La crisi final de l’oportunisme dins del moviment obrer i popular  

Miquel López Crespí     

                                                                   

                                                                                                                                                Tornar a l' inici

Tornar a Opinió

La dreta reconeixia com a "comunistes" precisament els hereus dels que havien liquidat el moviment comunista internacional

La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura

... Segons Corriente roja el paper d' Izquierda Unida dins del Pacte era el de fer el joc al PSOE i, de rebot, a UM i Maria Antònia Munar

 

La dreta reconeixia com a "comunistes" precisament els hereus dels que havien liquidat el moviment comunista internacional

 

L'onze d'abril de 1977, la burgesia, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el carrillisme espanyol (PCE). Ara tothom s'entesta, sense tenir en compte la pràctica històrica de partits i organitzacions, a afirmar que només hi havia (i hi ha) uns "comunistes", i aquests, precisament, són els carrillistes i els seus hereus. Per una estranya i sospitosa casualitat polítics, historiadors, publicistes del règim, diaris i altres mitjans de comunicació ens volen fer creure que "comunistes" només ho eren els del PCE carrillista.

En temps de la transició, els "altres comunistes", l'OEC per exemple, no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Ja en aquella època els poders fàctics havien pactat que el PCE carrillista, que com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15 de juny. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc.) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Començava la "gran farsa". L'oblit de la història. La dreta reconeixia com a "comunistes" precisament els hereus dels que havien liquidat el moviment comunista internacional. S'oblidaven les execucions massives de bolxevics a l'URSS per part dels botxins de Béria; no havia existit la liquidació dels grups autènticament marxistes de l'estat espanyol com el POUM, els militants del qual, al costat de centenars d'anarquistes o simples militants d'esquerra sense partit, foren executats pel PCE-PSUC en temps de la guerra civil o lliurats a la Guàrdia Civil pels homes de Santiago Carrillo en la postguerra franquista. Llibres cabdals com La Revolució traïda de Lev Trostki o Homenatge a Catalunya de George Orwell eren -i són!- sistemàticament oblidats pels historiadors afins a les burocràcies del PCUS i del PCE espanyol. Andreu Nin, el dirigent marxista català, assassinat a una presó del PCE a Madrid, no havia existit mai o, com abans Trotski, Bukharin, Radek i la vella guàrdia de la Revolució Soviètica, "eren agents de la Gestapo hitleriana". Els comunistes de les Illes (OEC) havíem fet el joc al franquisme policíac. Brutor i mentida que un exsecretari general del PCE mallorquí dels anys setanta encara signava públicament l'any 1994.

I tots aquests botxins i hereus del botxins són, de forma errònia, sistemàticament enlairats i presentats com a "comunistes" per periodistes i historiadors afins a l'academicisme del règim, siguin aquests historiadors propers a la monarquia, a la tímida socialdemocràcia o al neoestalinisme.

Per si algú, malgrat aquesta tenebrosa història, encara pogués creure que el carrillisme (PCE) podia representar el "comunisme", el pactes de la transició, la pràctica de Santiago Carrillo i els seus en la transició, demostraren com de lluny que era aquest grup de la defensa de les idees republicanes o anticapitalistes.

El dia de la legalització del PCE, Carrillo va entronitzar la bandera de Franco en la primera reunió legal que feia el Comitè Central d'ençà la guerra civil.

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral democràta-radical sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars (Pacte de la Moncloa, que carregaven damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista); desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer (la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical); demonitzant els nacionalismes democràtics de l'estat amb l'acusació de ser "moviments burgesos i petit-burgesos"; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys cinquanta i seixanta contra el feixisme... el carrillisme poca cosa podia fer ja en favor del sistema que no hagués fet en el passat. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del règim.

No hi havia per tant res de "comunista" en la recent història del grup de Carrillo. ¿Es pot, doncs, continuar qualificant de "comunistes" qui, precisament, ha estat capaç d'enterrar les millors tradicions del moviment obrer? El Manifest Comunista ja explicava ben a les totes que "comunista" només ho era aquell que ajudava de veritat en la lluita contra l'estat de coses social i polític existent.

Marx i Engels, en carta a Bebel, Liebknecht i Bracke escrita el 1879 deien, parlant de certs demagogs: "No renuncien al programa; l´únic que fan es ajornar la seva realització concreta... per temps indefinit. Accepten el programa, però és una acceptació trucada de bon començament, ja que no és una realitat que ells hagin de fer efectiva, seguir-la tota la vida. S'accepta de boqueta el programa... però per a deixar-lo per herència als fills i als néts. Mentrestant tots els seus esforços es dediquen a banalitats infinites, a apedaçar el règim capitalista intentant donar la impressió que es fa alguna cosa, sense atemorir mai la burgesia"

Sovint, en aquest darrer quart de segle que ha seguit a la restauració de la monarquia, en veure tants canvis de camisa, l'enlairament continuat del nombrós exèrcit de cínics i menfotistes, ens hem demanat per l'origen de l'oportunisme i la manca de principis dins molt del personal que ens mal governa, siguin, els vividors del romanç, de dreta o de l'esquerra del cotxe oficial i la poltrona.

Marx i Engels, en carta a Bebel, Liebknecht i Bracke escrita el 1879 deien, parlant de certs demagogs: "No renuncien al programa; l´únic que fan es ajornar la seva realització concreta... per temps indefinit. Accepten el programa, però és una acceptació trucada de bon començament, ja que no és una realitat que ells hagin de fer efectiva, seguir-la tota la vida. S'accepta de boqueta el programa... però per a deixar-lo per herència als fills i als néts. Mentrestant tots els seus esforços es dediquen a banalitats infinites, a apedaçar el règim capitalista intentant donar la impressió que es fa alguna cosa, sense atemorir mai la burgesia".

