Els agents de la patronal CCOO i UGT tornen a sacrificar els treballadors amb un pacte antisocial.
CC OO i UGT han acordat que els convenis recullin una pujada salarial màxima del 0,5% l'any 2012 i 2013.
Com que la inflació oficial prevista és del 2%, els treballadors i treballadores perdran d'entrada un 1,5%.
També limiten les pujades del 0,6% en 2014. Són 3.598 els convenis que s'han de negociar aquest any i afecten a més de 1,3 milions d'empreses i a més de 9 milions de treballadors. En cas que finalment la inflació sigui major del 2%, l'acord preveu una pujada en aquest límit salarial d'una sola vegada . Queden excloses del càlcul de l'IPC, les pujades en el preu dels hidrocarburs (derivats del petroli i del gas) de més del 10%.
A més les empreses podran alterar en un 10% el còmput d'hores setmanals treballades, en comptes del 5% que marca actualment l'Estatut dels treballadors.
La CEOE aposta per la profundització de la crisi i l'esclavització dels treballadors amb salaris de 400 euros però no diu res del frau fiscal que tol·lera i anima. Un frau fiscal vergonyós que suposa el 7% del PIB i que serveix bàsicament perquè tota la crisi es carregui damunt l'esquena de la gent treballadora.
Els futbolistes estrangers amb ingressos milionaris paguen IRPF amb el percentatge de retenció d' un mileurista.
Gràcies a la Llei Beckham aprovada l'any 2004 per el PP del Govern de José María Aznar els estrangers que venien a treballar al Regne d'Espanya tributarien durant sis anys com no residents a un tipus fix del 24% (ara el 24,75%). D'aquesta manera esportistes amb sous milionaris tributen al mateix tipus nominal que un mileurista, és a dir, al 24,75% si treballen a Espanya des d'abans del primer de gener de 2010 poden seguir aplicant la rebaixa fiscal fins a complir sis anys . En canvi els jugadors amb DNI espanyol tributen al 52%. No és de justícia que jugadors com Cristiano o Kakà paguin al nivell d'un mileurista, però ja sabem que moltes lleis no són justes i els que governen tenen interessos en la continuïtat de la injustícia.
El directori Merkozy ens ofega
Les sortides que es discuteixen a Europa són absolutament deflacionaries -passen per les reduccions de despeses públiques i de salaris, depressió de la demanda, concentració de la indústria i dels bancs. Aquesta línia d'acció respon als interessos d'Alemanya, que reprodueix -en aquesta crisi- la política que va adoptar quan va assimilar l' Alemanya oriental deixant-la com un solar estèril. La deflació va produir un desmantellament de la indústria de l'antiga DDR a benefici del capital instal·lat a l'oest d'Alemanya. La deflació enforteix també la cotització del deute públic alemany i, per tant, dels bancs alemanys que són els seus principals tenidors. Es tracta, en realitat, d'una política d'extorsió en gran escala, perquè bastaria que els estats del sud declaressin una moratòria de deute per a precipitar la correguda bancària a Alemanya.
És, no obstant això, el que més temen les altres nacions i, especialment, els Estats Units i Xina -per als quals una fallida europea significaria un desastre per al mercat mundial. Temor compartit a la Gran Bretanya en crisi.
Es ralentitza el creixement xinès
El creixement xinès que va ser del 10,4% l'any 2010, l'any 2011 ha perdut empenta situant-se en un 9,2%. Aquest fet es la conseqüència de la caiguda de les exportacions xineses especialment a Europa, on la crisi no permet una major despesa en productes xinesos per més que siguin més barats. Però enguany encara serà pitjor perquè no és probable que el creixement xinès superi el 8%. La producció industrial a Xina va tenir l'any 2011 un creixement del 13,9% quan l'any 201o havia arribat al 15,7%.
Si Xina decreix és clar que també importarà menys productes externs i la sortida a la crisi es farà més difícil.
La crisi mata
Sabeu que a la Unió Europea (UE) cada nou minuts se suïcida una persona ?
Varen ser unes 58.000 persones durant l'any 2008 les que decidiren llevar-se la vida, la qual cosa va suposar un increment d'un 16% respecte a l'any 2007 quan es va iniciar la crisi
Els països amb índexs de suïcidi més alts de la UE actualment són: Lituània amb 39 casos per cada 100.000 habitants, Hongria, Letònia, Estònia i Eslovènia amb uns índexs del 23/24 casos. Curiosament els països de l'Est on els ciutadans havien de gaudir de llibertats són els més tenebrosos en aquest aspecte
La taxa de suïcidis a Grècia des de l'inici de la crisi ha passat d'un 2,8 a 6 per 100.000 habitants.
