En aquests articles s'apunten com a reivindicacions carlistes el dret a defensar la llengua catalana, a tenir una història pròpia i un dret català, el dret a tenir funcionaris catalans, tenir una Església catalana i uns bisbes catalans, tenir una escola catalana, tenir una sobirania econòmica, tenir un arrelament espiritual a la terra, etc. En si, són tots els eixos i postulats que fan que Catalunya sigui una nació.

Al llarg de la història, entre les persones que han manifestat tenir aquests plantejaments que provenen dels carlistes, els articulistes citen Valentí Almirall, Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Josep Torres i Bages, Enric Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Cambó, Macià, etc., i recentment Pujol, Mas, Duran i Lleida, Carod Rovira, Maragall i els bisbes Antoni Deig, Jaume Camprodon i Josep Maria Guix. 

No sé què en pensaran aquests catedràtics i professors d'universitat que han escrit papers i papers defensant tot el contrari. Deixant de banda els aspectes dinàstics s'ha de tenir en compte que la ideologia carlista va ser derrotada per la ideologia liberal i jacobina i que com se sap aquesta més tard va ser substituïda, en bona part, per la marxista. Des del camp dels estudis històrics, aquestes ideologies, amb la complicitat total de l'Estat, es van afanyar a esborrar per complet tot el que fes olor de reminiscències carlistes. Durant molts d'anys els estudis històrics han presentat el carlisme només com un intent de fer perdurar l'Antic Règim i això no és totalment veritat.

Malgrat aquests intents d'esborrar del tot la ideologia carlista aquesta no ha desaparegut, és més, ha tingut continuïtat i ha anat evolucionant i adaptant-se a les circumstàncies fins a arribar al dia d'avui. No es pot entendre la història dels segles XIX i XX i moltes de les manifestacions de la societat actual si no es té en compte el carlisme. Per sort, des de fa un cert temps, els historiadors han començat a fixar-se en aquests aspectes i avui els estudis sobre el carlisme han fet un gir espectacular.

Estem totalment d'acord que el carlisme té aspectes que es poden qualificar de retrògrads i cavernícoles, però per altra part també té aportacions i aspectes molt positius dels quals han begut i beuen els partits que hem anomenat anteriorment. És cert que els carlistes sempre parlaven d'Espanya però s'ha de mirar la concepció que tenien d'aquesta Espanya, una concepció que no s'apartava gaire de la que tenen els partits nacionalistes i federalistes de l'actual Estat espanyol.

Com a conclusió, si com afirmen aquests autors de renom, malgrat que ho facin en sentit pejoratiu i de desprestigi, els components de la ideologia carlista són els que sustenten la Nació Catalana, aleshores: visca el carlisme!

Joaquim Monclús i Esteban. Historiador