Literatura catalana, memòria històrica i compromís polític: cinc articles de Quim Gibert






1 -. Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès Editors, 2000)

Una matinada de l'agost de 1936, entre Porto Cristo i Punta Amer, llogarets dels rodals de Manacor, les columnes republicanes del capità Bayo desembarquen a Mallorca per a alliberar-la del feixisme, que ha aconseguit el control insular des dels primers moments del cop d'estat franquista.

L'intent d'en Bayo, però, no reixirà. I, el 4 de setembre, els facciosos aconseguiran foragitar de l'illa les milícies d'Estat Català, POUM, Esquerra Republicana, PSUC, CNT-FAI... És precisament durant aquesta retirada cames ajudeu-me cap als vaixells que cinc infermeres republicanes vingudes de Barcelona no arribaran mai a pujar a bord. I immediatament seran detingudes per escamots falangistes que de primer les violaran i després les afusellaran.

L'assassinat de les esmentades infermeres serà descobert per en Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) a partir d'una foto feta abans de ser executades i reproduïda a Mallorca contra los rojos, un llibre que va comprar per un duro a inicis dels seixanta quan cursava el batxillerat. "La imatge d'aquelles dones que tengueren la mala sort de no poder reembarcar em quedà per sempre enregistrada en la memòria", explica el narrador i poeta illenc. La brutalitat dels insurrectes mallorquins contra les susdites voluntàries republicanes ha esdevingut font d'inspiració d'en López Crespí per bastir Núria i la glòria dels vençuts (col× lecció Lo Marraco d'editorial Pagès). Aquesta darrera aportació, una més entre les moltes que ha escrit "en homenatge als antifeixistes que volgueren alliberar les illes", és una novel× la juvenil molt recomanable per a l'alumnat de secundària arran del seu alt contingut didàctic. És, però, per sobre tot, un reconeixement a les dones milicianes que, en temps roig, van donar la seva vida per la llibertat.

Núria, una anarquista del grup "Dones Lliures", serà al peu del canó en la pugna pel control de la Barcelona revolucionària del 36. Tant, que contemplarà impotent la mort del dirigent obrer Francisco Ascaso lluitant el 19 de juliol a les Drassanes contra els militars revoltats. Dies més tard, mentre el seu company Joan marxarà camí del front d'Aragó comandat pel sindicalista Buenaventura Durruti, ella s'enrolarà per anar a combatre els colpistes espanyols en terra mallorquina conscient de la importància estratègica de les Balears.

Al llarg de la travessia naval, coneixerà brigadistes internacionals, Maria Teresa León -companya aleshores del poeta Rafael Alberti-, la severitat del capità Bayo, les discussions entre milícies trotsquistes i anarquistes, la crueltat dels sediciosos: "Els feixistes no fan presoners. Cremen vius els nostres, quan els agafen! Ho hem vist en la foscor. Quin espectacle més dantesc! Fan flamarades els milicians ruixats amb benzina!".

Núria i la glòria dels vençuts s'emmarca en una labor que s'ha fixat en López Crespí de reconstrucció històrica contra la imposició d'una desmemòria deliberada amb motiu de la transició espanyola. En aquest sentit, en Miquel Ferrà Martorell, escriptor de Sòller, assevera que l'actual és "la vida d'una societat oblidada cada dia més per l'amnèsia pactada (...) Els pactes entre els darrers gestors del règim i els nous aspirants al poder significaven enterrar el passat". Amb l'edició, el proppassat febrer, de Núria i la glòria dels vençuts, l'autor -un enamorat de la valentia dels antifeixistes engrosseix la seva obra sobre un temps de revoltes que inicià amb Estiu de foc [Columna Edicions] i L'Amagatall [Col× lecció Tià de sa Real]. (Publicat en El Punt, 8-IX-2000).


2-. No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001)

"L'únic que volíem fer era ajudar, ser l'avantguarda, els guardians de la memòria col× lectiva del moviment obrer, els transmisors a les noves generacions de les experiències històriques de la classe obrera que eren sistemàticament silenciades pels epígons del carrillisme, la burgesia i la socialdemocràcia". D'aquesta manera recorda Miquel López Crespí els anys 70 a No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

No és la primera vegada ni serà la darrera que López Crespí fa immersions en l'antifranquisme des de l'OEC, un dels partits comunistes de l'esquerra revolucionària d'aquells anys en el qual militava. Miquel López és avui un escriptor emprenyat. Un escriptor que duu clavada una espina d'un temps de detencions i tortures, d'assalts feixistes, de pactes i renúncies de l'esquerra oficial, de vivències intensíssimes: "Xiulàrem amb totes les nostres forces els representants del franquisme reformat -i servils- que hipotecaven la lluita per l'autogovern... 1978 va ser un any d'un activisme frenètic".