Els escrits dels clàssics del socialisme referents a l'oportunisme de certs sectors de l'esquerra oficial són innombrables. La dirigent de la "Corriente Roja" de Izquierda Unida Angeles Maestro, en parla també en parla de l'oportunisme de dels dirigents del PCE en temps de la transició i dels d'ara mateix. En l'article "Subalternidad al PSOE y voto útil: la tenaza definitiva", Ángeles Maestro explica que ha estat precisament aquesta necessitat de fer-se "respectables", de ser "políticament correctes" el que, des de la famosa transició, va anar diluint el missatge del PCE en el no-res actual. La dirigent de la "Corriente Roja" afirma que els carrillistes en un recent passat, i els dirigents de Izquierda Unida en l'actualitat, han aconseguit el que "no pudo conseguir la guerra, ni el exilio, ni los más de 200.000 asesinados ttras el uno de abril de 1939, ni la cárcel, ni el terror, lo consiguió la entrega del tesoro político y organizativo tan duramente construido a lo largo de la dictadura, a cambio del ingreso de un puñado de dirigentes en la 'gobernabilidad'".

Un amic meu, que fa feina per l'esquerra alternativa, em diu que hi ha encara un estudi per fer. Provar d'analitzar, des de la transició, el que han cobrat els menfotistes per fer el que han fet. Aquest amic té una frase famosa que defineix ben clarament l'essència de l'oportunisme. La frase, en referència a si els polítics professionals creuen el que prediquen o simplement reciten un discurs a les ordres dels poders fàctics de sempre, és aquesta: "S'ho creuen o s'ho cobren?".

Recentment el web del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, fent un gran servei al ciutadà, ens ha permès endinsar-nos en el "preu" que el poder atorga a molts d'intel× lectuals i polítics oficials. En la llista dels 223 assessors "secrets" de Pujol hem trobat un famós escriptor que durant aquests vint anys i busques de pujolisme s'ha fet més que ric blasmant contra el necessari compromís de l'escriptor amb la seva societat, ridiculitzat els intel× lectuals d'esquerra, demonitzant les idees d'autèntic canvi social i cultural. Aquest escriptor cobrava oficialment vuitanta mil euros per a defensar les idees polítiques i culturals de la dreta. Vet aquí, descobert, l'origen de les concepcions ideològiques de molt del personal que ens envolta. Ara, seguint l'exemple de la Generalitat principatina, ens mancaria saber el que han cobrat i cobren els intel× lectuals i l'exèrcit d'assessors i endollats del PP o del PSOE quan governava Felipe González, aquell que primer deia que OTAN, d'entrada NO i de seguida ho canvià per l'entrada SÍ.

Seguint les reflexions del company de l'esquerra alternativa o de la dirigent de "Corriente Roja" de Izquierda Unida quan parlava de l'oportunisme de la direcció del PCE en temps de la transició, ens manca estudiar quants diners cobraren dirigents del tipus Carrillo i CIA per abandonar la lluita per la República i el socialisme o per signar els antipopulars Pactes de la Moncloa. ¿Quin sou tenien els dirigents sindicals que feien callar i expulsaven de CCOO i d'UGT els corrents d'esquerra revolucionària, els partidaris de l'essembleisme i de donar tot el protagonisme a la base? Si en aquell temps els militants d'esquerra i el poble en general haguessin pogut disposar d'un web com el del Departament de Governació de la Generalitat principatina, ens hauria estat més fàcil entendre l'origen de cada abandonament de principis, de cada pacte amb la patronal. Ara sabem que el President cobrarà 147.959 euros en brut i cada un dels 16 consellers, 111.525 euros. Els 16 secretaris generals 81.703, els 22 secretaris sectorials 21.703 i molts càrrecs eventuals dels tripartit, de 76.648 a 34.000 euros. Esperem que, aquesta vegada, les substancioses pagues no serveixin, com en un recent passat, per a claudicar, com de costum, davant els poders fàctics.

Aleshores, de no ser conseqüents amb els principis que de boqueta diuen defensar, si continuassin essent uns reformistes sense reformes, hauríem de concloure que, efectivament, "no s'ho creuen; només s'ho cobren".

Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia

El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.

Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.

Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.

És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.

Nosaltres pensam que si aquestes burocràcies només preparen una nova operació de maquillatge, un dels seus acostumats "muntatges", ells mateixos seran els primers perjudicats, ja que només aconseguiran allargar l’agonia en què de fa tants d’anys proven de sobreviure aferrats a les miquetes que el poder llança als seus servidors

L’"experiència" Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.

Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el "fracàs polític" del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic "debat obert" que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen "una refundació" d’Esquerra Unida en alguna cosa "diferent".

Aquesta "refundació", en paraules de Miquel Rosselló, seria l´"únic camí possible" per provar de recuperar l’electorat perdut. Va ser el mateix que digueren a mitjans dels anys vuitanta quan Carrillo, a conseqüència dels seus pactes amb el franquisme reciclat i la patronal, recordeu el famós i antipolular Pacte de la Moncloa, va fer aigua com ara Izquierda Unida. La Izquierda Unida de Gerard Iglesias era, igual que l’actual proposta, un "invent" per a provar de salvar els mobles.

Com explica l’històric dirigent del moviment obrer i actual militant de la CGT Llorenç Buades en un l’article titulat "Eleccions europees: guanya l’abstenció i el bipartidisme": "Les coses pinten molt malament en el camp institucional de l’esquerra (oficial): IU perd entre els 3,42 punts a Almeria i el 9,91 a Còrdova, un percentatge molt important del vit andalús. Perd per tot arreu excepte a Galícia on el percentatge és poc significatiu, perquè també perd vot a Araba, Biscaia i Navarra. A Astúries IU perd 4 punts, el 4,32 a Badajoz, 3,33 a València, 3,57 a Burgos, 3,06 a Valladolid. A les Illes perd un 1,40% del fluix resultat de 3,75 l’any 199".

