Crisi financera?

Negocis fets amb deutes

Joseph Halevi

"Amb la ruptura de 1971-73, l'endeutament empresarial és producte de l'estancament, mentre que el de les famílies, que no deixa de créixer des de Reagan fins a avui, és resultat de la caiguda dels salaris reals. La resposta econòmica i política, progressivament estesa a Europa, va derivar la transformació dels deutes en fonts de beneficis. Amb Clinton van caure les últimes proteccions del sector bancari respecte dels "mercats", i –factor d'importància decisiva—, els programes de pensions van deixar de ser definits en termes de beneficis precisos, com un flux d'ingrés i d'assistències mèdiques, per a començar a ser-lo en termes de rendes de futures capitalitzacions"

El poder extraordinari dels instruments financers "derivats" (hedge funds, CDO [obligació en deute colateralizada, per les seves sigles en anglès], etcètera) no és un disbarat, sinó la forma més moderna del capitalisme. D'altra banda, protegida i acaronada pels bancs centrals del món sencer, conforme a l'exemple de la FED de Alan Greenspan.

L'actual crisi dels mercats financers és qualsevol cosa menys una sorpresa. Ha sigut anunciada per la premsa especialitzada, i en particular, per l'òptim Financial Estafis, des de les primeres fluctuacions violentes de Shanghai i Nova York el passat febrer. En la seva edició del 17 d'agost, el quotidià londinenc ha publicat el quadre de marxa d'aquesta crisi. Al febrer es manifesta la primera sacsejada lligada clarament al subprime, és a dir, als préstecs hipotecaris concedits a famílies sense ingressos suficients. La major societat especialitzada en aquests préstecs, la Nova Star, anuncia pèrdues de morositat, i la segueix després la New Century Financial, segona en grandària.

Al maig, el banc suís UBS clausura la seva societat de hedge funds després de constatar pèrdues per valor de 91 milions d'euros registrades durant el primer trimestre de l'any en el mercat subprime. El 19 de juny, dos hedge funds pertanyents al banc d'inversions Bear Stearns anuncien que tractaran de recórrer a la confiscació dels béns dels deutors per a recuperar diners, iniciant l'ensorrada que ha acabat en l'enfonsament. Durant el mes de juliol l'atenció se centra en les dificultats del capital equity per a procedir a la compra de l'empresa automobilística Chrysler –de la qual es desprenia l'alemanya Daimler— i de la Alliance Boots. Les operacions de compra es fonamentaven en el leveraged buyout, que és la manera de funcionament dels capitals equity. Consisteix a aixecar consorcis financers que s'endeuten en els "mercats" a fi de comprar societats. El deute apareix com un cost; és llavors desviat dels impostos del grup equity i carregat a la societat a reestructurar, és a dir, als treballadors a acomiadar. La impossibilitat de trobar els préstecs per a prendre el relleu a Chrysler i a Alliance Boots indicava que la crisi del subprime es transmetia al mercat equity per mitjà de les restriccions del crèdit. A l'agost arriba l'avís que Goldman Sachs injecta 3 mil milions de dòlars a fi de sostenir la seva societat Global Equity Opportunities.

Una crisi prevista i fins i tot anunciada a so de bombo i platerets, però que no ha assolit evitar-se. L'eliminació dels comportaments prudents radica en el fet que els beneficis financers, sobretot els lligats a la transformació del deute en una activitat lucrativa, s'han convertit en el motor i en la fi principal de l'acumulació, la qual es fonamenta, en realitat, en les plusvàlues i apreciacions de valors. Aquesta línia de conducta ha estat secundada, des de fa ja anys, pels bancs centrals i per les institucions reguladores. Cèlebre va ser, en tal sentit, la declaració de Alan Greenspan davant el Congrés, on va sostenir la necessitat de deixar en l'opacitat el mercat dels productes financers derivats. No sabem molt bé què ocorre allà dintre, va afirmar, raó per la qual és millor no mirar ni tocar.

