de fer. Serveixi d'exemple que la despesa feta l'any 2007 per import de 7,9 milions d'euros, només va ser compensada en 2,6 milions d'euros.

Altra fet positiu a considerar és la reducció dels accidents derivada de la menor activitat, però també d'un menor recurs a l'assistència per part de la gent treballadora, per por a perdre la feina. L'any 2007 es va tancar amb un total de 28.493 accidents de caràcter lleu, 195 greus i 12 mortals a les Illes Balears i cinc anys després es contabilitzen 11.994 accidents laborals, 72 greus i 2 mortals.

La reducció de la facturació d'aigua en un 2,7%  per part d'Emaya i d'una xifra semblant en matèria de recollida RSU, manifesten també la caiguda demogràfica i de consum, tot i que la caiguda demogràfica no s'expressi massa en xifres oficials perquè les sortides afecten més als que careixen de papers.




Xipre ens demostra les misèries de l'esquerra.

No fa gaire els comunistes governaven Xipre i ara es posa de manifest que el seu govern no ha servit de res: Xipre s'enfonsa al pas que marca el capital europeu i el cas ens demostra que l'accés de les falses esquerres al govern és absolutament inútil per a la transformació social que pregonen en programes que mai no apliquen. El cas és que les esquerres, les esquerres amb aspiracions de govern,  governen en el fets com les dretes i que no han entès  el paper que els toca jugar perquè no el volen entendre i perquè ja els va bé tenir la seva paradeta montada i jugar el paper irrellevant que juguen -- mentre cobrin cada mes els seus aparells institucionals --. Així les coses. encara té més credibilitat el Beppo Grillo de torn que el Partito Democràtico, Rifondazione Comunista o Esquerra Unida. A la fi el senyor Valderas fa molts retalls al servei de la burgesia europea i poques transformacions socials.
Més a l'esquerra d'aquests, bona part dels que es manifesten anticapitalistes i revolucionaris ballen al compàs que marquen els anteriors, formant corrents parasitades per els aparells institucionals en l'àmbit polític , sindical i dels moviments. I tot això passa a la vegada que  creix l'espontaneïsme i la gent es manifesta per necessitat sense trobar una expressió política que mereixi un mínim de confiança.

L'esquerra adversària de l'Europa de Maastricht era molt minoritària, perquè tota l'esquerra europea s'ha adherit a la construcció de l'imperi europeu que ara mateix ens despulla dels drets, de les llibertats i dels pocs doblers que hem estalviat al llarg de la vida.
Els projectes de la dictadura del capital europeu s'imposen un a un en un espai on l'esquerra política i sindical no juga cap paper, ni cap oposició coherent i ens aboquen a situacions cada vegada més autoritàries i reaccionàries. Sense miraments de cap mena,  ens aboquen a una regressió social sense precedents on qualsevol intent de negociació o pacte per tal de salvar els drets de les generacions que es troben sense ofici ni benefici són inútils. El capital ho vol tot perquè té totes les cartes al seu favor davant una esquerra inexistent, que té por de si mateixa i prefereix la reacció a la revolució.



La prohibició de les curses de braus i vedells també forma part de la tradició  espanyola i hauria de formar part de la memòria històrica .

Convé recordar als espanyols l'existència d'una Reial Cèdula de 10 de febrer de 1805 que prohibeix sense excepció en el Regne d'Espanya les curses de braus i de vedells per tal d'evitar els mals polítics i morals que generen aquests espectacles. La Cèdula insisteix en que aquests espectacles són poc conformes a la humanitat i perquè suposen fer malbé l'agricultura, la ramaderia i la indústria (Font: Semanario de Mallorca del 27 d'abril de 1805). De la mateixa manera es prohibiren les curses de bous , correbous i corregudes de vedells, de manera que la barbàrie en el segle XXI és superior en molts casos a la del s principis del Segle XIX.




idees per a l'acció



Jubilacions:

Les mentides de Tomàs Burgos (PP)

Entre el aluvión de propuestas, más o menos sólidas, para asegurar por muchos años la salud del Sistema de Pensiones Contributivo, la idea de prolongar obligatoriamente la edad de jubilación hasta los 67 años ha provocado mucho ruido. De aprobarse, se implantaría de forma paulatina a partir de 2013. ¿Qué opina sobre estas propuestas? ¿Su opción?

El Partido Popular considera absolutamente imprudente, innecesaria y contraproducente la medida de elevar de forma forzosa la edad de jubilación a los 67 años.