Per contra, ERC, un partit insignificant fins ara mateix i que només tenia mil dos-cents vots a totes les Illes, es situa per damunt Izquierda Unida. Vist aquest tèrbol panorama, no és estrany que Miquel Rosselló entoni el RIP d’aquesta formació i en demani amb urgència la "refundació".

Ara la situació és prou greu i ja no serveixen fórmules màgiques, noves sigles per aconseguir que continuïn manant les mateixes burocràcies que, en paraules d`Angeles Maestro, una històrica dirigent de Izquierda Unida, "han conseguido lo que no pudo conseguir la represión franquista, ni el exilio, ni los doscientos mil asesinados por la dictadura". Llorenç Buades que, com tants d’altres militants de l’esquerra alternativa de les Illes, ha viscut en carn pròpia les renúncies històriques dels hereus del PCE; que, com a membre de la primera executiva de CCOO en temps de la transició, ha vist amb els seus ulls com aquests dirigents demonitzaven i expulsaven dels sindicats tots els corrents de l’esquerra revolucionària i com s’abandonava la lluita per un altre tipus de sindicalisme, per la unitat obrera i sindical, pel consellisme, per la democràcia de base, es demana molt encertadament si es pot refundar un partit des del cim. Llorenç Buades i la majoria de membres de l’esquerra alternativa de les Illes tenim motius per a pensar que aquesta "refundació"només serà un canvi de marca perquè tot resti fermat per la mateixa burocràcia de sempre.

Després de veure com durant més d’un quart de segle els hereus del carrillisme (PCE) han practicat tota classe de renúncies fins a esdevenir una sucursal aigualida de la tímida socialdemocràcia (PSOE), la qual cosa, com s’ha vist i comprovat, ha significat la seva desaparició, no podem esperar gaire cosa de les conegudes "refundacions" dels mateixos de sempre. Nosaltres pensam que si aquestes burocràcies només preparen una nova operació de maquillatge, un dels seus acostumats "muntatges", ells mateixos seran els primers perjudicats, ja que només aconseguiran allargar l’agonia en què de fa tants d’anys proven de sobreviure aferrats a les miquetes que el poder llança als seus servidors.

La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura

M’atreviria a afirmar que ja som en un nou cicle històric, una nova època de la política espanyola i de les Illes. La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura. Els pactes entre l’esquerra oficial i el franquisme reciclat portaren a la desaparició gairebé total de l’esperit republicà, dels partits marxistes revolucionaris, de les experiències de democràcia directa tipus Vitòria l’any 1976...

Els mitjans de comunicació es cansaren de riure’s de partits que, com el PTE i ORT plegats, "només" obtingueren cinc-cents mil vots, és a dir, quasi els mateixos que ha obtengut en les passades eleccions Izquierda Unida. A les Illes, el conjunt de vots dels diversos partits d’esquerra alternativa sumava, aproximadament, els vuit o nou mil que ara han tret Esquerra Unida, el PSM, els Verds i ERC. Els mil dos-cents o dos mil vots eren el "normal", sense diners per a la campanya, sense mitjans de cap tipus, per a organitzacions com el POSI, l’OEC o les diverses tendències del trotsquisme. Grosske, Cámara i Miquel Rosselló han tret a Palma els mateixos vots que qualsevol grup de l’esquerra revolucionària d’aquells anys.

Ningú no es demana com ha estat possible aquesta davallada tan espectacular i com costa tant a les burocràcies dirigents diggerir la nova realitat. Per quins motius s’ha consolidat el bipartidisme PP-PSOE fins al grau que contemplam ara mateix? El sistema... ja no necessita "ajudants"? En el passat PCE i PSOE s’ocuparen de demobiltzar el poble, foren els encarregats de fer la feina bruta que, per manca de credibilitat, no podia fer la dreta. Es tractava d’acabar amb el protagonisme del moviment veïnal, de desprestigiar les idees marxistes, republicanes, antisistema que hi pogués haver en la societat. El gran moviment sociopolític existent fou dividit i manipulat; els corrents crítics i renovadors foren expulsats dels sindicats. Si abans el procés de liquidació dels aspectes rupturistes del moviment popular anà a càrrec principalment de PCE i PSOE, ara el règim es veu amb força per a iniciar la nova etapa exclusivamebnt amb la participació conjunta de PP i PSOE, sense necessitat, en aquesta conjuntura concreta, dels "minoritaris", els extraparlamentaris del proper futur.

Pel que veiem, sembla ja no són necessaris els grupets del 3,25% del 2,35% dels vots. En aquests moments històrics, tots aquells grups que en els darrers temps superaven l’amoïnador 5% de la regla d’Hond, es troben en la difícil i perillosa situació de constatar que potser no hi arribin ja mai més. Els nervis vénen en veure que poden ser a punt de la desaparició històrica si es consolida l’actual bipartidisme regnant.

De cop i volta totes aquelles organitzacions que s’havien instal·lat còmodament en la gestió del sistema, els que durant un quart de segle anaren amollant les amarres dels seus principis fundacionals i la ideologia que els féu ser el que eren, es troben amb un peu a fora de les institucions que amb tanta valentia i honradesa han defensat. En un passat recent, les hemeroteques són plenes d’articles al respecte, hi hagué advertiments que ningú no va escoltar. Semblava que tots els dirigents, tant els de primera línia com els de segona, havien enfollit totalment i absolutament. Era un horrorós panorama postmodern on l’ únic que comptava era l’adaptació al règim sorgit de la reforma de finals dels setanta. Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble.

El somni s’ha acabat. De cop i volta el sistema ja no necessita els "petits". El bipartidisme actual demostra que els poders fàctics han anat fent el seu camí mentre la pretesa esquerra gaudia, còmplice, d’uns privilegis que els semblaven eterns. Ara ja no hi ha sous ni llocs d’assessorament ben pagats. I les bregues, a l’interior dels partits, el penós espectacle que contemplam, comença precisament just en el moment que ja no queda res per a repartir... de no ser vendre al millor postor el patrimoni polític difícilment acumulat per centenars d’honrats militants.

