La flexibilitat laboral i la mobilitat donen a les Illes Balears el lideratge  en  desocupació

 

Llorenç Buades Castell

 

Des de la dècada dels 80 el combat empresarial espanyol a favor de la flexibilitat laboral ha format part del discurs dominant. Aquest combat de la patronal, va ser culminat amb un èxit notable gràcies a la col·laboració servil d’algunes entitats que diuen ser sindicats obrers i de classe i d’alguns partits polítics amb programari d’esquerra conversos al realisme social-lliberal. La necessitat d’adaptar-se a les circumstàncies i de respondre de manera conseqüent als canvis d’escenari ha presidit un període, encara vigent, en el qual la concertació social a qualsevol preu,  a canvi de millores per a la burocràcia política i sindical ha centrat l’objectiu de persones que tenien un passat de lluites, però que s’instal·laren en les conveniències personals.

Antics sindicats es convertiren en agents econòmics i socials , i ara mateix ja fa 25 anys que consagraren la contractació temporal per a fer-la normativa general.

Ara , gràcies als agents polítics i socials  la contractació temporal afecta a  més d’una quarta part de la gent assalariada a  les  Balears (28,5%) proporció molt superior a la mitjana de la UME (16,2%) i d’estats  com Alemanya (14,7%), França (14,2%), Itàlia (13,3%), Irlanda (8,5%) o el Regne Unit (5,4%).

Ara mateix, i malgrat les promeses de la darrera « reforma laboral » que la CGT va combatre en tant que era defensada pels sindicats virtuals,  un 85,6% dels contractes signats anualment a les Balears són temporals i la seva taxa de conversió en indefinits és

del 6,7% . La contractació temporal afecta especialment als joves, a les dones, als immigrants i  als treballadors poc qualificats, vinculats especialment a  treballs en la construcció, comerç, hoteleria i restauració. Els contractats temporals al contrari del que es predica tenen més possibilitats de trobar feina que els que provenen de la contractació indefinida, perquè els seus salaris són baixos i el seu grau de rotació i de mobilitat entre empreses és gran. Altra cosa és l’eficiència dels contractats temporals, perquè és evident que la rotació i la flexibilització no són possibles quan les feines a fer són qualificades.

 

L’atur de llarga durada afecta més als acomiadats que tenen contractes indefinits, que sovint tenen, per acumulació d’antiguitat , experiència i possibilitats de promoció interna, millors condicions de treball que els contractats temporalment. Solen ser persones amb una llarga trajectòria laboral que difícilment poden acceptar les condicions de  treball que s’ofereixen avui, molt precàries i mal pagades.

Aquest sector de persones amb contractes indefinits, amb el pas del temps minva i constitueixen per als empresaris  l’objectiu a eliminar, només frenat per el major cost que representa el seu acomiadament , cost que a la vegada és una garantia per a la supervivència d’aquestes persones. Així i tot la crisi, ha permès als empresaris presentar més expedients de regulació d’ocupació ( 118 a l’hoteleria fins al mes de setembre)  i altres fòrmules que han permès fer més barats aquests acomiadaments.

Com a resultat tenim que en menys d’un mes, els treballadors desocupats de durada superior a l’any han passat del 14,4% al 17,6 % actual.

La baixa qualificació i la precarització del treball a les Illes Balears ha permès als empresaris usar i abusar d’una mà d’obra barata, més  submissa, menys formada. Però a la vegada és una mà d’obra menys productiva i pel seu grau de rotació, menys adaptada i adabtable a les exigències de qualitat del treball, que la d’aquelles persones que gaudeixen de contractes estables, i que han pogut gaudir de major especialització i experiència.

Com que el treball a les Illes Balears gira al voltant de la construcció, de l’hoteleria, del comerç i del transport , i moltes de les feines a fer són de peonatge o d’escasa qualificació, els empresaris han pogut gaudir d’una gran flexibilitat, capacitat de rotació i mobilitat contractual que ara mateix s’aplica en forma d’acomiadaments massius. En canvi, en les societats on la formació, l’aprenentatge, i l’experiència és un bé a preservar, els empresaris no recórren d’igual manera als acomiadaments.