ÉS SOSTENIBLE UN KEYNESIANISME DEL SEGLE XXI?
Rafael Pla López

Per tal de respondre a la pregunta de si és possible un keynesianisme del segle XXI caldrà perfilar en primer lloc els trets definitoris del que anomenem "keynesianisme". Aquests podrien ser:
    1. La intervenció directa de l'Estat en l'economia, en el marc d'un sistema capitalista, garantint una sèrie de prestacions socials (el que habitualment ha estat anomenat "Estat del benestar") i regulant les relacions laborals.
    2. La imposició d'un sistema d'impostos suficients per tal de sufragar els esmentats serveis.
    3. Complementàriament, el recurs al dèficit públic per tal d'aconseguir els recursos necessaris.

Cal subrratllar que el keynesianisme el que preten és "esmorteir" les crisis cícliques del capitalisme, facilitant així la seua perpetuació. Les prestacions socials permetrien així mantenir uns nivells bàsics de consum per contrarrestar la recesió econòmica en situacions de crisi, confiant en que la recuperació de l'expansió econòmica permetrà en un futur pròxim compensar els dèficits produits en situacions de recesió.

I en segon lloc, caldria precisar que se enten per "possible". Si ho entenem en el seu sentit literal com que pot existir, és a dir, que es poden posar en pràctica aquestes polítiques, la resposta haurà de ser necessàriament afirmativa. De fet, les polítiques del govern d'Obama als EE.UU. s'orienten en bona mesura en el sentit abans indicat, i així ho fan també diferents governs europeus de diferents signe polític arran del fracàs de les polítiques neoliberals desenvolupandes en les darreres dècades.

Ara bé, si entenem "possible" en el sentit de que es pot desenvolupar al llarg del temps d'una forma sostenible, la qüestió és diferent. La tesis que vaig a defensar és que els trets 1 (intervenció directa de l'Estat en l'economia) i 2 (impostos) són possibles i sostenibles, però que no ho és el tret 3 (dèficit públic). La raó està en els límits ecològics al creixement, que no es vislumbraven durant el segon terci del segle XX (quan es val desenvolupar fonamentalment les polítiques keynesianes), però que són clars en el segle XXI. Sense una perspectiva clara de creixement continuat (que seria insostenible), el recurs al dèficit públic és suicida, pa per avui i fam per demà, equival a traslladar al futur els problemes actuals agreujant-los: per la seua pròpia natura, en un món limitat el dèficit públic no és sostenible.

Però el problema és que el que no és sostenible sense creixement és el mateix sistema capitalista. Per això, encara que es puguen adoptar parcialment polítiques keynesianes impulsant serveis públic i pujant els impostos en el marc del capitalisme, aquestes polítiques solament són sostenibles a mitjà termini en una perspectiva socialista que supose una superació del sistema capitalista  permetent un desenvolupament sostenible sense creixement. Per tant, un keynesianisme del segle XXI no seria globalment sostenible.