 L'endeutament, al començament només empresarial i al que  s'afegeix el deute desmesurat de les famílies, és a la base dels actuals mecanismes financers. Termes com securization (l'emissió de títols per a sostenir el deute privat) o hedge funds (les societats que gestionen el risc, beneficiat-se en això) apareixen en els EUA, i de manera cada vegada més preponderant, a partir dels anys setanta. L'espai per a aquest tipus d'activitat s'eixampla, o amb l'augment de l'endeutament, o amb l'eliminació dels dics protectors expressament dissenyats per Roosevelt para aïllar el sistema bancari de la volatilitat dels "mercats". No és, de fet, casual que l'enorme inestabilitat de Wall Street es mantingués en el període 1963-1969 (el Dow rondava la quota 700, acabant en poc més de 750, amb punts intermedis entorn a la quota 1000) com un circuit tancat, mentre l'economia i el sistema bancari prosperaven gràcies a les polítiques del més gran keynesià de la història, el comunista vietnamita Ho Chi Min.

Amb la ruptura de 1971-73, l'endeutament empresarial és producte de l'estancament, mentre que el de les famílies, que no deixa de créixer des de Reagan fins a avui, és resultat de la caiguda dels salaris reals. La resposta econòmica i política, progressivament estesa a Europa, va derivar la transformació dels deutes en fonts de beneficis. Amb Clinton van caure les últimes proteccions del sector bancari respecte dels "mercats", i –factor d'importància decisiva—, els programes de pensions van deixar de ser definits en relacions de beneficis precisos, com un flux d'ingrés i d'assistències mèdiques, per a començar a ser-ho en termes de rendes de futures capitalitzacions.

Ara, el millor fruit del present per al capital és la compressió salarial i de les pensions; però el present no llança beneficis significatius. Aquesta és la realitat. En qualsevol dècada que considerem, després de 1970, el saldo del creixement mundial i especialment dels països desenvolupats ha resultat inferior al de la dècada precedent. Aquest fet val també per al quinquenni 2000-2005 (vegi's UNCTAD, Annual average growth rates of real gross domestic product).

 La reducció de les taxes salarials no expandeix la demanda, raó per la qual l'augment dels beneficis depèn de les exportacions basades en els baixos salaris xinesos, com abans es va fer amb els de Mèxic; i sobretot, de la transformació dels hipotètics ingressos futurs en guanys presents del capital. La "securization", l'emissió de títols de deute recolzats en béns valorats per agències de rating, qualificadores del risc —autèntiques transnacionals financeres—, ha permès a les empreses endeutar-se per sumes moltes vegades superiors al valor estimat. S'aconsegueix així el pagament d'elevats dividends que disparen el valor de les accions, atraient altres capitals i permetent l'ulterior endeutament i elevats premis per als executius. La gestió del risc d'aquestes activitats és preponderantment obra dels hedge funds. Aquests efectuen autèntiques operacions d'integració i "embalatge" dels més variats instruments de crèdit — empresarials, o  familiars, com en el subprime— en paquets definits com el complex investment vehicles. El lucre consisteix a dispersar el risc a l'espera que el flux dels pagaments per part dels deutors continuï. És una manera  astuta d'expel·lir el risc "individual". Però aquest ris és, malgrat tot, endogen, i neix de les activitats mateixes dels hedge funds. La promiscuïtat i la barreja dels instruments és tal, que ni tan sols els propis hedge funds els comprenen ja totalment. Així ha succeït amb els fons de la Bear Stearns, els dirigents de la qual es van recordar de les pèrdues quan ja era massa tard, en la caiguda de les últimes setmanes. Els "embalatges" asseguren, d'altra banda, la contaminació dels components "sans" dels paquets. Jugar al deute pot funcionar per a alguns agents econòmics, en la mesura que els moviments en una direcció queden contrarestats per moviments en la direcció oposada. Però si tots es llancen de cap, el punt més feble –qui no pot pagar— cedeix, amb efectes en cadena. La resta, ja ho hem vist.

El descrit fins a aquí no és, empero, un "disbarat" respecte del funcionament normal del capitalisme. Al contrari: és la seva forma més actual. Per això els bancs centrals es veuen forçats a abandonar tota pretensió d'independència i a convalidar, aportant il·limitadament diners, les accions d'aquest capital que es menja el futur.Seguirem.