Feministes de dreta, a la dona fan la punyeta
La penalització del client és una mala mesura per acabar amb la prostitució, una mesura que fa més difícil la vida de les dones i que obliga a les prostitutes a fer la seva activitat de manera més clandestina, a suburbis, llocs amagats i descampats on poden ser objecte de més violències en total impunitat. La prostitució no s'acabarà amb mesures repressives que només condueixen a una major criminalitat i indefensió de les dones que la practiquen.
Hem de tallar l'hipocresia social d'arrel i per fer possible l'abandonament d'aquesta activitat, de manera voluntària, s'han de facilitar llocs de feina ben remunerats per a les prostitutes. La persecució de la prostitució i del client no aboleixen l'activitat: la fan més difícil, especialment a les dones.
Des de Mallorca guanyem voluntats per a la construcció d'un futur humà digne que no és possible en el sistema capitalista.
...perquè l'augment de les persones sense feina és paral·lel a l'augment dels beneficis no reinvertits que han anat a engreixar les bimbolles financeres i , d'això no en tenen culpa ni els immigrants, ni els treballadors, ni les dones que treballen, ni les que no poden treballar, ni els joves, ni els lloros, ni la meteorologia. D'això hi ha un responsable únic que es disfressa de enemic invisible: els mercats, i aquests són les titelles dels capitalistes i dels seus polítics, entre altres del pseudosocialista Joaquín Almunia que defensa l'esclavatge laboral mitjançant els minijobs mentre ell viu com un Paixà. Per això som anticapitalistes, malgrat la ceguesa dels humans que no ho volen veure i malgrat tots els betzols que diuen ser d'esquerra i consideren que els sociates són "progressistes"
Un de cada quatre habitants de les Balears és pobre o en risc de pobresa
Gaudeixen les Illes, perquè les Illes són dels rics, que per això tenen més metres de terra i de bitllets i els rics gaudeixen --com ens ha ensenyat la història de nobles, mercaders i capellans --,de la pobresa i de l'esclavatge dels sers inferiors que som la resta dels humans.
Però el més trist és que bona part d'aquest 25,8 % de ciutadans i ciutadanes en risc de pobresa no són conscients de la seva situació, es creuen classe mitjana i ja es conformen amb les miques que cauen de les estovalles dels poderosos als que sostenen. Les places d'Islàndia s'han congelat amb les nevades i de la tardor freda hem passat a un hivern congelat on el capital imposa sense aturar totes les seves mesures .
Totes les mesures empreses pels capitalistes, els polítics institucionals (encara que es diguin d'esquerres perquè en realitat no ho són i manipulen la marca) i els seus economistes per tal de reactivar l'economia són socialment inútils, però ajuden a incrementar el poder dels faraons i a fer més esclaus i esclaves.
Llorenç Buades Castell
Doncs no, no hem de lluitar una vegada més per alçar un altar als carronyers que ens han abocat a aquesta situació. Una alternativa d'esquerres avui en el segle XXI no pot fonamentar-se en ocupar un espai crític respecte de la socialdemocràcia o l'estalinisme amb els seus llaços verdosos, sinó bastir un espai propi i incontaminat. Per això els que volem un projecte diferent hem de defugir tots els espais d'unitat sense continguts que a la fi només serveixen per a l'alternança i canvis de caretes en la gestió dels dominis del capital.
S'ha de tallar d'arrel amb la perversió a la que ens aboca la política institucional i els privilegis que ha generat en la nomenclatura que es diu d'esquerra i que no ho és. Però la massa ignorant, manipulada pels canals de desinformació (recordem Marx: la ideologia dominant és la de la classe dominant) , creu encara inútilment amb les promeses dels mercaders que es dediquen a pervertir a benefici del capital els projectes igualitaris de l'esquerra.
Tota l'esquerra institucional (la sindical inclosa) que coneixem és Maastricht i patim ara les seves conseqüències. No tenen cap criteri alternatiu envers la crisi actual més que el d'aferrar-se en el millor dels casos--perquè molts són de fets lliberals encara que no es reconeixin davant el mirall-- a un keynesianisme impossible.
La contracció dels espais on abocaven les mamelles i permetien la bona vida a subjectes que es trobaven bé al recer del capìtal al temps que foragitaven els seus esquerranismes, els han deixat amb el cul enlaire. Poc acostumats a les lluites, els costa fer-ho ara, i si ho fan és per tal de recuperar la bona vida perduda. Mal ho tendrem els que volem un món més just si els donam suport. Els que han practicat la unitat amb la burgesia en tot moment no ens han de vendre retòrica sobre unitats fictícies que només puguin servir per a rescabalar els seus privilegis. No ens deixem manipular encara que una part de l'esquerra que es diu alternativa i antilliberal jugui com sempre ho fa a aquest joc sense bastir un projecte propi des de fa dècades, amb els mateixos líders que dirigeixen les organitzacions com sempre ho han fet, encara que no apareixin dins l'organigrama al capdavant .
