Contra la crisi urgeix la coordinació de les lluites.

 

Llorenç Buades Castell

 

Diuen les estadístiques que a la nostra nació amb la cloenda d'any hem superat les 873.333 persones en situació d'atur, tot i que són més, perquè l'enregistrament de la desocupació s'ha allargat al menys fins al quinze de gener per problemes de saturació dels serveis d'ocupació.

El fet és que en un any l'increment en la desocupació al País Valencià és del 65,90% i ara contabilitzem 357.824 persones en  atur. En el cas del Principat, l'increment  és del 59,24% i hem arribat a les 423.232 persones desocupades. A les Illes Balears, l'increment anual és del 46,58%, i totalitzem 73.298 persones en atur. L'esquarterament territorial no ens permet de manera fidel xifrar  l'atur a Catalunya Nord, però s'estima en 17.000 persones, i en la Franja de Ponent, en la part catalana que correspon administrativament a Aragó hi havia 1499 persones en atur. En el principat d'Andorra,on no hi ha encara assegurança d'atur les persones inscrites en demanda d'ocupació són 480. Només en el plaç d'un any el creixement de la desocupació arriba al 60%.

 

Ens equivoquem si pensem que els efectes d'aquesta crisi la pagaran els que l'han provocada, perquè els subjectes polítics institucionals  i socials que haurien de defensar als més febles han demostrat la seva fallida ideològica. Els sindicats majoritaris són un apèndix dels poders econòmics de l'Estat. D'ells viuen, a partir de les subvencions i,  la seva funció és fer empassar el cost de la crisi a la població més desvalguda.  Els sindicats alternatius, no disposen ni dels recursos que l'Estat ha robat en relació al patrimoni sindical històric ni a l'acumulat durant la dictadura franquista, ni gaudeixen de la igualtat democràtica que els possibiliti sortir d'una discriminació: un sindicat alternatiu no pot convocar ni arribar legalment a les empreses de la mateixa manera que ho fan CCOO o UGT. Dels subjectes polítics a les grans institucions de l'Estat no cal dir-ne res, perquè tots ells fan polítiques prou consolidades al servei del capital. Qui aprova els ERO?. Qui s’oposa l’acomiadament lliure?

Dia a dia ens trobem amb lluites aïllades en contra dels efectes de la crisi en el conjunt de la nació, que es redueixen a vagues i manifestacions seguides només a les empreses afectades. Aquest és el pitjor terreny per a la defensa dels llocs de feina. Cal trencar l’aïllament i coordinar les lluites perquè només d’aquesta manera la resistència es pot fer més efectiva.