Eleccions 2007.
Aquest article, publicat el 2 de juliol de 2006 és encara ben vigent. És evident que s'ha alterat una mica el mapa, especialment en l'entorn d'ERC que ha acceptat entrar en un Bloc que per al PSM té la perspectiva de convertir-se en un projecte polític propi, i en el PSM, on els d'Entesa que aleshores configuraven la majoria han deixat el partit, amb la conseqüència de perdre pes municipal.
El PSM, perdrà aquestes eleccions per més que ho disfressi, quan es recompti el que ha perdut municipalment després del 27 de maig.
Poca gent és critica amb l'esquerra. Les organitzacions de l'esquerra de l'esquerra, i entre elles la meva, la CGT de les Illes Balears, no han escrit gaire sobre el Pacte de Progrés, un govern de centre que trencava la independència de la classe treballadora, i no han escrit gaire perquè una crítica d'aquest tipus no genera amics o per convicció o per oportunisme. Tampoc ho ha fet la CNT, ni els Militant, ni el Corrent Roig a Balears.
L'esquerra crítica s'ha reservat molt l'opinió, tal vegada perquè la militància està escorada cap a una professionalització en els entorns de la política i del sindicalisme que depenen excessivament de les subvencions institucionals, i cada vegada són menys els militants d'esquerra, però cada vegada són més els que viuen al voltant de la política i es curen en salut.
En relació a l'article he rebut l'escrit d'en Pep Juárez que podeu llegir més avall
Llorenç Buades Castell
Part de l’esquerra institucional , la pitjor situada en el camp institucional, comença a moure fitxa en la perspectiva de les eleccions del 2007. El PSIB-PSOE dorm. Tot i que els seus càrrecs cobren per fer una oposició digna, i treballar en la seva xarxa social per tal de guanyar el 2007, sembla que no volen arribar ni al govern ni a obtenir majories municipals. Potser, perquè amb el sou dels càrrecs de l’oposició ja n’hi ha i es treballa menys que en els càrrecs de govern, o potser perquè confien que ZP ho arregli en el joc mediàtic. Tot plegat sembla que si no canvia massa la situació, el triomf del PP a les Illes Balears sigui segur. I si la situació canvia, probablement sigui per empitjorar la relació del PSOE amb la seva base electoral. La reforma laboral, i la de les pensions podrien anar en aquest sentit.
La desmobilització social no contribueix a reforçar l’esquerra, i la xarxa social de l’esquerra, escaldada per l’experiència del Pacte de Progrés, no ha recuperat la iniciativa que tenia contra el PP abans del pacte.
Llevat de les mobilitzacions en relació a la sostenibilitat, la característica del període és d’atonia. Hi ha la percepció que la dreta es mou més que l’esquerra, que articula millor la seva creixent xarxa social, al temps que l’esquerra decreix víctima de la manca de credibilitat en un projecte institucional que ha deixat els militants molt tocats. En les seves relacions socials els líders de cada canongia institucional de l’esquerra actuaven amb més arrogància que els que ara governen, es feien menys accessibles, i tenien menys mà esquerra que els actuals. Alguns militants sindicals m’han dit que amb el PP no han patit les dificultats de negociació de convenis que patiren amb els càrrecs institucionals de l’esquerra del Pacte de Progrés. Aquesta habilitat del PP, i també d’UM, és la que fa que avui eixamplin xarxa en els barris, entre els immigrants i a tots els indrets, moltes vegades a cop de talonari, i de posar en marxa la repartidora.
La política econòmica del Pacte de Progrés es va caracteritzar per l’austeritat, la contenció de la despesa, i la percepció generalitzada d’una manca d’iniciativa social compensatòria dels efectes que les polítiques de sostenibilitat tenen en la població treballadora. En canvi, el PP no ha dubtat en aplicar una política de creixement intervencionista, moltes vegades més keynesiana que liberal. Aquesta política, tot i que sigui insostenible ecològicament, es visualitza per bona part del proletariat com un fet favorable que possibilita la generació de feina (carreteres, construcció pública, hores extra, escarades..). Tal vegada per això, avui hi ha més picapedrers en el PP que a l’esquerra.
D’altra banda, el PP ha fet seva sense gaires problemes l’opció del PSM per la construcció del metro a Ciutat, per l’increment de la xarxa ferroviària, i encara va més lluny en la seva aposta de desenvolupament del sector de la construcció. La dreta, en definitiva, ha sabut intervenir en els sectors on l’esquerra ha deixat de fer-ho, on no ha oferit alternatives, on no ha sabut engrescar a la gent treballadora cap a la perspectiva del reforçament del sector públic, municipal i autonòmic, com un sector capaç de generar llocs de feina i seguretat laboral. Sembla que l’esquerra es resumeixi avui a la gestió de polítiques assistencials de curt abast, i aquesta no és una alternativa a la dreta.