Las medidas son buenas o malas en función del escenario en el que se aplican, del momento en el que se toman y de las consecuencias previsibles de las mismas. Introducir un elemento como la prolongación coactiva de la vida laboral en un mercado de trabajo tan desajustado como el nuestro, donde uno de cada dos trabajadores no llega a los 65 años, a la edad de jubilación ordinaria o legal establecida en nuestro país, donde el desempleo juvenil supera el 40%, lo único que va a producir es una enorme brecha entre generaciones. Y la única consecuencia que va a tener la ampliación del periodo de jubilación obligatoria no va a ser que los ciudadanos trabajen más, sean más activos o aporten más al Sistema, va a ser un recorte de pensiones drástico, sin paliativos, que va a operar de forma más intensa sobre la población con menores recursos: los trabajadores menos cualificados y aquellos que tienen pensiones más bajas.

Nos parece que hay otras muchas medidas que tomar, más ajustadas a la realidad de nuestra situación económica y social y a la demanda que tiene nuestro Sistema de Pensiones.

Entendemos que la edad de la jubilación, sobre la que se están vertiendo todo tipo de opiniones no siempre bien fundamentadas, no es una opción en estos momentos, en nuestro país. No es cierto que la mayoría de los países europeos esté incrementando la edad legal de jubilación, lo están haciendo tan solo 6 de los 23 y, en la mayoría de los casos, porque tienen edades de jubilación muy inferiores a la española. Francia tiene una edad de jubilación de 60 años, y en otros países, son las mujeres las que tienen una edad de jubilación inferior a la de los hombres, en torno a esos 60 años. Sin embargo, todos los países están operando sobre otro tipo de reformas que, probablemente, sean más relevantes desde el punto de vista de la equidad y de la justicia de un Sistema de Pensiones Contributivo. El Pacto de Toledo ha venido insistiendo sobre estas medidas, y es donde creemos que tenemos que insistir en estos momentos.

Vegeu tota l'entrevista

(Va ser Publicada a Temas de Actualidad- Plusesmas.com)
    



-----------------------------------------------------------------------------------













                              
                




És urgent i imprescindible


L'expropiació dels bancs i la seva transferència al sector públic sota control ciutadà.
L'expropiació ha de fer-se sense indemnitzar als grans accionistes (però sí als petits) i el cost del sanejament dels comptes de les institucions expropiades ha de ser recuperat mitjançant els seus patrimonis totals perquè tenen altres béns.
Rebutjar els costosos rescats que augmenten principalment el deute públic sense resoldre de manera duradora la crisi bancària.
 El rebuig  per part dels poders públics a pagar  la part il·legítima del deute, amb l'objectiu d'alliberar els recursos per a instaurar una política de plena ocupació i d'inversions públiques en activitats que millorin les condicions de vida de la població, que preservin la natura, i que rebutgin el capitalisme nefast i el productivisme.
Es tracta de realitzar polítiques coherents sobre alternatives econòmiques i socials per tal de generar un gran canvi anticapitalista i ecològic.

En el camí cap al canvi radical, l'auditoria ciutadana del deute és una eina de conscienciació i de mobilització valuosa i indispensable.








Res no és inevitable.

Tots els mitjans d'intoxicació (empreses públiques i privades de desinformació i propaganda  al servei dels capitalistes) ens prediquen cada dia amb insistència que la situació és inevitable i que hem d'acceptar els sacrificis en tant que Mangarines, xorissos institucionals, empresaris monàrquics, defraudadors de l'hisenda pública i lladres de tota mena viuen com a reis i incrementen les seves despeses en objectes de luxe (perquè més del 80% dels que tenen poder econòmic en aquest estat rater són lladres que mai no pagaran per ser-ho), però res no és inevitable. Del que es tracta és de veure que el sistema capitalista és criminal per a les necessitats humanes i que l'hem de superar. Si no avancem en aquesta consciència de bastir una societat on el centre de l'atenció siguin les persones i no els beneficis empresarials, aquest món que coneixem es tornarà un infern. Necessitam un sistema socialista fonamentat en la planificació democràtica a partir de l'autogestió.



On són els que han de perseguir el frau a la Seguretat Social i  als treballadors ?
 
Posaran un telèfon anònim per a la persecució dels delinqüents empresarials ?

O els telèfons anònims només serveixen per a la persecució dels activistes socials que combaten als que ens governen al servei de les màfies empresarials ?








L'esquerra arriba al govern però no té el poder

Document d' Eric Toussaint, doctor en Ciències Polítiques de la Universitat de Lieja (Bèlgica) i de la Universitat de Paris VII (França), president del CADTM de Bèlgica.




 





. .