economistes

Per salvar l'euro caldrà refundar-lo

Thomas Coutrot, Michel Husson, Pierre Khalfa,

Quaranta vuit "industrials" alemanys i francesos (entre els quals hi havia banquers) han pres una posició ferma en una tribuna publicada a Le Monde datada el 21 de juny, en suport a la reforma de la governança econòmica europea en via d'adaptació pel Consell i el Parlament europeus.

Per aquests patrons, "l'exclusió de país membres de la zona euro o l'escissió entre una Unió dels països del Nord i del Sud" respon a "propostes demagògiques", i "una fallida per l'euro seria un revès fatal per Europa".

Però aquests dirigents salvaran l'euro reforçant les regles que l'han dirigit a la vora del precipici ? No seria més oportú canviar les regles fonamentals de la moneda única si s'ha de salvar ? Ho creiem profundament. L'error radical de diagnòstic és resumeix en el títol mateix de la seva tribuna : "La crisi europea és una crisi del deute, l'euro". Perquè d'on ve el deute segons ells ? D'una part, de l'alentiment de l'economia mundial" ; d'altra part, de l'absència de "regles d'estabilitat més estrictes" – entesa per una deriva de les despeses públiques. Passem per alt la referència que fan a l'alentiment, deliciós eufemisme que descriu la recessió de 2008-2009, la més brutal des dels anys 1930. Però és sobretot erroni atribuir la crisi europea a un excés de despeses públiques. Portugal, Espanya i l'Irlanda eren fins l'any 2008 models de virtut pressupostària ; i la part de les despeses públiques en la riquesa europea ha baixat substancialment des de 1990, compresa França.

La competència fiscal entre països europeus, amb la disminució organitzada de contribucions de les empreses i de les classes altes, explica la pujada dels dèficits i del deute fins en 2008. Els excedents comercials gegantins d'Alemanya, obtinguts per una excel·lent especialització internacional però sobretot, des de deu anys, per la regressió dels salaris i de les despeses socials, han socavat mecànicament els dèficits comercials dels països del Sud. Pel que fa al sisme de 2008-2009, que ha incrementat l'endeutament dels Estats, és conseqüència de la irresponsabilitat de la indústria financera, que ha caigut en el parany de la seva gola ferotge de beneficis. Competència fiscal i salarial, llibertat absoluta de circulació (i d'especulació) dels capitals : vet aquí les vertaderes arrels de la crisi actual. Aquestes deriven directament del tractat de Maastricht i de la lògica de les institucions fundadores de l'euro.

Es pot esperar sortir de la crisi agreujant les seves causes ? Així procedien, per la sagnia, els metges de Molière, i així ho volen els empresaris signataris de la tribuna a Le Monde. Diuen que és necessari un ajut als països endeutats, que "costarà nombrosos mil milions d'euros", "en contrapartida de mesures eficaces". Ens coneixem aquestes mesures, imposades per la Unió europea i el FMI a molts països : baixada de salaris i de les pensions de jubilacions, privatitzacions, acomiadaments de funcionàries, reducció de la protecció dels assalariats contra els acomiadaments… Els "nombrosos mil milions d'euros" seran doncs extrets sobre les poblacions, per pagar els venciments del deute públic als creditors dels Estats endeutats : els bancs. I encara pitjor, els ajuts concedits són doblers manllevats per la Unió dels mercats financers en prèstecs als països "ajudats" a una taxa d'interès excessiva… Grècia i els altres països apuntats sortiran així el cap de l'aigua ? No sense una reducció considerable – de l'ordre de 25 % – dels salaris i de les despeses socials, que el FMI denomina com una "devaluació interna". Aquesta seria la condició per alliberar els excedents pressupostaris i comercials necessaris per pagar el deute, amb el risc d'incrementar una espiral depressiva que amenaça també al continent. Seria menys absurd – i més just i acceptable socialment – de proposar una convergència per alt més aviat que una alineació a la baixa ; per exemple, tornant a equilibrar les economies europees amb una alça salarial a Alemanya. No hi ha cap dubte que els assalariats alemanys que lluiten ara per augments de salaris la subscriurien. Però es comprèn que els grans patrons signataris de la tribuna a Le Monde no proposen aquesta solució. Després de tot, perquè canviar de lògica, si aquesta ha creat, com escriuen, en un savorós lapsus, "prosperitat i riquesa per a tots nosaltres" ? Però els pobles europeus comencen a indignar-se de les seves pretensions. Al Regne Unit, a Espanya, a Grècia, aviat en un altre lloc, les resistències ciutadanes a la destrucció de l'Estat social prenen formes noves, massives,espontànies, pacífiques, radicalment democràtiques, que surten dels esquemes tradicionals, cosa que inquieta de manera manifesta en alt grau : és difícil de comprendre d'una altra manera la manca de flexibilitat del Banc Central Europeu, que manté contra tota versemblança la ficció d'un remborsement integral del deute grec. Tots els analistes financers i fins i tot les autoritats alemanyes diuen clarament, no obstant això, que el pagament serà impossible. Però a curt plaç es tracta d'enviar un missatge molt clar a les poblacions europees que puguin prendre l'aspecte d'indignar-se també : com els Grecs, tornareu als bancs fins a l'últim cèntim.

