Les
novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium
Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor),
Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació
de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner
Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma,
2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de
la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les
conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la
influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha
tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de
les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record
que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i
important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent:
el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el
capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340)
trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que
han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el
conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert
que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una
certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res,
en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner
analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant
especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la
primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident
en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i
el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen
les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç
Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la
importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner
situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i
Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de
vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser
oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid
contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat
(1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners
republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en
Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria
Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de
guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò
dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que
tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós
de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor
injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per
controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill
del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va
ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com
Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en
el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien
referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra
l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems",
"El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
En les novel·les Gardènies
en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa
influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les
novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També
podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra
la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja
citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere
Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la
perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso
espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu
pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans
d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai.
Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va
decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat
també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la
ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma
magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel
Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa
uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món
del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys
quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria
centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era
petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les
llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa
Pobla.
Però no es tractava solament
de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara
perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte,
de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident
que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot
i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és
comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids,
Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso
espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en
els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins
posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que
seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les
resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a
la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui
reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de
pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i
artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen
res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme
oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a
cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que,
en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el
possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador
Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí
Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la
nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer
tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i
d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i
literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme
reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i
menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat?
Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la
trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors
de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem
conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la
literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra
volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera,
Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament
uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca
en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més
pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats
polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el
dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer
“política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns
objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte,
volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge
“literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la
utilització partidista d’uns temes concrets.
Altres autors que han escrit
novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència,
són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978)
i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri
del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon
Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner
també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes
Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles
d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36
(1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda
igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament
la guerra.
Posteriorment, després de
citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far,
situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh!
(1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les
novel·les mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna
informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que
varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries
del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat
titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor
d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les
novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997),
L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel
en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja
i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997)
"referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle
republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra
civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a
les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994)
i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques
malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer
Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
La novel·la Els crepuscles més pàl·lids va ser
guardonada per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre
Ballester i Lleonard Muntaner. L’obra Gardènies en la nit obtingué el
Premi de Narrativa de l’Òmnium Cultural de l’any 2009. Els membres del
juart de narrativa que guardonaren Gardènies en la nit eren Judith
Cobeña, Teresa Deblas i Manel Ollé. Vagi per endavant que després de la
publicació de Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès Editors,
2000) i de l’obra Un tango de Gardel en el gramòfon (València, Setimig,
2001) pensava que ja no tornaria a fer cap altra novel·la que
tengués relació amb la guerra civil. A finals dels vuitanta havia
escrit nombrosos contes que tenien a veure amb els republicans
represaliats pel feixisme, amb històries de persones amagades en temps
de la forta repressió dictatorial que patí el nostre poble. Són contes
que es poden trobar en els reculls Notícies d’enlloc (Palma, Documenta
Balear, 1987), Necrològiques (València, Amós Belinchón Editor, 1989) i
Vida d’artista (Girona, Llibres del Segle, 1995). A finals dels noranta
vaig publicar dues obres que tenien estreta relació amb els temes que
comentam. Em referesc al relat sobre la provatura republicana
d’alliberar les Illes del feixisme, la famosa expedició de les milícies
del Principat i País Valencià que encapçalà el Capità Bayo i que l’any
1997 publicà Columna: Estiu de foc. Posteriorment vaig tenir la sort de
guanyar el Premi de Novel·la Miquel Àngel Riera 1998 amb una obra que
relatava els patiments i esperances dels mallorquins amagats als
indrets més inversemblants en temps de la repressió feixista contra els
republicans, comunistes, socialistes i anarquistes de les Illes. Fou
l’obra L’Amagatall, que s’edità l’any 1999 en la col·lecció Tià de sa
Real que dirigeix l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover.
Després de la publicació d’Estiu de foc,
L’Amatagall i Núria i la glòria dels vençuts, qui sap si per
experimentar literàriament altres temes i, alhora, oblidar
–relativament., és clar!- les qüestions que havien dominat la meva
activitat en molt de temps, vaig escriure unes obres que no tenien res
a veure amb la guerra civil i les seves conseqüències. Em referesc a La
novel·la (Eivissa, Res Pública Edicions, 2002), Corambé: el dietari de
George Sand (Lleida, Pagès Editors, 2004), El darrer hivern de Chopin i
George Sand (Barcelona, Proa Edicions, 2004), Defalliment: memòries de
Miquel Costa i Llobera (Pollença, El Gall Editorial, 2005), Damunt
l’altura: el poeta il·luminat (Lleida, Pagès Editors, 2006), La
conspiració (Castelló, Antinea, 2007) i París 1793 (Palma, El Tall
Editorial, 2008).
