Cultura i Revolució: el compromís dels intel·lectuals




Per Miquel López Crespí, escriptor





Davant els nostres ulls l’"experimentació" artística popular, la creativitat demostrada pels col·lectius de teatre d’afeccionats, pels grups musicals, pels pintors i documentalistes que posaven les seves capacitats al servei de la revolta nacional i social superava qualsevol "recepta" de Brecht, Meyerhold, Artaud i del mateix Piscator. Creació cultural espontània; ruptura del concepte burgès d’art: uns que "en saben" i altres que "no en saben" i són solament espectadors, consumidors passius del que els "especialistes" van fent i els intel·lectuals de la superstructura cultural burgesa "consagren" com l’art que pertoca fer, demonitzant les experimentacions revolucionàries. Però en alguns d’aquests moments especials de la transició ja no hi havia divisió entre artistes, creadors i la resta de la societat. Marx havia teoritzat la necessitat de rompre la divisió burgesa del treball, d'anar abolint la frontera entre dirigents i dirigits, entre el treball manual i l’intel·lectual, entre creadors i no-creadors. Ara, com en el Maig del 68, com en els anys inicials de la Revolució del 17, en alguns moments de l’esclafi revolucionari de juliol del 36 a l’estat espanyol, ho podíem veure.

En el llibre de Lenin L’Estat i la Revolució, aleshores uns dels nostres texts de capçalera, el dirigent revolucionari havia afirmat que una vegada abolides les classes socials qualsevol persona seria capaç de dirigir l’estat. I posava l’exemple d’una cuinera dirigint el canvi social. Durant uns anys, abans de l’arribada al poder de l’estalinisme, moltes de les idees de Marx i Lenin es feren realitat mitjançant el poder assolit pel poble treballador amb els soviets, és a dir, els consells d’obrers i soldats que aboliren la monarquia tsarista i acabaren amb el capitalisme l’any 17. A moltes de les pel·lícules d’Eisenstein, pensem per exemple en Octubre, La vaga, El cuirassat Potemkim, ja no hi ha protagonistes individuals. És el poble, les mateixes masses que portaren endavant la Revolució Socialista les que participen i actuen en la cinematografia experimental soviètica d’aquells anys. Dziga Vertov encara porta més enllà la ruptura amb les concepcions burgeses del cinema. Les teoritzacions quant al "Cinema-ull" i pel·lícules com L'home de la càmera, així ho demostren. Era el "situacionisme" instintiu de Vertov, la pràctica del futurisme soviètic, de l’impressionisme alemany d’entreguerres, moltes de les propostes del Proletkult les que ara vèiem, en versió catalana i espanyola, sorgir de les fondàries dels barris suburbials, de les assemblees de barri, fàbrica i facultat en els anys anteriors a la transició i als pactes entre la prestesa oposició i el franquisme reciclat. Llegint el llibre de Vertov Memorias de un cineasta bolchevique (Barcelona, Editorial Labor, 1974) podíem copsar les similituds entre les concepcions del cineasta soviètic i el concepte de cultura que tenien Guy Debord i Raul Vaneigem. Sense oblidar emperò que Dziga Vertov sempre treballà fent costat al govern soviètic i els situacionistes es trobaven en una altra època i circumstàncies. Però talment com proposaven Debord i Vaneigem, l´important era avançar en la línia de lluita contra l’art i la cultura dels "especialistes" separats del poble, contra la mistificació del cinema i teatre comercials, dels guions ensucrats, malgrat que aquests cantassin les lloances del nou règim sorgit de la Revolució. La participació del poble en el control del seu destí lluny de l’"espectacle" cultural i polític, dels "artistes que en saben", dels "polítics que ens representen", és l’important, la revolta dels esperits que cal consolidar.

L’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta anava per aquest camí. Tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la "situació" requeria alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. En el moviment polític clandestí passava quelcom de semblant, ja que la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalisme que representava el PCE. Sorgien amb força organitzacions que es reclamaven de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Avui dia ja quasi no resta memòria històrica de la creativitat revolucionària, en tots els camps!, d’aquells anys. Les burocràcies polítiques i sindicals que s’han aprofitat econòmicament amb la gestió del règim ja s’han encarregat molt bé d’esborrar tot aquell caramull d’experiències culturals i polítiques. Intel·lectuals servils a sou de qui manava i pagava bastiren una història irreal, fictícia, completament falsa, sobre el significat i les pràctiques d’aquells anys. En l’ambit del moviment obrer solament llibres com Luchas autónomas en la transición democrática (Madrid, Editorial ZYX, 1977) deixaven constància d´unes lluites que no tenien res a veure amb el sindicalisme de simple gestió a què els buròcrates que havien signat el Pacte de la Moncloa anaven reduint el moviment obrer. Però també es podrien fer llibres semblants sobre el paper de la música, el cinema, el documentalisme, la premsa clandestina, la pintura, el teatre de guerrilla i experimental que centenars de grups portaven a fàbriques, instituts i facultats.

