Més que brots verds, herbes de mal pair.


 

Llorenç Buades Castell


 

És de coneixement universal que el capitalisme necessita la desocupació i una forta demanda de treball per tal de fer que els salaris baixin i que es puguin imposar aquelles condicions que els empresaris consideren necessàries per a incrementar els seus guanys. Les xifres d'atur oficial que ens mostren les estadístiques mai no són les reals ni a Europa ni als Estats Units, ni al Congo, però si ens suggereixen l'evolució de la situació. Probablement el millor sistema per sospesar l'activitat laboral serien les hores treballades, perquè sabem que les economies europees que ofereixen registres d'atur per davall del 10%, en realitat amaguen l'atur en el pas de l'activitat total a l'activitat parcial com es fa als Països Baixos, Dinamarca o Alemany. Però es treballen més hores que les que es declaren oficialment i fins i tot aquests registres serien dubtosos.

La temptació d'emmascarar les situacions reals de crisi i anunciar les seves remuntades a Europa es manifesta de manera ben clara a les Balears, una economia fonamentada en l'expansió de la construcció i l'activitat turística. Pel que fa a la construcció, ha sobreviscut gràcies als efectes de les inversions públiques, concretades en l'obra civil i en les edificacions licitades pel sector públic durant l’any 2009, perquè la inversió privada només ha repuntat molt limitadament en l'obra residencial i ha caigut un 40% pel que fa als habitatges de protecció oficial. La caiguda de la construcció ha tengut un efecte d'arrossegament sobre altres sectors, com el financer, els transports, una part del teixit industrial i els serveis a les empreses i no ha tocat fons perquè les polítiques contra el deute faran que l’aportació del sector públic sigui menor. El deute de la Comunitat Balear (13,5% en el primer trimestre) només és superat per la Valenciana (15,1%) i està un 4,5% per sobre l'estatal, i la contracció de la despesa pública no ajudarà a remuntar la situació d'atur en aquest sector.

Pel que fa al turisme es conjuguen tots els efectes que la crisi europea fa recaure sobre una economia fonamentada en el lleure: l'arribada de turistes és menor i fins i tot en el mes de juliol es donen registres d'ocupació hotelera del 70% quan les xifres de juliol i agost són habitualment del 100% o d'overbooking, de manera que molts empresaris han imposat les vacances en ple estiu al personal quan habitualment es pagaven a fi de contracte. Les estades per turistes cauen als 4 dies de mitja i la despesa per turista és molt menor, al temps que els operadors han exigit habitualment el "tot inclòs" rebutjat pels comerciants insulars. Així que les mesures d'ajust que proposen els empresaris a les Illes es tornen en efecte boomerang quan s'imposen als països emissors o en el propi Regne d'Espanya, perquè també la caiguda del turisme provinent de la Península és menor.


 

El capitalisme necessita la desocupació a la vegada que necessita el treball humà per a la realització dels seus beneficis. Necessita que la gent sigui productora i consumidora a la vegada. El capitalista individualment considerat necessita que la gent obrera que el serveix directament, sigui assalariada o autònoma, cobri el menys possible, a la vegada que necessita que la gent treballadora al servei dels altres capitalistes tengui poder adquisitiu suficient per tal de poder comprar els productes que posa en el mercat. Aquest caràcter contradictori de les necessitats del capital s'expressa en tota la seva cruesa en el sector hoteler, que en conjunt no aconsegueix sobreviure més enllà dels mesos d'activitat estival , perquè en la primavera necessiten una ocupació hotelera del 50% al menys per compensar l'obertura. Una evidència: els turistes també tenen menys doblers perquè governs i patrons els imposen mesures d'ajust.

