Artículos y Documentos

Trenta anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich
Actes organitzats a Barcelona. + articles de Joan Barnils i de Rojo y Negro - Març 2004

http://www.esfazil.com/kaos/noticia.php?id_noticia=1114


Alguns actes en commemoren la mort a mans del règim franquista

El 2 de març de 1974, a les 9.40, Salvador Puig Antich moria agarrotat a la presó Model de Barcelona. Puig Antich, un barceloní de vint-i-sis anys, havia estat condemnat a mort per un consell de guerra franquista per haver participat en un atracament en què havia mort un policia. El mateix dia el règim va executar també Heinz Chez, un pres comú polonès, a la presó de Tarragona. Les autoritats, tanmateix, van commutar la pena del guàrdia civil Antonio Franco Martín, que havia matat el seu cap. Salvador Puig Antich pertanyia al Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), un grup anarquista lligat al moviment obrer.
La condemna a mort de Puig Antich va motivar una àmplia campanya internacional per evitar-ne l'execució, però el règim franquista, ja a les acaballes i força debilitat, va voler fer una demostració pública de força. Recordem que feia pocs mesos, el desembre del 1973, ETA havia matat Carrero Blanco, que havia de succeir Franco al capdavant de la dictadura. Segons el portal www.alasbarricadas.org , l’executor de Puig Antich viu actualment a Eivissa.

Per recordar Puig Antic s’han organitzat una colla d'actes.

- L’Ateneu Enciclopèdic Popular n'ha organitzat un al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), ‘Salvador Puig Antich, 30 anys menys (1974-2004)', amb Montserrat Puig Antich, germana d'en Salvador.

- Ràdio Gràcia també emetrà un programa especial, entre tres i quatre de la tarda, amb les germanes de Puig Antich i l’advocat que el va defensa.


Puig Antich, una vida per la vida
Ramon Barnils

La nit del divendres 1 de març de 1974 era nit d’eufòria en els cercles progressistes i més inquiets de Barcelona: es presentava a la premsa i al públic en general la revista "Por Favor" que ja en néixer era com ara. La presentació es va fer amb sopar -fluix, per cert- en un dels salons de l’Oca de la plaça Calvo Sotelo. Hi assistiren el cos de redacció amb les seves fulgurants estrelles, joves polítics de l’oposició i d’altres personalitats relacionables. Hi van predominar l’optimisme, l’humor i el compromís.

Vuit hores després d’acabats el sopar i la presentació Salvador Puig Antich rebia garrot fins a la mort a deu minuts a peu l’Oca, en una dependència amb poca llum de la presó Model.


L’heroica tasca de la classificació.


Salvador Puig Antich havia estat classificat per la premsa francesa com a "jeune anarchis catalan". Classificar-lo aquí va ser feina molt més llarga, i delicada, i potser encara no acabada: en unes declaracions aparegudes la revista «Interviu», a tres dirigents de la CNT se'ls pregunta si «podríeu assumir les funcions de GARI. OLLA, MIL, etc...» i contesten que «com a CNT, no. Fins i tot, diuen, se'ls pot discutir com a anarquistes». I un esperançador afegitó: "NO obstant això, quan cauen com que no hi ha ningú darrera seu, la CNT n’assumeix la defensa".

L’Esquerra en funcions va menar un Llarga lluita de noms per evitar que Salvador Puig Antich fós qualificat com a revolucionari. L’etiqueta propugnada pels partits capdavanters era la de «combatent antifeixista», així va aparèixer en octavetes i pamflets, en les publicacions clandestines i en papers de circulació interior. D’aquest combat per deixar Salvador Puig Antich en simple antifeixista en saben alguna cosa els implicats en la redacció d’«Api», considerable publicació clandestina de veritat, en la qual treballaven des de periodistes independents fins a gent de carnet.

