Llorenç Buades Castell
La taxa d'atur de les Illes
en relació a la població activa, en el quart trimestre del 2009
va ser del 19,5%, i arribà a les 112.400 persones a final d'any.
Això deien les estadístiques oficials de l’Enquesta de Població
Activa feta per l’Institut Nacional d’Estadística espanyol.
Pocs dies més tard el Ministeri de Treball va dir que l'atur
havia baixat en el mes de gener en Balears un 0,56 per cent, de
manera que afectava a 90.588 persones. Aquesta xifra suposava
16.141 aturats més (un 21,68 per cent) que en el mateix període
de l'any passat .
El sector més afectat per
l'atur segons el Ministeri era el de Serveis, en el qual hi
havia 63.800 persones sense treball, seguit de la construcció
(18.614 persones), la indústria (4.735) i l'agricultura (733).
Un total de 2.706 persones no tenien ocupació anterior. Dels
90.588 desocupats, 48.828 eren homes i 41.760 dones i 13.536
d'elles són menors de 25 anys. Les persones estrangeres sense
ocupació arribaven a 25.629 , 9.218 de les quals eren de la
Comunitat Europea i 16.411 extracomunitàries.
Són xifres, distintes i
distants, creïbles a la baixa perquè no totes les persones sense
feina consten als registres, però són les oficials i ens
remeten a persones i a problemes que no es poden resoldre en el
marc de l’economia de mercat, manifestament incapaç de procurar
la plena ocupació.
En qualsevol cas són xifres
desastroses, i encara ho són més si consideram que en les
condicions de creixement actual de la població activa,
l’economia insular hauria de procurar al voltant de 10.000 llocs
de feina anuals per tal d’incorporar al treball a les
generacions que acaben els estudis.
La ineptitud dels polítics
que ens governen per a resoldre la situació és manifesta però
no és casual quan fan propostes d’allargament de la vida laboral
als 67 anys, perquè en una situació com la que vivim és una
proposta absurda. Dic que no és casual perquè la nostra esquerra
social-lliberal, cada vegada té menys de social, i sabem que
l’existència de desocupació agaranteix la competència entre la
gent que vol treballar, i la divisió entre les files de la
classe treballadora permet la baixada de salaris i
l’optimització dels beneficis. Alguna gent que es diu
progressista , però que en realitat no ho és, alça la veu contra
els nouvinguts a l’estil dels feixistes i els culpabilitza, cosa
que satisfà a les patronals i als governs que necessiten la
divisió i els enfrontaments interns de la classe treballadora
per tal d’acaramullar més guanys. Aquest no és el camí per a
resoldre els nostres problemes.
L’eix central de
reivindicació en aquests moments ha de ser la lluita per la
supressió de l’acomiadament improcedent, per tal de garantir la
feina. La segona proposta ha de ser la reducció de la jornada
laboral sense pedre salaris, per tal de repartir el treball
existent i també incrementar la demanda que permeti reactivar
l’economia. La tercera, és la de fer pagar als rics els costos
de la crisi que han generat (els de les SICAV, per exemple), amb
impostos sobre les grans fortunes, els esportistes i artistes
d’èlit, combatre el frau fiscal, fent pagar als professionals
lliberals que no declaren mai el que guanyen i com no, als
empresaris, perquè és increïble que els empresaris declarin a
Hisenda menys guanys que els de la gent assalariada.