L’esquerra només es pot recuperar en relació a la recomposició dels llaços amb la classe social que la fa possible, i aquesta relació avui, està més tocada que mai. Aquest és el motiu central pel qual no hi ha alternatives. Manques perspectives de canvi real. Manca confiança, i quan es vota a l’esquerra es fa més contra la dreta que per la confiança en els projectes de l’esquerra.
La política del Pacte de Pogrés no tenia coherència en el seu conjunt. Tampoc tenen coherència ara, perquè no ofereixen cap perspectiva d’acord ni per al canvi de gestors el 2007. Ni en aquest nivell es mouen. De manera que, si arriben al govern , cosa molt improbable, serà més pel cansanci d’un electorat que no ho té gaire bé econòmicament ni socialment, que per mèrits. Però si Zapatero va arribar al govern per cansanci de la gent, qualsevol cosa es possible en el canvi de gestors. En qualsevol cas, el canvi de gestors no significa el canvi de polítiques socials (que també són polítiques nacionals). Encara més, tampoc s’expressa massa en les esquerres plurals una orientació decidida cap al canvi en aquesta matèria.
Des de la victòria del PP, l’esquerra no ha sabut general expectatives. La candidatura dels Progressistes es va fonamentar en un pacte de circumstàncies per tal d’intentar arribar al congrés espanyol. Tot i que va partir d’un consens burocràtic entre direccions polítiques va generar il·lusió en una part de les militàncies, més que el rebuig en altres. Però al final no van sumar prou, i els resultats van fracturar el PSM i Els Verds en dos blocs. En aquest sentit, l’experiència va ser negativa al menys per una bona part de les forces que hi van intervenir.
El futur dels Verds dependrà de l’Assemblea Verda, en tant que l’altra fracció s’incorpora en tot a Esquerra Unida.
La direcció del PSM ha aconseguit al menys per a les autonòmiques i municipals superar en bona part la seva fractura interna si ens fonamentam en el 82% del vot a favor de la presentació de llistes pròpies. Aquest fet es fonamenta en dues raons de fàcil percepció: el PSM és més fort municipalment que Esquerra Unida-Verds i possiblement té més garanties d’èxit en solitari que en coalició, a les municipals, i a les autonòmiques (llevat de Palma o alguns municipis costaners). En canvi, a les eleccions al Congrés Espanyol, s’afavoria del vot d’Esquerra Unida.
Esquerra Unida és el partit que més ha guanyat en espai (llevat d’ERC), encara que ha perdut una petita part de militància desencisada per la política d’EU al Pacte . EU no va tenir problemes amb la posada en marxa de l’opció de Progressistes, llevat d’una minoria que o no acceptava el PSM per considerar-lo un partit petit burgès (cas del Corrent Roig), o no acceptava Els Verds (en el mateix sentit). És l’organització més permeable pel fet que el seu referent estatal, en eterna crisi, més que sumar vots en resta, i li exigeix la cerca de suports de qualsevol mena, excepte el cas d’ERC.
La maniobra d’EU-Verds de sortir amb ERC a la foto per bastir una aliança, responia més a una qüestió tàctica per atraure al PSM que a conviccions pròpies.
Esquerra Unida-Verds no està interessada en una aliança on consti la marca d’ERC en un àmbit autonòmic, i per això vol circumscriure els acords amb ERC, on aquests deixin la marca pròpia per tal de bastir un projecte conjunt d’àmbit municipal. Com que probablement ERC no és municipalment més feble que EU, aquest pacte podria ser útil per Esquerra Unida, i també per ERC, o tal vegada inútil perquè, podria insatisfer a unes i altres bases socials. Es tracta d’una aposta arriscada.
Però, que en podem pensar els d’esquerra que no som de cap partit, i no ens reconeixem en cap dels projectes polítics existents ?
Resposta 1.- Si allò que volem és únicament llevar el govern al PP, caldrà votar al PSIB-PSOE, encara que ho facin igual o pitjor que el PP.
Resposta 2.-Si allò que volem és que entre el PSM, Esquerra Unida –Els Verds, i ERC millorin allò que fa el PSOE, i el que fan cada partit per separat, hauríem d’optar per l’opció de Progressistes, tot i que ens desagradi el seu muntatge cupular, i les seves carències programàtiques.
Resposta 3.-Abstenir-nos del vot per considerar que l’esquerra existent no respon a les nostres necessitats ni a les nostres il·lusions, ni està en condicions de governar. Aquesta opció es reforça encara més quan les dirigències polítiques opten per la seva divisió. Hi ha més raons per a la divisió electoral en les militàncies pròpies que en la gent independent d’esquerra que, de manera natural opta més en general per la unitat.
Resposta 4.-Despreocupar-nos de l’opció institucional de l’esquerra per entendre que aquesta aporta més reculades que avenços, com s’ha demostrat en molts Estats ( Portugal, Brasil, Equador, Polònia, o en el Pacte de Progrés mateix). Entendre que la participació institucional de l’esquerra en el món actual té més elements negatius que positius, pot ser tremendament positiu per a l’articulació d’una esquerra social que no es reconeixi en la institucional existent, ni pateixi per les seves corrupcions o mancances.