Les forces d’ordre públic, per la seva banda, tampoc no acabaven de veure qui era Puig Antich, ni què era el seu grup, el MIL Però aquests sense voler. Això es pot demostrar fàcilment: l’inspector Bocigas, el po1icia que va dirigir fins al final les operacions contra el MIL, no pertany, ni pertanyia a la Brigada Criminal. Els tenien classificats, fins molt tard, com a lladres de bancs.

Ajudat a ben morir.


La confusió volgudament sembrada per l’establishment de l’oposició era moderadament lamentada pel MIL. Només moderadament, és clar, ja que aquella actitud li donava la raó en els seus punts de vista: l’oposició tenia més d’establishment que no d’oposició, s’havien de buscar vies noves, s’havia de provar, experimentar, obrir camins més acostats a la gent. Per definició, l’establishment no permet desestabilitzacions.

Aquest moderat lament dels acostats al MIL es va intensificar quan, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, pel desembre de 1973, el règim va perdre l’aura d’imbatibilitat i la rialla prepotent per sempre més. Irreversiblement tocat, el règim havia de reaccionar amb equivalent fúria. Salvador Puig Antich ja era a la presó -havia estat detingut pel setembre de 1973-. La seva vida era bona presa. La campanya internacional per Puig Antich no es va evitar, peró va ser abonada amb prudència i tacte. L’oposició es va moure tard, malament, amb desgana: amb prudència. Una setmana abans de l’execució, correm-hi tots: ja era massa tard. Pretenien de complir. Des del cel, moltes gràcies.

Deu, cent, mil, deu-mil.


Segons un membre del MIL, aquestes sigles volien dir "Moviment Ibéric Llibertari". Devia ser Ilibertari.

Segons un altre, volien dir «Moviment Ibèric d’Alliberament». Devia ser tercermundista: un conegut del Che Guevara, Vietnam, etcétera.

Segons un altre volien dir «Deu, cent, mil, deu mil...»

Segons un altre, després d’una pila d’hores de parlar del grup i de la seva actuació, el MIL no va existir mai.

En els primers temps, s’identificava amb la xifra 1000 travessada per un fusell.

Els amics de les classificacions, els qui necessitaven col·locar etiquetes per poder moure i moure’s i tenen en aquesta llista una magnífica base per no prendre’s seriosament ni el MIL ni els seus components, Puig Antich inclòs, condemnat a mort.

Per a tots els altres, aquesta llista deixa ben clar que els components del MIL es fotien del seu nom i de tots els noms, que no els intessaven gaire les classificacions ni les burocràcies, els segells ni les unitats. Que tot el que volien, i ho van voler, va ser pensar, actuar, llegir, escriure, saltar, córrer.



Cadascun a la seva manera, segons les seves possibilitats, segons les seves ganes. Van editar llibres -Edicions de maig del 37- que li deien CIA, () amb un sentit de I’humor caracteristic aquells anys i que el MIL va reflectir sempre, va participar en vagues, com la Harry Walker de principis del 71; va fer bancs, molts bancs, amb un únic accident, un empleat ferit en un ull, que el mateix MIL va ser el segon en lamentar; tenien una biblioteca freqüentaven els bars sobretot al Barri de Catedral i de Santa Maria, i a la dreta de l'eixample.

Salvador Puig Antich era molt afeccionat la música: una vegada la policia va localitzar el pis o­n vivia, i el que més greu li va saber és que va quedar sense un parell de centenars de discs que hi tenia. Fent vida clandestina, escoltava els programes musicals i se’ls coneixia tots, i era un expert en lombois i discjoqueis..

Què Ii agradava, al Salvador?


Sobretot,les dones.

La qui ho diu n’és una , una de les que li havien agradat.

El MIL es va preocupar de la vida quotidiana, de les vagues salvatges, d’internacionalitzar una vaga esclatada en una empresa multinacional de Navarra. La tensió que hi havia dintre del grup entre els seus elements -es pot dir que no n’hi havia dos amb les mateixes idees- en general es resolia sumant, i no restant. Al cap i a la fi, per formar-ne part no hi havia gaire més <> que aquests: ser antiautoritari, ser partidari de l’agitació armada, sentir-se part, i no avantguarda de la lluita de classes... A estones, ni aquests. Es preocupaven dels còmics, dels situacionistes, de Mondrian i el seu grup Der Stijl.