La dreta econòmica té per costum apropiar-se dels conceptes generats per l'esquerra, com sostenibilitat, igualtat d'oportunitats, defensa del sistema públic, i ben aviat de l'ecotaxa o de la taxa sobre les transaccions financeres que, ara mateix defensen Salkozy o Rajoy per tal de fer una reducció a la seva expressió mínima. També defensen la plena ocupació, això si, a 400 euros, que serien insuficients per al manteniment d'un esclau del segle XVI al dia d'avui. I es diuen progressistes...
Quan entren a rebaixar salaris a canvi del manteniment d'ocupació, quan entren a flexibilitzar la jornada, eufemisme que serveix per allargar-la sense cotitzar, quan permeten rebaixar les cotitzacions a la Seguretat Social, tot en funció de la dogmàtica neolliberal d'apostar per a una major competitivitat (concepte nefast aliè a l'esquerra absolutament incorporat als idearis de partits i sindicats de la falsa esquerra sistèmica) , quan fan tot això que diuen polítiques negociadores realistes, en realitat serveixen per a la construcció d'un model social encara més desigual on augmenta el poder dels faraons en la mateixa mida que s'incrementa l'esclavatge.
La fallida grega haurà de ser socialitzada, sí o sí.
El dia 20 de març Grècia ha de pagar 14.000 milions d'euros dels que no disposa. Fa poc que Grècia va aconseguir 1.625 milions d'euros en lletres a tres mesos a un interès del 4,64% ( el BCE en canvi demana un interès del 1% als Bancs que col·loquen aquests milions al 4,64% a Grècia). Per aquest camí que marquen els economistes de les multinacionals de la bàrbarie que ens han abocat a la crisi i , que ja governen directament en alguns països com és el cas d'Itàlia, és clar que Grècia es veurà expulsada de l'euro i encara es trobarà amb menys possibilitats de pagar el deute amb un dracma devaluat. Aquesta impossibilitat de pagar el deute és la única cosa que pot fer variar les polítiques europees actuals, perquè si Grècia no pot pagar (i no pot), és molt clar que els dirigents europeus hauran de triar entre cobrar mínims o no cobrar. I entre cobrar mínims generant dependència a l'estat afectat o no cobrar i generar independència en l'estat afectat s'haurà de decidir.
Sortir de la crisi dels deutes
Michel Husson, a " l'Ecole émancipée, 2012"
Ara es comprèn millor allò que caldria fer per desbloquejar la situació actual: monetaritzar els dèficits públics. Això vol dir en la pràctica que el Banc Central Europeu, o els bancs centrals de cada país, han de poder comprar els títols del deute emesos pels Estats per finançar el dèficit pressupostari. És l'únic mitjà que tenen els Estats de deixar de banda els mercats financers que demanen taxes d'interès
extravagants.
Però aquest pas necessari no és possible, perquè els tractats en vigor ho prohibeixen. Opten més aviat per « tranquil·litzar » els mercats mostrant-los la voluntat d'aplicar mesures d'austéritat. Però aquest és un carreró sense sortida com s'ha demostrat en el cas grec. Des d'almenys dos anys, els governs successius posen en marxa polítiques d'austeritat destructores i inútils. Al començament de la crisi, el deute grec representava
el 120 % del PIB. Ara, ha pujat a 160 %. Si verdaderament l'objectiu era de fer baixar aquest percentatge, es veu que no s'havien d'haver pres mesures que han reduït els pressupostos més ràpidament que les despeses.
El Banc Central Europeu rebutja de finançar els Estats però, en el passat mes de desembre, ha abocat als bancs 489 mil milions d'euros en forma de préstecs a tres anys a una taxa d'interès de l'1 % o sigui una taxa real negativa en base a la inflació.
Amb aquesta liquidesa, els bancs podran finançar més fàcilment els dèficits públics, però a taxes més altes ,que van de 3 a 6 % per a la majoria dels països. Aquest mecanisme que d'altra banda funciona des del començament de la crisi i il·lustra l'absurd de la situació. És clar que tot deute adquirit en aquestes condicions és il·legitim
perquè el BCE podria prestar directament als Estats, com ho fa la banca central als Estats Units o a Gran Bretanya. La discussió tècnica sobre el mitjà d'arribar a aquest resultat tot fingint de respectar el Tractat és en el fons secundària, i la verdadera qüestió és a un altre lloc : perquè es produeix aquesta obstinació en seguir una política que és manifestament catastròfica ?