Siguin quines siguin les conseqüències per a les vostres escoles, els vostres hospitals, les vostres solidaritats i els vostres ecosistèmes. Desitgem al contrari que els moviments socials, a Grècia i a Espanya per començar, obliguin als seus governants a rebutjar la hiper-austeritat. Amb les tensions actuals acumulades, la única cosa certa avui és que els mesos i anys a venir seran fèrtils en desestabilitzacions econòmiques i polítiques imprevistes. Alguns governs de ruptura amb el neoliberalisme podrien arribar al poder en un o diversos països. La seva tasca seria la de trencar amb les exigències de la finança,i no de desfer Europa. Més oportunament que decidir a priori de sortir de l'euro per tornar al dracma, la pesseta o el franc, hauran d'inspirar-se en prendre mesures unilaterals per mostrar als pobles europeus que una altra Europa és possible. Posar en marxa una Auditoria pública sobre el deute, control i taxació dels capitals, recuperació social del sistema bancari : governs progressistes i moviments socials europeus haurien de bastir un braç de ferro amb el Banc Central Europeu, els grans patrons europeus i els seus representants polítics. Per una refundació democràtica de la Unió i de l'euro, única manera de reprendre la legitimitat i el futur.

Crash de Dexia: Ja està en camí un efecte dòmino a la UE

Eric Toussaint

Sortir de l'euro ?
La sortida de l'euro no és la millor solució: això significaria posar l'arada davant els bous i cometre un error estratègic. El deute augmentaria en proporció al percentatge de devaluació i la nova moneda s’exposaria sense defensa als atacs especulatius. Aquestes pressions servirien llavors per justificar una política d’austeritat encara més severa.
…els partidaris de la « desglobalització» no preconitzen tots la sortida de l'euro, però la
preocupació és la mateixa. Com fan del lliure- canvisme la font de tots els nostres mals, proposen essencialment un proteccionisme fiscal de les taxes sobre les importations. Una vegada més tenen l'objectiu de restablir la competitivitat. No es veu gens bé en què una mesura així podria, com per encanteri restablir un repartiment més just dels ingressos: no és un impost fronterer el que conduirà als rendistes a renunciar als seus avantatges. La competitivitat depen de més factors que el preu de les mercaderies. Però sobretot, significaria entrar en una lògica doblement perversa, la de la competència : un país no pot millorar la seva situació a partir d’una millor competitivitat més que prenent parts de mercat (i també de les feines) als països veïns. És la mateixa idea productivista que no veu més mitjà de crear treball que optant per més creixement. (Michel Husson)

On són aquells que parlaven de brots verds ?

Dia 8 d'agost l'OCDE va informar que els seus principals indicadors (que indiquen el creixement futur) continuen en el senyal d'una desacceleració econòmica durant el mes de juny de 2011 que afecta a la majoria dels estats de l'OCDE i a les grans economies no membres (entre elles Brasil, Xina i Índia).

El Pacte de l'Euro: quan el segrestrador te rescata

Daniel Albarracín.

El Pacte de l'Euro és la via triada pels caps de govern de la UE per a executar el seu Pla de governabilitat econòmica. Aquest implica, entre altres coses, retallar els salaris i la despesa social, reduir els models de protecció social i introduir major precarietat laboral. Consagrant constitucionalment el corsè del Pacte d'Estabilitat, el Pacte imposa un control del dèficit (3% del PIB) i del deute públic (60%) i, amb això, el caràcter procíclic de la política econòmica. Amb ell s'aplicarà una major regressió fiscal i una reducció del sector públic. Amb el pacte, els països membres veuen reduïts els marges de la seva sobirania popular i de les polítiques econòmica, social i laboral, a l'haver d'adaptar-les a uns criteris institucionalitzats que, si no es produeixen fortes commocions polítiques i socials, seran pràcticament irreversibles.

