Eleccions 2007.

Aquest article, publicat el 2 de juliol de 2006 és encara ben vigent. És evident que s'ha alterat una mica el mapa, especialment en l'entorn d'ERC que ha acceptat entrar en un Bloc que per al PSM té la perspectiva de convertir-se en un projecte polític propi, i en el PSM, on els d'Entesa que aleshores configuraven la majoria han deixat el partit, amb la conseqüència de perdre pes municipal.

El PSM, perdrà aquestes eleccions per més que ho disfressi, quan es recompti el que ha perdut municipalment després del 27 de maig.

Poca gent és critica amb l'esquerra. Les organitzacions de l'esquerra de l'esquerra, i entre elles la meva, la CGT de les Illes Balears, no han escrit gaire sobre el Pacte de Progrés, un govern de centre que trencava la independència de la classe treballadora, i no han escrit gaire perquè una crítica d'aquest tipus no genera amics o per convicció o per oportunisme. Tampoc ho ha fet la CNT, ni els Militant, ni el Corrent Roig a Balears.

 L'esquerra crítica s'ha reservat molt l'opinió, tal vegada perquè la militància està escorada cap a una professionalització en els entorns de la política i del sindicalisme que depenen excessivament de les subvencions institucionals, i cada vegada són menys els militants d'esquerra, però cada vegada són més els que viuen al voltant de la política i es curen en salut.

 

              En relació a l'article he rebut l'escrit d'en Pep Juárez que podeu llegir més avall

                                                               Resposta a PepJuárez

                                                               I la darrera de Pep Juárez

 

 

 

Sense perspectives de canvi.

Sense confiança.

 

Llorenç Buades Castell

 

Part de l’esquerra institucional , la pitjor situada en el camp institucional, comença a moure fitxa en la perspectiva de les eleccions del 2007. El PSIB-PSOE dorm. Tot i que els seus càrrecs cobren per fer una oposició digna, i treballar en la seva xarxa social per tal de guanyar el 2007, sembla que no volen arribar ni al govern ni a obtenir majories municipals. Potser, perquè amb el sou dels càrrecs de l’oposició ja n’hi ha i es treballa menys que en els càrrecs de govern, o potser perquè confien que ZP ho arregli en el joc mediàtic. Tot plegat sembla que si no canvia massa la situació, el triomf del PP a les Illes Balears sigui segur. I si la situació canvia, probablement sigui per empitjorar la relació del PSOE amb la seva base electoral. La reforma laboral, i la de les pensions podrien anar en aquest sentit.

La desmobilització social no contribueix a reforçar l’esquerra, i  la xarxa social de l’esquerra, escaldada per l’experiència del Pacte de Progrés, no ha recuperat la iniciativa que tenia contra el PP abans del pacte.

Llevat de les mobilitzacions en relació a la sostenibilitat, la característica del període és d’atonia. Hi ha la percepció que la dreta es mou més que l’esquerra, que articula millor la seva creixent xarxa social, al temps que l’esquerra decreix víctima de la manca de credibilitat en un projecte institucional que ha deixat els militants molt tocats. En les seves relacions socials els líders de cada canongia institucional de l’esquerra actuaven amb més arrogància que els que ara governen, es feien menys accessibles, i tenien menys mà esquerra que els actuals. Alguns militants sindicals m’han dit que amb el PP no han patit les dificultats de negociació de convenis que patiren amb els càrrecs institucionals de l’esquerra del Pacte de Progrés. Aquesta habilitat del PP, i també d’UM, és la que fa que avui eixamplin xarxa en els barris, entre els immigrants i a tots els indrets, moltes vegades a cop de talonari, i de posar en marxa la repartidora.

 

La política econòmica del Pacte de Progrés es va caracteritzar per l’austeritat, la contenció de la despesa, i la percepció generalitzada d’una manca d’iniciativa social compensatòria dels efectes que les polítiques de sostenibilitat tenen en la població treballadora. En canvi, el PP no ha dubtat en aplicar una política de creixement intervencionista, moltes vegades  més keynesiana que liberal. Aquesta política, tot i que sigui insostenible ecològicament, es visualitza per bona part del proletariat com un fet favorable  que possibilita la generació de feina (carreteres, construcció pública, hores extra, escarades..). Tal vegada per això, avui hi ha més picapedrers en el PP que a l’esquerra.

