Crisi, ocupació, salaris milionaris, Banc d'Espanya, Banc Central Europeu i molta cara dura.

Eduard Baldú

Ningú nega ja que patim una profunda crisi econòmica. Pocs s'atreveixen a qüestionar la clara responsabilitat del sector financer en la gestació d'aquesta crisi. Resulta evident el perill de deflació, encara que alguns vulguin restar-li importància. El consum cau en picat i l'increment de l'atur i la progressiva pèrdua de poder adquisitiu que han sofert els salaris en els darrers anys, incrementa la inestabilitat del mercat.

Però els “experts” en economia (Tan experts no seran quan van ser incapaços de veure venir la crisi i prendre decisions preventives!) segueixen insistint en la necessitat de la contenció salarial i, en el nostre cas particular, la “necessitat” de facilitar l'acomiadament per a, suposadament, millorar l'economia i la productivitat. Anem a denominar al pa, pa i al vi, vi. Quin és el supòsit que permet que aquestes mesures millorin l'economia? i L'economia de qui?

Si abaratim l'acomiadament (O encara millor, la il·lusió de tot empresari, que sigui gratis!) els efectes immediats són: Acomiadament dels treballadors que tenen consolidades condicions econòmiques més altes i la seva substitució per uns altres de cost més baix. Submissió de la classe treballadora, davant la por a l'acomiadament, i imposició de condicions laborals draconianes.

Suposadament s'aconsegueix una reducció de l'atur al ser molt barata la contractació (En realitat està per veure si això es compleix. La pèrdua de capacitat de consum de la classe treballadora, que comportaria aquesta situació, pot afectar negativament a la demanda fent inútil la contractació de més mà d'obra per barata que aquesta sigui).

La segona pregunta té una clara resposta: l'economia milloraria per a una part reduïda de la societat, aquella que ja disposa de les majors rendes, i empitjoraria per a la resta.

I en defensa d'aquestes tesis surten Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d'Espanya (senyor al qual tots els ciutadans de l'estat espanyol paguem les seves retribucions) i José Manuel González-Erm, membre del comitè executiu del Banc Central Europeu (la retribució del qual paguem tots els ciutadans europeus).

Clar que aquests senyors cobren per a justificar totes quantes mesures interessin als seus valedors, el gran empresariat. I no cobren poc. De fet no podem saber el que cobra el Sr. Miguel Ángel Fernández Ordóñez perquè la legislació que regula el Banc d'Espanya estableix en el seu article 27 sobre retribucions que: “La retribució i altres condicions d'ocupació del Governador, del Sotsgovernador i dels Consellers seran fixades pel ministre d'Economia i Hisenda, a proposta del Consell de Govern del Banc. Les Corts Generals seran informades d'aquest règim retributiu i d'ocupació.”

Tant obscurantisme solament pot fer-nos suposar que la quantitat cobrada per aquest Sr. és, simplement, obscena. Però si podem saber el que cobra el Sr. José Manuel González-Páramo, perquè el Banc Central Europeu sí facilita aquesta informació. Cobra concretament 246.588 euros (any 2007), una mica menys que el Sr. Jean-Claude Trichet, el president, que si bé no es cansa de demanar moderació salarial, ell es duu 345.252 euros a l'any (any 2007). Amb aquest sou jo també estic disposat a acceptar moderació salarial! Si haguessin d'afirmar que llueven granotes color de rosa amb talps verds, no dubtarien en fer-lo, amb cara seriosa i sense cap rubor. Para això els paguen, i bé!

Quan aquests personatges, sense el més mínim besllum de vergonya, reclamen moderació salarial Per què no dirigeixen les seves recomanacions als directius de les empreses? Sí, a senyors com Francisco González, president del BBVA, amb uns ingressos de 16,6 milions d'euros (Fix 1,92 milions, variable 3,41 milions i la resta per a dotació del fons de pensions), o el conseller delegat José Ignacio Goirigolzarri, amb 10,37 milions d'euros(Fix 1,42 milions, variable 2,86 milions i la resta a dotació del fons de pensions) (En cap dels dos casos s'inclou un bo d'accions de caràcter trianual). Per cert, ja que són tan proclius al que ells denominen “flexibilitat laboral” Per què manté una clàusula per la qual, en cas de cessament, percebran respectivament 93,7 i 68,6 milions d'euros?

