El repetidor de la carrasqueta i la dignitat


Fa una setmana vaig rebre una carta de l'AELC amb data de 20 de desembre, la qual cosa em fa suposar que Correus s'ha sumat a la campanya de la FAES encaminada a degradar el país. Ahir era Pizarro; avui, Aznar i d'altres. En fi...! El rei en Jaume va trigar quatre dies a travessar la mar, des de Salou a Santa Ponça. Correus, tres setmanes. Ni si hagués confiat el meu sobre a un colom tarat d'ala, no hauria trigat tant! Però anem per feina. A la carta esmentada, l'AELC em demana l'aportació de deu euros per contribuir al pagament de la multa de tres-cents mil que ha de satisfer Acció Cultural del País Valencià. Tothom en coneix el motiu, de la multa. ACPV ha fet mans i mànigues per evitar la clausura del repetidor de TV3 situat a la Carrasqueta. I el Partit Popular no li ho perdona. La multa és una venjança. L'òbol, per tant, està àmpliament justificat. Tanmateix, jo no hi contribuiré. Tot i l'admiració que em desperta la fermesa de la gent valenciana, tinc la seguretat que l'acceptació de les regles de joc actuals no ens aboca a cap via de diàleg nova que millori la convivència, sinó que suposa reproduir l'actitud submisa d'aquell condemnat a mort que, davant l'escamot d'afusellament, accepta cavar la pròpia fossa. La proposta de l'AELC m'ha arribat tard. No tan sols perquè Correus vagi tira-tira, sinó perquè em fa retrocedir en el temps. A l'època, concretament, en què contribuíem a pagar multes o fiances imposades per la Dictadura. Tanmateix, la situació d'ahir és diferent a la d'avui.

Fa quaranta anys, pagant a escot, lluitàvem contra el franquisme d'una de les dues maneres que es podia fer; l'altra era amb les armes. Però, ara, Franco és venturosament mort i sepultat, de manera que la Dictadura és cosa passada. Aleshores, com podem pagar una multa bitllo-bitllo, quan sabem que els multats són víctimes d'un abús? D'això, se'n diu ésser cornut i pagar el beure. I no convé que els catalans donem més motius per a la befa, perquè els Pizarro o els Guerra fan una festa cada cop que ens saben humiliats. La subscripció popular per ajudar ACPV, més que ésser demostrativa de la cohesió social del país, posa de relleu que som, i acceptem ésser, ciutadans de segona. La imatge dels dos expresidents de la Generalitat, Pujol i Maragall, posant-se mà a la butxaca és, més que alliçonadora, demolidora. Si trenta anys de democràcia, i altres trenta de fer possible la governabilitat d'Espanya per part del catalanisme, no han servit perquè l'Estat ens tracti amb solidaritat i justícia, estem en una tessitura incòmoda. Una de dues, o apostem per trencar les relacions de submissió actuals o aquest país no té remei. La clausura del repetidor de la Carrasqueta és un acte racista, i la multa a ACPV, una ignomínia, per bé que s'hagi fet a l'empara de la llei. Les lleis són legals, però no sempre justes. Davant agressions tan pregones com aquesta, la solució no passa per pagar i callar, sinó per denunciar-les. I els Montilla, Carod, Saura i Antich tenen el deure d'ésser els primers a fer-ho. L'atemptat de la Carrasqueta -atemptat de Camps i el Partit Popular als drets dels valencians-, no és una qüestió que afecti únicament ACPV, sinó tots els catalans. I també Zapatero, perquè no pot excusar-se de dir-hi la seva, tot adduint el respecte que li mereixen els drets adquirits per les autonomies. Què passaria si el govern andalús atemptés contra la unitat de la llengua espanyola com ho ha fet el valencià amb la llengua catalana?

El problema no el resoldrien els juristes, sinó la Guàrdia Civil o l'exèrcit. I, a més a més, en vint-i-quatre hores. En canvi els catalans defensem els nostres drets amb almoines perquè som ciutadans de segona. O de tercera. O de quarta. A mi se'm fa costa amunt el fet d'acceptar que tinc els meus drets retallats. I estic convençut que n'hi ha molts, de ciutadans, que tampoc no ho accepten de bon grat. Si renunciem a la dignitat col·lectiva, la dignitat individual és una entelèquia. I hi estem renunciant. De mica en mica, passa a passa, escaló rere escaló. Per afegitó, quan tenim l'oportunitat de dir-li, al món, que la nostra història és la història d'un país colonitzat, qui ho ha de fer fretura de coratge per a fer-ho. Frankfurt ha estat el darrer episodi d'aquest comportament, més aviat tou. Intel·lectuals d'arreu del món volien saber-ho tot tocant Catalunya i la cultura catalana. Aleshores, ERC se les manega per a presentar una història passada pel túrmix, perquè a Madrid no se'ls indigesti.



Llorenç Capellà. Escriptor