Però amb Els crepuscles més pàl·lids i
Gardènies en la nit he tornat als meus orígens com a novel·lista. La
guerra civil altra volta! Per quins motius he tornat a relatar aspectes
d’una època que, sincerament, pensava que ja havia tractat amb prou
intensitat en les obres Estiu de foc, L’Amagatall, Núria i la glòria
dels vençuts i Un tango de Gardel en el gramòfon? És el que
intent esbrinar.
Cercant l’origen d’aquestes
dues novel·les, el nucli inicial que, amb el temps, conformaran
Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids, potser el
podria trobar en el conte titulat “La maleta de l’oncle”, una narració
que forma part del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Gaüses,
1995). Vida d’artista havia guanyat el Premi de Narrativa “Serra i
Moret 1993” que convocava el Departament de Benestar Social de la
Generalitat de Catalunya. El jurat estava format per Isabel-Clara Simó,
Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter, Pilarín Bayès, Albert
Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner. En aquesta narració, en “La
maleta de l’oncle”, hom podria trobar l’origen de les dues novel·les
que comentam. En les primeres pàgines d’aquest conte, el protagonista
reflexiona sobre les causes que l’han portat a dedicar-se a la
literatura. És aleshores quan s’adona de la importància que han tengut
en la seva vida els familiars republicans, especialment el pare i
l’oncle que, defensors de la República en temps de la guerra civil,
finalment acaben residint a Mallorca. Un, el pare, forçat per les
circumstàncies, com a presoner de guerra; i l’altre, l’oncle, que, per
ajudar el germà, ve a treballar a l’illa i roman al seu costat.
Aquestes poques pàgines de “La maleta de l’oncle” conformen el meu
inicial interès per un tema que, amb el pas dels anys, anirà essent el
fonament de nombrosos contes i de les novel·les de què hem parlat
al començament de l’article.
Aquest interès per la vida dels republicans
represaliats pel feixisme, per relatar de forma realista i alhora
poètica aquella trista postguerra, és el que em va fer escriure la
primera novel·la relacionada amb la lluita per la llibertat i la
posterior repressió de la dictadura. L'origen primigeni de la
novella L'Amagatall parteix de la idea de retre un particular
homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als
estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República,
les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de
Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1998 amb el III
Premi de Novel·la "Miquel Àngel Riera" i publicada al mes d'abril
del mateix any a la col·lecció "Tià de Sa Real" està basada en aquest
mig segle de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella
època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en
la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana-
tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap
del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En
aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem
d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges,
excellents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió
de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles
(en "Pau Comas"), amagat durant anys al sostre de casa seva, en el
carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià
Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de
conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa
Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb
la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").
El pare i l'oncle ja
m'havien narrat --o es contaven entre ells i jo escoltava--, d'infant,
nombroses històries de republicans amagats a la península: homes
emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes,
morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills,
sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez
Fernández (que formava part d'aquella munió d'excellents presoners
bascos que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els
seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors
d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat
nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan,
amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes
mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em
seduïa la possibilitat de fer-ne una novella. Les històries de les
persecucions dels republicans han estat magistralment detallades en el
famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà, que també
coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori
dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de
falangistes, clergat i intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga
(Miguel i Lorenzo). Anys endavant, militant tant a l'OEC com al
PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la
desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels
anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les
persecucions sofertes per part dels botxins de
l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades
després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i
resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana
de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a
portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i
llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de
sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot
tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.
La novel·la de què parlam,
L'Amagatall, com també Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un
tango de Gardel en el gramòfon, Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies
en la nit, neixen d'aquesta il·lusió per deixar constància
escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a
matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal
recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, magistralment
estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos
treballs) que, sense cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els
escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les
"excellents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i
torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests
intellectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich,
per exemple-, varen ser el fonament social objectiu de llurs obres.