Amb el Pacte de l'Euro, els rescats financers de Grècia, Irlanda i ara Portugal comporten un major procés encara, de socialització de deutes. Especialment del deute privat, que representava a Espanya, amb dades de 2010 del Banc d'Espanya, el 87% del total. Aquest endeutament que llastra l'economia, amb les baixades d'impostos i rescats a la banca, ha fet elevar-se el deute públic. També significa una transferència de rendes: els creditors –especialment els grans bancs centreeuropeus– veurien retornats els seus préstecs –oxigenant la seva solvència-; mentre, els nous deutes contrets pels Estats rescatats per la UE seran pagats pel conjunt de la ciutadania –a costa de menors serveis públics i drets socials- i la població assalariada –en forma de més atur, contrarreformas laborals, i de menors ingressos i drets laborals-.

Aquestes receptes aboquen a la depressió econòmica i ens sotmeten a la dictadura dels creditors; i els qui havien estat responsables de la crisi, seran els beneficiaris. No es corregiran, si no al contrari, les mateixes polítiques que han aprofundit la divergència i desenvolupament desigual a Europa. I els deutes públics augmentaran. Qui salva llavors a qui? Les gallines queden tancades amb la guineu.

No hi ha alternativa fàcil. Ens presenten dues opcions: rescat i mesures d'ajustament, o atac dels “mercats” sobre el deute públic. Com trencar aquest tràgic dilema? La petita Islàndia va desobeir: ha rebutjat les mesures d'ajustament social, no ha retornat el deute als creditors, ha encausat als responsables de la crisi, ha nacionalitzat la banca, ha rebutjat els “rescats” plantejats pels seus creditors, i estan sortint de la recessió! A més, mentre que els tipus d'interès del deute públic emès per Grècia i Irlanda han pujat després dels seus respectius rescats, els d'Islàndia han experimentat un significatiu descens.

La Confederació Europea de Sindicats, en contra del Pacte de l'Euro, proposa una emissió de Eurobonos que alleugi els abusius diferencials de primes de risc. També planteja que el Banc Central Europeu aposti per una política monetària sensible a la creació d'ocupació, i per que es desenvolupi una major cooperació entre els Estats membres.

Els sindicats del Sud d'Europa van més enllà, exigint una major regulació dels mercats financers, un impost sobre les transaccions financeres, la creació d'una Agència Europea del Deute –embrió d'un Tresor Públic Europeu–, i un major pressupost públic per a la UE. Aquestes mesures serien eficaces per a tallar la sagnia recessiva, atès que desbloquejarien el curtcircuit financer existent; permetrien a més bastir algunes bases per a una reforma progressista més ambiciosa.

Però fer front a la crisi en benefici de la majoria exigiria fins i tot mesures de major importància i audàcia: rebuig de les mesures d'ajustament i socialització del deute; auditoria pública de les condicions en que es va emetre, es va adquirir i es va finançar el deute públic; reestructuració i quitacions del deute contret de manera socialment rebutjable –de manera que els creditors carreguin amb el pes principal de la crisi–; recuperació de la banca pública; i refiscalització de les rendes del capital, invertint els nous ingressos públics en iniciatives d'utilitat social i de transició energètica sostenible, amb efectes de reactivació econòmica i generació d'ocupació.

Cal un canvi profund en la política europea que impulsi no només una ferma regulació dels mercats financers, sinó també l'harmonització fiscal internacional, basada en impostos directes i progressius, així com una equiparació de drets socials i salarials a l'alça. La gestió del dèficit i el deute hauria de prefigurar-se amb un criteri que garanteixi polítiques d'inversió contracícliques en la recessió que vivim, la qual cosa impedeix el Pacte de l'Euro.

Cal trobar un camí cap a una aliança supranacional que posi en tensió a la UE, que s'oposi i desobeeixi el Pacte de l'Euro i que es solidaritzi i coordini políticament per a començar a construir altra Europa. Del que es tracta, en suma, és de pressionar amb base i criteris ferms per a conduir les polítiques de la UE a favor de la majoria social que representa a la classe treballadora, en una orientació diametralment oposada al que és cada vegada més una Europa al servei de les grans oligarquies financeres.

Aquest article també és signat per Bibiana Medialdea, Bruno Estrada, Manuel Garí i Nacho Álvarez