Alliberar-se dels que ramenen les cireres : contradiccions de l'esquerra.

Llorenç Buades Castell

 

L’esquerra  institucional és víctima de les seves contradiccions com ho va ser la revolució soviètica. I no n’han après, perquè és una maquinària que calca els errors del sistema. L’any 1923, pocs anys després de la revolució soviètica , dels 370.000 afiliats que tenia el partit, només 35.000 eren obrers, i un 63% eren assalariats del partit o de les seves institucions, situació que va permetre al que controlava l’organització, Stalin, fer-se amb el poder, i repetir els esquemes burgesos de dominació vertical. Els partits de l’esquerra institucional ara funcionen igual, i és per això que no són democràtics: es repeteixen les estructures piramidals de poder que imposen les polítiques dels dirigents per la via clientelar. Per tal de sobreviure, molts dels dirigents revolucionaris bolxevics varen deixar a un costat les seves conviccions, però això no els va salvar de l’execució d’una nova maquinària de poder que controlada per Stalin repetia l’anterior sistema de dominació.

Jo,  que som un vell militant de l’esquerra d’aquestes Illes i que conec prou el llautó de molts dirigents, tenc la sort d’haver pogut gaudir de la desconfiança necessària  cap a tot el que es mou dins organitzacions suposadament alternatives, perquè mai no he obtingut un cèntim d’elles ni m’he condicionat als patrons que sistemàticament  generen.  Altres que han fet de la política, la seva professió, de manera directa o indirecta, sovint cauen en capelletes per tal de repartir-se cadiretes. Això ha passat en el PSM , passa a Esquerra Unida, i fins i tot passa a quatre arreplegats com són Els Verds que un dia es troben en la reunió, a qui venia designada del cel – és a dir,  d’aquell que ramena les cireres- com a propera senadora del Pacte. Una senyora que com molts altres canviarà com convengui les seves posicions per tal de viure de la política ( i el mateix val en la burocràcia sindical)

A mi poc m'importa allò que és una peça clau del debat dels entesos dins la política alternativa, sobre si el règim de la URSS era capitalisme d'estat o socialisme burocràtic, si els que manaven tenien tot allò que volien i els d'abaix no. A mi m'importa una bleda defensar suposats valors republicans si en l'exèrcit republicà del 1936 en temps de guerra he de tenir un comandament militar operativament semblant als dels feixistes.

Aquests patrons burocràtics, de constitució de rovells de poder en organitzacions fins i tot esquifides, són els que neguen la possibilitat de canviar el món de base, perquè tant me fa tenir un patró de dreta com un patró d'esquerra, si al final he de tenir patrons.