 

Tot plegat ens fa concloure que les possibles "refundacions" dels dirigents fracassats d'Izquierda Unida són un mal referent per a la transformació social; són més un obstacle que una solució per a avançar socialment

Vista i comprovada la crisi final de les restes del carrillisme, diversos sectors que, procedents del món de l'antimundialització o de les antigues organitzacions de l'esquerra revolucionària, havien donat suport actiu a Izquierda Unida, o a ICV al Principat, ara es demanen quin sentit té continuar amb aquest ajut. Evidentment sempre hi ha hagut sectors de l'esquerra antisistema que mai no han cregut en els successius invents i "refundacions" del PCE. Ara mateix, a les Illes, la direcció històrica del carrillisme (PCE) que d'ençà fa tants d'anys encapçala Izquierda Unida, pretén reconvertir-se en una nova sigla a imitació, expliquen els dirigents que abandonen els que han defensant en els darrers anys, d'ICV. Davant la proposta, determinats sectors de l'esquerra alternativa de les Illes rebutgen la idea per la manca de confiança en uns hereus del PCE que en aquests darrers vint anys no han fet més que consolidar les renúncies i abandonaments iniciats per Carrillo i CIA i han practicat, fins a límits increïbles, una manera burocràtica d'entendre la política.

Alguns sectors que en un recent passat havien donat un cert suport a Izquierda Unida per allò d'"agrupar forces", de provar de "regenerar l'esquerra oficial des de la base", també es troben decebuts. Els amics i amigues que, procedents de la Lliga Comunista Revolucionària, l'OEC o el POR treballaven en defensa d'aquesta hipotètica "regeneració" de les restes del carrillisme s'adonen que han fet feina inútilment: els responsables de les renúncies de la transició, dels pactes amb el franquisme i la patronal, han continuat fent el que estaven acostumats a fer. Res de consolidar els moviments socials de base; res de democratitzar els sindicats o la mateixa Izquierda Unida.

Les bregues dins dels sindicats controlats per les diverses fraccions del carrillisme, les travetes entre els seguidors de l'actual secretari, José Mª Fidalgo, els de Rodolfo Benito o Marcelino Camacho, han ocupat i ocupen les pàgines de la premsa diària. Expulsats i depurats els sectors crítics dins de CCOO, les disputes entre dirigents pel control de l'aparell amenaça de desertitzar els sindicats. L'esperança d'alguns dels esquerrans que hi havia dins Izquierda Unida era aconseguir agrupar forces per a intentar reconstruir en la mesura del possible el moviment obrer i popular, recuperar les senyes d'identitat marxista i anar avançant novament en la regeneració de l'esquerra.

El control dels reformistes sense reformes dins d'Izquierda Unida i dins CCOO ha fet impossible el somni de tants d'homes i dones que han confiat en aquest projecte. Els mateixos dirigents d'Izquiersa Unida són els primers a abandonar el vaixell naufragat. Alguns dels sectors de l'esquerra alternativa es demanen si , a les Illes, la "refundació" a imitació del Principat pot ser la "solució salvadora". Com expliquen alguns militants de la CGT, del moviment veïnal de Palma, dels grups antimundialtzació o dirigents històrics de CCOO com Llorenç Buades, res no es pot esperar de la liquidació final d'Izquierda Unida pels seus propis dirigents. Crear un grup a imitació ICV no aporta cap solució, perquè ICV s'ha caracteritzat per una extremada supeditació al PSC-PSOE. El "model" a imitar és una organització que viu a l'ombra de la socialdemocràcia i que tenia la seva expressió estatal en el fracassat PDNI de Cristina Almeida i López Garrido. L'esquerra alternativa de les Illes explica que aquesta supeditació al PSOE, aquest allunyament constant dels moviments socials i de l'esquerra revolucionària, de l'independisme català, no fa versemblant la proposta de "refundació". L'històric dirigent de la Lliga Comunista Revolucionària a les Illes (LCR) i actual militant de la CGT Llorenç Buades explica les contradiccions d'ICV que no la fan una "experiència amb credibilitat" per a l'esquerra alternativa. Llorenç Buades ens recorda com ICV ha estat acrítica amb el Fòrum de les Cultures de Barcelona i no ha donat suport a les mobilitzacions socials dels moviments que volien expressar el caràcter especulatiu del Fòrum; ICV és la que combrega amb rodes de molí en casos com el túnel de Bracons, la qual cosa demostra el seu tarannà falsament ecologista; ICV diu sí a la Constitució europea neoliberal i estatalista, i entre els seus aliats només gaudeix de ser pròxima al sindicalisme burocràtic, que ha fet dels sindicats unes de les institucions menys valorades per la ciutadania; ICV, que comparteix responsabilitats de govern en la repressió violenta dels immigrants tancats a la Seu de Barcelona.

Tot plegat ens fa concloure que les possibles "refundacions" dels dirigents fracassats d'Izquierda Unida són un mal referent per a la transformació social; són més un obstacle que una solució per a avançar socialment. Són opcions aptes només per a determinades burocràcies sindicals i polítiques que viuen de la conservació del règim actual però mai poden ser una opció vàlida per al poble treballador, per a les avantguardes autènticament d'esquerres i nacionalistes dels Països Catalans.