D’altra banda, el PP ha fet seva sense gaires problemes  l’opció del PSM per la construcció del metro a Ciutat, per l’increment de la xarxa ferroviària, i encara va més lluny en la seva aposta de desenvolupament del sector de la construcció. La dreta, en definitiva, ha sabut intervenir en els sectors on l’esquerra ha deixat de fer-ho, on no ha oferit alternatives, on no ha sabut engrescar a la gent treballadora  cap a la perspectiva del reforçament del sector públic, municipal i autonòmic, com un sector capaç de generar llocs de feina i seguretat laboral. Sembla que l’esquerra es resumeixi avui a la gestió de polítiques assistencials de curt abast, i aquesta no és una alternativa a la dreta.

L’esquerra només es pot recuperar en relació a la recomposició dels llaços amb la classe social que la fa possible, i aquesta relació avui, està més tocada que mai. Aquest és el motiu central pel qual no hi ha alternatives. Manques perspectives de canvi real. Manca confiança, i quan es vota a l’esquerra es fa més contra la dreta que per la confiança en els projectes de l’esquerra.

 

La política del Pacte de Pogrés no tenia coherència en el seu conjunt. Tampoc tenen coherència ara, perquè no ofereixen cap perspectiva d’acord  ni per al canvi de gestors el 2007. Ni en aquest nivell es mouen. De manera que, si arriben al govern , cosa molt improbable, serà més pel cansanci d’un electorat que no ho té gaire bé econòmicament ni socialment, que per mèrits. Però si Zapatero va arribar al govern per cansanci de la gent, qualsevol cosa es possible en el canvi de gestors. En qualsevol cas, el canvi de gestors no significa el canvi de polítiques socials (que també són polítiques nacionals). Encara més, tampoc s’expressa massa en les esquerres plurals una orientació decidida cap al canvi en aquesta matèria.

 

Des de la victòria del PP, l’esquerra no ha sabut general expectatives. La candidatura dels Progressistes es va fonamentar en un pacte de circumstàncies per tal d’intentar arribar al congrés espanyol. Tot i que va partir d’un consens burocràtic entre direccions polítiques va generar il·lusió en una part de les militàncies, més que el rebuig en altres. Però al final no van sumar prou, i els resultats van fracturar el PSM i Els Verds en dos blocs. En aquest sentit, l’experiència va ser negativa al menys per una bona part de les forces que hi van intervenir.

El futur dels Verds dependrà de l’Assemblea Verda, en tant que l’altra fracció s’incorpora en tot a Esquerra Unida.

La direcció del PSM ha aconseguit al menys per a les autonòmiques i municipals superar en bona part la seva fractura interna si ens fonamentam en el 82% del vot a favor de la presentació de llistes pròpies. Aquest fet es fonamenta en dues raons de fàcil percepció: el PSM és més fort municipalment que Esquerra Unida-Verds i possiblement té més garanties d’èxit en solitari que en coalició, a les municipals, i a les autonòmiques (llevat de Palma o alguns municipis costaners). En canvi, a les eleccions al Congrés Espanyol, s’afavoria del vot d’Esquerra Unida.

Esquerra Unida és el partit que més  ha guanyat en espai (llevat d’ERC), encara que ha perdut una petita part de militància desencisada  per la política d’EU al Pacte . EU no va tenir problemes amb la posada en marxa de l’opció de Progressistes, llevat d’una minoria que o no acceptava el PSM per considerar-lo un partit petit burgès (cas del Corrent Roig), o no acceptava Els Verds (en el mateix sentit). És l’organització més permeable pel fet que el seu referent estatal, en eterna crisi, més que sumar vots en resta, i li exigeix la cerca de suports de qualsevol mena, excepte el cas d’ERC.

La maniobra d’EU-Verds de sortir amb ERC a la foto per bastir una aliança, responia més a una qüestió tàctica per atraure al PSM que a conviccions pròpies.

Esquerra Unida-Verds no està interessada en una aliança on consti la marca d’ERC en un àmbit autonòmic, i per això vol circumscriure els acords amb ERC, on aquests deixin la marca pròpia per tal de bastir un projecte conjunt d’àmbit municipal. Com que probablement ERC no és municipalment més feble que EU, aquest pacte podria ser útil per Esquerra Unida, i també per ERC, o tal vegada inútil perquè, podria insatisfer a unes i altres bases socials. Es tracta d’una aposta arriscada.