Després d’haver guanyat el Ciutat de Palma de Teatre, el Ciutat de Manacor de Narrativa, el Llorenç Riber, l’Especial Born de Teatre de Ciutadella, el Carles Arniches de Teatre, deix d’escriure i publicar amb la regularitat d’uns anys abans. Era l’hora de la revolta, de la subversió de debò, com he anat dient una mica més amunt. Ara, participant a les assembles, escrivint per a la premsa clandestina, emportat per les urgències d’aconseguir la llibertat, el socialisme, l’autodeterminació per al nostre país esquarterat i ocupat, m’adonava com ja no era suficient la simple experimentació feta a recer de la "revolta tipogràfica", la "protesta" de cafè, per finir amb la podridura burgesa i el feixisme que ens aclaparaven. S’havien d’acabar les "torres d’ivori", el concepte d´intel·lectual talment com s’havia entès fins aleshores. Com ens podíem conformar a "teoritzar" hipotètiques "revoltes subversives de paper" quan l’autèntica revolta cultural, la transgressió total dels conceptes burgesos que el feixisme havia fet seus eren qüestionats cada dia els sectors d’avantguarda del poble amb la transgressió total dels conceptes burgesos que el feixisme havia fet seus? Quina "subversió" cultural i literària podia significar escriure sense puntuació –ja ho havia fet Joyce feia mil anys!- o emprar tipus d’impremta de mena diversa tot fent "jocs visuals", quan els estudiants ocupaven les universitats, es revoltaven contra els continguts dels texts d´història, els conceptes burgesos damunt l’art, l’amor, la família, la política i, més d´una volta, donaven la vida en el combat per la llibertat i un món nou? Recordem els estudiants i obrers morts per la dictadura, en el carrer –Vitòria 1976!-, a les presons, en una ocupació de facultat o una fàbrica en vaga!

I malgrat els crims del feixisme, són uns anys immensament creatius en el pla cultural i polític. És ara, reflexionant en aquells fets, herència del Maig del 68, en la pràctica revolucionària dels diferents pobles de l’estat espanyol, quan entens que la transició, els famosos pactes entre aspirants a sous i poltrones, l’esquerra amnèsica del moment i els franquistes reciclats, anava precisament en la línia d’aturar de rel aquest protagonisme popular, aquest profund canvi d´idees, dels fonaments de la vida cultural burgesa en camí d’ensorrar l’injusta societat de classes capitalista. A l’estat espanyol, en els anys de la restauració borbònica ("la transició"), talment com a la França del 68, els partits de l’esquerra oficial foren realment "els condons de la Revolució", com s’escrigué a les parets dels carrers i places de París.


Però tornem altra volta a les pàgines de Letras de Diario de Mallorca.

Segons les urgències de la lluita política clandestina, unes vegades podia escriure més o manco articles. Depenia de les circumstàncies del moment. A vegades, després d´uns mesos d’intensa redacció d’articles, podien passar mesos fins que podia continuar amb les meves col·laboracions. El darrer article que vaig escriure per a la secció, en realitat una entrevista amb el poeta Carlos Álvarez titulada "Carlos Alvarez: la izquierda que no aprende" va ser publicat l'u de febrer de 1976 quan, militant a l’OEC (l’Organització d’Esquerra Comunista), ja no hi havia temps a no ser per escriure a la premsa clandestina, organitzar accions contra la dictadura. Posteriorment, quan i com podia, llevant temps a la son, vaig escriure a la revista Cort durant una llarga temporada. Continuava insistint en moltes de les qüestions tractades anteriorment a les pàgines de cultura, tant de Diario de Mallorca com d’Última Hora. Però dels anys de col·laboracions i del sentit d’aquella nova etapa ja en parlarem en altres articles. En aquests que ara fèiem recordàvem Xim Rada i la secció Letras que tan encertadament va dirigir.

Vist amb perspectiva històrica, qui sap si en lloc de l’activisme cultural i literari subversiu hauria estat un bon moment per a continuar escrivint sense les servituds que la militància antifeixista comportava. Eren els anys de certa consolidació literària de molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar la "generació literària dels anys 70". Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà, Jaume Pomar, Antònia Vicenç, Guillem Frontera i jo mateix guanyàvem els nostres primers premis literaris i publicàvem, des de finals dels seixanta fins a mitjans del setanta, els primers llibres de poesia, narrativa i teatre.

Qui sap si hauria estat l’època més adient per a aprofundir en aquest camí, dedicar-se a fer d’intel·lectual "progressista clàssic", d’aquells que només signaven algun manifest de protesta de tant, en tant i deixar de banda la militància activa, la quasi professionalització revolucionària –sense cobrar mai una pesseta del partit, evidentment!-. Alguns companys varen fer això mateix. No va ser la meva opció. Però tampoc m’apenedesc d’haver "perdut" nou o deu anys de la meva vida amb aquella immersió profunda en la lluita antifeixista. Ben al contrari, qui sap si varen ser precisament aquells lustres "perduts" els que han donat autèntic sentit a la meva vida i la meva obra!