Aquest assagista de sa Pobla dedica els primers capítols a homanetjar la memòria de Jaume Compte, de Joaquim Maurín, dels maquis i de tants d'altres dones i homes anònims que lluitaren a favor dels valors republicans, revolucionaris i d'alliberament nacional: 'Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les Illes del Pacífic! (...). A la regió de Barcelona era important, entre d'altres, la unitat de guerrillers comandada per Massana (cap al 1947), que feien fins i tot 'controls' a les carreteres de Castelldefels i del Garraf". En paral× l, en Miquel López Crespí no dubta a denunciar tant la desactivació, en temps roig, de les experiències col× lectivistes i llibertàries de l'Aragó com els sicaris de Santiago Carrillo en el seu intent per executar Joan Comorera (PSUC) els anys 40 a l'exili.

Amb aquesta atractiva posada en escena, el lector copsarà més fàcilment els ets i uts de la transició espanyola.

En aquest sentit, López Crespí no s'està de fer comparacions: "Vet aquí la 'clarividència' de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti, Ascaso, la LCR i l'OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les internacionals obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC... com a 'feixistes'! Qui es pot estranyar que l'any 1937, amb les mateixes 'argumentacions' assassinessin el gran dirigent català Andreu Nin, i en els Fets de Maig més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?".

No era això: memòria política de la transició també és un repàs crític dels darrers assassinats de Franco, del procés reformista dels hereus de la dictadura de comú acord amb la burgesia, de la implantació de la monarquia borbònica sense cap tipus de referèndum, de les lluites sindicals a favor d'una democràcia autèntica amb la creació de consells de fàbrica, barri o facultat: "...a nivell pràctic el Consell de Fàbrica seria l'òrgan de democràcia directa de tots els treballadors, estiguessin sindicats o no". Així com subratlla el paper formatiu de l'Editorial Ruedo Ibérico com a difusora d'unes lectures que van marcar època entre els joves d'aleshores, un dels quals era Miquel López Crespí.

A voltes les pàgines de No era això són tan autobiogràfiques com descriptives de com el PSOE i PCE i d'altres signants dels Pactes de la Moncloa faran la feina bruta de dividir la classe obrera, desmobilitzar el proletariat combatiu, convidar a la participació passiva en les conteses electorals: "Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients al Parlament, per poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre café amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra".

No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) és el darrer llibre d'un escriptor i poeta mallorquí que no es resigna ni a l'oblit ni a la manipulació. Perquè, en aquest cas, conservar una ràbia sana és símptoma d'una autoestima equilibrada.


3-. Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (Pollença, El Gall Editor, 2005)


Descalça i coberta de roba esquinçada,

corria salvatge, botant pels esculls;

i encara era bella sa testa colrada,

la flor de sos ulls

(La cançó de Na Ruixa-mantells)

Es tracta, aquest de sobre, d'un fragment poètic de Miquel Costa i Llobera (1854-1922) dedicat a una senyora trastocada, que vaig sentir per primera vegada en veu de Maria del Mar Bonet. Amb tot, el nom de Costa i Llobera no m'era estrany. Segurament perquè El pi de Formentor, un dels seus poemes més coneguts, també em ressonava.

Per això, no m'ha fet res de llegir Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera, el darrer títol de Miquel López Crespí que ha arribat a les llibreries. Per a l'autor és un homenatge en forma d'indagació sobre els motius que van dur Costa i Llobera a fer poesia: "un viatge imaginari al subconscient d'un autèntic escriptor". Així com una cavalcada romàntica vers aquella Mallorca desapareguda: "arrasada pel turisme i la postmodernitat que tot ho ensorra: cultura, idees, naturalesa, amb la força del seu alè enverinat".

Amb Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera constatem que la humilitat i l'erudició no estan renyides; més aviat reforcen la qualitat humana de la persona. No obstant això, Costa i Llobera va topar amb un geniüt mossèn Antoni M. Alcover; de la mateixa manera que va quedar fascinat per la poesia de mossèn Cinto Verdaguer. La seva trajectòria vital i artística també el va dur a fer amistat amb Josep Carner, Francesc Cambó, Antoni Gaudí i altres personalitats d'una Catalunya profundament religiosa que maldava per impulsar un nou renaixement.

