La desocupació, primera preocupació a les Illes. Cal prohibir l’acomiadament improcedent.

 

Llorenç Buades Castell

 

La taxa d'atur de les Illes en relació a la població activa, en el quart trimestre del 2009 va ser del 19,5%, i arribà a les 112.400 persones a final d'any. Això deien les estadístiques oficials de l’Enquesta de Població Activa  feta per l’Institut Nacional d’Estadística espanyol. Pocs dies més tard el Ministeri de Treball va dir que l'atur havia baixat en el mes de gener en Balears un 0,56 per cent, de manera que afectava a 90.588 persones. Aquesta xifra suposava 16.141 aturats més (un 21,68 per cent) que en el mateix període de l'any passat .

El sector més afectat per l'atur segons el Ministeri  era el de Serveis, en el qual hi havia 63.800 persones sense treball, seguit de la construcció (18.614 persones), la indústria (4.735) i l'agricultura (733). Un total de 2.706 persones no tenien ocupació anterior. Dels 90.588 desocupats, 48.828 eren homes i 41.760  dones i 13.536 d'elles són menors de 25 anys. Les persones estrangeres sense ocupació arribaven a 25.629 , 9.218 de les quals eren de la Comunitat Europea  i 16.411 extracomunitàries.

Són xifres, distintes i distants, creïbles a la baixa perquè no totes les persones sense feina consten als registres, però són les oficials i  ens remeten a persones i a problemes que no es poden resoldre en el marc de l’economia de mercat, manifestament  incapaç de procurar la plena ocupació.

En qualsevol cas són xifres desastroses, i encara ho són més si consideram que en les condicions de creixement actual de la població activa, l’economia insular hauria de procurar al voltant de 10.000 llocs de feina anuals per tal d’incorporar al treball a les generacions que acaben els estudis.

La ineptitud dels polítics que ens governen per a resoldre la situació  és manifesta  però no és casual quan fan propostes d’allargament de la vida laboral als 67 anys, perquè en una situació com la que vivim és una proposta absurda. Dic que no és casual perquè la nostra esquerra social-lliberal, cada vegada té menys de social, i sabem que l’existència de desocupació agaranteix la competència entre la gent que vol treballar, i la divisió entre les files de la classe treballadora permet la baixada de salaris i l’optimització dels beneficis. Alguna gent que es diu progressista , però que en realitat no ho és, alça la veu contra els nouvinguts a l’estil dels feixistes i els culpabilitza, cosa que satisfà a les patronals i als governs que necessiten la divisió i els enfrontaments interns de la classe treballadora per tal d’acaramullar més guanys. Aquest no és el camí per a resoldre els nostres problemes.

L’eix central de reivindicació en aquests moments ha de ser la lluita per la supressió de l’acomiadament improcedent, per tal de garantir la feina. La segona proposta ha de ser la reducció de la jornada laboral sense pedre salaris, per tal de repartir el treball existent i també incrementar la demanda que permeti reactivar l’economia. La tercera, és la de fer pagar als rics els costos de la crisi que han generat (els de les SICAV, per exemple), amb impostos sobre les grans fortunes, els esportistes i artistes d’èlit, combatre el frau fiscal,  fent pagar als professionals lliberals que no declaren mai el que guanyen i com no, als empresaris, perquè és increïble que els empresaris declarin a Hisenda menys guanys que els de la gent assalariada.