Tenim altres exemples, la informació dels quals menys detallada no ens permet saber si es refereixen solament a fix, ni si existeixen altres conceptes no informats: Ana Patricia Botín, presidenta de Banesto , 3,05 milions d'euros, Alfredo Sáenz, Santander , 9.6 milions d'euros, Emilio Botín, Grup Santander, 3,91 milions d'euros, Francisco Luzón, també Grup Santander, 5,62 milions d'euros; els devuit consellers del Santander, 31,4 milions d'euros (en conjunt), els setze consellers de telefònica van percebre (en conjunt) 12,33 milions d'euros (2006), els consellers d'Iberdrola (12) 9 milions d'euros, i els seus sis directius no pertanyents al consell 6,05 milions, els quinze consellers del BBVA 24,53 milions, i els tretze directius que no formen part del consell, 30,7 milions (dades 2006), els 16 consellers de Repsol YPF, 8,01 milions, i els seus 13 directius, 12,2 milions.

Davant les crítiques, Francisco González, president del BBVA, va al·legar que les retribucions dels directius estan en la línia del que es practica a Europa. I té raó. Així podem veure alguns exemples d'empresaris francesos: Pierre Verluca (Vallourec) 18,12 milions d'euros, Gérard Mestrallet (Suez), 15,54 milions d'euros, Xavier Huillard (Vinci), 13,10 milions d'euros, Henri Proglio (Veolia Environnement), 7,33 milions d'euros, Henri de Castries (Axa), 5,53 milions d'euros, Jean-Bernard Lévy (Vivendi), 5,42 milions d'euros, Daniel Bouton (Société Générale), 5,24 milions d'euros, Jean-Paul Agon (Oréal), 5,03 milions d'euros, Martin Bouygues (Bouygues), 4,99 milions, Benoit Potier (Air Liquidi), 4,37 milions d'euros (font revista francesa l’Expansion)

És cert que no ocorre el mateix si comparem el salari base o el salari mig. Si a França estan en 15.051,36 i 30.996 euros respectivament, a Espanya tot just arriben als 8.736 i 21.402 euros. Com llavors es pretén justificar la necessitat de moderació (reducció) salarial per a augmentar la competitivitat? Si la competitivitat de la nostra economia no és bona, no és culpa dels salaris. En tot cas serà conseqüència de la falta de capacitat de direcció dels nostres empresaris, amb el que és evident que, si sent eficaços no es justificarien els elevats salaris que obtenen, més greu és la situació davant la seva manifesta incapacitat.

El que si resulta evident és que, tant uns com els altres, obtenen retribucions injustificables. Bé farien el Sr. Trichet i altres comparses econòmics a dirigir les seves diatribes sobre la moderació salarial als qui usen i abusen dels seus càrrecs per a embutxacar-se diners que no es mereixen.

Per a fer-nos una idea, quatre nombres. Les llistes exposades no són ni de bon tros exhaustives. Representen una petita part dels executius de les grans empreses que s'embutxaquen ingents quantitats de diners. En el cas dels executius espanyols són un total de 115 i en el cas dels francesos tot just 10. Doncs bé, la quantitat cobrada pels executius espanyols representa un total de 183,37 milions d'euros, o el que és el mateix l'equivalent a 8.567 treballadors de sou mig, o 20.990 de sou base. En el cas dels francesos, el total ingressat pels 10 és de 84,37 milions d'euros i el seu equivalent en sous francesos, 2.722 salaris mitjos, o 5.605 salaris base. Una cosa queda clara. A tots els nomenats en aquest treball els falta una cosa: VERGONYA.