Quan es va passar de la pesseta a l'euro es va dir que això no afectaria als preus, que la transformació es faria respectant la seua conversió exacta (recordeu, 1€=166'386pts). Ara bé, ja sabem el que ha passat: a través de redondejos i "convergències europees", els preus han anant pujant.

Ara, al caliu de l'anomenat "procés de Bolonya" de convergència en un Espai Europeu d'Educació Superior, els crèdits amb què es mesuren els estudis universitaris de Diplomatura i Llicenciatura donen pas als anomenats crèdits ECTS de Graus i Màsters. Però cal recordar que si un curs de les noves titulacions es computa amb 60 crèdits, a moltes universitats també es computava amb 60 crèdits un curs de les titulacions antigues. Semblaria, per tant, raonable que a l'hora d'abonar-los es fera l'equivalència d'1 crèdit antic=1 crèdit ECTS.

Però no: el Decret de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana de 31 de juliol que fixa les taxes per a les universitats públiques estableix unes taxes per als crèdits ECTS per als nous Graus a les universitats públiques valencianes en una forquilla entre 10'83 i 16'53 euros, sensiblement superiors a les taxes per a les Llicenciatures (entre 8'66 i 13'23 euros). A això s'afegeixen unes taxes notòriament superiors per als estudis de Màster (la majoria al voltant de 30 euros per crèdit), en molts casos equiparables a un cinqué curs de Llicenciatura. Tenint en compte, a més, la insuficiència de les beques, en nombre i quantia, tot plegat suposa un notori increment de les despeses dels estudiants universitaris per a les noves titulacions,  fent descarregar el finançament de la reforma de les titulacions universitaris sobre els estudiants i les seues famílies. Això resulta especialment sagnant al País Valencià, on un informe recent de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques ha fet palesa la rendibilitat social i econòmica del finançament públic dels estudis universitaris.

Cal recordar que els documents de l'anomenat "Procés de Bolonya", centrats en les declaracions dels Ministres d'Educació Europeus, no justifiquen aquestes pujades de taxes, sinó que, pel contrari, reclamen garantir que tot estudiant puga completar els seus estudis sense obstacles relacionats amb el seu origen socioeconòmic (el que s'anomena "dimensió social" del "Procés"). I de cap manera diuen que el finançament s'haja de descarregar sobre els estudiants i les seues famílies, sinó més aviat que "el finançament públic segueix sent la principal prioritat per a garantir l'accés equitatiu i el desenvolupament sostenible de les institucions d'educació superior autònomes" (Declaració de Lovaina, abril de 2009).

És clar que cap document del "Procés de Bolonya" no diu tampoc que l'estructura de Grau-Postgrau (Master) haja de ser de 4+1 o 4+2 anys. De fet, en la majoria dels països europeus s'ha adoptat una estructura de 3+2 anys. Certament, poden adduir-se raons pedagògiques o de configuració dels curricula en favor d'una o una altra estructura. Però a la vista del que està passant, es pot sospitar que el que es volia era evitar que semblara que la nova estructura fóra una continuació directa de l'estructura de Diplomatures (3 anys) i Llicenciatures (3+2=5 anys), cosa que haguera fet més difícil justificar-ne les diferències de taxes.

Per no ens hem de deixar enganyar. Hem de rebutjar que s'aprofite la reforma de les titulacions universitàries, per altra banda mancada del necessari debat social que hauria d'haver-la precedit, per a introduir aquest increment de taxes. Cal reclamar-ne, doncs, la retirada de l'esmentat Decret i l'anul·lació de la pujada de les taxes dels estudis universitaris, com a primer pas cap a la seua necessària gratuïtat. I cal exigir-ne un finançament públic suficient per fer viable una vertadera renovació pedagògica per a un aprenentatge centrat en els estudiants i una vertadera dimensió social de la convergència europea en l'educació superior.