L’enfonsament d’Izquierda Unida demostra que, durant molts d’anys, aquesta organització només jugava a ser l’"ala esquerra" del PSOE

La situació de tots els grups petits, els situats en teoria a l’esquerra del PSOE, és cada vegada més dramàtica. La consolidació del bipartidisme dominant PP-PSOE ajudat per tot els mitjans que el règim té a la seva disposició –premsa, ràdio, televisió... - i tots els diners disponibles, ha fet que el panorama electoral de l’estat espanyol s’assembli cada vegada més al dels EUA. D’ençà la reforma formal de 1978, amb la desmobilització social ordida pels partits que impulsaren la restauració de la monarquia, s’ha anat avançant a passes de gegant en aquest camí. En aquella primera fase l’ajut del PCE va ser indispensable per deixar fora de joc els diversos partits comunistes i d’esquerra revolucionària existent aleshores. Els hereus del franquisme i la pretesa esquerra, especialment PCE i PSOE mitjançant la llei D’Hondt, la demonització de les experiències de democràcia de base, el desmuntatge del moviment veïnal i la consolidació de la divisió sindical volien, i ho aconseguiren, bastir un règim semblant, evidentment, al que ara els pot portar a les tenebres de l’extraparlamentarisme.

Acomplida la tasca desmobilitzadora, pareix que ja sobren tots els partits en teoria a l’esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. L’esbatussada general d’ Izquierda Unida en el conjunt estatal perdent la meitat del seu electoral i a les Illes arribant a quotes de petit grupuscle inoperant, així ho demostren. Tant és així que les mateixes burocràcies fracassades ja han anunciat la possible dissolució d’aquesta formació rebutjada per l’electorat i la creació –"refundació", en diuen - d’una nova sigla. Es diu que aquest nou experiment dels excarrillistes s’anomenarà "Iniciativa per Balears" i vol ser una imitació d’Iniciativa per Catalunya.

Si aquest projecte es confirma, la crisi dels partits petits, especialment dels nacionalistes (altres que espanyols), pot agreujar-se encara molt més, ja que els pocs vots que obtenen s’hauran de repartir entre una nova opció que en "no dependre de Madrid" els disputarà l’electorat.

Per si mancaven encara més problemes, el PSM, que en les eleccions del 25 de maig de 2003 perdé el vint-i-dos per cent del seu electorat, en aquestes europees n’ha perdut prop del cinquanta per cent. Un sector del partit ha encetat un debat identitari que, a hores d’ara, encara no se sap com pot acabar. Els Verds es troben en una situació encara pitjor. Dividits de forma permanent entre els partitaris d’anar plegats amb l’experiment fracassat d’ Izquierda Unida i els defensors d’un projecte independent, com propugna la diputada Margalida Rosselló.

Amics i simpatitzants d’aquesta darrera formació ens expliquen que potser els Verds perderen ja fa temps la seva oportunitat de consolidar-se com a projecte diferenciat a les Illes. La seva por de rompre amb Izquierda Unida els ha portat a ajornar la consolidació del seu projecte independent i es diu que, per desgràcia, ja ha passat el moment..

Els problemes i interrogants que es plantegen Izquierda Unida, Verds i PSM són molts. La contínua davallada de percentatges electorals no augura res de bo per a tots els grups teòricament a l’esquerra del PSOE. En el fons, aquest darrer partit ha sabut jugar molt bé les seves cartes i de forma molt intel·ligent, amb l’ajut de tots els mitjans de comunicació –i especialment de la televisió - ha fagocitat la majoria de les lluites ecologistes, pacifistes i nacionalistes dels grups abans esmentats. Malgrat que sigui demagògicament, els dirigents de la socialdemocràcia han sabut parlar de "reforma de la Constitució", de la necessitat d’"una segona transició", d’ampliar les dotacions econòmiques per a habitatges, ensenyament o sanitat... No en parlem del camp de la lluita per la pau. Amb una hàbil jugada, fent tornar les tropes espanyoles d’Iraq, han aconseguit fagocitar el seixanta per cent de l’electorat d’Izquierda Unida deixant a l’aire i a la vista de tothom la buidor programàtica del partit de Llamazares (malgrat que, no oblidem, aquest juga amb la basa bipartidista i amb el fantasma del "Tots contra el PP", fantasma que, hem d’insistir en la qüestió, ha exorcitzat el possible eslògan de "Tots contra el règim").

L’enfonsament d’Izquierda Unida demostra que, durant molts d’anys, aquesta organització només jugava a ser l’"ala esquerra" del PSOE. Però tan sols era un miratge, una fantasmada que, en moments de crisi, com el que s’esdevingué després dels atemptats terroristes de l’onze de març, va fer aigua arreu. De cop i volta, l’electorat constava que no hi havia diferències essencials entre dues socialdemocràcies quasi idèntiques –PSOE i Izquierda Unida - i, en bona lògica, optà per la més coherent: en aquest cas, la gent votà la marca autèntica, és a dir a Zapatero.

A les Illes la davallada d’Izquierda Unida a l’extraparlamentarisme, a la categoria de grupuscle insignificant, ha obligat els seus dirigents a inventar una possible "refundació" del grup. Evidentment l’objectiu estratègic d’aquesta hipotètica reconversió autonomista seria aconseguir repetir, per a les eleccions municipals i autonòmiques de 2007, l’experiment de "Progressistes per les Illes" que, recordem, amb participació de PSM i ERC obtingué prop de quaranta mil vots. Una xifra que, malgrat que no els va servir per treure un diputat, si que, en aquests moments, quan Grosske, Rosselló i Cámara han quedat reduïts a dos mil set-cents vots a Palma, esdevé un somni quasi impossible d’assolir.

... Segons Corriente roja el paper d' Izquierda Unida dins del Pacte era el de fer el joc al PSOE i, de rebot, a UM i Maria Antònia Munar.