Ja ho he dit un a mica més amunt, però aniria bé tornar-ho recordar: a finals dels seixanta i començaments del setanta, el concepte de revolta cultural i personal em feia veure la situació d´una manera molt diferent de com podia veure-la un "intel·lectual clàssic". Fill de combatents antifeixistes del temps de la guerra civil, hereu de les tradicions republicanes de la nostra terra, influït pels corrents anticapitalistes i antiimperialistes del moment, militant a les fileres dels sectors més d'avantguarda de la societat illenca, les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)... com podia seguir les normes dels hereus de l’Escola Mallorquina, de tants intel·lectuals que callaven davant els crims de la dictadura? La revolta contra l’esclerosi de certs aspectes de la nostra cultura, contra el menfotisme de la intel·lectualitat burgesa, és present en molts dels articles que public a Diario de Mallorca.

Record amb certa nostàlgia la feina a la Llibreria Logos, que regentava Domingo Perelló. A finals dels seixanta i començaments del setanta, les llibreries palmesanes tengueren un paper molt destacat en el reviscolament cultural i polític d´una terra tan malmenada pel feixisme. Pensem en el paper tan important que anaren desenvolupant Llibres Mallorca, L´Ull de Vidre, Logos i la llibreria Tous. No solament eren les activitats culturals –conferències, presentacions de llibres, exposicions artístiques... - que es feien en alguns d’aquests establiments, sinó, i això era molt important per rompre mínimament l’aïllament decretat pel franquisme, les tertúlies literàries que s’hi celebraven, els debats que s’hi establien. Els tertulians de Logos més actius, els que més compareixien per la llibreria a comprar llibres i a petar el debat eren Xim Rada, el coordinador de les pàgines de literatura de Diario de Mallorca, però també Tòfol Serra, Damià Huguet, Paco Monge, Francesc Díaz de Castro, Jaume Vidal Alcover quan compareixia per Ciutat... També si afegien els joves antifranquistes del moment; pens ara mateix en uns assidus compradors de material subversiu, literari i polític, els estudiants Isidre Forteza i Miquel Àngel Riera, aquest darrer fill del pintor Gaspar Riera, els quals amb el temps fundarien, primer, el Grup de Formació Marxista-Leninista, amb els arquitectes Joana Roca i Manolo Cabellos i, posteriorment, el Moviment Comunista de les Illes (MCI). Molts dels articles que Damià Huguet, Paco Monge, Xim Rada, Tòfol Serra i jo mateix publicàrem a Letras es congriaren a la llibreria Logos, després d’haver comprat les darreres novetats recomanades per Domingo Perelló i que havien estat debatudes intensament en la tertúlia dels horabaixes, a peu de taulell, mentre de reüll vigilàvem que entre els clients que venien a comprar llibres no hi hagués cap infiltrat de la Brigada Político-Social del règim.

Cal dir que, de la llarga llista de col·laboradors que hem citat, no tots escrivien cada setmana; alguns només ho feren en alguna ocasió. D’intel·lectuals com José Bergamín, Dionisio Ridruejo, Leopoldo María Panero, Amando de Miguel, Carmen Martín Gaite o el mateix Joan Fuster només record un o dos articles. Els col·laboradors més actius eren, sense cap mena de dubte, Jaume Vidal Alcover, Paco Monge, Josep Albertí, Damià Huguet, Cristóbal Serra i, en una etapa posterior, Jaume Pomar, Margalida Capellà i Andreu Ferret.

Xim Rada coordinava aquest maremàgnum de col·laboradors de tan diverses tendències polítiques i literàries. La prioritat per a ell eren els llibres i temes culturals d’actualitat relacionats amb les Illes, i per això mateix destacava l’espai dedicat als escrits de Jaume Vidal Alcover (els seus estudis sobre els nostres escriptors contemporanis) i els de Josep Albertí. Damià Huguet s’encarregava de fer cròniques i comentaris al cine d’avantguarda de l’actualitat europea. En definitiva, els anys de col·laboracions als suplements de cultura de la premsa de les Illes, la militància política clandestina, les reunions amb els companys i companyes antifeixistes, les tertúlies literàries de les llibreries Logos, L´Ull de Vidre, Tous, les lectures d’aquells anys prodigiosos i, cal no oblidar-ho, les detencions, les tortures dels sicaris del règim, primer a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer del General Riera i més endavant a la central de la Brigada Social del règim, en el carrer de la Soledat de Palma, condicionaren la nostra vida. Que segurament aquells anys de militància trencaren el camí literari iniciat amb els primers premis, amb les primeres obres publicades? No ho negaré a aquestes alçades de la meva vida. Però que aquells anys de contacte continuat amb la gent que lluitava per un món millor, aquella esperança que encara brilla en els ulls de molts dels antifeixistes de l’època, significà moltíssim en la meva manera de copsar el fet literari i artístic, tampoc no ho negaré. Vol dir que no va ser la millor opció que podíem haver fet? N’estic completament convençut!