Des de fa alguns anys la patronal hotelera té com aspiració l'enderrocament d'hotels a càrrec de la despesa pública o bé la reconversió en apartaments a vendre. La regeneració de la Platja de Palma, malmesa per l'explotació massiva, amb l'esponjament i la reivindicació hotelera de propostes de lleure insostenibles ecològicament queda en mans de la senyora Nàjera, militant del PSOE que contribuí decisivament en la seva etapa de govern municipal a Calvià a la política especulativa de degradació costanera denunciada cada any per Greenpeace i que pretén reconvertir Can Pastilla i S'Arenal en una platja similar al Trenc, salvada fins ara de les urpes de la cobdícia empresarial gràcies a les mobilitzacions ecologistes. El projecte Nàjera va en la perspectiva de la despesa a Dubai i la situació actual no està per a projectes faraònics, però no és casual que la despesa pública, sempre atacada per la patronal quan es tracta de satisfer necessitats humanes, no ho sigui quan es fa amb objectius impresentables al servei dels patrons o del polítics de dreta que es beneficien sense escrúpols dels doblers públics com es demostra en el cas Inestur.


 

L'economia balear viu una crisi que encara no ha tocat fons. No es veuen brots verds a Balears i si moltes herbes de mal pair, en forma de desocupació crònica, més precarietat laboral, els retalls coneguts a la resta de l'Estat en els salaris directes i indirectes, sigui en cotitzacions, despeses per acomiadaments, imposició d'un IVA més elevat, increment de les càrregues impositives dependents dels governs municipals i autònoms per tal d'incrementar la recaptació, com són aquest estiu els càrrecs per aparcament a les platges. L'esquerra institucional no combat la crisi, ni demana que la paguin els rics. S'adapta als plans de Zapatero i de manera absurda en el Consell de Mallorca aprova els retalls al funcionariat amb el vot en contra del PP i ERC. Comparteix el criteri de la disminució de cotitzacions per als empresaris de manera que animats pel govern Zapatero en les mesures de retall salarial imposats a la funció pública, l'objectiu patronal es centra ara en sostraure el màxim a la gent treballadora els 541,2 euros de mitja que es satisfan mensualment en cotitzacions a Balears i que lamentablement bona part de la classe treballadora no considera com salari: un fet que aferma l'escomesa dels empresaris.


 

Les coses no pinten gens bé cap al proper hivern perquè no hi ha perspectives de solució en el marc de les polítiques institucionals actuals per a desfer-se de l'atur crònic, quan la demanda de feina s'incrementa perquè milers d'escolars han acabat la vida estudiantil i la precarietat de les condicions laborals familiars fa que moltes dones retirades durant anys a les tasques de la llar es vegin obligades a cercar feina remunerada per a sostenir les famílies.


 

Sortir de l'atur, per a totes les forces polítiques de les Illes Balears passa per el pensament únic del retorn al creixement econòmic, un creixement que, sense cap base científica contrastada, exigeix segons els polítics actuals superar un creixement del 2% situable en perspectiva devers l'any 2014. Però aquest mite és el que val per als economistes del règim, els mateixos que no preveien la possibilitat de la crisi. És un mite, perquè entrar en una fase de creixement exigeix una millora de la productivitat.

Tota millora de la productivitat condueix a fer més eficient el treball, a fer possible que amb menys esforç i menys mà d'obra s'obtenguin més i millors productes. En definitiva, el creixement va associat a la reducció del treball necessari. Lamentablement els economistes lliberals tenen poc de científics, perquè els registres de les sèries històriques comparatives de creixement i ocupació no associen una major ocupació al creixement, sinó a la reducció del temps de treball, a la reducció de la jornada laboral, tema que des de sempre és tabú per als economistes lliberals, per a l'empresariat i a per a "l 'esquerra" conversa al liberalisme.


 

Precisament allò que ens demostren les sèries històriques és que països com el del costat, França, tot i que el govern no acabà de satisfer amb la forma exigida pels treballadors la llei de les 35 hores, tengué els majors registres d'ocupació durant la seva aplicació. Així i tot, la dogmàtica acientífica de la patronal és tossuda com ho va ser en la crisi del 1929 quan tampoc volgueren la reducció de la jornada laboral, fins que s'imposà la necessitat. Però el major problema és precisament fer canviar de xip una esquerra institucional i associativa, reduïda a l'assistencialisme lliberal o conservador, incorporada al tercer sector seguint fil i randa, els cànons institucionals nord-americans que necessiten consolidar l'esquarterament social lluny de dinàmiques de caràcter progressiu i anticapitalistes.