 

Però, que en podem pensar els d’esquerra que no som de cap partit, i no ens reconeixem en cap dels projectes polítics existents ?

Resposta 1.- Si allò que volem és únicament llevar el govern al PP, caldrà votar al PSIB-PSOE, encara que ho facin igual o pitjor que el PP.

 

Resposta 2.-Si allò que volem és que entre el PSM, Esquerra Unida –Els Verds, i ERC millorin allò que fa el PSOE, i el que fan cada partit per separat, hauríem d’optar per l’opció de Progressistes, tot i que ens desagradi  el seu muntatge cupular, i les seves carències programàtiques.

 

Resposta 3.-Abstenir-nos del vot per considerar que l’esquerra existent no respon a les nostres necessitats ni a les nostres il·lusions, ni està en condicions de governar. Aquesta opció es reforça encara més quan les dirigències polítiques opten per la seva divisió. Hi ha més raons per a la divisió electoral en les militàncies pròpies que en la gent independent d’esquerra que, de manera natural opta més en general per la unitat.

 

Resposta 4.-Despreocupar-nos de l’opció institucional de l’esquerra per entendre que aquesta aporta més reculades que avenços, com s’ha demostrat en molts Estats ( Portugal, Brasil, Equador, Polònia, o en el Pacte de Progrés mateix). Entendre que la participació institucional de l’esquerra en el món actual té més elements negatius que positius, pot ser tremendament positiu per a l’articulació d’una esquerra social que no es reconeixi en la institucional existent, ni pateixi per les seves corrupcions o mancances.

 

Carta de Pep Juárez

Amigues i amics:
 
És ben fàcil constatar el que diu en Llorenç, la poca literatura que genera l'esquerra crítica amb la pròpia esquerra, però crec que fa curt a l´hora d'enumerar les raons d'aquest absentisme. Des de la meva opinió, la gent de l'esquerra de l'esquerra, o bé es troba còmodament instal·lada en tribunes disperses, sense més pretensions, o bé té les seves ocupacions en l'activitat sindical i social quotidiana. És qüestió de l'escala de prioritats de cadascú.
 
Amb excepció de qualque cas aïllat, no crec que la gent de la CGT, ni de la CNT, ni del Militant ni del Corrent Roig estalviï crítiques a l'esquerra oficial per raons de que aquesta activitat "no general amics, o per convicció o per oportunisme". Si fos així, els militants d'aquestes organitzacions nodririen habitualment, per exemple, els mítings i actes electorals de la candidatura del Bloc, cosa que em fa l'efecte no succeeix. Fins i tot, a la gent de la CGT ens han convidat a subscriure el manifest que surt a la premsa avui mateix, de diverses entitats socials de cara a la cita electoral del 27 de maig, i hem declinat la nostra participació, fonamentalment per respecte als nostres estatuts i als acords i línia d'intervenció de l'organització.
 
M'estim més pensar que la inexistència d'un espai polític propi, per part de l'esquerra anticapitalista, es deu a la feblesa política i manca de voluntat dels sectors i individus que teòricament la composen (o la composam). Que jo sàpiga, s'han fet al manco dos intents de començar a construir a Palma un fòrum de reunió, debat i acció, d'aquest espai, i en totes dues ocasions la criatura ha mort per inanició. Evidentment, això és responsabilitat de tots nosaltres, equitativament repartida: és molt més còmode predicar que donar forment, i crec que això ens ho hauríem de fer mirar.
 
Personalment i si he de triar, m'estim més dedicar el mig dipòsit de benzina que em queda a recolzar lluites com la de Salom IB3 i altres, en lloc de teoritzar davant un semàfor vermell sobre l'autenticitat i la utilitat de l'esquerra oficial, sense voler menysprear l'exercici teòric.
 
També ja vaig dir la meva, fa un any, com en Llorenç. La vigència i oportunitat d'aquell article, que teniu adjunt, crec que també és notable, sobretot perquè la campanya actual del Bloc, i les seves propostes i objectius (fins i tot els seus cartells), des de la meva opinió, s'en semblen massa a la candidatura de progressistes de l'any 2004.
 
Salut per a tothom.
 
Pep Juárez.

