Presentació llibre d'historia del moviment obrer: "Todos o ninguno. Mir Miró: 20 años después"
kaosenlared.net - 24/04/2004

http://www.esfazil.com/kaos/noticia.php?id_noticia=2126

Ahir dissabte 24 d'abril al Consell de la Joventut de Terrassa i organitzat per l'ANTA, es va presentar el llibre de Francisco Enciso amb la participacio de Josep Mª Pi (CGT) i Manel Márquez (historiador).

Presentació del llibre

Que una lluita obrera com la de Mir Miró quedi plasmada en un llibre d’història (Francisco Enciso) ens ha de fer pensar que aquest ofici te futur, però que a més a més ens demostra que la classe obrera es conscient, més del que alguns voldrien, que explicar antigues i velles histories ens es útil per posar el passat al servei del present i del futur.

Permeteu-me que recordi al complex Walter Benjamin, Tesis de filosofia de la historia. Discursos interrumpidos. Tesi, 6. Barcelona: Planeta, 1992.

"Recuperar la memòria no es pas un exercici inútil sino imprescindible per a bastir un nou món. “Articular históricamente lo pasado no significa conocerlo "tal y como verdaderamente ha sido". Significa adueñarse de un recuerdo tal y como relumbra en el instante de un peligro. Al materialismo histórico le incumbe fijar una imagen del pasado tal y como se le presenta de improviso al sujeto histórico en el instante del peligro. El peligro amenaza tanto al patrimonio de la tradición como a los que lo reciben. En ambos casos es uno y el mismo: prestarse a ser instrumento de la clase dominante. En toda época ha de intentarse arrancar la tradición al respectivo conformismo que está a punto de subyugarla. El Mesías no viene únicamente como redentor; viene como vencedor del Anticristo. El don de encender en lo pasado la chispa de la esperanza sólo es inherente al historiador que está penetrado de lo siguiente: tampoco los muertos estarán seguros ante el enemigo cuando éste venza. Y este enemigo no ha cesado de vencer."

"La historia es el producto más peligroso salido del laboratorio de la inteligencia humana". Paul Valéry

Per això, companys i companyes, justament aquest llibre que avui presentem i altres similars no són els que el historiadors oficials volrn veure publicats, per que recullen la veu del poble, de la gent comuna del que tots nosaltres som. Escoltar i encara pitjor llegir, el testimoniatge dels treballadors/es, dels opositors al capitalisme, del lluitadors socials no es precisament el que el historiadors oficials volen. Però precisament es justament el que nosaltres volem sentir la veu dels testimonis directes dels fets històrics, el de la la gent que res te a perdre, només les seva esclavitud.

L’exemple del company Francisco Enciso de Mir Miró i de milers de treballadors de Ripollet ens ha de fer veure que la construcció alternatius no pot fer-se oblidant el passat, sinó ans al contrari recolzant-nos en ell es com construirem alguna cosa nova que es apropi a l’emancipació dels treballadors i treballadors.

Amagar la història de la gent comuna, la memòria de les lluites obreres esdevé pels nostres governants, també els d’avui i segurament pels del futurs, una obligació miserable, però inevitable. Cara cada llibre que fem explicant el paper jugat per aquest ens demostra la misèria dels plantejaments del polítics d’aquells anys i dels d’ara, més encara quan molts d’ells són el mateixos. Per això aquest llibre i molt com aquest són part del batalla ideològica contra la classe dominant (capital) i contra la classe governant (polítics i tecnoburòcrates). Publicar aquesta historia parlar-ne es entendre que res no esta perdut que avui encara poden fer coses importants per canviar aquest sistema que no ens agrada i que no volem.

Les autoritats democràtiques formals (la classe governant) dels anys vuitanta ens volien mostrar que la lluita contra la dictadura havia finalitzat, que el que calia fer era la reconstrucció dels nous espais democràtics (formals clar!!) I si en aquells anys les forces d’esquerres ens volien fer veure la transformació del capitalisme havia de ser una fita llunyana a la qual no es renunciava, ara al 2004 gairebé 30 anys després podem veure clarament que el que realment se’ns deia era que el capitalisme es la forma natural d’organització de la societat i en aquesta mentida brutal estan d’acord totes les forces polítiques i sindical de l’actual arc parlamentari.

El llibre sobre la lluita dels treballadors de Mir Miró i de Ripollet ens ha de permetre conèixer la lluita pels drets laborals, però alhora ens han d’ajudar a evitar que es converteixin en llibres per a reductes combatius, hem de donar la batalla ideològica a fons i hem d’atraure als valors de democràcia radical a la majoria de les persones. Ja que el que j justament voldrien les classes dominants és una història al servei de la minoria i de les classes combatives per d’aquest amanera ficar-nos en un gheto d’on fos impossible sortir i o­n fóssim fàcilment aïllats i sotmesos..

Tots tenim clar que no volem el capitalisme en el que potser diferien es la forma de enderrocar-lo, però justament per la nostra interès el que ens cal es reforçar el que ens uneix i obviar el que ens separa, aquesta forma de fer es la que ens permetrà avançar i sortir de l’aïllament, les accions contra la guerra i contra la manipulació informativa del PP son un bon exemple del que diem.

El llibre ens mostra com van anar les coses objectivament i com alguns es repleguen als interessos de partit o organització i deixant al poble abandonat, però al poble no li calen segons quines companyies. Al llibre hom pot observar com a les primeres manifestacions de suport als treballadors de Mir Miró s’hi apunten dels de PSC fins l’extrema esquerra i com segons avança la lluita es van despenjant les organització polítiques, sindicals i socials sistèmiques. Primer la social democràcia, després els eurocomunistes i d'altres que s'aotoanomenaven comunistes, finalment, com moltes vegades, resta sol el poble, però quan aquest pren la paraula aquestes forces oportunistes tornen a incorporar-se a ultima hora per no perdre passada. Aquest fets mostren de manera rotunda la derrota de les posicions de l’esquerre dubitativa a Catalunya i a l’estat espanyol.

La característica fonamental d’aquest anys són la destrucció de la força del PSUC d’una banda i la de la CNT per l’altre. Uns pel seu abandó de la lluita anticapitalista, i pels altres per la forta repressió patida i alhora la seva incapacita d’adaptar-se a noves circumstàncies no renunciant a res però si comprenen quie la realita social d’aquells anys no era la del anys trenta.

La transició va garantir l’hegemonia del capital i alhora va significar l’oblit dels lluitadors antifeixistes del període republicà, de la guerra civil, de la dictadura feixista. I ara després de molts anys torna aquest voler recuperar la seva memòria però no pas com un exercici romàntic sinó con a un exercici revolucionari. Aquest llibre i molt com aquest ens ajudaran a reconstruir la revolta, a reconstruir l’esperança.

Manel Márquez (historiador)