... Segons Corriente roja el paper d' Izquierda Unida dins del Pacte era el de fer el joc al PSOE i, de rebot, a UM i Maria Antònia Munar. No hi havia programa alternatiu a la dreta ; en l'àmbit estatal, res d'anticapitalisme contra la política neoliberal i antipopular dels diversos governs socialdemòcrates o de la dreta pura i dura; a les Illes, supeditació a les màfies encimentadores amb protestes purament verbals i sense articular mai una política d'esquerra per la base

Izquierda Unida es va desintegrant a velocitat vertiginosa. Com han explicat sovint els dirigents de Corriente Roja, que també ha abandonat el vaixell que s'enfonsa després d'explicar els seus desacords amb Llamazares, ara ha estat la federació basca d'IU que ha demanat la "independència" envers el grup madrileny. Aquesta tardor seran Miquel Rosselló, Eberhard Grosske i Manolo Cámara els que iniciaran a les Illes un procés semblant de "refundació" d'una organització en la qual ja no creuen ni els seus dirigents. Apropant-se al 2,95% dels vots, la marginalitat i l'extraparlamentarisme més absolut amenacen aquests dirigents fracassats elecció rere elecció. Segons informa el web de Corriente roja (vegeu http://www.nodo50.org/corrienteroja/), les organitzacions que han sortit o sortiran properament de Izquierda Unida pertanyen a les federacions de Madrid, Andalusia, Euskadi, País Valencià, Catalunya Principat, Gredos/Extremadura, Galicia, La Rioja, Castella i Lleó i Cantabria. Pel que sembla, la desfeta organitzativa és generalitzada. Però quins són els motius, els problemes essencials que porten, per part de l'esquerra d'IU, a l'abandonament del vaixell que s'ha enfonsat?

Fa temps que en l'àmbit estatal, Ángeles Maestro, una de les dirigents de Corriente Roja ho explicava de manera clara i senzilla. Els actuals dirigents d' Izquierda Unida, en el seu procés de constant dretanizació, d'abandonament d'idees i de principis (que, recordem, s'iniciaren en temps de la transició amb els seus pactes amb el franquisme reciclat a canvi de sous i poltrones), "habían conseguido lo que Franco con sus exiliados y fusilados no consiguió: destruir la izquierda del estado espanyol". El document complet es pot trobar en el web de Corriente Roja o en http://www.pcpe.es/tribunapopular.htm (per cert, aquest darrer web és el del partit prosovètic en el qual militaren en els anys vuitanta Miquel Rosselló, Lila Thomàs i Pep Valero, entre altres membres de l'actual Izquierda Unida).

En l'àmbit de les Illes, Corriente Roja retreu a Miquel Rosselló, Manolo Cámara i l'actual direcció de la formació l'entregisme total al PSOE i a determinats poders fàctics de les Illes en no haver sabut bastir una política d'esquerres enfront "la coalición del hotel, la grúa y la banca". Corriente roja acusa els actuals dirigents d'Izquierda Unida de ser "expertos en el arte de modificar las líneas políticas con el fin de defenser su liderazgo", és a dir la cadireta. El mateix document consultat en aquest web afirma que més que idees, en la fracasada direcció d' Izquierda Unida , quan se signa el Pacte de Progrés, hi havia intenció de repartir-se direccions generals, conselleries, diners, espais en els mitjans de comunicació... Segons Corriente roja el paper d' Izquierda Unida dins del Pacte era el de fer el joc al PSOE i, de rebot, a UM i Maria Antònia Munar. No hi havia programa alternatiu a la dreta ; en l'àmbit estatal, res d'anticapitalisme contra la política neoliberal i antipopular dels diversos governs socialdemòcrates o de la dreta pura i dura; a les Illes, supeditació a les màfies encimentadores amb protestes purament verbals i sense articular mai una política d'esquerra per la base. Corriente roja acusa també l'actual direcciò fracasada de prioritzar solament la política del despatx, la moqueta i el cotxe oficial per damunt la necessària organització dels sectors populars amb una política d'esquerra anticapitalista i amb alternatives reals a l'actual model depredador. S'hi acusa els dirigents d'haver instaurat una disciplina de caserna dins l'organització prohibint qualsevol opinió sobre el Pacte de Progrés. Es prohibí qualsevol expressió crítica a fi que els dissidents no disturbiessin la migdiada dels satisfets, d'aquells que engreixaven amb les constants claudicacions davant el PSOE i els poders fàctics de les Illes i, especialment davant la dreta munarista. Com diuen els redactors del document que hem consultat, tot es feia per a servar sous i cadiretes, els privilegis que comporta la gestió del sistema. Per a aquests militants esquerrans: "El socorrido argumento del miedo (¡que vendrá el PP!) ha ocultado la cobarte actitud de EU durante toda la legislatura. Conservar la respetabilidad ha exigido el callar y mirar hacia otro lado ante las políticas antisociales del Gobierno Balears y del Consell de Mallorca". La norma, denunciada en el seu moment per l'esquerra alternativa de les Illes, era, doncs, callar davant el PSOE, UM i els poders fàctics per a continuar cobrant i endollant amics. Una direcció, diu Corriente roja, que maneja de forma demagògica les idees nacionalistes, socialdemòcrates i ecologistes per a navegar en la política illenca, com demostra l'exercici continuat del poder durant més de vint anys. Expliquen els dissidents: "Expertos [la direcció d'EU] en el arte de modificar las líneas políticas con el fin de defender su liderazgo [la cadireta i el sou]". Per a aquest sector crític, el paper d'EU dins del Pacte de Progrés s'ha desenvolupat en un pla emimentment oportunista i de pura i dura propaganda per a la galeria. El document diu textualment, en referència a la "vivor" d'aquest dirigents: "Izquierda Unida ha desarrollado [en el Pacte] una doble actitud: por un lado un silencio cómplice y por el otro lado, debido a la presión mediática, una actitud de denuncia que se queda en la verbalización estéril y sin adquisición de compromisos reales". Corriente roja confirma en la seva anàlisi el que, durant el temps del Pacte, tothom sabia i deia pel carrer: que els millors consellers del PSOE eren precisament els d'EU. I, evidentment, per això mateix molts dels possibles votants d'EU s'han estimat més votar la socialdemocràcia autèntica, no un succedani; com el 1982, per exemple. "EU no ha pecado de inactividad [en el temps que durà el Pacte de Progrés], al contrario, ha respaldado las políticas del PSOE de manera activa, y de paso pisoteando aquellos lejanos principios ideológicos que conformaron Izquierda Unida en 1986". Tot un balanç que ens pot ajudar a copsar els motius de la desfeta d'EU, tant a les Illes com en el conjunt estatal.

