Vaig a limitar-me a unes pincellades genèriques, que servisquen d'introducció a les ponències que a continuació presentaran Ismael Fernández i Amadeu Sanchis.

Després de la 2ª guerra mundial, en els països d'Europa Occidental amb règims de democràcia política el camp de l'esquerra estava majoritàriament hegemonitzat pel que s'anomenava "socialdemocràcia" (amb Partits Comunistes forts en França i Itàlia; Espanya, Portugal i Grècia, sota règims dictatorials i una forta implantació comunista en la resistència democràtica, era un cas a banda). Cal assenyalar que les polítiques "socialdemòcrates" basades en el keynesianisme i l'anomenat "Estat del Benestar", que proporcionaven una forta xarxa de protecció social a la classe treballadora, eren també en bona part compartides per forces polítiques "democristianes". El marc d'aquest "consens" era, per una banda, la pressió ideològica del model del "socialisme real" a l'Est d'Europa, i per altra banda la fase ascendent de creixement econòmic d'una "onada llarga" de Kondratiev, que possibilitava esmorteir les oscilacions de cicle curt compensant el dèficit públic en els periodes de "vaques flaques" pel major creixement en els periodes de "vaques grosses". En definitiva, aquest "neocapitalisme" feia concesions econòmiques a la classe treballadora a canvi del no qüestionament del sistema capitalista.

En les darreres dècades del segle XX, però, es produeixen dues fenòmens: per una banda, arran de la crisi del petroli que expressa els límits ecològics del planeta, s'entra en una fase descendent de l'onada llarga de Kondratiev; per altra banda, s'afonen els sistemes polítics de "socialisme real" a l'Est d'Europa. En aquest marc, s'imposen les polítiques neoliberals que suposen la renúncia a l'anomenat "Estat del Benestar" amb el progressiu desmantellament de les xarxes de protecció social. I els partits de tradició socialdemòcrata abandonen les polítiques socialdemòcrates per assumir les neoliberals, al voltant de les quals s'estableix un nou "consens" que substituiex a l'anterior.

En aquest nou marc, el camp de l'esquerra i la defensa de la classe treballadora i altres sectors populars està demarcat per l'oposició al neoliberalisme, tant si aquest es practica per partits de confesió dretana com per partits d'etiqueta "socialdemòcrata". Aquest camp pot incloure des de forces de tradició comunista fins a sectors d'arrels socialdemòcrates o fins i tot demòcratacristianes que s'oposen al neoliberalisme, passant per forces de l'ecologisme polític o altres que contribuisquen a embastir una alternativa al capitalisme neoliberal assentat en la sobreexplotació dels treballadors i l'expoliació dels recursos naturals. L'oposició al model neoliberal de construcció europea (expressat en el Tractat de Lisboa i en directives com la Bolkestein de desregulació dels serveis, la de retorns d'emigrants i la del temps de treball pendent de debat al Parlament Europeu) és una pedra de toc del posicionament d'esquerres.

En la primera dècada del segle XXI s'ha produit també un moviment de restricció de les llibertats democràtiques al caliu de la "guerra contra el terrorisme", i en aquest marc les esquerres europees es troben en la necessitat de conjugar la defensa de la pau i les llibertats democràtiques amb l'oposició al neoliberalisme, cosa que afegeix una major complexitat a la relació amb  forces democràtiques neoliberals enfront de forces de dreta extrema. Però sense perjudici de les confluències tàctiques que es puguen produir,  la independència de les forces d'esquerres enfront de les polítiques governamentals neoliberals s'ha mostrat essencial per al seu reforçament i la construcció d'una alternativa d'esquerres.