La resposta és complexa : hi ha la submissió dels governs a la finança i el rebuig a la menor ruptura. Però hi ha també una voluntat política de més en més anunciada d'aprofitar de la crisi per administrar una teràpia de xoc i realitzar les « reformes » que les resistències socials han impedit d'arribar fins a l'extrem. No és veu per on, per exemple, cap raó per la qual una flexibilitat del mercat de treball més gran a Espanya, o la baixa del salari mínim que la « troika » acaba d'exigir de la Grècia, podrien contribuir a l'absorció dels dèficits pressupostaris. Els financers imposen la defensa dels seus interessos als governs, si és que no col·loquen directament en els mateixos governs els seus encarregats de negocis. Les multinacionals fan per a elles un càlcul perillós : allò que perdran amb la recessió a Europa,ho guanyaran sobre els altres mercats gràcies a un augment de la competitivitat.
Contra aquesta fugida endavant, la idea que la sortida de l'euro podria permetre recuperar la sobirania perduda és una il·lusió. Tornar a l'antiga moneda - el franc o el dracma - no permetria en res de desfer-se de les escomeses dels mercats financers. Al contrari, el deute augmentaria en proporció a la devaluació, i la « nova » moneda estaria exposada sense protecció a l'especulació. Una vegada més, la única mesura immediata, que cal prendre unilateralment proposant la seva extensió, és la de finançar el dèficit d'una altra manera i no mitjançant emissions sobre els mercats financers. Però això no ho resol tot.
Dues mesures radicals són necessàries, en principi la socialització dels bancs, perquè és la única manera d'intervenir l'acumulació dels deutes barrejats que els ciutadans no tenen cap raó de pagar.
D'altra banda una auditoria ciutadana,a continuació, ha d' identificar el deute il·legítim i definir les maneres d'anul·lar-lo, combinat amb una reforma que retorni els regals fiscals acumulats durant molts anys.
La perspectiva general ha de ser la d'una refundació de la construcció europea. Això implica renunciar a la « preferència pels financers » per donar a l'Europa els mitjans de la seva cohesió, per la via de l'engrandiment del pressupost europeu, l'harmonització (a l'alça ) de la fiscalitat sobre el capital i la posada en marxa d'inversions socialment útils i ecologicament sostenibles.
Extret de l'article : El model alemany no pot ser una referència de Michel Husson, economista anticapitalista francès.
El FMI no preveu més que un creixement del 1,3 l'any 2012, contra el 2% que preveia fa sis mesos. El model alemany és aleshores particularment sensible a aquest nou entorn. Haurà de ser modificat i,en tot cas no podrà ser una referència per als altres països europeus. Imitar el model alemany a la fi suposaria una aposta per un creixement estirat per la demanda dels païssos emergents. Però aquesta via sera cada cop més estreta perquè aquests països tendran la tendència a recentrar el seu creixement sobre la demanda interior en profit de la seva producció nacional.
La generalització de polítiques de desinflació salarial reforça l'impacte recessiu de les polítiques pressupostàries i posa en marxa una espiral de regressió social. Alemanya és aleshores d'entre els grans estats europeus el lloc on la pobresa s'ha estès més com manifesta la mateixa OCDE. La segona modificació es fonamenta en que els recursos sostrets al finançament dels models socials seran destinats a l'inversió, a la innovació, i permetran així sostenir l'ocupació mintançant la reindustrialització. Però no hi ha res que garanteixi aquest transpàs virtuós, i aquesta orientació accentuaria encara més la divergència entre les trajectòries nacionals, que són l'arrel de la crisi europea.
L'alternativa consisteix en refundar la construcció europea recolzant-se en els avantatges comparatius que deriven de la qualificació de la mà d'obra i de la capacitat d'innovació de les empreses. Això implicaria renunciar a la "preferència pèr les finances" per tal de donar a Europa el medis per a la seva cohesió, mitjançant l'engrandiment del pressupost europeu, l'harmonització (ascendent) de la fiscalitat sobre el capital i la posada en marxa d'inversions socialment útils i ecològicament sostenibles.
Els romanesos es mobilitzen contra un govern de lladres i assassins
Quatre persones han mort en les mobilitzacions a Romania, 50 han patit ferides considerables i 280 persones han passat a la presó. Entre les noves mesures empreses pel govern cal destacar la reducció d'un 25% dels salaris dels treballadors del sector públic, l'augment dels impostos que graven el consum i entre ells els de l'IVA que passa d'un 19% al 24% .