Miquel López Crespí també ens descobreix una llar de Pollença, de tradició catòlica i de les més riques de l'illa, en la qual es cria el nostre protagonista. El blau del mar, l'olor de murtra, els esbarts de tords i altres detalls del paisatge mallorquí esdevenen els seus delits. Tant és així, que el poder seductor de la natura marcarà la seva poesia amb el temps: "Em resten els fragments d'aquells estius meravellosos a vorera de mar. Els viatges amb barca, l'inicial descobriment de coves i cales quan anàvem a trescar amb l'oncle Miquel Llobera". Serà precisament aquest familiar qui l'iniciarà en el coneixement dels clàssics, que amb el pas dels anys esdevé un dels eixos vertebradors de la seva obra. Aquesta feblesa pel món greco-llatí quedarà retroalimentada arran dels cinc anys d'estudiant de teologia a la Universitat Gregoriana de Roma: "Frisava perquè arribàs el matí per anar a visitar tot el que havia vist en antics gravats, en àlbums de fotografies!".

Tot i que havia tombat la seixantena, moment en el qual ens el situa el seu biògraf, la fe cristiana de Miquel Costa i Llobera l'impulsa a dur la paraula de Déu pels llogarets més inhòspits de l'illa. Tant és així, que va deixar anar el seu darrer alè sobtadament mentre predicava a Palma. I és que el poeta sentia una preocupació per la incertesa d'un temps socialment convuls: "els treballadors bastien una cultura feta de groller naturalisme, apedaçada amb retalls d'anticlericalisme i de forassenyada utopia", li fa dir López Crespí amb motiu de la Setmana Tràgica. No oblidem que el protagonista és un pollencí que lluita fins al darrer instant per transformar una societat que percep decadent, fet que l'angoixa tant com les seves febleses personals. Probablement per això, Cecili Buele, exconseller de cultura del Consell Insular de Mallorca, assenyala que amb l'edat augmenten en la vida de Costa i Llobera tant els defalliments interiors i els dubtes en l'ànim "com les preguntes que no el deixen dormir tranquil". És la soledat del savi que predica en el desert. (Gibert, Quim. "Defalliment". Revista Llengua Nacional, núm. 52 (tercer trimestre 2005). p. 45.).


4-. El darrer hivern de Chopin i George Sand (Barcelona, Proa Edicions, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Lleida, Pagès Editors, 2004)

En una època en què l'art era una manera d'esmorteir les envestides d'un món injust, viure al costat de Frederic Chopin va ser per Sand viure a la vora dels déus: "Era d'aquesta màgia que em vaig enamorar. La força tel·lúrica d'un esperit gegantí reencarnat en un cos fràgil". Amb aquests mots, Miquel López Crespí ens convida a llegir la seva obra més recent. I és que el març d'enguany l'escriptor de sa Pobla ens ha sorprès gratament amb els dos primers d'una trilogia a l'entorn de George Sand (1804-1876). La controvertida dama que fumava i vestia com els homes es va instal·lar a Mallorca, entre el novembre de 1838 i el febrer de 1839, amb els seus dos fills i el músic polonès. Tot i que l'estada insular va ser prou creativa (Sand enllesteix la novel·la Spiridion i reescriu Léila i Chopin hi compongué 22 dels 24 preludis opus 28), amb els mallorquins mai es van arribar a avenir: "La gent es feia el senyal de la creu quan ens veia passar. Alguns amics de Palma ens digueren que era cosa de sacerdots. Havien parlat malament de nosaltres dient que érem estrangers infidels".

Amb El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa) i Corambé. El dietari de George Sand (Pagès editors), López Crespí ens submergeix en un anar i venir de capítols que transcorren a cavall de la Mallorca rural i del París de la Comuna (1871) i d'altres episodis revolucionaris. En ambdós escenaris tan contraposats, Sand passa de la il·lusió a la desil·lusió: "Aquelles primeres setmanes varen ser de somni. Fou posteriorment quan ensopegàrem amb la dura realitat del clima mallorquí, amb l'evidència d'unes cases que no estaven construïdes per resistir les inclemències hivernals" (El darrer hivern de Chopin i George Sand). I és que aquell va ser un hivern especialment cru, que no va fer cap bé a la delicada salut de Chopin i al reumatisme de Maurice, un dels fills de Sand. A més, la recerca romàntica d'un entorn verge mai va ser compatible amb la comoditat i els serveis urbans que reclamaven. Igualment se sent decebuda del seu París natal: "El segle que volíem net i resplendent, obert a les llums, amb l'art i la ciència elevats a suprems i màxims guies de la humanitat, és aquí, curull d'impetuoses tempestes de sang que omplen tots els racons i passadissos de la nostra existència" (Corambé...).