La conversió dels sindicats, especialment de CCOO i d'UGT, en uns dels aparells de sosteniment del règim actual més importants, ha contribuït a dificultar el lent procés de reorganització dels sectors populars de les diverses nacions de l'estat

La crisi de d'algunes organitzacions de l'esquerra oficial, especialment d'Izquierda Unida; la consolidació tendencial del bipartidisme PP-PSOE; els problemes que tenen els corrents de l'esquerra alternativa i del moviment antimundialització i altres grups crítics amb el sistema per a consolidar-se, no es pot deslligar de la crisi sindical. La conversió dels sindicats, especialment de CCOO i d'UGT, en uns dels aparells de sosteniment del règim actual més importants, ha contribuït a dificultar el lent procés de reorganització dels sectors populars de les diverses nacions de l'estat. Dins CCOO, per exemple, després de les grans depuracions de delegats provinents de l'OEC, MCI, PTE, cristians anticapitalistes o de delegats crítics, només restaren les diverses tendències hereves del carrillisme "victoriós". Però que els sectors d'esquerra i partidaris de la democràcia de base, el consellisme i d'una forma no burocràtica d'entendre el sindicalisme fossin foragitats dels sindicats majoritaris no vol dir que les bregues internes no continuassin. En el recent congrés de CCOO hem vist la pugna de les actuals faccions per fer-se amb el control de la direcció del sindicat. Tots sabem, com diu la premsa d'esquerra, vegeu l'informe al respecte redactat per L'Aurora, que la gestió de l'equip de Fidalgo en els últims quatre anys ha creat una major divisió en el sindicat. A l'enfrontament entre la direcció i el sector crític sorgit en l' època d'Antonio Gutiérrez, anterior secretari de CCOO, s'ha sumat l'aparició d'una altra tendència encapçalada per Rodolfo Benito. Quelcom de seriós ha de passar en les altures del sindicat quan cada successor acaba enfrontat amb el seu predecessor. Antonio Gutiérrez va succeir Marcelino Camacho i quan va poder el va defenestrar. Gutiérrez va trencar amb Agustín Moreno, de què es parlava com a eventual successor. L'actual secretari, José Mª Fidalgo, va trencar amb Gutiérrez; i Rodolfo Benito, successor in pectore de Fidalgo, encapçala una de les oposicions. Com diu L'Aurora: "Quelcom no funciona bé".

Els més crítics amb l'actual direcció de CCOO són els militants de Corriente Roja, una tendència d'Izquierda Unida que en molts d'indrets de l'estat ja ha abandonat la formació de Llamazares. Hem estudiat els documents del "II Encuentro Estatal de Corriente Roja" (26-27 de juny del 2004" i en l'apartat referent a la qüestió sindical hem trobat les afirmacions més fortes que hem llegit darrerament contra les burocràcies sindicals. En el punt titulat "El papel de los grandes aparatos arropando al Gobierno", els fins ara actius defensors d'Izquierda Unida expliquen: "Uno de los grandes frenos para la irrupción de un movimiento obrero con conciencia de clase son, sin duda, los grandes aparatos sindicales. (...) Su rol de guardaflancos del Gobierno les empuja a enfrentar en forma violenta toda protesta que se les vaya de las manos. Valgan de muestra dos botones de enorme significado. El primero es la pasada huelga del campo, convocada por el SOC, donde el aparato de CCOO y UGT ha intervenido como rompehuelgas, al lado de los terratenientes y la Guardia Civil, en un ejemplo de su defensa del orden establecido e imponiendo su 'criterio sindical' con la Benemérita al frente. El segundo, es el apoyo explicito, con campaña pública incluida, de la represión contra los trabajadores inmigrantes sin papeles en Cataluña".

Però aquests grups més crítics amb l'actual direcció de CCOO ja són fóra del sindicat. Les lluites actuals són entre els mateixos que, en un recent passat, actuaven units contra l'esquerra autèntica sindical. La crisi actual és més que res una crisi entre burocràcies enfrontades. En el darrer congrés de CCOO l'informe de gestió va ser aprovat per 600 delegats i delegades (el 61, 61%), 364 van votar en contra (37,26%) i 13 es van abstenir (1,33%). Hi ha altres elements de la crisi a tenir en compte. De les 30 organitzacions existents a CCOO (territorials i federatives), en 13 Fidalgo estava en minoria (fa 4 anys només n'estava en 3). Un exemple. Fa 4 anys, el 71% de Madrid regió va donar suport a Fidalgo. En aquesta ocasió el 71% va votar en contra. En els seus 25 anys d'història, mai la direcció del sindicat ha tingut tanta oposició.

Però no és fàcil ser a l'oposició dins del sindicat. Com diu la premsa d'esquerra, L'Aurora concretament: "En la majoria de les organitzacions la direcció impedeix la participació en la gestió diària del sindicat i el dirigeix com si fos un parlament, ells governen i la resta és a l' oposició. Així dificulta la relació entre els afiliats i delegats amb la gent que manté posicions crítiques".

Per als corrents crítics existents encara dins dels sindicats, aquests "grans aparells que sostenen els governs del règim", en les seves paraules, el paper jugat per les direccions d'UGT i CCOO ha estat "negociar la misèria". Tampoc no confien gaire en aquests aparells per al proper futur, ja que afirmen: "Su actuación ante las recientes deslocalizaciones y chantajes patronales (Samsung, Novalux, Printer, SEAT, Nissan, etc) nos da una idea de la política sindical que van a seguir aplicando. Ellos van a ser claves en el gran pacto por la precarización que preparan para el otoño".