Romania és el segon estat més pobre d'Europa, Va créixer un 2% l'any 2011, xifra incapaç de generar ocupació i es preveu un creixement del 1,5% per l'any 2012, de manera que les previsions són clares: Romania es veu abocada a exportar treballadors a altres indrets. Són 2 milions els romanesos que al llarg d'aquests anys han optat per emigrar. Aquests no surten a les estadístiques d'atur que es mou en el terreny de la ficció manipulativa: quan un aturat deixa de tenir prestacions a Romania desapareix de les llistes de demandants de feina. I el salari mínim, situat en 140 euros mensuals (el que voldrien per altres països els nefastos dirigents polítics europeus) està ben clar que no facilita el progrés de l'economia, ni el de les persones.
Són corruptes majoritàriament els que manegen els poders polítics i econòmics, però no són els únics. Són corruptes també els i les que tenen beneficis d'aquests poders fins al darrer esglaó, el del sicari que troba feina al servei de l'escala de corrupció. Perquè hi ha sicaris corruptes mileuristes com hi ha sicaris colombians que maten per 50 euros o menys.
Hi ha més corruptes a la dreta que a l'esquerra política i social, però tampoc l'esquerra s'allibera d'aquests subjectes i només hi ha una arma contra aquesta corrupció i aquesta és la democràcia. La democràcia és no obstant una arma esquifida perquè no garanteix que els corruptes deixin de tenir poder, però encara és més esquifida l'arma totalitària , perquè encara hi ha menys garanties contra la corrupció.
No estam en un bon moment per a les idees que combaten les desigualtats, perquè aquest nou segle XXI ha incubat l'ou de la serp que ens condueix cap a una situació nefasta que ens fa plantejar si l'Homo Sapiens mereix sobreviure i si paga la pena lluitar per la supervivència humana. Revifen les foscors dels anys 1940 i dels seus totalitarismes, i tot això és possible perquè aquells que havien de mantenir la bandera de l'emancipació humana i que s'ubiquen a una teòrica esquerra amb pràctica de dreta fa més de trenta anys que viuen de la corrupció sistèmica i es complauen en els seus objectius immediats que en cap cas són emancipatoris.
De la mateixa manera que l'any de la primera guerra mundial els aparells institucionals socialdemòcrates per salvar els seus privilegis anaren de la mà dels capitals respectius, avui tenim milers de panxacontents que només són d'esquerra quan cobren.
Aquesta crisi exigeix respostes radicals.
Les coses s’han decantat i es veuen més clarament ara més enllà dels debats ultratècnics, les tres pistes que permeten alliberar-se del domini de la financiarització . La primera és la monetarització del deute, o sigui , la compra per la Banca central dels títols del deute públic. Això seria el millor a nivell europeu, però també pot fer-se al nivell estatal. Hi ha també altres possibilitats : crèdit forçós, taxa mínima de possessió de les obligacions del Tresor per els bancs, etc. La segona pista és l’anul·lació dels deutes il·legítims, i en principi dels deutes tòxics que pesen sobre els col·lectius. Aquestes mesures condueixen lògicament a una tercera pista, que és la socialització dels bancs per tal d’aplanar la muntanya de deutes acumulades. Aquestes tres orientacions formen un tot coherent, que s’oposa punt per punt als tres dogmes eurolliberals que ens condueixen a la catàstrofe davant els nostres ulls espantats : 1) rebuig obstinat d’admetre l’inevitabilitat de les fallides ; 2) projecte barroc de titularització dels deutes públics via el Fons Europeu de Solidaritat Financera ; 3) Recapitalització dels bancs amb fons públics. Es verifica així com els debats tècnics obscurs amaguen eleccions socials i polítiques fonamentals. (Michel Husson).
Volem auditories públiques i control ciutadà sobre el deute generat pels polítics que s'han regit per pràctiques de casino amb els doblers del poble.
El dret de control dels ciutadans sobre els actes dels que governen, de ser informats sobretot el que ésla seva gestió, com els seus objectius i les seves motivacions, és intrínsec a la democràcia mateixa, ja que emana del dret fonamental dels ciutadans a exercir el seu control sobre el poder i participar activament en els assumptes comuns.
Aquesta permanent necessitat de transparència en els assumptes públics adquireix una enorme importància en aquesta època del neolliberalisme més salvatge i corrupte ––sense precedents en la història mundial–– . Es tracta d una necessitat social i política vital.
L'exercici dels drets democràtics dels ciutadans, considerats sempre com “elementals”, és vist pels governants gairebé com una declaració de guerra dels d'abaix al seu sistema . I naturalment, és tractada en conseqüència de manera repressiva .
L'auditoria del deute extern adquireix una dinàmica socialment saludable, políticament gairebé subversiva. La utilitat d'una auditoria no pot resumir-se únicament a la defensa de la transparència i la democratització de la societat. Va molt més lluny, ja que obre el camí a un procés que podria esdevenir extremadament perillós per al poder establert, i potencialment alliberador per a la majoria dels ciutadans!
En efecte, a l'exigir obrir i auditar els llibres del deute públic, i millor encara obrint i auditant aquests llibres, el moviment de l'auditoria ciutadana s'atreveix a l'impensable : entrar en la zona prohibida, en el més sagrat santuari del sistema capitalista, allí on, per definició no es tolera cap intrús!” (François Chesnais)
Paquet de mesures anticrisi: la solució a la crisi passa per fer tot el contrari del que recepten els polítics institucionals i els economistes burgesos.
1- Sortir de la crisi exigeix salaris més alts i rendes socials: 300 euros per persona , un salari mínim de 1200 euros. Prohibició de l'acomiadament, recuperació dels serveis públics per la creació massiva de llocs de treball en educació i salut. Jubilació als 60 anys amb el 100%.
2. El finançament d'aquestes mesures s'ha de fer a càrrec dels capitalistes. Cancel · lació del deute i els interessos. Moratòria sobre la base d'una auditoria sota control popular. S'han d'aturar les exempcions d'impostos i augmentar els impostos als rics.
3. Expropiació i socialització dels bancs i la seva unificació sota el control de la població i els treballadors.
4. Sortida de l'energia nuclear, desenvolupament d'energies renovables, solar i eòlica.
Per implementar aquest programa s'ha de combatre el sistema capitalista i el poder de les grans empreses i els banquers. Aquestes quatre mesures són imprescindibles i han de ser aplicades si es volen defensar els interessos de la majoria de la població.
Fals augment de les pensions
L'augment de les pensions del 1% és fals perquè es situa per davall del cost de la vida i perquè en molts casos serà neutralitzat per la pujada d'impostos. Al Regne d' Espanya hi ha més d'un milió de pensionistes (el 13,4% del total) que han cobrat prestacions supèriors als 22.000 euros durant l'any 2011 i la seva revaloració serà fictícia perquè perdran poder adquisitiu durant l'any 2012.
Més inversió no significa més llocs de treball
Quan els francesos de la multinacional asseguradora Axa invertiren en la més gran companyia companyia implantada a les Illes Balears no generaren ocupació: l'enfonsaren.
Aquella companya que era la primera en implantació i vendes, ara ja no ho és i al llarg dels anys s'han perdut més de 200 llocs de feina directes.
Una part important de la inversió que arriba a l'estat espanyol no té cap efecte sobre l'ocupació tot i que els politicastres que patim ens pintin les inversions de color de rosa, i a més en molt casos les inversions són més destructives que altra cosa i d'això en tenim prou experiència en la balearització, paraula que simbolitza la degradació de la natura practicada pels inversors especulatius.
Les últimes dades del Ministeri d'Indústria indiquen que la inversió estrangera va sumar fins a setembre de 2011 21.000 milions d'euros. D'aquests, 2.600 milions van correspondre a intercanvis financers amb l'únic objectiu d'optimitzar la factura fiscal. Aquestes operacions, conegudes com ETVE, acrònim d'entitats de tinença de valors estrangers, disposen d'un règim fiscal propici. i generalment consisteixen en la transmissió dintre d'un mateix grup empresarial de participacions de societats radicades fora d'Espanya.
El benefici fiscal es va estendre, l'any 2000, a tot tipus de societats que realitzen transmissions no dineraries (mitjançant accions) dintre d'un mateix grup empresarial, de manera que un repartiment de dividends en un holding espanyol que procedeixin d'altre país, està exempt de tributació.
Els que poden estalviar pagaran menys IRPF que els que no poden fer-ho.
L'augment de l'IRPF deixa per davall dels 2000 euros la pensió màxima de jubilació, tot i que paguin la cotització màxima que és de 3.262,40.
L'augment de l'IRPF deixa per davall dels 2000 euros la pensió màxima de jubilació, tot i que paguin la cotització màxima que és de 3.262,40.
La reforma de l'IRPF afectarà també als ingressos provinents de l'estalvi. Els estalviadors que guanyin menys de 6.000 euros anuals i que són més del 95% del total hauran de pagar 25 euros més a l'any, i els que guanyen més de 24.000 euros anuals en l'estalvi hauran de pagar més de 6.650 euros .