O bé, com un d’ells, a l’hora de les discussions d’aquesta mena se n’anava a jeure i deia que l’avisessin a l’hora de parlar d’acció.

Salvador Puig Antich estava temporades en mans de psiquiatres. Quan es va preparar la seva defensa per al Consell de Guerra que el va sentenciar a mort, hi havia partidaris de defensar-lo fent-lo passar per boig.

Ell s’hi va negar, naturalment. Perque aleshores, com avui, hi ha moltes possibilitats que els boigs són precisament els qui no els cal anar al psiquiatre. Admetre aquest tipus de defensa hauria estat col-laborar en la delirant confusió que anomenem normalitat.

Company Heinz. Qué més? Doncs tot queda per dir, sobre el MIL i Salvador Puig Antich, o bé no cal dir res. Es igual: ell, i el MIL, van viure un temps determinat, i van decidir de viure’l.

El MIL es va autodissoldre l’agost de 1973, un mes abans de la detenció da Salvador Puig Antich. A la revista CIA, un Bakunin de còmic ho explicava aixi: «Val més una autodissolució que no mil programes». El document »oficial» de l ‘autodissolució porta quest titol: «Autodissolució de l’organització político-militar dita MIL». I una post data que fa:»...l’organització, la política, el militantisme, el moralisme, els màrtirs,les sigles, la nostra própia etiqueta, han passat al món vell...»

A la mateixa hora si fa no fa d’aquell mati del dissabte, 2 de març de 1974, en que moria Puig Antich, a la presó de Tarragona donaven també garrot a un suposat Heinz Chez, suposat polonès, al qual ningú ni cap país del món va reclamar mai, el cadàver del qual no va exigir ningú, ni cap autoritat. Heinz va passar nit en capella jugant-se gots de vi al parxís.

No els va acompanyar en canvi un guàrdia civil, Antonio Franco, que havia de morir el mateix dia que va ser indultat . Antonio Franco, l’octubre de 1973, havia mort a trets el capità del seu propi cos, Francisco Manfredi Cano, que seia al seu despatx, a Huelva.

Salvador Puig Antich i el molt anònim Heinz Chez van morir plegats. De confusió, doncs, cap. D’etiquetes, ni li calien, ni en volia, ni calen. Per la vida va perdre la vida, i prou. A qui ho entengui, salut.

Ramon Barnils.



Trenta anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich


De Rojo y Negro

El 2 de marzo de 1974, hace sólo 30 años, fueron ejecutados a garrote vil en España dos hombres. Las dos últimas ejecuciones de la dictadura franquista con este método medieval. Uno de ellos era el anarquista catalán Salvador Puig Antich. De él se ha escrito casi todo. El otro se llamaba Heinz Ches. Oficialmente, era polaco y huérfano. Y así ha sido durante décadas hasta que, hace unos meses, este periodista dio al fin con su identidad y nacionalidad auténticas y con su familia. El resultado de una investigación que empezó en 1995 –plasmada en el libro "El silencio de Georg", de próxima publicación– es que Heinz Ches no era Heinz Ches, sino Georg Michael Welzel, que tampoco era polaco, sino alemán, y que sí tenía familia: madre, hermanos, una mujer con la que no se casó, y tres hijos. Todos ellos viven, y desconocían el destino definitivo de su familiar hasta que les fue mostrada una fotografía incluida en la documentación judicial, y pudieron confirmar así su muerte.

