La feblesa de l'esquerra "alternativa"

Llorenç Buades Castell

Al llarg dels anys 1990 i fins ara el pensament d'esquerra s'ha esvaït. CCOO i UGT s'han convertit en gestors de l'administració de l'estat amb funcions semblants a les del sindicat vertical franquista, més compromesos amb la viabilitat de les formes de poder neoliberal que en la cerca d'alternatives d'esquerra al sistema. Els debats sociopolítics al si d'aquests sindicats han desaparegut i han deixat pas a la gestió dels assumptes més immediats en sintonia amb les necessitats dels poders polítics i econòmics.
Hem vist al llarg de les dues darreres dècades com antics militants del PCE, OIC, PORE, PTE, LCR, MCI s'adaptaven a la gestió en favor del capital i s'allunyaven dels seus principis. Ara defensen el poder establert que s'ha manifestat generosament amb la seva incorporació a l'engranatge que permetrà perpetuar el sistema de dominació. A ells i a elles la crisi no els afecta. La viuen de lluny al recer de la seva situació de favor que s'han procurat de les institucions de la burgesia.
La composició de les organitzacions polítiques ha canviat molt. Ja no hi ha la militància devota dels temps de la transició perquè la credibilitat dels projectes polítics d'esquerra ha caigut en picat per la seva adaptació a la ideologia capitalista. Només alguns moviments del jovent independentista i revolucionari i de l'anarcosindicalisme fan albirar una mica d'esperança en una situació depressiva de la pseudo-esquerra actual. La composició dels partits institucionals va lligada actualment a un tipus de militància molt fermada per les seves relacions de treball. El model neoliberal de capitalisme ha incorporat a una part de la militància de l'esquerra en la gestió de les funcions socials necessàries, pròpies abans del funcionariat propi de l'estat del benestar , que ara s'han externalitzat. Molts antics militants d'esquerra han esdevingut les noves monges en un moment en que la crisi religiosa ja no procura mà d'obra barata i solidària a favor del capital, per tal de substituir les funcions que feien aquelles religioses. És evident que fan una funció social que els complau , que és necessària i, que a més és barata, perquè els salaris que obtenen són molt baixos. Són els recursos que posa a l'abast l'estat per tal d'aminorar les conseqüències de les seves polítiques crítiques que marginen a un sector cada vegada més creixent de la població.

En aquesta gestió precària, molts d'aquests militants han perdut tota perspectiva anticapitalista. Donen sopa avui, donen sopa demà, però només contribueixen a mantenir les relacions de producció existents. Cap d'ells i d'elles llegeix Marx, i no el llegiran encara. Tot i que es torni a posar de moda i es venguin més les seves obres en alguns estats europeus, com passa a Alemanya, la resposta que ha donat l'esquerra institucional a l'estat espanyol davant la crisi demostra la seva indigència ideològica.
Aquesta situació crítica afecta també a una part de la militància sindical més radical que ha fet el pas cap a sindicats com la CGT, però que no acaba de deixar el llast contradictori que els ferma. Una part considerable dels nouvinguts a la CGT relacionats amb projectes assistencials només han mantingut la seva militància i moltes vegades l'afiliació en tant que han durat aquests projectes laborals. Després han tornat al cau d'on venien o s'han cercat altres recursos semblants en altres organitzacions. És una qüestió que crec que no s'ha valorat prou.
Altres militants sindicals d'avantguarda mantenen actituds poc clares perquè al temps que reivindiquen un món socialista, o que es defineixen sindicalment per l'anticapitalisme donen suport a governs que fan polítiques liberals, com el nostre. Es tracta de governs que privatitzen empreses, que externalitzen la gestió dels serveis públics, que en definitiva fan la política de la dreta política i econòmica a canvi de la gestió d'alguns recursos: les feines que abans feien les monges, ara les fa l'esquerra institucional.

No manquen fòrums per al debat de la immediatesa, però allò que manca és el debat per a donar pas a una alternativa política de caire clarament anticapitalista i per això no fermada a governs de coalició dominats per la dreta (PSOE o UM). Res del que existeix ara va en aquesta direcció, i només una part del jovent  encara no compromés amb organitzacions institucionals, com ara mateix Gent Activa ens pot obrir aquest camí.