L'augment dels gravàmens a l'estalvi generarà uns 1.246 milions d'euros anuals, de manera que el 80% de l'increment del URPF recaurà com sempre sobre els treballadors, inclosos els aturats i pensionistes, i no,com seria normal, sobre els rendiments vinculats als grans patrimonis, com els de capital.
Els peperos segueixen pel mateix camí del PSOE (PSOE-PP la mateixa merda és diuen amb raó els manifestants habitualment) i no fan cas a les recomanacions dels tècnics d'Hisenda com els organitzats a Gestha.
Gestha proposa la creació d'un nou tipus impositiu per a les grans empreses amb facturació superior als 45 milions d'euros, elevant del 30% al 35% el gravamen aplicable als beneficis que superin el milió d'euros. Amb aquesta mesura, calcula Gestha, la recaptació s'incrementaria en més de 13.900 milions d'euros anuals, quantitat molt superior a la que s'obtindrà per la modificació de l'IRPF, a més de reduir-se la bretxa que separa el tipus mig efectiu de les microempreses i petites empreses enfront del menor tipus efectiu de les grans corporacions.
Finalment Gestha recorda que la millor forma de revitalitzar l'economia sense afectar als salaris passa per lluitar contra l'economia submergida, que suposa prop de 245.000 milions anuals, el 23,3% del PIB, així com per la creació d'un impost sobre la riquesa, una modificació de les Sicavs para establir un percentatge màxim de participació d'entre el 2% i el 5% del capital social o un impost a les transaccions financeres.
Milers de funcionaris continuaran perdent poder adquisitiu. Milers de funcionaris veuran incrementar les seves jornades laborals. Milers de funcionaris seguiran vinculats a sindicats de dreta falsament independents que no defensen els seus interessos, o adoptant posicionaments individualistes. Milers de funcionaris han votat al PP i també al PSOE, els que han retallat els seus drets. Molts d'ells es troben ara amb el que han cercat.
Les
novel·les
(El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium
Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor),
Premi de Narrativa
Alexandre Ballester 2009 (I) i (II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Pep Juárez
Temps
de
rebaixes:
els productes es fan perquè no durin.
Michel Husson.
Europa: la refundació o el caos.
Michel Husson
Michel Husson
Llorenç Buades Castell
Hi ha alternatives a les retallades
Vicenç Navarro López
La possibilitat d'una recaiguda recessiva es confirma cada dia que passa, almenys en el nord. Però el fet és que, aquesta vegada, la recaiguda recessiva en el nord del món afectaria també les economies emergents. El FMI espera per a la zona euro i els EUA una caiguda del 2 al 3% del PIB en 2012. També assenyala àmplies possibilitats d'un reculada en el preu de les matèries primeres, els fluxos de capital i el comerç internacional, dades que podrien copejar a les economies en desenvolupament, fins i tot duent a “l'aterratge forçós” d'algunes de elles, com les de Brasil o Argentina.
La raó de fons d'aquesta recaiguda és simple: cap dels problemes estructurals plantejats per la crisi ha estat resolt. El recent informe del FMI s'ha encarregat de subratllar que ni la demanda privada ha assolit substituir a la pública, ni s'ha obtingut el necessari equilibri de l'economia mundial; el balanç que equilibri les càrregues entre països deficitaris i creditors comercial i financerament.
És clar que Grècia caurà en fallida accelerada per les polítiques aconsellades per les institucions financeres neolliberals que una vegada més ens demostren el fracàs econòmic i social de les seves receptes d'austeritat. Això passa mentre a la UE creixen les dissidències entre les diferents fraccions polítiques burgeses: el seu centre és la divisió de la classe política a Alemanya –almenys un sector de la mateixa, aparentment per ara minoritari–; una classe política que, pressionada per part de l'electorat, dubte sobre si ha de seguir aportant diners per a rescatar un país al que no se li veu sortida.
Com si la crisi de l'euro fos poca cosa, EEUU no aixeca cap. La seva economia sembla marcada per una combinació de mediocritat en els índexs de creixement i un altíssim atur cada vegada més “estructural”. I Japó segueix més o menys en la mateixa línia d'estancament dels darrers 10 anys.
Al llarg de la crisi s'han transferit els deutes i situacions de fallida de les empreses privades als Estats. Contra aquest endeutament privat, els Estats han emès diferents obligacions de pagament, fent-se càrrec d'afrontar les mateixes. Sigui mitjançant l'emissió llisa i plana de paper moneda, en obligacions, en bons de l'Estat o en noves accions, són els governants de l'Estat els que es van obligar a si mateixos a pagar pels deutes privats impagables.