Georg Welzel había nacido en 1944 en Cottbus, a 30 kilómetros de la frontera con Polonia, dentro del territorio de lo que después fue la República Democrática Alemana. Según revelan los datos incluidos en las actas del temible y hoy desaparecido Ministerio para la Seguridad del Estado –la Stasi–, había intentado fugarse en tres ocasiones del país: en 1964, 1967 y 1970. Pero no tuvo suerte y estuvo encarcelado durante buena parte de su juventud. Escapar de la RDA era un crimen enorme para el Estado socialista. Finalmente, atravesó la frontera con la República Federal de Alemania, en Berlín, el 16 de mayo de 1972. Según sus hermanos, lo logró en un intercambio de prisioneros entre las dos Alemanias; según las actas policiales, se le permitió ir a la zona occidental, sin más.

Cuando fue detenido en España, declaró haber nacido en Stettin (Polonia) en 1939 y llamarse Heinz Ches. Le resultó fácil componer esa identidad: su padre se llamaba Kart-Heinz, el apellido de soltera de su madre era Ches (por error de las autoridades y medios de la época, siempre escrito con zeta: Chez), y su abuelo materno era polaco, de Silesia. El resto de la historia que contó ya no tenía ninguna relación con la realidad: que había perdido a sus padres en la guerra, que creció con unos feriantes, y que fue vagando mucho tiempo y por varios países, hasta llegar a España. Parece seguro que Welzel inventó el nombre porque quería evitar su vuelta a la RDA, y proteger a su familia de cualquier problema con las autoridades.

El crimen del camping Según figura en la sentencia, Heinz Ches, el polaco, fue condenado a muerte por haber asesinado a un guardia civil el 19 de diciembre de 1972, en el bar del camping Cala d’Oques, de l’Hospitalet de l’Infant (Tarragona). Ches llegó a las puertas del local con una escopeta que había robado días atrás del chalet de un viticultor alemán. Una de las dos camareras holandesas que trabajaban allí, de sólo 21 años, charló con él, y le invitó a entrar para tomar un café. No le sorprendió el arma porque era época de caza.



A los pocos minutos, apareció el guardia Antonio Torralbo, como cada día. En cuanto puso un pie en el local, Ches le disparó. Durante años se ha especulado con el móvil del crimen, porque se sugirió que en aquel local se ejercía la prostitución; además, en la playa junto al camping se practicaba el contrabando; y el propietario del local, también holandés, apareció muerto en circunstancias extrañas, poco antes del juicio contra Ches, en el que debía declarar. Sin embargo, esta investigación ha revelado que en aquel negocio no existía ninguna relación con actividades ilícitas, y que su dueño se suicidó por motivos personales. Welzel habría disparado al venirle a la cabeza los años de cárcel en su país.

En su huida, se deshizo del arma y de un pasaporte a nombre de un ciudadano de la RFA, Klaus Sackmann, al que había pegado burdamente su fotografía. Declaró haberlo comprado. Un día después del crimen fue detenido en la estación de l’Ametlla de Mar. En aquel instante, decidió convertirse en Ches.


También fue acusado de haber intentado asesinar a otro guardia civil, Jesús Martínez, en el puerto de Barcelona seis días antes, algo que él negó hasta la muerte. Según los testigos, fue visto en un bar portuario, en la tarde-noche del 13 de diciembre de aquel 1972. Después de salir del local, disparó sin mediar palabra a un guardia civil que vigilaba en la zona, con una pistola de pequeño calibre, del 6,35. Lo hirió gravemente. Aunque en las declaraciones de los testigos y del propio agente había algunas contradicciones, un estudio detallado, avalado por numerosos testimonios, permite concluir que fue Welzel quien disparó.


Desde que cruzó la frontera con la RFA no dejó de escribir a su madre, y alguna vez a su compañera, Christa Fuchs, a la que hizo llegar dinero para los niños, aunque siempre había evitado comprometerse con ella. Envió dieciocho postales y cuatro cartas, en tan sólo cuatro meses. La última, el 5 de septiembre de 1972, desde Berlín. En aquel momento desapareció. Días más tarde fue detenido en Bonn, por un presunto delito de corrupción, pero de esto su familia ya no supo nada. No queda rastro en los archivos judiciales de aquel interrogatorio.

