Defensa dels Estats Units:
les Brigades Internacionals
Per Miquel López Crespí, escriptor
No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o
Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat causats pel
Pentàgon. Els únics culpables dels milions i milions de morts que
l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi,
el capitalisme ianqui, el racisme que ha dominat el règim dels EUA a
través de tota la seva tenebrosa història d'agressions i intervencions
militars.
Ens estimam el poble estato-unidenc per damunt de tot. Aquell poble que
ha sabut lluitar contra el nazisme i el feixisme a Europa i contra
l'imperialisme japonès en el Pacífic; ens estimam a fons el record dels
milers d'antifeixistes de la Brigada Internacional "Lincoln" que vengué
a lluitar contra Franco l'any 1936 (hi ha un llibre molt interessant al
respecte: Voluntarios norteamericanos en la guerra civil española, de
Cecil Eby, publicat per Edicions Acervo l'any 1974); recordam amb afecte
els intel× lectuals i treballadors, els sindicalistes i membres de
partits d'esquerra estato-unidencs repressaliats en temps del
maccarthysme; present en tot moment el llegat de Martin Luther King, la
seva ferma lluita (i que li costa la mort a mans dels feixistes
proimperialistes ianquis) en defensa dels drets civils dels milions de
ciutadans estato-unidencs que, a causa del color de la seva pell, eren
privats dels seus drets més elementals per part del racisme ianqui.
Pensam igualment en els revolucionaris dels EUA de totes les tendències
(els Panteres Negres, els trosquistes detinguts i empresonats; els
anarquistes com Sacco i Vanzetti i milers i milers més assassinats "legalment"
en milers de falsos judicis); recordam el llegat combatiu de Malcolm X i
de tants d'altres de revolucionaris dels EUA; estimam el marxisme estato-unidenc,
un dels més brillants del món, que, amb obres com les de Sweezy,
Genovese, Nicolaus, Gould i tants d'altres, ens ha donat armes
analítiques d'importància decisiva.
Com deia més amunt, els esquerrans i antiimperialistes d'arreu del món
en sentim hereus d'aquesta herència progressista. Una herència que prové
de la guerra d'independència (l'exemple heroic dels patriotes de
1776-1783 que canta Walt Whitman en els seus poemaris). Un llegat que
passa pels combats del segle XIX (la guerra civil) contra l'esclavisme
del sud i arriba fins als socialistes, anarquistes i comunistes dels
anys vint i trenta, als brigadistes internacionals que lluitaren per la
nostra llibertat i la llibertat de la humanitat l'any 1936.
De sempre hem estimat tot aquest component progressista del poble nord-americà.
La intel× lectualitat progressista i avançada sempre va ser crítica amb
el sistema imperialista ianqui (des de diverses perspèctives i no sempre
des de l'esquerra). Parlam de les obres, assaigs, articles de James
Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard
Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, el
mateix Malcolm X...
El cinema ianqui, les aportacions d'algunes de les produccions d'aquesta
indústria a l'avenç dels pobles i a la seva autoconsciència progressista
des de Chaplin a Stanley Kubrick, forma part igualment de la nostra
mitologia pro-estatounidenca. ¿Qui no recorda que Humphrey Bogart
prengué una posició activa -amb recollida de diners inclosa, amb
manifestacions davant al Casa Blanca- per tal de defensar la República
espanyola amenaçada pel feixisme? ¿Quants de guionistes, directors i
actors estato-unidencs no es jugaren la vida i anys de presó,
l'acomiadament de la feina, pet tal d'ajudar tots els moviments
d'esquerra i antiimperialistes de l'època, sobretot en temps de les
persecucions marcartistes? ¿Com no valorar, estimar a fons aquesta
valuosa aportació a la causa de l'alliberament dels pobles?
¿Què no deven sentimentalment a Casablanca, el film que dirigí l'any
1942 el director Michael Curtiz i que protagonitzaren Humphrey Bogart i
Ingrid Bergman?
Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz
Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el
mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble
estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques
imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine).