Antoni Monserrat Moll en la meva memòria

 

Llorenç Buades i Castell

tornar

Vaig ser amic d’Antoni Monserrat ,camarada en el PCE a les Illes, company de sindicat,a les antigues Comissions Obreres, i  també de sopars i copes els dissabtes a la nit. El vaig conèixer el dia de la legalització del PCE. Aquell dia sortirem junts amb el fulard vermell amb la falç i el martell a vendre el Mundo Obrero pels carrers de Ciutat, i després, en el dinar del partit a Manacor,on compartirem estovalles amb en Maties, el taxista petrer. Aleshores no era director d’economia i vivia en un xibiu del carrer Conquistador carregat de llibres perquè havia organitzat una mena de cooperativa o xarxa de distribució de llibres per als universitaris. Aquell apartament era tot el que tenia, a més d’un fill compartit amb la seva antiga companya, militant primer de l’OEC (Organització d’Esquerra Comunista) i després del PORE (Partit Obrer Revolucionari d’Espanya).

Quan el vaig conèixer acabava d’aterrar al PCE provinent del Moviment Comunista (MC) i en un moment de crisi personal aguda derivada de la seva separació.

Aleshores ell estava enganxat als menjars de La Trattoria del carrer del Tinent Torres,  a prop del Zhivago, la discoteca on ens deixàvem caure a vegades. A la Trattoria li feien compte mensual, i no menjava prou com per alimentar el seu cuc solitari. Un dia va arribar als set plats de raviolis a la nata i estava magre com una canya. Pels nervis ?. No dormia.

Ell, que havia estat un dels que van posar en marxa el corrent unitari de les CC.OO., que dominava sindicalment el sector de les benzineres, on havia treballat, es passava les nits al local del carrer Navarra davant el Teatre Principal de Ciutat. Era el contable del sindicat, però també en les seves hores extra bastia estadístiques sobre l’atur a les Balears fin que el cos no aguantava i recobrava la serenor necessària per al mal moment emocional que vivia. Però la processó anava alehores per dedins i sempre es mostrava amigable i considerat amb la gent.

Amb el pas del temps les nostres diferències polítiques augmentaren. Ell sostenia els Pactes de la Moncloa, i jo no, però el fet de separar-nos políticament (jo vaig entrar a la LCR) no va minvar en absolut la nostra amistat. Ell era aleshores eurocomunista  i jo havia evolucionat cap al trotsquisme, però això no ens impedia d’anar plegats i de marxa amb altres companys. Mai no va ser un sectari i ens aveniem malgrat les divergències polítiques.

Més tard, i al mateix sindicat, Antoni va trobar la persona que necessitava per a la seva estabilitat emocional: ja no ens trobàrem els dissabtes .Es trobava millor amb la seva companya i en la cria de canaris a la terrassa del seu pis a una travessia de General Riera.

Un dia va entrar en conflicte amb l’aparell de CC.OO.. No era un conflicte polític, sinó en relació a l’ús de les estadístiques que treballava. Aquest  conflicte va significar el trencament de la seva vida laboral en el sindicat, i la cerca de nous camins.

Diuen que la distància condueix a l’oblit, i efectivament, poc puc dir de l’Antoni Monserrat al servei del govern de progrés. En qualsevol cas, l’Antoni que em plau recordar és el més proper a mí, el dels anys 1976 a 1980.

Ara ell ha partit, i la seva pèrdua ho és també nostra.

Descansi en pau.