Resposta a Pep Juàrez

Benvolguts i benvolgudes:
 
                                     Vull puntualitzar que efectivament hi ha moltes persones que a títol personal expressen les seves crítiques a l'esquerra oficial. Jo som d'aquelles persones que a més les publica, i que no les amaga, cosa que genera pocs amics en l'entorn afectat, més avesat als aplaudiments que a les crítiques..
                                     Però jo no em vull referir a les persones sinó a les entitats com a tals. Crec que les entitats referides han de dir la seva com a tals davant els fets que passen a la seva societat, es tracti de CGT, Corrent Roig, CNT. La Conferència Episcopal a vegades ho fa, i sembla normal que ho faci, com ho fan els sindicats i les patronals.
                                     A mi em consta que CGT a Catalunya davant les eleccions autonòmiques va dir la seva, sense fer expressió de vot, sinó constatant les realitats que aquells que demanaven el vot no havien afrontat al llarg dels anys.
                                    És lògic que un sindicat anarcosindicalista no demani el vot. Ara bé, crec que un sindicat, o un agrupament polític, ha de dir la seva. Ha d'expressar les seves reivindicacions en relació als governs autonòmics, insulars i locals, i també les seves opinions en relació a les propostes que fan els polítics, i a més ho ha de fer públic.
                                    Cadascú personalment té l'energia que té, i la dedica a allò que considera millor quan no hi ha voluntat de bastir res més. Mobilitzar-se és necessari, però encara ho és més  saber què és el que ens obliga a mobilitzar-nos.El vell Marx i Lenin es van passar més hores amb els papers i amb els debats que amb les pancartes.
                                    El dia a dia, el anar fent, és fonamental, però si les monges saben perquè es dediquen a la caritat  i a l'assistència social, també es just predicar, a més de donar forment.
                                    Jo voldria creure que IB 3 no es mobilitzaria pel que ho fa ara si s'hagués bastit des de l'esquerra oficial quan podia fer-ho. Però, dissortadament, tampoc crec que l'esquerra oficial anés molt més lluny perquè ja en tenim constància del que fa i ha fet al llarg dels anys en altres llocs en favor del desmantellament dels serveis públics.
                                     Salut.
                                     
                                      Llorenç

 

 
És evident que són necessàries tant la prèdica com el forment, però el que no està tan clar és la necessitat d'ajustar les prèdiques, justament, als calendaris electorals. En CGT solem expressar-nos mitjançant comunicats, sobre qüestions puntuals o generals, i això ho fem de manera més o manco continuada. Puc compartir que això no és suficient, però si no prediquem més o millor potser sigui per manca de bons predicadors.
 
No vull fer judicis de valor sobre ningú, i menys sobre persones properes a mi, tant ideològica com personalment. Però hauríem de cercar un comú denominador, per tal que la crítica sigui sana, pertinent i equilibrada, que per ventura podria ser l'enunciat que diu allò que el que fa el que pot, no està obligat a més. Perquè les organitzacions no burocratitzades no són ningú, sense persones que les fan funcionar. Només puc parlar amb propietat de la meva, de la CGT, que té tantes mancances com es vulgui dir, o com les que es puguin permetre els afiliats i afiliades. Ara tenim una bona oportunitat, en el proper Congrés, d'ajustar els continguts i el calendari de les prèdiques i, també d'inventariar les mans disposades a tirar endavant amb el forment.
 
Tant de bo que les paraules vagin acompanyades dels fets. En aquesta etapa passada hem estat els que hem estat, i si no hem fet més o millor és perquè no hem pogut o no hem sabut. Res no tenim que retreure'ns. Ben al contrari. Crec sincerament que, malgrat tot, la CGT de les Illes Balears, en aquests darrers anys, hem estat capaços de fer una oposició real i sòlida a la dreta del Partit Popular, a determinats empresaris sense escrúpols i al sistema. Des de CTP's Llucmajor a Ambulàncies, des d'Iscomar a IB3, des del PP als feixistes, a més d'un dia a dia laboriós i constant. Pocs amics tenim entre les cúpules polítiques, empresarials i sindicals, però crec que ens importa ben poc.
 
Jo també desconfio d'una esquerra respectuosa amb les regles del sistema. I tampoc no m'he amagat i he publicat les meves reflexions. Les amistats que pugui perdre per això, ben segur no seran autèntiques. La resta dels meus amics i amigues, i els meus companys i companyes, que ho siguin per molts d'anys.
 
Salut per a tothom.
 
Pep Juárez