El capitalisme en crisi sobreviurà a partir d'un major patiment humà si no hi ha una alternativa anticapitalista.

Llorenç Buades

Juliol de 2011

Per funcionar de manera "normal", el capitalisme necessitava d’una taxa de profit suficient, però també havia de permetre augmentar el poder de compra de la classe treballadora si volia mantenir la taxa de benefici a un nivell elevat. Però aquest "equilibri" es va trencar ,i  amb la girada neolliberal dels anys 1980 va procurar la baixada dels pes dels salaris en les economies de cada estat .

Aquest fet genera un problema greu perquè si la producció es fa amb una taxa de profit més gran, i no progressa el poder de compra de la classe treballadora, qui ha de comprar allò que es posa a la venda en el mercat ?

La resposta neolliberal s'ha fonamentat en assegurar una major despesa en el consum dels que viuen de rendes i en fer dependre la capacitat de consum de la majoria de la població en l'accés al crèdit.

La crisi actual ha nascut precisament en el sector financer, per la impossibilitat de prosseguir de manera indefinida aquesta situació, tot i que no es tracta només d’una crisi exclusivament financera, perquè és també una crisi sistèmica que qüestiona els mecanismes essencials del capitalisme.

Les mesures adoptades pels governs són llunyanes a una sortida a la crisi. Han procurat les mesures necessàries per evitar l'enfonsament total del sistema bancari, evitant així una catàstrofe molt més gran, però aquestes injeccions de doblers públics  haurien pogut imposar als bancs sistemes de funcionament més regulats. Tots els discursos sobre una major regulació o en relació a la lluita contra els paradisos fiscals no han resultat ser més que cortines de fum.

El més probable  aleshores  és que la liquidesa aportada al sistema financer serveixi per a generar noves bimbolles.
La intervenció pública constitueix però una mostra evident de la fal·làcia de l'optimització de les finances privades com un dels eixos fonamentals del neoliberalisme,

Aquesta intervenció  destinada a socialitzar les pèrdues no és suficient per a generar la transició cap a un sistema que ja no pot sostenir-se sobre la baixada dels salaris  compensada per l'increment del deute .Les bases del model neoliberal no funcionen perquè la capacitat de demanda no es pot sostenir en l'endeutament, així que la recessió està servida i ha esdevingut a escena una crisi clàssica de sobreproducció  i de realització.

Ara cada estat intenta optar per solucions que l'ajudin a superar la situació fent-se més competitius, és a dir, rebaixant salaris, drets socials, i devaluant la seva moneda de manera directa o indirecta, i la cerca de la competitivitat significa simplement voler situar-se per damunt d'altres estats, i de les possibilitats d'altres persones. La competitivitat és un concepte verticalista absolutament aliè a les necessitats humanes i als valors de l'esquerra  i que en canvi és defensat per la major part d'això que es diu esquerra institucional, que té a veure amb l'esquerra el mateix que un ou amb una castanya.

Allò que ens hauria d'ensenyar la història de les esquerres institucionals és que els seus aparells dins les institucions han generat interessos propis que han fet que en els moments de gran conflictivitat social, de manera sistemàtica es posassin al costat del capital. El desastre de les socialdemocràcies i el suport a les guerres entre estats va venir de la defensa dels privilegis dels aparells institucionals respectius.

Però malgrat la seva crisi, el capitalisme no morirà per si mateix. Moriran els pobres, es multiplicarà la pobresa, estats emergents creixeran amb activitats econòmiques que agreujaran la crisi ecològica, i els estats rics veuran com la seva població perd  les actuals avantatges i s'afermeran els espais autoritaris en la política per tal d'intentar salvar els drets minvants a costa dels païssos emergents i dels païssos pobres: el recurs al proteccionisme i al tancament de fronteres, el recurs a la seguretat nacional s'establirà paradoxalment  a causa de les polítiques del neoliberalisme.

L'anticapitalisme organitzat és encara molt lluny de poder plantejar batalles que qüestionin l'evolució capitalista de la crisi, perquè el sistema capitalista avui té més capacitat de maniobra ideològica que en els anys on la gent no sabia llegir ni escriure (actualment tenim predicadors  sistèmics que es conviden per si mateixos a la taula de cada llar mitjançant la televisió i abans nomé tenien missa els diumenges). En qualsevol cas  la gent explotada d'abans no era menys ignorant que l'actual, perquè per més que molts tenguin accés a diplomatures, generalment no tenen cap comprensió del món global on es mouen, ni de les causes dels seus  problemes, ni de les solucions necessàries. Usen intel·ligències parcials al servei d'allò que és politicament correcte , i amaguen el seu analfabetisme global en privilegis cada vegada menors. I seran aquests privilegis cada vegada menors i les pròpies necessitats socials en un món cada vegada més polaritzat entre classes (encara que no es reconeixin com a tals per ignorància) on es produiran situacions com les que es posen de manifest en el moviment dels indignats, on la necessitat de fer front als problemes reals topa amb la penúria intel·lectual i ideològica generalitzada del propi moviment que desconeix encara en quin món es troba i les sortides adients que requereix la situació en una perspectiva anticapitalista i veritablement socialista.