Su madre, Ursula, después de varias semanas sin noticias, se puso en contacto con su sobrino, Benno Radke, un fotógrafo y gran viajero que vivía en Colonia (en la RFA), al que su hijo Georg siempre había admirado. Los dos primos habían llegado a encontrarse en el Oeste; por eso Ursula recurrió a él, para que intentara dar con su hijo. Hizo gestiones hasta que llegó la terrible noticia. Fue en 1975. Entonces le comunicaron a la madre que un tal Heinz Ches, que al parecer se llamaba Georg Welzel, había muerto en Tarragona. "¿Por qué tiene que ser Heinz Ches justo nuestro Georg Welzel?", le escribió Ursula a Benno, negándose a aceptar el drama.

Ya en el 2001, el hijo de Georg Welzel, sin acabar de conocer el destino final de su padre, logró que fuera rehabilitado de las penas por intento de fuga de la RDA. Tiene 37 años y, como sus hermanas Christiane y Sylvia, de 40 y 38, respectivamente, apenas conserva recuerdo alguno sobre su padre, porque estuvo casi siempre encarcelado y se esfumó cuando eran pequeños. Cuatro meses antes del juicio que lo condenó a muerte, la Interpol informó a la policía española de la identidad real de Ches

Al régimen franquista le interesaba que aquel hombre siguiera siendo polaco y no tuviera familia. ¿Por qué? El 20 de diciembre de 1973, cuando llevaba ya un año encarcelado, ETA asesinó al presidente del Gobierno, Luis Carrero Blanco. Fue un golpe terrible para el dictador. Por eso, cuando el nuevo presidente, Carlos Arias Navarro, tomó el poder, debía dejar clara su firmeza. En aquellas fechas iba a tener lugar también, pero en Barcelona, el juicio contra un joven catalán, miembro del grupo anarquista MIL. En la primera semana de 1974, Salvador Puig Antich fue condenado a muerte. Welzel (bajo la falsa identidad de Heinz Ches) ya había sido sentenciado a esa misma pena el 6 de septiembre de 1973, pero aún faltaba que fuese ratificada. Y eso es lo que ocurrió también en aquel comienzo de año. La dictadura, para vengar el magnicidio, decidió ejecutar a un preso político –Puig Antich–, aunque para demostrar que igual se ajusticiaba a uno político que a otro común, eligieron a Heinz Ches. Uno de los diecinueve ministros que formaban parte de aquel Gobierno, que prefiere no desvelar su nombre, lo confirma: "Era mejor llevar al Consejo de Ministros las dos condenas juntas". Sólo había tres condenados a muerte en el país, ellos dos y un guardia civil que había matado a su superior. Éste fue indultado.

Ches era el candidato perfecto: era polaco (España no tuvo relaciones diplomáticas con Polonia hasta 1977; y sí que las tenía con la RFA, y con la RDA desde 1973), y afirmaba no tener familiares ni amigos. Pero no era cierto, y lo que es más grave, todos lo sabían: jueces, fiscales, ministros. Un informe de la Interpol enviado a la policía española cuatro meses antes de su juicio confirmaba que las huellas de aquel Heinz Ches correspondían en realidad a Georg Michael Welzel, hijo del carpintero Karl Heinz y de la enfermera Ursula. Este documento incluía una dirección familiar. Pero ignoraron esa información. Georg Welzel no era un apátrida ni carecía de familia: aún viven, en su Alemania natal, su madre, su mujer y sus tres hijos.

Debido a que había asesinado a un guardia civil, fue juzgado en consejo de guerra. El proceso fue teatral, según cuentan testigos directos de aquel sistema judicial: "Todo fue un montaje. Tenían decidido ejecutarle". La deliberación de los jueces, alrededor de una paella, fue retratada y exagerada con mordacidad por Albert Boadella en el montaje "La torna" (1977), algo que le valió a él mismo y a Els Joglars un infame proceso.