Cap esperança, doncs, en el papers nefasts d'aquestes burocràcies sindicals. L'alternativa que propugna Corriente Roja i altres sectors crítics seria començar la lluita per anar reagrupant l'esquerra sindical al marge dels grans aparells burocràtics i, d'aquesta manera, poder reiniciar lòrganització de les avantguardes populars per a fer front a la política neoliberal del règim.

Juárez es prou crític amb aquesta esquerra oficial que, a la desesperada, pugna per tornar a trepitjar moqueta. Però ja s'ha vist que el poble, els sectors de l'esquerra autèntica de les Illes, no confien gaire en aquestes direccions expertes en tota mena de trucs de prestidigitació per a poder continuar fruint de substanciosos sous i altres privilegis que comporta la gestió del sistema

D'ençà la desfeta del Pacte de Progrés i la davallada progressiva dels percentatges electorals de PSM, Esquerra Unida i Verds, el senyal d'alarma s'ha encès en tots els partits "petits", propers ja a l'extraparlamentarisme. Molts d'aquests partits, especialment el PCE (els predecessors d'Izquierda Unida) mai no imaginaren que els pactes amb el franquisme reciclat en temps de la transició, l'acceptació de la llei D'Hont, que els serví a la perfecció per a desfer-se de l'esquerra alternativa a finals dels anys setanta, serviria també al sistema per desfer-se igualment d'ells. Quin despertar més amarg! Serà allò que "Roma no paga traïdors?". Podria ser. El cert és que d'ençà que els partits en teoria situats a l'esquerra del PSOE perden electorat i diputats, alguns només tenen ja el 2 o el 3 per cent dels vots, les reunions, les trobades més o manco secretes, els nervis, la conspiració contínua, són a l'ordre del dia.

Antics consellers, exdirectors generals, el nombrós exèrcit d'endollats de cada un dels partits fracassats, estan terriblement nerviosos i no saben què fer per a recuperar el poder. Autocrítiques, anàlisis de la derrota, cap ni un. Que han fet malbé les esperances del poble que els votà, no ho pensen. Pareix que ningú no vol recordar els advertiments sobre els perills de la malaltia infantil de l'esquerra oficial, la gestiniotis, que feia l'esquerra alternativa de les Illes a aquells que s'ocupaven provisionalment de gestionar els interessos del règim. Quan es trepitjava moqueta tot eren flors i violes i les veus d'advertiment sovint eren ridiculitzades i mai no varen ser tengudes en consideració.

Però, vista i comprovada la magnitud de la desfeta dels partits més petits de l'esquerra oficial... la gent es demana si hi seran a temps per a la "refundació", per a la "renovació", per a "recuperar les senyes d'identitat". Quan ja s'està en el 2,90 % dels vots i es perden regidors, diputats i vots a les totes, el futur, evidentment, es presenta tenebrós.

Sembla, emperò que als poders fàctics ja els va bé el bipartidisme PP-PSOE. Segurament, si no hi ha un miracle, si no es troba en aquests tres anys la "fórmula màgica" que permeti la permanència dels petits, la condemna a mort, la reducció al més pur i dur extraparlamentarisme dels grups en teoria situats a l'esquerra del PSOE.

Davant aquesta crisi tan punyent i tan real... què en diuen els moviments alternatius, els sindicats no reformistes, el moviment antimundialització, els corrents d'esquerra anticapitalista existents en la nostra societat?

Hem estudiat el document d'anàlisi de la crisi escrit pel dirigent de la CGT Josep Juárez i hem de convenir que, a més d'extremament clarificador, és molt crític amb el nefast paper desenvolupat per les burocràcies polítiques fracassades aquests darrers anys. El treball analitza també els errors de la candidatura "Progressistes per les Illes", la fracassada coalició de PSM, Izquierda Unida i ERC, muntada pels cims, explica el dirigent de la CGT. Com diu Josep Juárez, l'error principal dels partits agrupats en la coalició va ser no anar més enllà d'uns acords entre dirigents, entre comitès de direcció. Juárez pensa que va ser un camí equivocat. I proposa, com proposà l'esquerra alternativa, un camí diferent: "Es tractava de, al fil de les mobilitzacions socials, construir entre tots, organitzacions polítiques i entitats socials, un projecte clar, més enllà del calendari electoral, obert a la ciutadana, horitzontal, participatiu i democràtic". No es va fer així i ja es varen veure els resultats.

Juárez es prou crític amb aquesta esquerra oficial que, a la desesperada, pugna per tornar a trepitjar moqueta. Però ja s'ha vist que el poble, els sectors de l'esquerra autèntica de les Illes, no confien gaire en aquestes direccions expertes en tota mena de trucs de prestidigitació per a poder continuar fruint de substanciosos sous i altres privilegis que comporta la gestió del sistema. Juárez, i amb el dirigent de la CGT molts de ciutadans i ciutadanes, opten per bastir noves formes d'entendre la pràctica de la política. Els responsables d'haver perdut l'oportunitat de bastir una autentica política reformista al servei del poble de les Illes a causa d'haver fet fracassar el Pacte de Progrés, ho tenen molt complicat per a continuar exercint de professionals del romanço.

En efecte, som molts els que pensam que determinats sectors d'aquesta esquerra oficial més que un ajut són una rèmora , un entrebanc del qual els diversos moviments ciutadans s'han de desfer com més aviat millor. Com explica molt bé el dirigent de la CGT: "Davant l'absència d'una expressió política útil i pròpia, cal definir, doncs, si els moviments ciutadans... s'han de limitar només a organitzar el debat social i la protesta o si, a més de tot això, han d'ocupar els terrenys fins ara en mans dels professionals de la política. En altres paraules si per a dur a terme la voluntat de la gent, s'han de treure els intermediaris".

Tornar a Opinió

                                                                                                                                                Tornar a l' inici