Diversos països de la UE es troben amenaçats. Si es perd el control de la situació grega, l'epidèmia de la fallida podria estendre's a la resta d'Europa. El seu deute és de 350.000 milions de dòlars. Ja pràcticament es descompta que anirà al default, imposant-se una quitació d'almenys el 50%.
En aquests moments, la discussió gira al voltant de com evitar una caiguda traumàtica avançant-se a realitzar una reestructuració “ordenada”: però la fallida és un fet. El que es busca ara és no perdre el control del procés i evitar que Grècia acabi fora de l'euro perquè la seva expulsió posaria en qüestió tota la “construcció europea”.
“Si Grècia deixa l'euro, el nou dracma enfonsarà la seva cotització, el que serà bo per als seus exportadors però durà al que Barry Eichngreen, un historiador del sistema monetari de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, ha denominata ‘la mare de totes les crisis financeres’.
La devaluació del dracma contra l'euro acabaria en que el deute en euros seria impagable.
Paúl Krugman va dir en relació al Regne d'Espanya : “El govern espanyol no pot fer gran cosa per a millorar la situació. El problema econòmic central és que els costos i els preus s'han desfasat respecte de la resta de Europa. Si Espanya tingués la seva antiga moneda, la pesseta, podria posar remei ràpidament a la situació mitjançant una devaluació, diguem, reduint el valor de la pesseta un 20% respecte d'altres monedes europees. Però Espanya ja no té la seva pròpia moneda, el que significa que només pot recuperar competitivitat per mitjà d'un lent i corrosiu procés de deflació.
Aquesta deflació cohabitarà amb un ajustament brutal, encara més deflacionari, amb reducció explícita del salari real, acomiadaments i augment dels impostos al consum i la propietat, amb l'objectiu de “recuperar” competitivitat i generar un excedent de recaptació. Recaptació que per les mateixes raons de la mecànica contractiva de l'ajustament, tanmateix acabarà alimentant una recaiguda econòmica que llençarà per a baix l'expectativa del que explícitament es cerca: augmentar la recaptació i els ingressos de l'Estat.
Homenatge als nostres morts:
Poesia i memòria històrica - L'escriptor Miquel López Crespí recita una sèrie de poemes seus, durant l'acte d'homenatge a la gent republicana, assassinada a la vila d'Alaró durant la guerra civil espanyola:
http://www.youtube.com/watch?v=zs_z9Q0G_6c&feature=youtu.be
El PP imposa l'increment del IRPF sobre molts treballadors inconscients que absurdament els voten: no hi ha major betzol que un treballador de dretes.
La pujada de l'IRPF aprovada pel govern del PP costarà de mitjana 222 euros anuals a cada contribuent i recaurà en la seva major part sobre la classe treballadora amb ingressos inferior als 33.000 euros anuals, que representen el 85% dels treballadors, segons dades dels tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha).
Les persones que que guanyen fins a 17.700 euros bruts anuals i que representen el 55% del total de la gent treballadora hauran de pagar a Hisenda uns 23 euros més a l'any, mentre que qui superin aquesta quantitat, però no arribin a 33.000 euros anuals, hauran de pagar uns 165 euros més. Els treballadors que cobren entre 33.000 i 53.400 euros, hauran de pagar fins a 490 euros.
Els executius que guanyen més de 300.000 euros anuals i que suposen un 0,2% del total dels assalariats han de pagar uns 16.187 euros anuals.
Perspectives per al 2012
Si Itàlia i Espanya es veuen forçades a pagar tipus d'interès entre el 5% i el 7% la situació a Europa serà insostenible i la ruptura, inevitable.
Les polítiques d'austeritat que semblen ser l'actual mantra a Europa contribuiran a empitjorar la ràtio de deute en comptes de millorar-la.
Altra mantra és el que ens repiquen els ases de la desinformació tertul·liana envers un excedent de funcionaris públics (mestres, sanitaris, personal de neteja, etc..) , perquè ja és sabut que si l'ase sona el picarol, la somera també ho vol. Aquesta colla de rucs orelluts ha de saber que l'Estat espanyol té una de les taxes de funcionaris públics més baixes d'Europa: un 15,0% en tant que França i Finlàndia en tenen un 23,0%, el Regne Unit un 18,8%, Dinamarca el 30,4%, i Suècia el 31,7%., països tots ells "més competitius" que l'Espanya del pandero.
És el capitalisme compatible amb la democràcia ?
Cercle de Gauche socialiste Montréal
L'esquerra arriba al govern però no té el poder
Document d' Eric Toussaint, doctor en Ciències Polítiques de la Universitat de Lieja (Bèlgica) i de la Universitat de Paris VII (França), president del CADTM de Bèlgica.