Montaje o no, lo cierto es que Ches confesó haber cometido el asesinato. Pero no fueron menos ciertas todas las fatalidades que confluyeron en su camino. Por ejemplo, la ineficacia de los tres defensores con los que contó. Primero, uno militar, de oficio, Rafael de Montemayor, que no era abogado porque la legislación castrense no lo exigía. "Para un caso como éste tampoco hace falta", llegó a decir. Y después otro civil, Jordi Salvà, que fue invitado en la barra de un bar a participar en el caso por el propio juez instructor, con la promesa de que "al polaco sólo le caerían 30 años". No fue así. A las 20 horas del día 6 de septiembre de 1973, el presidente del tribunal leyó la condena a muerte. Desde aquel instante, el abogado civil se desentendió de su defensa y ni siquiera presentó alegaciones a la pena capital. Aunque él sostiene que sí lo hizo, el escrito no existe en el sumario, ni hay indicios de que éste fuera manipulado para suprimirlo. "Yo entonces era joven, tenía 27 o 28 años, e hice todo lo que pude. Nunca pensé que le ejecutarían", se justifica Salvà.

Franco calla y otorga Al franquismo le interesó decir que Welzel era polaco porque no había relación diplomática con Varsovia. En la vista del Consejo Supremo de Justicia Militar, que debía ratificar la condena, le representó otro defensor militar, de oficio, Jesús Montero, quien lo más que hizo fue citar en su escrito a Raskolnikov e Ilia Petrovich, protagonistas del "Crimen y castigo" de Dostoievsky, y unos versos de Núñez de Arce sobre el remordimiento. La condena se ratificó. El jueves, 28 de febrero de 1974 los ministros se reunieron en el consejillo y dieron por buenas las dos muertes. Al día siguiente, viernes, se escenificó el penúltimo acto en El Pardo, en el Consejo de Ministros. Franco calló y otorgó. La rueda de prensa en la que se informó de las inminentes ejecuciones se retrasó hasta la noche, para restar tiempo a las protestas.

Welzel no reveló su identidad real a nadie, ni siquiera al sacerdote católico Juan de la Cruz Badell, que pasó las últimas horas a su lado. Aquella noche tuvo un comportamiento desconcertante, por su entereza. No se vino abajo, ni cuando supo que la ejecución era inminente. Jugó al parchís con el cura, con un pastor evangélico –al que convocaron, porque pensaron erróneamente que Ches profesaba esa creencia–, y con un par de funcionarios. También habló en tres ocasiones con su abogado civil, que llegó a la prisión seis horas después de que se pusiera en marcha la cuenta atrás, y que aquella noche no hizo nada significativo para intentar detener la ejecución. Finalmente, legó sus escasas pertenencias a un preso portugués que, hoy en día, afirma no saber nada del asunto.

A las nueve de la mañana, el verdugo de la Audiencia de Sevilla, que no había ejecutado jamás a nadie, puso en marcha el ritual. Fue terrible. Así lo describe uno de los cinco testigos que hubo por ley. Para mantener oculto aquel horror, el entonces comandante Francisco Muro, miembro del tribunal que lo condenó, impuso allí mismo la ley del silencio. El cuerpo de Welzel fue introducido en un ataúd de pino, sacado de la prisión en la furgoneta de una frutería, y enterrado al día siguiente en la fosa común del cementerio de Tarragona, sin lápida alguna. Georg había anunciado a su madre su deseo de viajar hacia el sur. Así lo hizo. Después de 30 años de su muerte, hace tan sólo unas semanas sus hermanos Peter Welzel, de 57 años, y Monika Howack, de 56, viajaron también hasta ese sur, para colocar en el cementerio una cruz con su verdadera identidad grabada sobre el hierro: Georg M. Welzel, 11-4-1944/2-3-1974.