Precisament aquests dies es compleix el 200 aniversari del naixement d'Aurore Dupin Delaborde, el seu nom originari. I és que Sand és la reducció de Sandeau, el cognom d'un dels seus nombrosos amants. Un bon moment per llegir les aportacions literàries de Miquel López Crespí, que tan bé ha sabut plasmar una vida rebel a prop d'allà on s'escrivia la història. Segons el crític literari Isidor Cònsul, "la seva voluntat de viure a l'ull de l'huracà i bellugar-se per les coordenades cabdals del seu temps van assenyalar massa sovint George Sand com a pedra d'escàndol, raó per la qual la força del paquet biogràfic ha fet perdre interès per l'escriptora i s'ha tendit, de manera general, a remarcar l'excepcionalitat de la dona per damunt dels valors que va tenir com a creadora literària (Avui, 1.7.04).

Per això és tan interessant i recomanable conèixer la trajectòria de personatges que han qüestionat el despotisme i altres realitats encarnades del seu temps: "Mai no he estat diplomàtica i molt manco he cedit en res a les forces o idees que considerava filles de les tenebres i de la ignorància", assenyala George Sand (Corambé. El dietari de George Sand). (Revista El Triangle, núm. 709 (13-XII-05). p. 30.).


5-. Breviari contra els servils. Dietari d´un escriptor en temps de la barbàrie (Palma, Calima Edicions, 2002)

El desengany i la soledat han estat en els darrers anys l'ombra de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), un lletraferit enderiat a descriure el temps que li ha tocat viure: "la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils". A diferència de molts altres antifranquistes, López Crespí pensa que continuar lluitant no és cap ximpleria perquè les injustícies no han deixat d'existir. No obstant això, reconeix que cal ordir noves formes de protesta i rebel·lió.

Miquel López ha abordat des de la novel·la juvenil fins a la poesia passant per les memòries, la poesia, l'assaig, el teatre. I d'un caramull de notes encarpetades acaba de sortir del forn Breviari contra els servils. Dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Ediciones, Ciutat de Mallorca 2002). Es tracta d'un llibre d'impressions d'allò més variades (art, somnis, política de cada dia, viatges, amor, records, amistats...), que neix del desencís de com s'ha dut el postfranquisme: "és un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres".

Davant d'aquestes desercions, Miquel López Crespí afirma que els remolins de mediocritat que envolten el món literari no l'han immutat: "L'escriptor de debò ha de saber romandre indiferent al carnaval de les lletres. Si creu que ésser ben considerat pels servils és assolir l'èxit, no escriurà res de perdurable". Amb tot, Miquel López reconeix haver passat per moments de defallença, de sentir-se un escriptor abandonat i, per tant, d'haver-se plantejat deixar l'ofici.

Un dels primers que precisament va escriure sobre el servilisme fou Estève La Boétie quan va constatar que la tirania acostuma la gent a ser passiva i covarda en la forma de pensar i actuar. Qui neix sota el jou -diu La Boétie- interioritza com a natural la submissió: "La relació de dominació-servitud no es fa únicament en societat, sinó també en la intimitat de la consciència". En aquest sentit, l'escriptor mallorquí ha pres d'alguna manera el relleu d'aquest pensador occità del segle XVI. I és que la por perviu en la consciència de la ciutadania que ha patit una dictadura. Les persones queden tan acomplexades que ni en períodes democràtics gosen ser crítiques. Lluís Llach, en la presentació del disc que acaba d'estrenar, també s'expressava amb el mateix to: "Estic més que fart que tots siguem tan correctes i ningú digui res. Abans hi havia un horitzó d'esperança i ara hi ha una incertesa assumida (...) que sembla programada per un déu diabòlic" (El Periódico, 1-11-02).

En altres fragments de Breviari contra els servils. Dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, López Crespí ens parla de l'ofici d'escriptor. I és que la seva producció literària ja supera la quarantena de títols, molts dels quals han estat premiats. Segons apunta ell mateix, escriure cada dia exigeix fermesa i decisió. L'ofici és dur i, sovint, incomprès. Molts són els curiosos que no se'n saben avenir que pugui guanyar-se la vida amb aquesta feina: "No poden entendre com encara queden al món folls capaços d'enfrontar-se al destí a pit descobert i que volen viure d'acord amb llurs idees i creences".

A Miquel López Crespí no li fa res ser un personatge atípic, d'aquells que per saber massa destorben, d'aquells que res no els és indiferent. I és que mai ha perdut "un desig esbojarrat de seguir lluitant per expulsar del temple els mercaders".

"Amb el somriure, la revolta". No perdem el compàs de la melodia. (Revista L'Estel (1-I-03). p. 20.).