La lectura plural de Miquel López Crespí: Foc i fum (Premi de Poesia Marià Manent)

 

Per Valerià Pujol, escriptor

 

 

 

L'exercici de la lectura poètica moltes vegades és un risc com també ho és l'aventura de la creació. El lector és temptat dantescament a endinsar-se en el text, a l'infern del text, a l''inferno' personal del poeta i en pot sortir fortament colpit o francament decebut com a posicions externes. I això moltes vegades més ençà o més enllà de la 'comprensió intel× lectual' del poema. Perquè més ençà o més enllà hi ha sempre la impressió, la sensació que no pren encara formes definides i que precisament per la pròpia textura magmàtica ens ve a dir que en el cor de la matèria hi ha el foc més primicier, la vida en estat pur i terrible que es manifesta en el vers. Moure´s en el terreny de la impressió pot ser perillós perquè el risc de la subjectivació és evident, però he de dir que la lectura dels textos d'en Miquel López López Crespí el que em produí d'entrada fou un fort impacte, la sensació que allí la vida bategava gairebé amb esclat taquicàrdic, resultat d'aquesta experiència necessària de la qual parlava Rilke. Allí hi havia el record, la memòria, el gaudi, l'odi, la melangia, la invectiva literària. En definitiva l'autor formalitzava la seva experiència dins l'estètica de la 'implicació', lluny del joc i de la pura facècia. Per això en llegir Foc i fum tenia gairebé la sensació d'estar fent un exercici físic, d'endinsar-me com un talp pel conti nuum del text, d'estar fonyint fang, fent-me meva (fent-me sang) ña matèria poètica que l'autor em llençava al rostre incivilitzadament. I calia respirar a voltes de pressa, a voltes pausadament seguint el ritme d'una escriptura impuntuada, de lectura plural. D'aquí ja en podem extreure la hipòtesi que M. López Crespí no és cap esteta i que pel contrari és un poeta que s'allunya estarrufant el pèl dels 'afeites' dels quals parlava Machado. I aquesta hipòtesi es confirma quan sabem que López Crespí ha estat durant molts d'anys un home de brega, un aferrissat lluitador en els bancals de l'esquerra comunista. Tant és així que la tasca militant el portà a abandonar temporalment la tasca creativa des de l'any 1975 fins el 1980 precisament en un moment que el seu nom començava a sonar en el món de la literatura catalana. Aquesta circumstància potser l'abocà a una certa marginalitat en el context de la cultura catalana, malgrat ser molt conegut a Mallorca. Malgrat tot la represa s'endevina forta, enriquit de tota l'experiència personal assumida i que ara es transmuta en creació. López Crespí, antiesteta, escèptic també davant certa escriptura provocadora, s'insereix de totes maneres en un cert corrent de ruptura de la cultura mallorquina i la reivindica a Foc i fum. Perquè cal recordar que "Foc i fum" és el nom del setmanari satíric mallorquí que publicà entre 1918 i 1936 Jordi Martí Rosselló, conegut per 'es mascle ros', setmanari popular, antiintel× lectualista, antiesteticista i allunyat de l'escola mallorquina. Ètica i estètica s'impliquen per tant en la poesia de Miquel López Crespí des d'una perspectiva existencial, perquè l'autor rebutja l'art, l'estètica, el pur cultiu de la forma, però rebutja també falsos i depassats realismes, preteses interpretacions mecanicistes d'una escriptura 'revolucionària'. Això és el que ens diu per exemple al poema "Guarda de cusses". En aquest sentit són forá freqüents les declaracions de principis poètics en els textos de Foc i fum, per on hi planen les figures de Maiakovski, Brecht, Whitman, Neruda o Ievtuxenko.

En els poemes del llibre veiem contrapuntejar diversos nuclis temàtics: visió de la realitat, de la realitat mallorquina, visió de l'existència de l'home, visió de l'amor, referències i relacions poètiques (Rosselló-Pòrcel, Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Alomar...), concepcions estètiques. Així, ja d'entrada, en el primer poema se'ns parlarà de l'art i de la vida. L'art ha de ser vida -ens diu- o no serà. No ho entenguem però des d'una perspectiva naturalista. Ens parla de 'desfer aquesta barrera absurda / entre 'creadors' i 'no-creadors' / 'domini tècnic', 'obra ben feta'". Per concloure: 'L'art és vòmit quasi fisiològic'. No és estrany doncs que en altres poemes parli de l'equivalència poesia/veritat, poesia/autobiografia i que blasmi 'els jardins italianitzants / amb brolladors i estàtues i pèrgoles / d'alambinada morfologia modernista' o el 'modernisme' d'alguns dels seus contemporanis amb dures invectives literàries com és el cas de 'Carta personal'. En aquest context també rebutja la tradició de l'escola mallorquina, del ruralisme i 'deslliurat de totes les seves referències' opta per l'estètica del vers efímer. És lògic doncs que en el santuari personal del poeta apareguin els noms de Rosselló-Pòrcel i de Gabriel Alomar, representants en la cadena cultural de la modernitat. Per això M. L. Crespí, ex-militant, home d'esquerres escriu des d'una postura d'identificació una epístola a Rosselló-Pòrcel, marginat en el propi context de la cultura illenca. Cal citar també les referències a Martí i Pol i a Gabriel Ferrater, representants de posicions radicals davant la vida, on s'hi barregen el record i la rebel× lia. En el cas de Martí i Pol el poeta és vist d'alguna manera com el resistent, el qui assumeix la pròpia història i es converteix així en una mena d'alter ego, en un pretext literari per al poeta de sa Pobla.

Per M. L. Crespí la vida és un valor fonamental, entre altres coses fonamentadora de l'escriptura i per això també reivindica explícitament un altre precedent literari, Verlaine, poeta pànic que deia Dario, rebel, maleït. No és contradictori doncs reivindicar Verlaine i negar les excrecències modernistes. També hi ha una referència explícita a l'estètica brechtiana en el poema 'No hi cal cap oripell pagesívol', la defensa d'una estètica expressionista que lliga perfectament amb els seus atacs al modernisme, a l'escola mallorquina i a alguns dels seus contemporanis.

Pels poemes de López Crespí plana la rebel× lió, a voltes la rebel× lió contra ell mateix, les referències carceràries, situacions centrades la majoria de vegades a Mallorca, com per exemple els poemes 'Inútil intent', 'El és pàl× lid, també'.

I dins d'aquesta circumstància el paper del poeta queda ben definit en el poema 'Bartomeu Ferrà escriu amb pinzell'.

Tot això hi ha en el llibre de M. L. Crespí: primavera, és a dir futur, nit és a dir record de passats feixucs, clam, queixa, rebel× lia i també referències a l'amor i alguns moments de melangia.

 

 

(1) Pròleg de l'escriptor Valerià Pujol al poemari de Miquel López Crespí Foc i fum (Oikos-Tau, Barcelona 1984)